Vicent Galiana
És obvi que la Universitat, com a institució, més enllà de ser concebuda socialment com l’espai físic on es reuneix i s’acumula el saber i la ciència- i com a ferramenta útil per a la instrucció dels alumnes-, és considerada per gran part de la majoria social com el referent últim del consens, la raó i la democràcia. No sé ben bé d’on prové aquest sentiment majoritari. És possible que del caràcter progressista que els seus membres han manifestat al llarg de la sua història o, en el cas que ens ocupa, cap la possibilitat de què aquesta afirmació s’haja convertit en majoritària arran la importància de la Universitat, o del moviment estudiantil universitari, en la lluita antifranquista als anys setanta. No pretenc esbrinar com s’ha construït aquest imaginari social ni tampoc analitzar com ha evolucionat. Seria llarg, provablement poc atractiu i, al remat, poc pragmàtic.
És més interessant que, totes juntes, dediquem uns minuts a reflexionar al voltant de la democràcia interna de les nostres universitats. En aquest cas, de la Universitat de València. Segons la pròpia web oficial, la UV té actualment “46.000 alumnes en Diplomatures, Llicenciatures, Enginyeries i estudis de grau i prop de 7.500 en màster oficial i doctorat i 5.000 de postgrau propis”. A més, la UV està formada per 3598 membres del PAS (Personal d’Administració i Serveis) i 1795 membres del PDI (Personal Docent i Investigador). En total, la UV està composta per 58900 persones, aproximadament.
D’acord amb l’article 81 dels Estatuts de la Universitat de València, “El Claustre és l’òrgan màxim de representació de la comunitat universitària. Li corresponen les competències de reglamentació, resolució i control que li atribueixen les lleis i aquests Estatuts”. A l’òrgan màxim de representació, en canvi, sols tindran accés 75 estudiants (el 40% del claustre) tot i representar el 90’83% de la Comunitat Universitària.
La paradoxal composició del Claustre ha evitat, per exemple, que es pogués realitzar un referèndum a la UV per saber l’opinió de la Comunitat Universitària sobre l’EEES (Pla Bolonya). El 24 de març de 2009 es celebrava a la Facultat de Filologia un Claustre monogràfic sobre les conseqüències de l’EEES i la possibilitat d’aturar-lo, a petició de 53 claustrals. La petició de realitzar un referèndum a la totalitat de la Universitat per conèixer l’opinió de la comunitat educativa fou rebutjat amb 93 vots en contra, 28 a favor i 15 abstencions. El 82% dels representants estudiantils que assistiren al Claustre tenint veu i vot votaren a favor de la realització del referèndum i, per tant, podem afirmar que l’ampla majoria dels representants del sector més important de la Universitat es mostrà favorable a la petició. Malgrat això, la democràcia universitària evità el referèndum, rebutjà conèixer la valoració de la majoria i es negà a qüestionar l’acceptació de l’EEES.
Al remat, com bé afirmava el Rector en aquell moment, Francisco Tomás Vert, ”La Universitat de València no pot quedar aïllada, no pot oposar-se per ella sola. Són decisions que no es competeixen.” Si compartim que la democràcia, més enllà de dipositar la nostra papereta en una urna cada cert temps, és la capacitat col·lectiva de decidir i, en conseqüència, de fer efectives les nostres decisions ens n’adonarem de dos aspectes importants: el primer és que, aquell 24 de març de 2004, dos dels tres estaments de la Universitat, no cregueren oportú donar-li l’oportunitat a la comunitat universitària de decidir col·lectivament; el segon és que, i així ho afirmava el propi Rector, no era viable l’exercici de la democràtic perquè no existia la capacitat de decisió. El màxim òrgan representatiu de la comunitat universitària no podia decidir. I hui, continua sense poder-ho fer. I jo seguisc preguntant-me: si no podem decidir, quina democràcia defensem?
