Gustau Muñoz
Una norma no escrita sol convidar a no opinar massa del que passa als altres territoris que comparteixen llengua, cultura, història i referents comuns. (Sí, referents comuns: Jaume I, Ramon Llull, Ausiàs March, el Consolat de Mar, 1707-1714, la Renaixença, el modernisme, Fuster, Pla, Raimon, Maria del Mar Bonet…). Rarament un català o un balear opinen públicament sobre el País Valencià (si no és per glosar alguna cosa positiva) o un valencià opina sobre Catalunya (en el mateix sentit, i amb enveja) o sobre les Illes. És clar que sempre hi ha excepcions. Però predominen, de llarg, els que callen per prudència, cortesia o desconeixement. Sobretot per no ingerir-se en els “afers interns” dels altres. És una singular mentalitat confederal i autosuficient. Molt singular perquè, d’altra banda, les suspicàcies estan a flor de pell, i ningú vol ficar-se en un fangar. Per tant, abstenció, no comment. No deixa de se simptomàtic.
L’espectacle que ha donat el País Valencià els darrers anys ha estat sens dubte penós. “Valencianització” arribà a ser un qualificació amb connotacions pejoratives, cosa que no feia cap gràcia, naturalment. Una època ominosa que quasi havia sentenciat el cas valencià als ulls de molts, i havia revifat alguns prejudicis… Ara, el Canvi ha arribat. La nova etapa ha estat rebuda amb sorpresa, i celebrada de manera entusiasta.
Però vet ací que mentre la política al País Valencià (i a les Illes!) s’ha encarrilat, ara com ara, en un sentit positiu i constructiu sense precedents, d’acord i de suma de voluntats dins del camp electoralment majoritari de l’esquerra i el valencianisme, a Catalunya la situació política se’ns apareix cada vegada més estranya.
Un panorama òbviament complex i dominat pels viaranys del “procés” i ara concretament per l’expectativa d’unes eleccions plebiscitàries que s’haurien de celebrar el 27 de setembre, mentre es dibuixen alternatives i fronts contraposats que no estan gens clars. D’entrada, el divorci entre Convergència i Unió. Després la idea de la “llista del president”. Més tard l’opció d’una llista “de la societat civil” sense polítics. Abans la proposta d’una “Catalunya en comú” que voldria extrapolar l’experiència de Barcelona i sumaria Podemos, ICV, altres col·lectius, i que potser incorporaria Procés Constituent (Teresa Forcades). I la CUP pel seu compte, de moment. ERC que dubta i passa d’una cosa a l’altra. I el PSC que abandona tot vestigi d’exigència de consulta, enmig d’una davallada que l’empenta cada vegada més a la marca PSOE… I Ciutadans, la marca del neonacionalisme espanyol, que es menja el terreny del PP i a més s’eixampla per les Espanyes i ens exporta una “perla” com Carolina Punset. I així successivament…
Però destaca la proposta d’una llista de la societat civil, que deixaria de banda els polítics. És una idea sorprenent i arriscada, amb unes conseqüències que, a poc que hi pensem, podrien ser catastròfiques, una fugida endavant que pot socarrar tant el sistema de partits com les entitats.
Catalunya sempre ha sigut un referent cultural i polític. No era or tot el que hi lluïa, com bé sabem. Molta corrupció també. Problemes econòmics, finançament deficitari, crisi i malestar social, grans desigualtats. I tanmateix una societat civil forta, i una empenta econòmica envejable i un capital humà de primera. Ara la política està encallada, s’ha tornat una cosa estranya. Algú hi haurà de trobar el desllorigador. Tan difícil és que cadascú aporte el seu missatge i la seua diferència amb algun punt programàtic, si es vol, comú? Renunciar al protagonisme, en l’àmbit polític, de partits polítics sòlids, arrelats (encara que en algun cas s’imposa una refundació), a polítics que fan de polítics -perquè són necessaris- sembla una opció aventurada, una errada colossal, que admetria moltes lectures -en clau negativa. S’arribarà així al cas insòlit d’una política sense polítics?
