Joan del Alcázar
La democràcia és, com sabem, un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l’Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s’aborda des de la sobirania popular, l’Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels problemes de la societat i el control legítim de la violència que sols pot ser exercida pels cossos de seguretat comandats pel poder civil, democràticament triat. A més, la democràcia ha d’assegurar els principis de la majoria, conjugats amb el respecte a les minories, i se sustenta sobre la separació de poders de l’Estat.
Aquestes característiques que perfilen allò que és un Estat democràtic poden donar-se amb intensitats variables, que poden afectar la qualitat d’un sistema concret. Per exemple: la igualtat dels ciutadans davant la llei pot ser relativitzada quan els processos d’instrucció judicial que afecten persones o grups poderosos es dilaten en el temps mercè una utilització bastarda dels recursos jurídics, que sols estan a l’abast d’aquells que poden pagar costosos equips d’advocats. Un altre exemple, tant o més greu: la separació de poders entre el Legislatiu i l’Executiu pot arribar a ser quasi inexistent per l’exercici abusiu d’una majoria absoluta partidària al Parlament, que no sols fa malbé qualsevol iniciativa de l’oposició, sinó que buida la Cambra de contingut en la mesura que allí no n’hi ha cap debat polític real.
Quan el sistema polític pateix aquestes o altres deficiències, tot i que no per això deixa de ser democràtic, allò que podem afirmar és que la qualitat d’aquesta democràcia és baixa o, inclús, molt baixa. Llavors és evident l’existència d’un greu problema perquè afecta negativament no ja la pròpia essència del sistema, sinó perquè perjudica la credibilitat de les institucions de l’Estat entre la ciutadania i les allunya de la seua confiança.
La pèrdua de qualitat de les decisions democràtiques genera automàticament el desprestigi de les institucions i la sospita envers un dels actors polítics principals com són els partits polítics. Els partits es descapitalitzen, entren en una selecció negativa dels seus dirigents que passen a ser uns simples treballadors de la política i perden el contacte amb la realitat ciutadana. En eixe escenari, és freqüent assistir al reforçament dels executius i a la pèrdua de consistència dels parlaments, com a càmeres de legislació, representació i fiscalització, el que genera sistemes polítics sense contrapesos ni equilibris institucionals. La conseqüència més immediata és que es veu afectada la capacitat d’integració social que és consubstancial a un sistema democràtic d’alta qualitat.
Amb la crisi de l’any 2007 i següents, la integració social està assolint les cotes més baixes a casa nostra: la devaluació interna per la via salarial, la precarització laboral, els retalls en la capacitat redistributiva de l’Estat i, sobre tot, les paoroses xifres d’aturats ho han provocat. A més, en paral·lel amb la crisi econòmica i financera, la ciutadania ha sabut de l’existència d’una mena de virus de gran capacitat destructora: la corrupció.
Els agents difusors, els qui sembla han escampat el virus per tot arreu de la societat han estat tant bona part de les maquinàries partidàries, com aquells que més que treballadors de la política han funcionat o han exercit les seues responsabilitats com a paràsits de la política; aquells que no han tingut cap altre objectiu que saquejar l’erari públic.
En un lapsus linguae antològic, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va dir dies arrere que el seu partit s’havia esforçat en saquejar Espanya. Potser van trair-la les notícies de les que necessàriament disposava a propòsit de la situació en dues regions que fa dècades són feu del Partit Popular: Madrid i València. Els casos judicials en totes dues són notícia d’apertura als mitjans dia sí i dia també. El nombre d’implicats creix sense fre i la ciutadania assisteix entre irritada, espantada i sorpresa a la constatació de que el virus de la corrupció ha infectat el sistema polític i social fins amenaçar àdhuc la seua supervivència.
Els propagadors del virus són de tota classe i condició: des de gent de l’establishment que s’han implicat en fraus o robatoris milionaris, als arribistes que s’han dedicat a abassegar diners a base de petites mordidas que, unides, arriben a significar una quantitat de diners gens menyspreable. Això sí, tots dos grups coincideixen en un modus operandi que evidencia una carència absoluta d’ètica, unes pautes mafioses de funcionament en la gestió dels assumptes públics [les adjudicacions d’obra o serveis a l’Administració, per exemple], i una insensibilitat social tan exagerada que sorprèn: les víctimes dels robatoris poden ser ancians enganyats per tèrboles ofertes bancàries, víctimes de la SIDA a l’Àfrica subsahariana o famolencs xiquets haitians.
Dies arrere, The Economist va dedicar-li un duríssim editorial a l’economia espanyola, i en particular al mal que el binomi amiguisme i corrupció li estan fent. Afirmava que els espanyols estan acostumats al fet que els seus representants públics s’òmpliguen les butxaques fent negocis a través de l’Administració, i concloïa afirmant que aquesta realitat està provocant el rebuig dels ciutadans als partits tradicionals, PP i PSOE.
Acaben de fer-se públiques transcripcions de les converses entre el màxim dirigent del PP a València, Alfonso Rus, i alguns dels col·laboradors en activitats delictives que, presumptament a hores d’ara, formaven part de la seua forma d’exercir la responsabilitat política. A més de fer vergonya escoltar-les, són, sens dubte, una evidència de com de pobra és la qualitat de la nostra democràcia. Veurem si la ciutadania, majoritàriament honesta, incloent-hi molts dels qui han votat tradicionalment al PP, castiguen amb contundència tots aquells partits que continuen portant paràsits de la política a les seues llistes electorals. El pròxim dia 24 de maig ho veurem.
Publicat en el bloc escriureenlaire