Gustavo Duch
Una pregunta per a vostè. Si fos parlamentari o parlamentària -d’esquerres o de dretes, no importa-, ¿rebaixaria les normatives alimentàries per permetre que, en els nostres mercats, es poguessin vendre pollastres que en sortir de l’escorxador han estat banyats en clor, o carn de vaca i porc tractada amb àcid làctic? ¿Votaria a favor de retrocedir uns anys i que l’ús d’hormones i antibiòtics a les granges torni a ser la norma? ¿Tindria problemes ètics a l’hora de flexibilitzar l’ús de pesticides als nostres camps, fins i tot dels pesticides que s’ha demostrat que són responsables de la mort de milions d’abelles? ¿Permetria que s’usessin en dosis més altes que, en combinació amb altres pesticides, acabarien a la nostra sang -com qui fa un còctel- sense saber quin efecte pot tenir aquesta barreja? ¿Es deixaria convèncer perquè les etiquetes que informen dels continguts dels aliments que comprem no haguessin de portar tantes dades si, total, ningú les llegeix? ¿Acceptaria tot tipus de transgènics als nostres plats? I -i disculpi tantes preguntes-¿estaria disposat a fer un pas enrere en aquelles normatives que han pretès humanitzar una mica el tracte i el benestar dels animals? Doncs miri, sembla que la resposta general és que no, que un Parlament prou assenyat no acceptaria aquest tipus de canvis en les normatives higiènico-alimentàries.
No obstant això, ja fa més d’un any que hem sabut -gràcies al ja massa habitual sistema de filtracions de la societat civil europea i del mateix Parlament Europeu!- que tot això podria succeir si prosperen les negociacions secretes entre la Comissió Europea i els EUA per signar un tractat que liberalitzi encara més les relacions comercials entre les dues ribes de l’Atlàntic. Les reaccions estan sent substancials, ja que nombroses organitzacions de tots els països europeus estem treballant coordinadament per impedir aquesta signatura i, lògicament, al Parlament Europeu no hi regna un clima propici a acceptar-lo, tant per la pressió ciutadana com per responsabilitat pública, o per no sentir-se menyspreats. Llavors, podem quedar-nos tranquils? ¿Les multinacionals que esperaven redoblar els seus guanys amb aquestes operacions somiades s’han rendit?
Doncs no, esclar que no. Com cita l’informe TTIP ex, borrando derechos de VSF Justícia Alimentària Global, únicament en el sector d’aus de corral, si la signatura de l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP, sigles en anglès) acabés prosperant, s’eliminarien les barreres normatives que des del 1997 impedeixen que a Europa tinguem pollastres hormonats, amb sobredosis d’antibiòtics i un bany de clor perquè llueixin, i així també es podrien comercialitzar més de 500 milions de dòlars anuals a la UE. Això és només un exemple de la gran quantitat de diners que alguns somien embutxacar-se; ja poden imaginar-se que els lobis de la indústria agrícola estan calculant noves estratègies des de les seves trinxeres.
En concret, l’acord que aquests lobis promouen i que la Comissió Europea està acceptant inclou entre els punts del tractat la creació d’un Consell de Cooperació Regulatòria, amb l’argument de disposar d’un espai permanent i dinàmic per abordar aquelles diferències que existeixen “de sortida” -i les que puguin anar sorgint- i per harmonitzar les normatives; s’estableix, doncs, un aparell fora del control ciutadà i fins i tot polític, en què es capacita un grup de tècnics a prendre les decisions que considerin. Les boniques nits d’estiu, quan la gent balla a les revetlles populars, serà quan es decidirà per multiconferència què menjarem, qui ho produirà i com ho produiran. Una bomba nocturna a la sobirania alimentària dels nostres pobles.
L’esmentat informe explica molt bé que la mateixa Comissió Europea proposa un sistema de funcionament per a aquest Consell de Cooperació Regulatòria; sospitosament, aquest sistema proposat recull a la perfecció els desitjos dels grups de pressió. Sintetitzant, es proposa que: 1) a l’hora de prendre decisions, la directriu principal siguin els resultats des del punt de vista del comerç, és a dir, el que determinarà la decisió final serà que es vengui més; 2) per prendre decisions, s’haurà de comptar amb les aportacions de les parts interessades, és a dir, les corporacions; 3) els qui negociaran i decidiran seran organismes tècnics que, moltes vegades, ja han estat denunciats per la seva composició -ja sabem que, després que les portes hagin girat i girat, els membres d’aquests organismes són persones molt properes a les pròpies empreses interessades.
En aquestes rutes de neoliberalizació hi ha una lògica aclaparadora. Com més gran és el mercat i més obert està, les lleis de la competència afavoreixen aquells que s’han fet grans a força d’explotar el personal i el medi ambient i de fagocitar les empreses més petites. El que jo deia: una lògica que acapara.
¿Ens deixarem aixafar per un tractat tan immens?
Publicat a l’Ara, dilluns, 2 de març de 2015
