Gandia. La formació d’una ciutat (i 2)

Nèstor Novell

Una aproximació a la història, el present i el futur de la capital de la Safor. Part primera: la formació d’una ciutat (2).

L’arrencada de la ciutat moderna

La dècada prodigiosa que conforma la ciutat moderna de Gandia és la dels anys 80 del segle XIX. Els fills de la Gloriosa, amb el diputat Sinibald Gutiérrez Mas i l’alcalde Josep Rausell al front d’un bloc de liberals conegut amb el sòlid nom de “el Cossi” guanyarien les eleccions als conservadors liderats per Vallier i Castillo. En 1880 arribà al poder municipal Josep Rausell, lliberal progressista i hereu de la gran fortuna de Moran Roda, i conjuntament amb el diputat i membre d’una família de llarga tradició intel·lectual i política, Sinibald Gutiérrez Mas, i dels membres de la societat “El Estímulo Científico” (Romaguera, Beltrán, Chaveli, Roig i Civera…) portaren a terme un programa social i econòmic de singular envergadura. En 1881 apareix la revista El Litoral, el seu mitjà d’expressió, en el qual podem trobar tota una veritable declaració de com entenien la modernitat de la ciutat, tant des del punt de vista econòmic com “moral”. També hi trobem una lúcida interpretació del territori, que avui anomenaríem Comarques Centrals Valencianes, i de les infraestructures que cal generar per convertir Gandia en la seua ciutat central. Vegem el número 1 de la revista El Litoral[1] sobre el ferrocarril del litoral el 1881:

“A la exuberante vida que el ferro-carril proyectado daran y de él recibiran los campos y las poblaciones de nuestro litoral, únese la de no escasa monta que les prestarán otras ricas y extensas regiones del interior de las dos províncias hermanas y colindantes. Albaida con su poblado valle, tan abundante en vinos y cereales, buscará por Gandia por la recientemente abierta carretera que los une, la única y más cercana via férrea que encargue de trasladar á uno ú otro extremo sus caldos y sus trigos; y el colocado Pego, en el vértice del ángulo casi recto formado por las dos carreteras generales, la trazada desde Benidorm, por Benissa Jalón. Parcent, y la casi terminada desde Alcoy por Cocentaina, Planes y Vall de Gallinera, será ineludible su estación centro de embarque por un lado de los pasageros y mercancias de gran número de pueblos de los partidos de Villajoyosa, Callosa de Ensarrià y Jijona. En dirección a Valencia y principado catalán, y de otro de las adelantadas manufacturas alcoyanas y variados productos agrícolas de las demás poblaciones para ser exportadas por el puerto de Denia o dirigidas hacia el centro de la región valenciana. (…)

No; el ferrocarril de nuestro litoral no será como algunas de esas vias que atraviesan las peladas y desiertas comarcas castellanas, especie de largos puentes colocados sólo para el paso cómodo de una á otra capital de província, sin que el rujido de la locomotora sea poderoso á despertar del profundo sueño en que yace postrada su producción (…) cuando estos se deslicen por nuestra comenzada via, en cada metro que recorran tendrán á derecha é izquierda variados productos esperando ser sobre sus duros lomos transportados; su presencia será saludada á cada paso por el propietario, el colono o el jornalero”

L’activitat que dugueren va ser frenètica. En 1881 es feu realitat el ferrocarril Carcaixent- Gandia, substituint el tram-way a cavall construït pel dinàmic conservador Alcalà d’Olmo uns anys abans, que permetia connectar la comarca amb el ferrocarril de via ampla i l’accés de les hortalisses locals als mercats de València, Madrid, Barcelona i París. Tres anys després inauguraren la prolongació fins a Dénia, el principal port exportador de pansa i, per això, ciutat comercial, lliberal i de mentalitat oberta. Les famílies burgeses de Gandia solien agafar el tren a Dénia, els homes deixaven la família “a prendre les aigües” al Molinell, i continuaven fins a Dénia on podien trobar tot tipus de casinos i festes privades.

En 1890, els esforços de Rausell, Gutiérrez Mas i Gómez Trevijano, aconsegueixen que es fundara a Londres la “Alcoy Gandia Railway and Harbour Company Ltd. La construcció del port aconseguirà convertit Gandia en una important ciutat comercial, punt d’importació de carbó i productes químics per a la indústria de l’interior i d’adobs i fusta per a les produccions agràries de la costa; amb el temps serà el principal port d’exportació de taronja. Per la seua banda, el ferrocarril permetria connectar las ciutat de Gandia amb el seu interior natural: l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida.

Per als liberals gandians les muralles eren la més clara mostra de la ciutat feudal tancada a les noves idees, al comerç i al progrés. Josep Rausell, picola en ma i acompanyat per la banda de música, començà personalment el seu enderrocament. Aquest fet simbòlic vingué acompanyat d’un pla d’eixample urbà de la ciutat i per una modificació dels noms dels carrers que allunyaren de la ciutat qualsevol vestigi gremial o rural. Així, la plaça de la Llimera en Cardenal Sanz i Forés, la Draperia per Ausiàs March, i els nous carrers agafarien els noms del prohoms de la ciutat. També al riu d’Alcoi se li canvià el nom pel de Serpis.

Des de mitjan segle XIX fins el primer quart del XX, aparegueren una bona nòmina d’escriptors i d’investigadors de cert interés, molts d’ells lligats a la Renaixença. Cal esmentar el pare escolapi i geòleg Leandre Calvo autor de “La Hidrografia subterránea”; Gaietà Salelles autor del sainet “Els suspirs d’un llaurador”; Lluís Català, poeta, impressor i administrador d’El Litoral; Eduard Gómez Mazparrota; Melcior Roman; i el renaixencista tardà i seguidor de Verdaguer, el pare Francesc Miret.

Per una banda, el port i el creixement del conreu d’arròs a la marjal, consolidà un nou i populós barri al Grau de Gandia. Per la part de ponent, la necessitat d’un “Prat” per a la venda de productes agraris, desenvolupà la plaça del Prado i els carrers Vallier, Rausell i Moran Roda amb cases per als llauradors. Per la part de llevant, la construcció de les dues línies de ferrocarril, feren nàixer el barri de l’Estació (popularment dit de Corea perquè restava separat de la ciutat per les vies del tren, és a dir, el paral·lel 38). Aquest barri aniria creixent principalment per la immigració d’altres pobles de la comarca i de les comarques veïnes. La tipologia de les cases seria absolutament rural. Per altra banda, la construcció de la carretera d’Albaida, la millora dels camins comarcals i el consegüent multiplicació del nombre de carros per transportar les mercaderies amb una destinació comercial, marcaria una primera fita de desenvolupament urbà entre la Vilanova del Trapig i la carretera d’Albaida. Mentre la Vilanova anava perdent el seu caràcter extramurs amb comerços, tallers i indústries (com la fàbrica Lombard) per anar fent-se ciutat, les noves activitat artesanals i industrials (mestre d’aixa, serraries, tallers de reparació de maquinària, fàbriques de gel, etc.) anirien situant-se vora la nova carretera. Entre la carretera d’Albaida i la línia del ferrocarril a Alcoi, restava un espai per a futura expansió que va veure créixer casetes amb un petit hort de la burgesia local. Darrerament el Raval s’eixamplà i s’uní amb la plaça del Prado, en aquest espai (carrer dels Pellers) s’instal·larien un important nombre d’indústries de la pell

Per tal de situar Gandia en el mapa comercial i afavorir el processos d’innovació, en aquells anys organitzaren una Fira-Exposició Regional de gran èxit amb més de 200 expositors. L’Escola Pia i el carrer de la Vilanova foren el centre de la fira que també tindria el seu apartat cultural. El producte que més admiració va aconseguir foren les bombes de vapor per l’extracció d’aigua subterrània. Les noves tecnologies, els adobs i les vies de comunicació farien créixer de manera imparable el regadiu amb al consegüent transformació de terres, especialment a la Marxuquera.

Motivats pel desenvolupament material Rausell creà una granja experimental de nous productes, de noves varietats i de nous tractaments agrícoles: la coneguda finca de Rausell. A aquest personatge, se li atribueix la construcció del mercat agrícola del Prado, als terrenys de la finca del seu contrincant Vallier. Al mig de la plaça hi ha un arbre (ara ja sec) que, segons la llegenda, mentre hi estiga, la plaça serà de la ciutat. Rausell tot i no alçar un pam de terra, era un personatge irascible que obligava als fills a parlar en castellà. Una vegada alçà la vara d’alcalde contra l’alcalde de Pinet i aquest li la va llevar de les mans, ara es mostra com a trofeu a l’Ajuntament de Pinet, per això al poble diuen que va ser Rausell el que es va quedar com la novia de Pinet: “amb la cara neta i el monyo fet.” Ara, el coent de l’alcalde Torró vol recuperar-la per a oferir-li-la a la imatge de la mare de Déu dels Desamparats, i amb l’abat desvanit.

El sector conservador de la ciutat, per fer front al cada vegada major control dels comerciants anglesos en el comerç de la maquinaria, el subministrament d’adobs i els crèdits a la producció, crearen la Caixa d’Estalvis de Gandia. El sector catòlic, molt influent a la ciutat, s’hi sumà a la iniciativa per facilitar als petits i mitjans propietaris capitals per la millora i renovació del conreus, i aconseguiren associar a la Caixa una cooperativa per al subministrament d’adobs, productes fitosanitaris i llavors.

Segons Josep Enric Gonga, [2] a les acaballes del segle XIX començà a produir-se una transformació de les festes populars. Es consolidà el popular personatge el tio de la Porra que encara anuncia pels col·legis el començament de la Fira i Festes. L’origen de la banda està en la reconversió festiva de les desfilades de les milícies nacionals i del tradicional timbal anunciador de les festes. També apareixen les primeres falles i la creació de les primeres confraries de la setmana santa. Però, per damunt de tot són els anys dels casinos per a tota classes d’ideologies i l’aparició d’una rica i variada premsa local.

El 1902 s’organitzà a Gandia la Unió Catòlica on estan presents la majoria dels patrons de la Caixa. Començaren a publicar la longeva i conservadora “Revista de Gandia”, i crearen La Unión de Cooperativas Mútuas y Sindicatos, el Cercle Catòlic, les Congregacions Marianes i el Sindicat Catòlic. Tot un rearmament de la dreta catòlica sota la direcció de Joaquim Ballester, Eduard Grustán, el Marqués de González (Vallier), els Trénor, els Fourrat i els Lapeyre. El 1901 Sinibald Gutiérrez encara guanyà, amb una gran polèmica, les eleccions al districte a Frederic Trénor. L’alcalde liberal Joan Boix desenvolupà una forta política anticlerical prohibint el via crucis i el rosari de l’aurora (ja podeu imaginar l’origen de la frase: “acabar com el rosari de l’aurora”), però va ser el cant del cigne liberal. Poc a poc i durant tot el primer terç de segle, els conservadors, aliats amb el catolicisme polític, marcarien el rumb de la ciutat i s’assegurarien el control ideològic posant l’educació en mans de diferents ordes religiosos: escolapis, jesuïtes, carmelites, ursulines i esclaves. Els escolapis ja feia anys que havien consolidat la seua escola a la seu de l’antiga universitat, Els jesuïtes adquirien en 1890 el Palau Ducal com a centre de formació de tercerons (aquí estudià, per exemple, el pare Batllori) i les carmelites el Palau dels Vic.

El declivi del tàndem liberals provinent del moviment regeneracionista de la I República, Josep Rausell i Sinibald Gutiérrez, no només va ser polític sinó també econòmic. Havien transformat la ciutat i havien dut una vida molt intensa. Els conservador és burlaven amb una cançó que deia:

“Sinibaldo aboca el caldo, que la hisenda s’ha acabat. Ja pots pegar per on vulgues, que mai més no tornaràs a ser diputat”.

El que és evident és que en arribar el segle XX Gandia s’havia convertit en altra ciutat, en el gran centre comercial i de comunicacions del territori que hi ha entre Alacant i València, amb el Port, amb el ferrocarril i la carretera de la costa i el ferrocarril, i el ferrocarril i la carretera d’Albaida que la connectava amb les industrioses comarques de l’interior. Però, el més important, la ciutat tenia una projecte de futur, havia deixa’t de mirar-se el melic per veure’s com a centre d’un ample territori que l’explicava i assegurava la seua prosperitat futura.

Amb la crisi de la fil·loxera molta gent emigrà a Orà i a Amèrica. La pansa passaria a ser història si bé va reviscolar els anys de la Gran Guerra. També se’n va anar abandonant l’arròs. L’extensió del regadiu va ser molt important i la producció agrícola es centrà en les hortalisses i en la taronja.

“Un factor important en el desenrotllament del negoci taronjaire va ser la forma de transacció que van imposar els anglesos: el comerciant vaporista anglés feia, per una banda, un préstec usurari al comerciant autòcton sense capital propi, i per altra banda, feia un préstec al detallista anglés en fiar-li la mercaderia. El comerciant-vaporista obtenia l’import dels dos préstecs, però, i això és més important, s’assegurava la venda i el benefici, ja que tenia pràcticament controlat el preu de compra i de venda[3]”

Des dels anys 10 del segle XX hi han diversos moviments per desfer-se del control comercial anglés. Es va crear el Sindicat taronjaire de Gandia al temps que, Victor Arbona, amb l’ajuda de capitals francesos, establia la línia regular de Gandia a l’occitana ciutat de Seta. Els principals problemes agraris eren la manca de recursos per transformar el secà del raïm en regadiu, i la millora del transport ferroviari. La demanda dels comerciants de taronja, dels exportadors d’hortalisses a Barcelona i París i dels botiguers de Gandia – conscienciats que les seues vendes depenien de la marxa de l’agricultura comercial- reivindicarien una vegada i altra, la via ampla del ferrocarrils Carcaixent – Dénia (i encara estan esperant-ho)

Moviment mitjà del port de Gandia a la segona meitat del anys 20[4]

Als anys 20 el nombre de pous de reg a la comarca s’aproximava als 300. Els comerciants taronjaires, des de Foment d’Agricultura i Comerç, reclamaren la construcció de la presa de Beniarrés –l’embassament no es faria fins l’any 1958- i la millora de carreteres. Només aconseguirien la millora de la carretera al Port de Gandia. Durant la primera dictadura s’impulsà el disseny del clavegueram i la millora de la xarxa d’aigua. El regidor encarregat fou Gaietà Garcia[5], farmacèutic, un interessant personatge que arreplegà des de 1915 fins a 1944, dia a dia, un registre meteorològic i de la salut de la població de Gandia:

“La grip de 1918 va produir una gran confusió i desconcert entre la classe mèdica, que la desconeixien sota la forma aguda i hemolítica que es va manifestar. En un mes moriren més de tres-centes persones en el districte, tal vegada més que en tot l’any. Era tan gran la depressió moral i física entre tota la població, en particular la dels obrers del camp, que molts d’ells no volien exposar-se a treballar dins de l’aigua. Per aquesta causa la collita d’arròs ha estat lenta”

El fenomen de marejada grossa front a Daimús, el Bouet de Daimús, inexplicable fins al dia d’avui, va ser el precursor amb hores d’antelació, de la tempesta de neu.

L’aurora boreal del dia nou de gener de 1938, a les 8,30 de la nit, en va captivar en fer-nos veure la seua bellesa. Al principi va causar cert temor pels incendis que s’havien vist, els resplendors dels quals il·luminaven l’horitzó nord. Aquest foc era degut a que cremaven els dipòsits de petroli bombardejats pels avions de la nostra trista guerra civil. Quan vaig veure que el meteor surava a més de 45 graus sobre la mar, em vaig convèncer que era una aurora boreal.

Novembre 1940: Els preu dels aliments és molt car. La farina de blat cotitza a 900 pts. els 100 Kg. i, les patates, a 1,50 pts. Els productes alimentaris estan a preus telescòpics i són escassos: ¡Estraperlo i estraperlo! és el que impera i és més cruel que el temps. Estat sanitari satisfactori.

En 1925 l’ajuntament li encarrega a Joaquim Aracil el projecte d’eixample de la ciutat. Segons Fernando Mut:[6]

“”Plantea la expansión de Gandia en tres sectores: el primero entre la línea férrea Alcoi-Gandia (…) La segunda zona se desarrollaria entre la carretera de Albaida, eje de la carretera de Valencia, lindes de los términos municipales de Benipeixcar y Beniopa y primera zona y pueblo de Benipeixcar (…) La tercera zona, supone para Aracil, “la extensión natural y racional de Gandia”, se halla comprendida entre el rio Serpis, eje de la carretera de Valencia, C/ Canonge Manjon, línea férrea Carcaixent Dénia y Avda. Marques de Campo, considerándo prolongada indefinidamente en su dirección al mar”

Amb la recuperació de les economies europees després de la gran guerra, la taronja viuria un gran moment d’esplendor i d’expansió, multiplicant-se en 10 anys les exportacions per cinc. Per altra banda, amb la taronja, s’eixamplà la indústria auxiliar de maquinària, de transport, de mecànica, de bombes de reg, fusteria per a caixes i basquets, paper i impressió, que complementarien la tradicional indústria de la pell.

Va ser la II República qui, en un curt període de temps, va fer realitat molts dels projectes d’equipaments urbans promesos anteriorment: Desviament de barranc del Portell, Llavador, Pescateria, Bombers, construcció de cases barates, pavimentació de carrers, xarxa d’aigua potable i de clavegueram, i el projecte d’urbanització de terrenys de la platja. Prohibiren l’ensenyament religiós i es va declarar l’escola laica i la coeducació. Construïren l’escola pública Joaquim Costa (1932) i l’Institut d’ensenyament Ausiàs Marc (1934).

El creixement de la ciutat es va produir al voltant de la plaça del Prado, especialment després de la construcció del grup escolar, la prolongació del passeig fins la via del ferrocarrils Alcoi-Gandia, i el creixement natural del barri de l’estació. El projecte de la platja permeté ordenar l’àrea de xalets al sector nord del port.

Durant la guerra molts camps tornaren a conreus de subsistència. El port de Gandia continuà exportant taronja però amb dificultats tot i estar protegit per ser de propietat anglesa. Pel port de Gandia va eixir Casado i el que quedava del darrer govern de la república el 1939.

La postguerra de repressió, fam i l’estraperlo va veure nàixer una nova classe dirigent lligada als militars vencedors i a la falange. Nous i vells exportadors de taronja aprofitaren la seua adhesió al nou règim per obtindre la perceptiva llicència d’exportació. Mentre a l’Escola Pia, convertida en presó, al camp de concentració d’Albatera o a la presó de Paterna, molts saforencs torturats –en mataren prop de 400 republicans- esperaven un desenllaç fatal. Per la Vital “la peladora”, empresa de capital alemany, feia suc de taronja i de llançadora de nazis alemanys cap a destins desconeguts. Els anys d’autarquia nacional-catolicista va veure desaparèixer el 40% dels camps de taronger davant la necessitat de conrear cereals i productes de subsistència. L’Institut Ausiàs Marc desaparegué després de la guerra i no tornà a obrir-se fins l’any 1950.

Els petits canvis en la dictadura a partir del Pla d’Estabilització de 1959 van permetre a les generacions culturals de la República i aquells altres nascuts durant els anys 30 i 40, desenvolupar una certa i interessant activitat cultural. Cal posar de relleu, en primer lloc, a la generació de la guerra: Gonçal Castelló, Damià Català, Coll Alas, Salvador Garcia Panxaverda, i a continuació la generació que mantingué el pols cultural de la ciutat durant la postguerra, molts d’ells des de l’Institut Ausiàs March, radio Laboral de Gandia i els premis literaris Ausiàs March: Juan Manuel Bonastre, Josep Camarena, Joan Climent, Josep Rausell, Adelina Bataller, el Pare Faus i Josep Iborra. Aquests darrers connectaren amb les noves generacions dels anys 60 i 70 que es reunirien al voltant de la llibreria Concret i després, del CEIC Alfons el Vell, la qual cosa explica la potencia cultural i literària de Gandia dels darrers 30 anys.

Amb la guerra freda, l’acceptació del règim franquista pel Vaticà i EUA, i els efectes del Pla Marshall, a partir de 195 el franquisme renuncià a l’autarquia i es recuperaren els mercats europeus de la taronja. En 1947 el port va passar a ser de titularitat estatal i el control del comerç per part dels anglesos va minvar. Poc a poc assistiríem al desenvolupament del transport per carretera. Gandia va arribar a tindre la primer flota de camions d’Espanya als anys 60. Professions lliberals i botiguers invertien en l’adquisició de camions en societat amb el xofer. A la temporada 1968-69, pel Centre Inspector de camions de Gandia s’exportaren 123.000 Tm. de taronja i pel port altres 74.000 Tm. El negoci del comerç de la taronja mantindria un fort caràcter especulatiu, on es podien guanyar molts diners en un any i arruïnar-se en poc de temps. Encara està per escriure la gran novel·la valenciana del exportadors valencians. La majoria de les empreses exportadores no pogueren sobreviure a la segona o tercera generació. No res o ben poc resta dels Cañada, Porta, Maians, Olaso, Garcia-España i tants altres que es passejaven en cotxes americans per la ciutat als anys 50. Tot i això, cal posar de relleu la seua empenta. Els comerciants, en condicions molt precàries, anaren als mercats europeus i als seus principals ports (Liverpool i Hamburg) a vigilar les vendes i a obrir mercat, i on descobriren unes societats més riques i molt més lliberals. És ben coneguda la història d’un comerciant gandià que quan entrava al casino d’Hamburg, l’orquestra parava i tocava la marxa reial, i la d’un altre de l’Alqueria de la Contesa que li tocaven l’himne regional. A Gandia, a la frase: “quedar-se més net que (en) sant Paulí” hi ha gent que li afegeix la preposició “en”, en referència al barri roig d’Hamburg.

Les fortes gelades del 1956 i 1958 obligaren a molts gandians i saforencs a l’emigració a la Camarga occitana i a París. Moltes dones treballaren a les cases parisines de serventes desplaçant com a mà d’obra barata a les bretones. Un bar famós per als emigrants a París va ser el Bar Piles. Però la taronja viurà durant els anys 50 – 70 uns anys d’esplendor, la qual es traduiria en un increment important del port de Gandia[7]:

“A partir de 1951, el port va començar a recuperar el volum d’activitat quer hi havia abans de la guerra, i fins el tot el va superar. Les exportacions de taronges va arribar a xifres d’entre 200 i 250 mil tones, segons temporada (…) El 1961 es va arribar a la xifra record de 366 mil tones, de les quals, 283 mil corresponen a l’embarcament de taronja”.

Als inicis dels anys 60 Fuster[8] arreplega de Gandia la següent nota:

“Vaguem pels seus carrers, atrafegats: comerços consolats, consignataris de vaixells, carros pagesos. Ens hauria agradat d’ensopegar amb alguna mansió llòbrega, robusta medieval, i que algú ens l’assenyalés com la casa dels March”

L’evolució de les exportacions del Port de Gandia mostra a ben a les clares les diverses conjuntures econòmiques. Segons Rosselló Verger[9]:

“L’any 1958 exportà 50.000 Tm de cítrics –la meitat del de València-, però en el 1950 ja l’igualava. Com que té un mercat abastidor propi, La Safor, i bona part de la Ribera del Xúquer, i uns preus de mollatge i càrrega inferiors, el port gandià ha captat un bon troç de l’exportació: hui triplica en cítrics el Grau de València i s’ha constituït en el primer port taronger del País –potser del món- (…) en eixides internacionals és el desé port espanyol (307.000 Tm d’un tràfic total de 350.000, 1964)”

Als inicis dels anys 70 i, especialment a la dècada del 80 la crisi de la taronja va fent-se cada vegada més manifesta. El negoci havia funcionat d’una manera molt particular que intentarem explicar a través de les paraules de Camarena[10]:

“Si abans dels any 60 un jornal valia 6 duros i per una arrova de taronja pagaven 6 o 7 o 8 duros, i en canvi hui (anys 80) el jornal val de 2.000 a 3.000 pessetes mentre que per una arrova de taronges paguen 200 o 300 o 500 pessetes. I va ser en aquell moment en què per al propietari el rendiment era màxim, quan començaren les transformacions en tarongerars dels peus de muntanya, a base de crèdits o del que siga (…) No es compren que (anys 80) es pague 500.000 o 600.000 o 800.000 pessetes per una fanecada. Perquè eixa fanecada et pot donar 250 o 300 arroves de taronja que s’està venent, què vols? A 300 o 400 pessetes l’arrova? (…)

La temporada (de la taronja) s’ha allargat des de setembre fins a juny, gràcies a buscar i trobar varietats que pogueren estirar el temps de la seua producció (…) Resulta imperdonable que no hi haja ací una major industrialització d’un producte tan bàsic com és la taronja. A més a més, les poques cooperatives que s’han fet a la nostra comarca han segut cooperatives exclusivament comercials, simplement per assegurar la venda de la taronja, quan en realitat s’hauria d’haver començat per cooperatives de producció per tal de reduir els costos (…)

Jo he conegut uns quants (de comerciants de taronja o taronjaires). Alguns s’han arruïnat per a pagar, uns altres s’han arruïnat (a la millor només el negoci, però ells personalment no) i no han pagat , molts pocs s’han fet rics. En general, el comerciant de taronja és un aventurer que arriba a fer una fortuna i acaba per cremar-la o desfer-la per falta d’adaptació a les circumstàncies, o siga, per no saber muntar una infraestructura d’acord amb el pas del temps (…)

Per cert que el llaurador ha segut la principal víctima del comerciant de taronja. Tots els anys fracassen comerciants perquè no poden pagar la taronja que han comprat. I és el llaurador qui paga les conseqüències.”

Tot i la importància de la taronja, Rosselló[11] en calcula unes 8.000 Ha., les hortalisses (tomaques, pebres, albergínies, fesols, etc.) suposaven una quarta part de les terres de la comarca finals dels anys 60.

“Interessants (les hortalisses) pel seu caràcter primerenc, amb tres o quatre setmanes d’avanç respecte de l’horta de València. En xifres rodones, l’horticultura suma als municipis costencs 3.000 Ha.”

La indústria durant el franquisme, més enllà dels magatzems de taronja, els consignataris de naus, els tallers mecànics, les fusteries,les impremtes i el camió, tindria com a empreses de referència la Vital de fabricació de sucs, la fàbrica de xocolata Nogueroles i la fàbrica de seda Lombard a Almoines.

El reviscolament de la ciutat tampoc no és produirà fins els anys 50. En primer lloc s’urbanitza el sector de la platja més propera al Port. És la platja de xalets compartida per igual per la burgesia gandiana i alcoiana. En 1959 un grup d’empresaris del sector exportador de taronja construeixen, davant del la llacuna del Clot de la Mota, una zona encara lluny de l’àrea de xalets, l’Hotel Bayrén, encara avui, amb diferència, el millor hotel de Gandia. El 1964 es construeix la Colònia Ducal encara més al nord. Per la seua part en Gandia, el primer “gratacel seria la Caixa d’Estalvis (1958). Aquestes fites marcaren tot el desenvolupament urbanístic posterior. La prolongació de la platja fins a 3 km, primer fins Dumay, després fins Mi Descanso, en un mena de ciutat lineal de vora mar. Segons Josep Camarena[12]:

“Va ser a mida que avançaven els anys cinquanta i que els diners començaren a entrar a muntons que la taronja comença a valdre i les teles d’Alcoi comencen a vendre’s molt bé- quan s’inicia en la platja de Gandia el desenvolupament que s’havia programat als anys 30 (…) Però aleshores, si en la zona d’abans del Bayrén es pagava la fanecada a 500 pessetes, ara es paga un pam a un preu astronòmic –la fanecada té 832 metres que són 19.000 pams. I ací sempre s’ha mesurat les coses costoses per pams. (…) En l’època de l’alcalde Lorente és quan es va produir l’expansió més forta de la platja i quan, també, s’hi va fer més desgavells.”

Per altra banda, el desenvolupament del passeig com columna vertebral a base de grans edificis en altura. Altra cosa haguera estat la platja si s’hagués mantingut la filosofia dels primers anys del turisme: sales de festa de qualitat, especialment la sala Pepe, restaurants de prestigi com “El Tort”, xalets en primera línia de platja, blocs d’apartaments de fins 4 altures, promoció d’hotels de qualitat en primera línia de platja (Bayrén) i desenvolupament urbà en forma de ciutat enjardinada, 4 altures i baixos comercials (Colònia Ducal). Joan Fuster[13] en parlà de platja d’aleshores:

“Avui (la platja) és una llarga franja d’habitatges interins. En tàpies i en neons s’hi troben anuncis de tot: música soul, delikatessen, antiquaris, whiskeries, tablao flamenco, supermercats que ofereixen congelacions i pots de conserves, barreteries, vendes d’apartaments, el que vostès vulguin. A certes hores l’aglomeració humana hi adquireix una vivor admirable. La gent s’ho passa bé. Ningú no es recorda de March ni de Borja. Una vegada, allà pel 1959, quan celebràvem el centenari del poeta Ausias, Salvador Espriu em va comunicar per aquests topants, precisament, la seva dràstica teoria de la “mala bava infinita”. Hi ha una mala bava infinita” La multitud estiuenca no sembla compartir la idea”.

La voràgine dels any 70 acabaran amb aquest model i generaran la platja que coneguem pensada exclusivament per a benefici del constructor. A la ciutat, el creixement per prolongació del Passeig, evitarà “el natural creixement cap a la mar” i per contra l’absorció de Gandia dels pobles veïns de Beniopa i Benipeixcar el 1964. Tot i això, el barri de Corea acabaria consolidant-se. Com diu telegràficament Joan Climent:[14]

“Corea era el meu barri. Corea magatzems de confecció de taronges, serradores mecàniques, viver de carros i rossins, cases proletàries de planta baixa i pis, carrers amples de terra i poble. Corea era matinada amb gemecs de rodes i riuades de veus femenines camí del magatzem. Colps de fuster creador de caixes / envàs de fusta recent. Corea olia a taronja, a fusta, a treball”

D’aquesta manera es consolidarà la ciutat dual, Gandia i la Platja. El Pla de 1969, any que desapareixen el trens Alcoi-Gandia i el Carcaixent – Gandia, (el tram Gandia – Dénia tancaria el 1974), amb un sector constructor dominant l’ajuntament franquista, no respectaria el patrimoni històric i permetria una densitat edificatòria de 263 hab./Ha., el màxim permés per la llei. El procés d’alineació de carrers del casc antic i la permissivitat constructora anirien acabant, un per un, amb la gran majoria dels edificis singulars de la ciutat, que serien substituïts moltes vegades per enormes moles en ple cas antic. L’exemple més reeixit és l’edifici Telefunken a l’inici del carrer Major, un dels pocs edificis bonics en el lloc més inadequat.

El creixement urbà es centra en la projectada República Argentina (en principi considerada com a zona de xalets amb jardí) on els grans edificis seran el lloc de residència de la classe mitjana Gandiana, i la seua prolongació cap a la plaça El·líptica, que constituirà el barri obrer i de classes populars. Conforme creix la ciutat econòmicament els primers immigrants aniran abandonant Natzaré i altres àrees marginals per adquirir cases al barri de l’Alqueria Nova – Avinguda de Beniopa, especialment amb la construcció del grup de cases Porta (les cinc-centes). Els barris de l’El·líptica, de Benissuai, Beniopa i l’eixamplament del Raval fins el, aleshores nou, Institut Maria Enríquez, seran els receptor de les següents onades immigratòries. L’arquitectura típica del darrer franquisme, ben pobra, massa altures i carres estrets.

Evolució de la població de la Gandia:

L’evolució de la població mostra clarament com amb l’arribada del ferrocarril i el port i l’agricultura d’exportació pràcticament en 15 anys es duplica la població de la ciutat. N’hi ha un altre creixement molt fort als anys 60, són els anys de la taronja, el començament del turisme –construcció i serveis- i l’onada immigratòria de castellans Gandia passà dels vint-i-quatre mil i escaig habitants, de 1960, als prop de 50.000 habitants als inicis dels anys 80. El creixement demogràfic anirà acompanyat del fenomen del barraquisme (els jesuïtes el bategarien amb el barri de Natzaré). La població de mitjans dels anys 70 estaria conformada per un 50% nascuts a Gandia, un 28% de procedents de la resta de la comarca, del País i del retorn dels emigrants valencians els anys 50, i el 22% d’immigrants.

Darrerament està l’explosió de les darreries del segle XX, una vegada superada la greu crisi econòmica que va deixar el darrer franquisme, i fins el 2008, el anys de la bombolla immobiliària, on s’arriba al record de població amb 81.983 habitants. En el període 1998-2008 la ciutat experimentà un increment de població del 42,5% i arribà a tindre 21.947 immigrants, la majoria de caràcter econòmic de procedència extracomunitària (Sud-Amèrica i Magrib) i de la UE (Romania i Bulgària).

Mà d’Obra per sectors econòmics

Font. Planes de Ordenación Comarcal[15].

Pas a pas la població activa agrària anirà perdent importància a la ciutat per convertir-se en una ciutat de serveis associats a l’administració, la banca, les professions liberals i el turisme. Per la seua banda la construcció anirà adquirint molta importància. El sector industrial mantindrà i desenvoluparà una important indústria auxiliar: fusteria, transformat metàl·lics, alimentació, carrosseria de camions, material i maquinària de construcció, etc.

En 1983 s’aprova el Pla General de Ordenació Urbana i després el Pla Especial de Revitalització del Casc Antic. El Pla és un típic producte de la transició, un acord entre les diverses forces polítiques on, entre les dretes, estava ben representat el sector de la construcció i aconseguí una volumetria excessiva i, especialment, amb massa altures. No és pot dir que fora un bon Pla, però dispondre ’aquest element bàsic del planejament urbà ha permés mantindre la disciplina urbanística i una ciutat compacta. La modificació de 1999 va rebaixar altures, però en general, la majoria dels edificis de la ciutat, i més alguns del casc antic, en tenen massa.

La continuació del passeig de les Germanies i la construcció de l’hospital comarcal en aquesta zona, va reforçar el creixement urbà cap la Falconera (encara està pendent de construir la majoria dels solars dels darrer PAI del final del Passeig). El nou barri, entre l’Alqueria Nova i Benirredrà, s’ha convertit en la darrera àrea de creixement per a les classes mitjanes de Gandia. Carrers amples, altures més convincents, però arquitectura vulgar com en la majoria de les ciutats valencianes. Al seu voltant, els parcs que separen/uneixen la ciutat amb Beniopa, Benipeixcar i Benirredrà, han permés un certa contenció urbanística i un respecte a les trames urbanes dels barris/pobles. La ciutat s’ha anat dotant en aquest període d’importants dotacions públiques de tot mena en el diversos barris de la ciutat. Cal destacar la xarxa de biblioteques municipals, centres socials als barris, casa de la cultura, poliesportiu i piscines municipals, universitats (UNED, Politècnica, Estudi General), Escola Oficial d’Idiomes, xarxa d’Escoletes Infantils Teatre Serrano, etc.

On hi hagut una palmària permissivitat constructora ha estat a la platja. Ben aviat desaparegueren els xalets i els blocs d’apartament amb baixos comercials de 4 altures, per convertir-se en una platja d’apartament en altura, en edificació aïllades, tancades i d’esquenes als carrers. Aquest model residencial, s’eixamplarà cap a l’àrea de la marjal i penetrarà en el primer sector de la platja de l’Auir. La qualitat urbana de la platja construïda és dolenta, anticomercial, antiturística i de difícil reversió.

Els intents permanents dels consistoris municipals per afavorir el sector turístic amb hotels i la millora de l’espai urbà ha tingut un resultat acceptable però insuficient per superar la forta estacionalitat atesa la inhumanitat urbana. Les fortes inversions públiques de millora i manteniment de l’espai públic urbà, la majoria de bon gust i alta qualitat, no s’ha vist compensat en la mateixa direcció per les inversions privades. La desestacionalitat passa per anar fent confluir la platja amb la ciutat i que la platja siga ciutat i no només un polígon turístic amb residents.

El intents per fer ciutat a la platja també venen de lluny, però no sempre s’ha encertat. La part més urbana de la platja són les primeres illes més properes al port, en part perquè des del principi la seua urbanització i la seua arquitectura ja permetia unes dotacions comercial privades accessibles al ciutadà. La proximitat al Grau i la instal·lació de l’Escola Universitària Politècnica de Gandia han jugat al seu favor, (en detriment, tot siga dit, d’una universitat urbana que hagués animat la vida cultural de la ciutat i els edificis i habitatges del centre històric). La solució urbanística d’unió entre la platja i la ciutat mitjançant xalets i adossats, sense cap tipus de servei ni dotació pública, (desenvolupades a finals dels 90) ha estat un error. El tramvia de la platja era un projecte interessant per assentar població permanent a la platja, el dubte que generava era precisament aquest espai intermedi sense una suficient massa de població. La imposició de la Generalitat de situar l’Hospital comarcal en direcció Oliva, ha obert el creixement cap el sud, castigant la connexió Gandia-platja.

Néstor Novell. Març 2015

[1] El ferroca-rril de nuestro litoral. El Litoral. Semanario científico-literario y de intereses materiales. Año I, Gandia 2 de enero de 1881. Núm. 1

[2] Josep Enric Gonga Colomina. Les festres de la Safor: memorial de la festa. Imprempta Colomar. 1990

[3] Néstor Novell. De la restauración a la monarquia parlamentària. El llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquim Munyoz Editors. 1983

[4] Néstor Novell. De la restauración a la monarquia parlamentària. El llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquim Munyoz Editors. 1983

[5] Gaietà Garcia Castelló. Registre metereològic per a l’estudi de la climatologia de Gandia i el seu districte (1915-1944). Néstor Novell Sanxo Ed. CEIC Alfons el Vell. 2006

[6] Fernando Mut. Gandia 1881-1980. J.M. Borja i I. Mora Ed. 1981

[7] Fernando Gimeno Cervera. Història del Port de Gandia. CEIC Alfons el Vell i Departament de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Gandia. 2007

[8] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984

[9] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. L’Estel. 1969

[10] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural (Viatge a la Safor). CEIC Alfons el Vell. 1988.

[11] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. L’Estel. 1969

[12] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural (Viatge a la Safor). CEIC Alfons el Vell. 1988.

[13] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Noves excursions. La platja dels Borja. Edicions 62. 1984

[14] Joan Climent Pascual. Aspecto anecdóctico, constumbrista, social, poètico, informal e incompleto de la vida gandiense. Gandia 1880-1881. J.M. Borja y I.Mora Ed. 1981

[15] Alberto Peñín. Documento comarcal de la Safor, 1983. Excma Diputación Provincial de València. 1984