Andriy Yakubuv
Quan sóc preguntat, explicar la meua visió sobre el rerefons de la tan mediatitzada situació al país on vaig nàixer, Ucraïna, no sempre resulta fàcil. Agraïnt la proposta d’exposar la meua postura al respecte, em propose oferir, al llarg d’aquest article de dues parts, una perspectiva diacrònica, per enquadrar els distints successos que em anant coneixent de la premsa dins d’uns processos que marquen ll’actuació dels actors del conflicte; no sense avisar abans que tractem qüestions polièdriques i multifactorials. En termes històrics, encara que no és menester arribar arrere fins quan el fundador del futur Estat de Moscou va saquejar i calar foc a Kyïv (Kíev) en 1169, sí és necessari dominar algunes dates com 1775, 1783, 1918 ó 1933 per apropar-se a la psicologia de les actuacions del 2014, que creen una situació vigent i, com no, la qual és també un interès al País Valencià del Segle XXI.
Una llarga però necessària introducció.
“…Sense la llibertat bonica ni glòria / Ja molt baixat teníem els caps / Baix la tutela de Varsòvia / Baix el despotisme de Moscou / Però ser un Estat independent / es hora ja per a Ucraïna (…)”
(Alexander Pushkin: monòleg de Ivan Mazepa en “Poltava”, 1829).
Trobe una frase que ressona com sentència: “Quan la necessitat d’una independència política d’Ucraïna siga percebuda –en uns [ucraïnesos] per motius nacionals i en altres per interessos econòmics– aquesta qüestió es farà lloc en la agenda de la vida política d’Europa i no es llevarà fins acomplir-se.”
Aquestes paraules –tan actuals– van ser suggerides en 1895 per Ivan Frankó, destacat literat i polític a la Ucraïna occidental (llavors, Imperi austrohongarès) al temps que Dr.h.c. de la Universitat de Jàrkov, a l’Est d’Ucraïna (llavors, Imperi rus). Són paraules amb els que aquell finalitzava el seu comentari del article “Ucraïna irredenta”, una tradicional reivindicació nacional. L’autor d’eixe article era Yulian Bachynsky, el mateix que quinze anys després, en 1920, presidia la delegació ucraïnesa a Washington per al reconeixement d’un nou Estat, la República Popular Ucraïnesa.
En efecte, al temps de les revolucions a Rússia, que acabaren amb el règim tsarista, una sèrie de pobles colonitzats segles abans per aquest van iniciar la restauració o formació de la seua sobirania. En general, entre 1917 i 1921, era un procés natural de transformació de la realitat al mapa d’Europa, protagonitzada per nacions sense Estat propi: els dels Balcans, alliberats del Imperi Otomà; pels centreeuropeus, desmembrat l’Imperi austrohongarès; i pels d’Est d’Europa, els del Bàltic i el Caucas, abans sota el domini de l’Imperi rus.
Com apunta Timothy Snyder a “It has not even passed” (conferència a Kyïv, maig del 2014), països amb una “contribució i baixes mínimes” a la Primera Guerra mundial, com Romania, van rebre el seu territori; pobles que lluitaren “en el bàndol equivocat”, com els txecs i els eslovacs, també acabaren amb un nou Estat; moviments de alliberació nacional, com el polonès, “amb no molts esforços” va obtindre una Polònia més forta i extensa en territori. “El exemple ucraïnès” –apunta Snyder– “es atípic: molts ucraïnesos continuaven lluitant per la seua independència molt desprès del final de la guerra”.
En aquella època l’exemple ucraïnès era atípic també en la mesura que la República Popular Ucraïnesa de 1919 es va configurar a partir de dos Estats anteriorment proclamats pels ucraïnesos: a banda de la R.P.U. de Kyïv (1917), en una situació conjuntural i causal particular, els que vivien baix els austrohongaresos van proclamar, en 1918, la República Popular d’Ucraïna Occidental. Finalment, el 22 de gener de 1919 ambdós formacions van signar la seua unió expressant en aquella acta el següent: “des d’avui en totes les terres ucraïneses, dividides durant segles (…) existirà una gran Ucraïna. Els somnis per als quals lluitaven i morien els millors fills d’Ucraïna, es fan realitat”. A la conferència de Versalles de 1919, la delegació de Kyïv va presentar un mapa [on situaven aquelles terres ucraïneses (segons el criteri etnogràfic) en l’extensió des dels Carpats fins el Caucas, des del riu San fins al Don (en termes mètrics: 1,6 vegades el territori actual d’Ucraïna).
Però, allò no va ser possible; tant per raons d’una confrontació interna radical, com per mantindre simultàniament més d’un (i més de dos) fronts d’agressions exteriors.
El final definitiu de l’Estat ucraïnès va suposar una segona agressió del Kremlin, malgrat què el govern de Lenin va reconèixer, amb la pau de juny de 1918, la independència i sobirania d’Ucraïna i es van establir relacions diplomàtiques (per cert, amb el Regne d’Espanya també). Cóm va ser aquella ruptura? Amb un escenari que pot resultar familiar per al lector.
Pres per la força el poder a Jàrkov, la minoria boltxevic ucraïnesa (10% ó 750 mil vots, en les eleccions democràtiques a la Ucraïna d’octubre de 1917), amb direcció i suport des de Moscou, va proclamar la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Amb aquest nom però amb tropes de la Rússia boltxevic, va començar la campanya d’ofensiva contra Kyïv, la qual, finalment, ja sense cap ocultació per part de Rússia, arribaria fins a les portes de Varsòvia. Quan tot encara començava, a novembre-desembre de 1918, davant de notes diplomàtiques de protesta del Directori de Kyïv, prèvies a la declaració de guerra, el Kremlin contestava: “el govern soviètic ucraïnès [el de Jàrkov] és totalment independent”…
Sufocada la Revolució nacional democràtica ucraïnesa de 1917-1921 i derrotat l’Estat “popular” ucraïnès –repartit entre Polònia, Txecoslovàquia, Romania i l’Estat ucraïnès alternatiu, el soviètic–, la Ucraïna resultant va passar a formar part de l’URSS.
Les duess Ucraïnes es tornarien a juntar, també en el si de l’URSS i fins ara, però com resultat d’un episodi negre a la Història Universal: amb la invasió i el repartiment de Polònia per part de Hitler i Stalin, a setembre de 1939, quan començava així la Segona guerra mundial. Com antecedent, cabria mencionar l’intent, avortat per Hongria (aliada de l’Alemanya nazi) d’una nova proclamació d’Estat ucraïnès: la població dels Càrpats va declarar, en març de 1939, la seua independència de Txecoslovàquia i proclamà la Ucraïna Carpàtica. Per la seua banda, al llarg del segle XX, i especialment durant la Segona guerra mundial, existien moviments d’alliberació nacional d’Ucraïna els quals, radicalment, prenien com enemics a aquells que consideraven que van desfer l’Estat del 1918; aquestos, en 1941, creien factible restaurar l’Estat ucraïnès -cosa que també van intentar-, sense entrar encara en lluita amb les dos potències invasores del 1939.
La qüestió de Crimea
“Rússia necessita aigües.”
(El tsar Pere I, l’ideòleg a 1721 d’anomenar “Rússia” l’Estat que des de sempre era conegut com Moscovia)
A diferència de Kyïv, on van anant formalitzant la independència gradualment durant mig any i reunint un corp assembleari de representació per decidir què fer, Crimea no va tindre cap dubte a l’hora de desvincular-se de la metròpoli que la va colonitzar en el segle XVIII. En efecte, en desembre de 1917 va quedar proclamada la República Popular Crimeana: el que fou el primer Estat musulmà laic (o l’intent d’aquest), en base als tàrtars de Crimea. Sense poder fer front a la immediata invasió boltxevic (gener de 1918), els mandataris crimeans van recurrir a Kyïv. D’aquesta forma, abans de que la bandera roja de la URSS s’alçara sobre Sevastòpol, en aquell port i bona part de la península onejava la bandera blau-groga d’Ucraïna. Els dirigents del dos pobles, els ucraïnès i el tàrtar, dissenyaven la conformació d’un Estat comú.
La situació podria recordar un episodi de 1624, quan els cosacs ucraïnesos de Zaporógo van ajudar a la població del Khanat de Crimea defensar-se davant els otomans turcs. Però des de 1775 no existia cap territori cosac amb sobirania o autonomia, ni tampoc el Khanat de Crimea, mentre que les fronteres del Tsarat –ara ja Imperi– eren banyades per aigües del mar Negre i el de Azov: a 1883 es decretava “rebre” al domini de la Corona a Crimea i Kubany (sud-oest de l’actual Rússia). Així, Catalina, a força de –primer– foc i espada, i –desprès– deportacions i fuets, feia realitat el somni de Pere. La lògica és la mateixa que amb la posterior annexió russa de Finlàndia: l’espai vital.
En endavant, es especula molt amb el “dret històric” de Rússia sobre Crimea. L’únic dret que va exercir Rússia sobre Crimea –tant en 1783, com en 1918, com en el 2014– és el dret de conquista. Tant és així que, Mustafa Djemilev, el líder nacional dels tàrtars de Crimea –poble que va dominar un temps amb vassallatge l’antic Tsarat de Moscou, desprès què els mongols–, quan escolta ara de boca de Putin que Crimea és “sagrada” per a Rússia, contesta: “per al tàrtars, Moscou ho és més”. Per banda ucraïnesa, a Quersonesi, plaça anterior de Sevastòpil, el més destacat dels prínceps de Kyïv va rebre el seu bateig cristià al any 988, doncs controlava aleshores aquelles terres. En altre ordre, també es diu a vegades sobre el bany de sang russa, vessada per aquella península. Doncs bé: a la campanya de 1853–1856, el 70% dels mariners de la Flota del Tsar eren ucraïnesos, reclutes de les províncies annexionades dècades abans. Com contrapunt de les pàgines “glorioses”, pocs denuncien que a la Crimea des de Catalina fins a Stalin els tàrtars van ser molt perseguits; així com que ningú d’ells podia pensar què en ple segle XXI podrien tornar ser objecte de persecució i xenofòbia per part d’antics coneguts.
Tot i això, el major mite és sobre la borratxera de Khrushchev que acabà en el regal de Crimea. És fals. La firma d’aquell líder soviètic no apareix en cap dels varis documents relatius a la matèria. De fet, les fronteres internes de l’URSS van sofrir prou revisions des del 1921; en el cas de la Ucraïna soviètica i la Rússia federativa soviètica, l’última va ser al 1928. Totes segons la legislació vigent i amb caràcter de tractat. L’estat soviètic no era partidari de referèndums; el primer que es va celebrar, a 1991, era per preguntar sobre la futura existència de l’URSS. Així doncs, per al canvi de la titularitat de Crimea, les assembles de la RSFS de Rússia i la RSS d’Ucraïna primer van adoptar respectivament un acord amb força de llei i, desprès, el va ratificar el Presidi del Soviet Suprem de l’URSS. En aquest últim, la firma que sí que apareix és la del mariscal Voroshylov, el mateix que va dirigir des del Kremlin bona part de les campanyes republicanes a la Guerra Civil Espanyola.
A més, quan es parla del “regalet” de Crimea, aquesta es veu amb ulls de cóm és ara; pocs coneixen que el nivell de desenvolupament de la Crimea de 1954 arribava fins al punt que, per exemple, en tota la península de 27000 km² funcionaven 3 (tres) forns o tendes de pa i 2 (dues) tendes de tèxtils. Davant tot, era una càrrega econòmica, assumida pels pressupostos quasifederals de la Ucraïna soviètica, sense dir del desenvolupament i la inversió desprès de l’any 1991.
En aquell 1991, Ucraïna, ja sent membre de la ONU des de la creació de la organització, feia ús del seu dret de desvinculació, previst en la Constitució de la Unió Soviètica, per a desprès, junt amb Rússia i Bielorússia, en el Tractat constitutiu de la CEI, declarar la “liquidació” de l’URSS com “subjecte de Dret Internacional i de la realitat geopolítica”. No crec que cal enumerar el nombre de tractats internacionals pels que Rússia no només reconeixia les fronteres existents des de 1954, sino que es va comprometre sobre la seua integritat.
Mentrestant, el govern en l’exili de la República Popular Ucraïnesa, en una cerimònia al 1992, tant gran com simbòlica i en presència del president electe Kravtxuk, va declarar “al [nostre] poble a Ucraïna i Rússia existent” la dissolució del centre estatal en l’exili, en declaració de què “el proclamat el 24 d’agost i ratificat l’1 de desembre de 1991 pel poble d’Ucraïna l’Estat ucraïnès (…) és el successor de la República Popular Ucraïnesa”. (En una decisió prèvia, aquest govern de l’exili renunciava a pretensions territorials, conforme a l’acord de la Conferència de Brest de 1918, sobre 350 mil kilòmetres quadrats en sis dels seus Estats-veïns, però predominantment a Rússia.)
Aquesta última apel·lació de l’últim President de la R.P.U. en l’exili, Mykola Plaviouk, qui no veia les coses del tot clar, va concloure amb les següents paraules: “desitge a tot el poble d’Ucraïna què, com el sobirà del seu Estat i la font del seu govern, estiga a la defensiva de la independència d’aquestos”.
[Continua. Llegiu la segona part de l’article en la següent publicació]
