Nèstor Novell
Una aproximació a la història, el present i el futur de la capital de la Safor. Part primera: la formació d’una ciutat
“Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propis jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa”
(Ausiàs Marc)
És sempre difícil parlar de la pròpia ciutat. Per evitar una excessiva subjectivitat, en aquest article en faré ús d’allò que, viatgers i també altres veus del País, en algun moment tingueren a bé dir sobre Gandia. Això farà que l’article siga una mica més llarg que de costum. Un petit pecat de xovinisme. De Gandia i de la Safor hi ha molt de material escrit. El CEIC Alfons el Vell durant més de 30 anys ha anat posant al dia molts aspectes de la comarca i ha fet interessants reflexions sobre la cultura i el territori; l’Ajuntament de Gandia, tradicionalment ben assortit de professionals, ha estat fins fa poc un focus d’estudis i projectes per a la ciutat; de mica en mica la presència de les dues universitats valencianes han anat incorporant al debat de la ciutat estudis, propostes i reflexions de gran interés; i per últim, i especialment, la comarca ha gaudit d’una important nòmina d’escriptors, historiadors, artistes i estudiosos de la realitat socioeconòmica que han enriquit la percepció, la visió i les expectatives de la ciutat.
Gandia, més enllà de les restes prehistòriques del Parpalló i les Meravelles, de les troballes iberes, dels vestigis romans, visigòtics i àrabs, és una ciutat que naix després de la conquesta del castell de Bairén per Jaume I el 1240. Escolano[1] arreplega una llegenda avui oblidada:
“En temps dels moros, el cabdill de tota aquesta comarca tenia el seu siti en un fort castell (….) a un quart de llegua de Gandia (…) S’anomenava el castell de Bairén; i encara que a la falda d’aquests castell i muntanya només veiem un castell d’aigua, però a les seues vores es descobreix unes parets, que, segons la tradició dels moros, són un poble gran que en el segles passats hi havia, anomenat Benissalema, el qual per pecats enormes dels seus veïns va ser afonat com Sodoma sota les aigües “
Gandia era vila reial, emmurallada després de la conquesta, el senyoriu de la qual va ser cedit el 1323 per Jaume II al comte de la família reial Pere de Ribagorça i, per aquesta via, al seu fill Alfons d’Aragó i Foix, dit el Vell. Jaume Castillo[2] és un dels qui ha estudiat molt bé l’època:
“Al novembre de l’any 1358, Alfons d’Aragó era ja comte de Dénia i de Ribagorça, i senyor de l’horta de Gandia i del castell de Palma, de la baronia d’Arenós, a la comarca de l’Alt Millars, i d’un bon grapat de castells i llocs a les dues Marines, incloses les terres que havien estat d’En Sarrià. A aquest vast patrimoni inicial no tardà a afegir-hi (…) les valls d’Aiora i de Cortes, a l’interior valencià i, un poc després, l’any 1366, el colossal marquesat de Villena, dins de la Corona de Castella, incloent-hi algunes viles de l’infantat de Guadalajara”. (…) Gandia fou el lloc privilegiat dins de les possessions d’Alfons el Vell com a “capital” dels seus estats, desplaçant la vila i el castell de Dénia.”
Martí l’Humà creà el ducat de Gandia i li’n concedí a Alfons d’Aragó el títol. El primer duc va ser nét, nebot, cosí i oncle dels reis d’Aragó, i candidat a rei al Compromís de Casp. També va ser comte de Ribagorça, comte de Dénia, senyor d’Aiora, baró d’Arenós, marqués de Villena, a més de conseller reial d’Aragó, cap de l’exèrcit del rei al regne de València i conestable de Castella.
A la mort d’Alfons d’Aragó o el Vell, el seu fill Alfons el Jove, que li sobrevisqué pocs anys, va ser el segon duc de Gandia. Després, les terres de Gandia passaren a Hug de Cardona, net d’Alfons d’Aragó, i a la seua mort a l’infant Joan, que les cedí al seu fill el príncep Carles de Viana. El 1462 el ducat va revertir al rei, Ferran II el Catòlic.
Així que va ser Alfons d’Aragó el qui va convertir Gandia en el centre d’uns del territoris senyorials més importants del País. Hi va construir el Palau ducal i una senyorial al Reial. En refer totalment l’església de santa Maria, va fer construir les sis primeres voltes de creueria i el cor, obra del mestre gandià Nicolau Esteve Gandia, hi manà fer el retaule major, i les escultures dels apòstols, obra dels germans Llobet (quatre se’n conserven al MNAC i altres 3 al museu danés d’Art i Disseny). La seua obra més important, dirigida per Pere Marc, va ser el monestir de sant Jeroni de Cotalba, amb un claustre inferior gòtic mudèjar i altre superior renaixentista. Al Monestir s’hi troben soterrades les dues dones d’Ausiàs Marc, i la dóna i dos fills d’Alfons el Vell. Però com diu Castillo,[3] també cal considerar:
“el gran interés mostrat per Alfons al llarg de la seua vida per les lletres i la cultura. D’aquesta inclinació, en són bona prova els contactes estrets que mantingué amb diversos escriptors de la seua època, com ara el seu procurador general, Pere Marc (que li dedicà al Duc la seua obra L’arnés del cavaller), però també Francesc Eiximenis (que li dedicà a Alfons el Vell el seu Dotzè del Crestià) o Antoni Canals (deixeble de sant Vicent Ferrer i traductor de Petrarca). I també és un símptoma d’aquestes preocupacions l’educació que donà als seus descendents, curiosament més als seus néts que no als seus fills. Entre tots els néts coneguts, hi destaca, (…) Enric de Villena (o Enric d’Aragó, pare de sor Isabel de Villena). (…) L’únic escrit conegut de mà d’Alfons, una mena de carta, eminentment moralista, adreçada a la seua filla Joana en el moment del seu matrimoni”
Les inquietuds intel·lectuals de la cort d’Alfons el Vell facilitarà un àmbit cultural on es formaran Pere Marc, Ausiàs Marc, Joan Martorell i Joan Roís de Corella, que convertirien Gandia en un esplèndid centre cultural al segle XV. A més, la cort ducal faria conreu de la bona cuina, de l’art de la falconeria i de la diversió de la mà de trobadors i comediants, com ara el gascó Pere de Rius i el ministrer Poqua Roba. Com a mostra de modernitat cultural del moment, vejam l’opinió de Vargas Llosa:
“La Edad Media del Tirant Lo Blanc, como la Francia de la Comedia Humana, la Rusia de Guerra y Paz, el Dublín de Ulises y el Condado de Yoknapatawpha de las novelas de Faulkner, ha sido erigida a imagen y semejanza de la realidad.”
I llegim un petit fragment del Tirant lo Blanc[4]
“Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e désfeu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia senyora, no ho volíeu consentir; car dubte en fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs”.
La ciutat, al si de la primera muralla, anava des del riu fins a la mitgera de les cases dels actuals carrers major i sant Roc, i des de l’avinguda d’Alacant al carrer del Delme. La ciutat s’organitzava al voltant de la plaça de la Seu i de la plaça del Palau. Fora muralla creixeria el raval morisc. La jueria pot ser estiguera las carrers de prop de la muralla de l’actual Avda. d’Alacant. Segons Ferran Garcia-Oliver[5]:
“Just comença el segle XV, quan naix l’hereu de Pere Marc, la vila s’ha recuperat dels colps de la guerra de Castella i de l’incendi devastador amb què la van castigar (..) El traçat urbà de Gandia és molt simple, entorn de tres llargs carrers creuats per una munió de carrerons i algun atzucac. Cap a la perifèria, al carrer del Riu, es desplacen les pústules i les vergonyes locals. L’hospital de Sant Marc acull els pobres, al qual presten ajudes caritatives en forma d’un llit per a una nit i un plat per enganyar la fam. Al bordell s’ofereixen els serveis de les “àvoles fembres peccadrius”, en tavernes i hostals on també es consumeix vi i es juga a modalitats de daus i naips prohibides en les ordinacions dictades pel Consell.
El carrer de la Plaça es diu així perquè a la meitat del seu recorregut s’obre la plaça Major. Que és realitat el cor de la vila, el centre vital, allà on la vida pública i vida privada, afers polítics, cívics i religiosos es fonen en un guirigall de veus, de sons, d’olors i de gestos” (….) La plaça ho és tot. Sota els porxos els jurats arrenden els impostos de la vila, i a l’almodí fan emmagatzemar el blat perquè mai no n’hi falte. A la Sala de la casa de la vila, es reuneix el Consell, presidit pel justícia i els jurats (…) no sense deixar d’establir rigorosos controls d’entrada i eixida de mercaderies als quatre portals més importants: el de la Mar, el de València, el del Tossal i el de la Vilanova. A la plaça s’aixeca també l’església de Santa Maria, sòbria i elegant com tot el primer gòtic del país (…) Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap el portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu “alberch”, un palau que per fora presenta més bé els trets d’una rònega fortalesa (…) Unes peces de terrissa amb els senyals dels Marc que es trobaren en un immoble d’aquest carrer (carrer Major) suggereixen que les cases contigües on residien Pere Marc i el seu fill Joan segurament es trobaven en l’artèria més important de la vila”.
Amb el ducat de la nissaga dels Aragó començaren a produir-se canvis substancials en l’agricultura comarcal. A les terres de regadiu els cereals (ordi, civada, forment, etc.) eren el conreu més important compaginant amb les hortalisses, mentre que al secà es dedicava vinyes, oliveres, garroferes, ametlers i figueres. Ben aviat començarà la costosa transformació de les marjals per al conreu de l’arròs. Però com diu Jaume Castillo[6]:
“Al llarg del segle XV, però, es produí la introducció d’un conreu nou, la canyamel, les empremtes del qual es farien notar ben aviat tant al paisatge com a les formes de treballar la terra. Conreu altament rendible i intensiu, demanava unes atencions extraordinàries, especialment pel que fa al reg i a l’adob, encara que tot el seu tractament, des del planter a la collita, necessitava d’unes mans expertes, gairebé sempre musulmanes. L’extensió fou extraordinària, primer a Oliva, després a Xeresa, més tard al Real i Benicanena, i també a Beniarjó, Almoines, Piles i la Valldigna. Al voltant de 1430-1440 l’esclat ja havia tingut lloc, i eren tantes les terres què abans es conreaven cereals i ara produïen canyamel, que fins i tot en alguns indrets com Beniopa o Bellreguard hi hagué problemes d’abastiment de queviures per als camperols. (…) Es pretenia produir massivament la primera matèria necessària per a obtenir una mercaderia de fàcil comercialització, demanda àmplia i a més, cara i molt profitosa (el sucre).“
Mercaders llombards i principalment sicilians, coneixedors de les tècniques de conreu i del procés industrial d’obtenció del sucre tindrien un paper decisiu, invertint capitals i connectant la producció als mercats europeus.
El cardenal Roderic de Borja, nebot del papa Calixt III (Alfons de Borja) i futur papa Alexandre VI, el 1484, adquirí el ducat de Gandia a la corona per al seu fill Pere Lluís Borja. La possibilitat del títol nobiliari i les rendes del sucre en decidiren la compra. A la mort prematura del primer duc li succeí Joan Borja Cattanei, que casà amb la verge vídua del seu germanastre, Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. Una carta d’Alexandre VI[7] al seu fill, de novembre de 1493, mostra el tarannà familiar dels Borja:
“Duc caríssim nostre: De Viterbo t’escrivim per propi correu, sobre los desórdens e excessos teus que érem avisats havies fets en Barcelona en tot e per tot, e precípuament sobre los mals comportaments vers la duquessa ta muller, que encara no hauries consumat ab ella lo matrimoni, e anar de nit per la ciutat, matant cans i gats. De què havem pres grandíssim enuig e displicència, e estarem malcontents e indignats contra tu, fins sapiam te sies esmenat, e hages consumat ton sant matremoni en nom de Déu e de la gloriosa Verge Maria mare seua, lo que esperem de dia en dia sentir, ab la resposta del sobredit correu, que ja no pot tardar”.
El matrimoni de Joan Borja i Maria Enríquez tingué dos fill: Joan i Isabel Borja, la futura abadessa del monestir de santa Clara de Gandia. Amb l’’assassinat en Roma de Joan Borja, el 1497, el ducat passà al seu fill Joan. La duquessa Maria Enríquez governà el ducat fins la majoria d’edat del fill. Els Borja anirien adquirint senyorius de l’antic territori d’Alfons d’Aragó. El patrimoni del duc Borja eren el ducat de Gandia, els senyorius de Llombai, Corbera i Torís, els llocs de Bellreguard, Alcodar, Xeresa, Xella, la Vall de Gallinera i la Vall d’Ebo, a més de les cases a València i dels senyorius italians (ducat de Sessa i principats de Tricario, Teano i Carinola).
La ciutat aniria creixent gràcies a desenvolupament de la indústria del sucre. A les darreries del segle XV ja s’havia estés fora de les muralles, a la Vilanova de sant Roc. Maria Enríquez eixamplà la seu de Gandia sota la direcció de Pere Compte, el taller escultòric dels Forment i el pintor Pau de Sant Leocadi (només se’n conserva una predel·la del retaule al MNAC). També construí el claustre superior de sant Jeroni de Cotalba. De la mà dels Borja, pintors de la importància de Pau de Sant Leocadi i de Francesc Pagano, l’esperit del renaixement italià s’afermà en terres valencianes i d’ací a tota la península Ibèrica. Segons Ximo Company[8]:
“El 29 de novembre de 1501 Paolo da San Leocadio contracta el Retaule Major de la col·legiata de Gandia: Conegut per molts la importància d’aquest contracte, no cal insistir en el fet que es tracta d’una de les obres més importants de Paolo da San Leocadio a Espanya. (….) L’obra és d’una gran envergadura com ho demostra el fet que la important família dels Forment (amb el jove Damià ja en plena acció) se’n carregava de la construcció, decoració i factura escultòrica del retaule. (…)
L’èxit de Pau de Sant Leocadi en Gandia va ser molt gran. La duquessa li encomanà dos retaules més, un per al palau ducal i un altre per a Santa Clara, així com d’una “taula per a l’oratori de la il·lustre Duquessa”
Però a més, la duquessa eixamplà els dominis del ducat, venent les possessions italianes al rei i adquirint els llocs de Miramar, Almoines, Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, l’Alqueria Nova, el Real de Gandia i la Baronia de Rugat (Castelló, el Rafalet i Aielo).
Joan de Borja casà amb Joana d’Aragó, filla del virrei d’Aragó i fill il·legítim de Ferran II. El fill major d’aquest matrimoni seria Francesc de Borja i Aragó. La indústria del sucre no pararia de créixer. El desenvolupament de trapigs i enginys i el sistema i l’organització de producció, des de l’adquisició des de la producció de la canya, l’adquisició i transport de la llenya, fins el procés d’elaboració i distribució, es va conformant com una veritable empresa moderna. Es calcula que una dotzena de trapigs donaven feina a unes 500 persones. Els inicis del segle XVI, Antoni de Lalaing[9], posà de relleu la importància del sucre a la Safor en aquells anys.
“A l’altre costat de València, fins prop de cinc o sis llegües de distància, hi ha els pobles i els jardins més bonics que es poden veure, adornats amb figueres, tarongers i magraners, ametlers i altres fruits no vista al nostre país. Hi creixen també l’arròs, el safrà, el cotó i en gran canyes creix el sucre, el qual refinen a la ciutat de Gandia, que és ducal, a nou llegües de València, el ducat de la qual va ser del germà del duc de Valentinois, que a Roma va ser ofegat al riu Tíber. Tot el sucre que al nostre país diem de València, ve d’allí”.
Joan de Borja, home culte del renaixement, va tindre que fer front a la guerra de les Germanies. Segons Esperança Costa:[10]
“Joan de Borja (Gandia, 1494-1543), fou un home culte, coneixedor dels corrents filosòfics i culturals de la seua època i posseí una gran biblioteca, malauradament desapareguda. Sa mare ja havia triat per a ell un bon tutor, l’humanista i erasmista Alfonso Garcia Matamoros. El propi duc protegí anys més tard i nomenà preceptor dels seus fills a Bernardo Pérez de Chinchón, el màxim traductor de l’obra d’Erasme de Roterdam a Espanya, que ocupà el càrrec de canonge a la Col·legiata de santa Maria.”
A la batalla de Vernissa, vora l’assut de Palma, els agermanats, capitanejats per Vicent Peris, guanyaren la batalla a les tropes del Virrei Diego Hurtado de Mendoza que estaven formades per uns 350 nobles i cavallers, 450 homes a cavall i 2.000 a peu, la gran majoria moriscos i mercenaris castellans. Els agermanats saquejaren la vila de Gandia i batejaren a la força els moriscos de la comarca. La família ducal hagué de fugir cap a Madrid. És per això que, el successor en el ducat, Francesc de Borja i Aragó es criaria a la cort de Joana la Boja i després entraria al servei de l’emperador Carles Vè. El 1520 el ducat va ser inclòs entre els 25 Grans d’Espanya, una distinció de nova creació per l’emperador.
A Francesc de Borja se li deu l’eixample de la ciutat amb la construcció de la segona muralla que inclourà el col·legi de Sant Sebastià i la Vilanova de sant Roc. A més eixamplà l’Hospital de Sant Marc. El IV duc va ser acompanyant i confident de l’emperadriu, virrei de Catalunya. Després es féu jesuïta, orde del qual acabaria essent-ne el tercer general. Segons La Parra[11]:
“La (realització) de més envergadura fou, sens dubte, la realització d’un nou recinte emmurallat per englobar l’eixampla urbana –Vilanova- que el creixement demogràfic del Cinc-cents havia comportat; la de més transcendència, des del nostre punt de vista seria el col·legi de Sant Sebastià, la construcció del qual s’inicià el maig de 1546 i la gestió del qual es confiaria als jesuïtes (…) El duc aconseguí del seu bon amic Pau III la butlla (04-XI-1547) per transformar aquest col·legi en la primera Universitat de la Companyia de Jesús (….) En aquesta universitat estudiaren celebritats de la talla de Baltasar Gracian, Antoni Josep Cavanilles o Joan Andrés”.
Francesc de Borja casà amb Elionor de Castro. D’aquest matrimoni va tindre 18 fills naturals, a banda d’un altre il·legítim. Francesc va ser home d’estat i persona culta, amic de Garcilaso de la Vega i de Teresa de Jesús, autor d’assajos religiosos[12] i del drama sacro-líric Visitatio Sepulcri. Va ser canonitzat el 1671 –encara que a nivell popular el Beat Andreu Hibernón “el Beatet” (1534-1602) ha gaudit de major devoció a Gandia. (Aquest franciscà, company de sant Pasqual Baylón, podia preveure la mort dels veïns, als quals els avisava amb tres cops a la porta de la casa).
“Francesc va impregnar el ducat de l’austeritat vital i la moralitat que va viure a la cort reial de Carles V i del príncep Felip. Durant la seua estada a Gandia, des de 1543 fins 1550, per exemple, va prohibir els carnestoltes, perseguí les blasfèmies públiques i reclogué les prostitutes. Un ambient, aquest, que ens suggereix un preludi dels temps del concili de Trento i la Contrareforma. En tan sols una generació, el ducat de Gandia reflecteix el pas de l’humanisme erasmista a la Contrareforma, del Renaixement al Barroc”.
El quart duc Borja abdicà el 1550, en fer oficial la seua entrada en la Companyia uns anys abans. Viciana,[13] en la seua Crònica, ens fa una descripció de la Safor a la segona meitat del segle XVI on, a banda del sucre, destaca l’horta i la morera per a la producció de seda:
El terme de l’estat de Gandia està molt plantat d’arbres d’oliveres morals, garroferes i d’altres gèneres: té molta horta, la qual es rega de l’aigua del riu que ve d’Alcoi: i on el riu dóna a la mar s’arreplega molt de peix i bo i a la mar molt més, del qual la terra sempre està ben proveïda. La terra de l’horta donen molts fruits que són: pa, vi, oli, seda i molt de sucre (….) I perquè al meu juí no he trobat a les Espanyes camp que en collita s’iguale amb la Conca de la Safor (…..) en una cafissada de terra –que és allò que pot llaurar un parell de bèsties en un dia- i en aquell camp es planta la canya dolça de sucre, que dóna en fruit i renda dos-cents trenta ducats en una any (…) hi ha moltes cafissades que donen aquest fruit”
Carles, el primogènit de Francesc de Borja, heretà el ducat i, amb el seu matrimoni amb Magdalena de Centelles, s’uniren (per fi!) el comtat d’Oliva i el ducat de Gandia. Dels altres fills, Enric i Roderic foren cardenals; Alfons abat de Valldigna; Tomàs, arquebisbe de Saragossa i capità general d’Aragó; Joan militar; 5 germanes foren clarisses; Dídac va ser executat a Xàtiva i Pere Lluís Galzeran,[14] darrer Mestre de l’Ordre Montesa, governador d’Orà, Mazalquivir i regnes de Tremecén i Ténez (després de ser acusat per la Inquisició de sodomia) i virrei de Catalunya. El seu germà Felip el succeí com a governador d’Orà.
A partir de l’època de Felip II, havien començat a l’antic regne de València les bandositats i les baralles entre la noblesa, mostra de la pèrdua gradual de poder en desplaçar-se el poder polític i econòmic a Toledo i Lisboa, i el centre de món del Mediterrani a l’Atlàntic. Segons Josep Piera:[15]
“Galzeran gaudirà d’una vida més cavalleresca i excitant. Les seues aventures, amb les d’aquells que els acompanyaren a l’Àfrica en el seu exili daurat, formarien una història que penes si podem suggerir (…) morirà aconhortat pel seu vell amic i inseparable, Jaume Joan Falcó, cavaller de Montesa, famosíssim poeta i llatinista imminent (…) El mestre de Montesa va ser moltes coses, com s’ha dit; entre les quals, seguint l’exemple del pare, el III duc de Gandia, i del besavi, Alexandre VI, va ser un generós protector d’escriptors, un veritable mecenes de la València del segle XVI”
La nissaga ducal dels Borja s’allargaria fins a Anna de Borja, d’Aragó i Centelles i Fernández de Córdoba, XII Duquessa de Gandia, que en morir el 1748, el títol de duc de Gandia quedà vinculat al de comte-duc de Benavente. Després passaria als Osuna. Bartomeu Joly[16] ens va fer una visita i quedà impressionat per la vida dels moriscos.
“(els moriscos de Valldigna) paguen per les terres que els lloguen quasi tota la renda, i practiquen el sosteniment de les seues vides sobre la misèria i escassesa d’aquella i sobre el treball que estan obligats a fer; per aquest mitjà, els senyors els suporten pel gran benefici que en trauen i la Inquisició dissimula i es relaxa del seu ordinari rigor.
Per anar a veure les canyes (de sucre) en peu i l’artifici d’extraure’l, varem anar cap a Gandia, on es fa en gran quantitat, passant per un poble de moriscos, on els moros més importants van portar cadascú un plat o dos de dolços i confitures fetes per ells, que ells mateixos dipositaren damunt la taula, que era tota coberta, dels quals el nostres criats s’ompliren totalment les butxaques. Després de dinar el senyor del Císter va voler que aquelles gents vingueren a ballar a la morisca, al so d’una gran guitarra com un llaüt”
El segle XVII, amb l’expulsió dels moriscos, la pesta, el bandolerisme, la segona Germania i la guerra de Successió, és un segle convuls que marcarà també la decadència dels Borja a Gandia. El 28 de setembre de 1609 començaren a embarcar a Dénia, en naus napolitanes, els moriscos de la Safor. El setè duc, Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, protegí els seus súbdits fins al port de Dénia. Només 91 morisquets menors de 6 anys hi restaren com a criats. Segons Jesús Alonso:[17]
“Camarena calcula, generosament, que devien ser (els moriscos expulsats) uns 12.000. Només devien quedar a l’horta 6.000 cristians (….) Molts llogarets eren definitivament abandonats (…) Definitivament moria la superpoblada muntanya morisca dels ducs, a la Marina, i s’encetava l’hegemonia de la franja litoral. (…) tan sols un baix percentatge de pobladors venia de fora del Regne: entre un 5% i un 10%. Una altra conseqüència transcendent de tot aquest procés va ser la reordenació agrària (…) Es pot afirmar que cap a 1677-1678, menys d’un 15% dels emfiteutes posseïa a Gandia més del 45% de la superfície conreada (…) En el conjunt de la Safor van arribar a ocupar-se un 44% de les cases deixades pels moriscos.”
A la vila de Madrid només pesaven –i cada vegada menys– els ducs de Gandia i de Sogorb, els únics Grans valencians (…) El duc de Gandia, continuant una tradició llarga que venia dels Centelles, seria nomenat virrei de Sardenya. (…) L’absentisme senyorial, paral·lel al servilisme cortesà, era cada vegada més patent. (…)
A l’abril de 1631 (…) Felip IV li concedia (a la vila) l’estatus de ciutat.
La pesta aparegué diverses vegades. La incidència més forta va ser la primavera de 1648 i l’estiu de 1652. Gandia aleshores no arribava als 3.000 habitants i en cada onada en periren més de 160. El sentiment tràgic i la por s’escampà per tots els àmbits de la vida. Segons el cronista Escolano:[18]
“L’estiu següent després de passada una pesta…. va sentit una veu que li va dir: Vicent (Vicent Martí, monjo de sant Jeroni de Cotalba) ix al claustre i veuràs als frares difunts. Se’n va eixir i va veure en la processó dels vius, tots aquells que havien mort en la pesta, caminant pel seu ordre en l’acompanyament de l’inefable Sagrament de l’Altar”
El mateix autor ens va fer una breu descripció de la ciutat: “la petita València”, un qualificatiu que faria camí entre la coentor de la ciutat:
“A la vora d’aquest riu (que els moros van anomenar Blanc, i els cristians riu d’Alcoi), a un quart de llegua de la mar, hi ha la vila de Gandia, que és una de les gracioses ciutats del Regne, i una petita València: de la qual dista huit llegües, al llebeig. El seu camp que no reconeix superioritat als Elisis, fins hui s’anomena Conca de la Safor
Gandia té el seu assentament en una plana. La seua figura és quadrangular i està cercada de gros i fort mur, amb les sues torrasses i travesses a distància. Al voltant dels tres llenços d’aquest mur, corre un fondo i ample fossar, dels qual no necessita el quart, per estar guardat del riu que passa arran la vila, per part molt fonda. Té dins, a més de la sèquia que la travessa, pous d’aigua clara i dolça, com València”.
Per la seua banda, un cartògraf francés, Alber Jouvin[19], ens parla del comerç de la ciutat a les darreries del segle XVII:
”la seda, el vi, la sal, el blat, les fruites seques, l’oli, les taronges hi són (al Regne de València) en tan gran quantitat que els estrangers fan cap tots els anys a carregar uns quants vaixells als ports de Gandia i Dénia, ciutats molt animades pels embarcaments dels virreis i d’altres persones de qualitat que des de Madrid van als regnes de Nàpols, de Sicília, de Sardenya, al ducat de Milà i a altres llocs”.
Una característica tradicional de Gandia ha estat la convivència de l’agricultura de subsistència amb l’agricultura d’exportació i una relativament important activitat del sector secundari. Si en els segles anteriors va ser el la canyamel, els enginys i els mercats europeus del sucre, amb la lenta decadència del sector per l’arribada del sucre americà, l’activitat sucrera s’aniria complementat per la producció de sabó i de llana. Segons Jesús E. Alonso, al voltant de 1640 el duc va instal·lar 12 paraires a la ciutat per iniciar el treball de la llana. El negoci de la seda també hi començaria a prendre volada aleshores.
La recomposició parcial de les relacions feudals que es va produir després de l’expulsió dels moriscos, encetaren un procés de conflicte en les relacions socials que detonaria en la segona Germania i la Guerra de Successió.
La segona Germania, que començà com una mena de revolució de privilegiats contra el pagament dels tributs, acabà en una revolta popular. Els seus inicis es situen en el Ràfol d’Almúnia, Pedreguer, Muro, Castelló de Rugat i Vilallonga. La detenció de 4 llauradors d’aquest darrer poble saforenc va fer que 400 veïns dels pobles del voltant acudiren a Gandia per alliberar-los. L’endemà, ja alliberats, més de 4.000 persones ho festejaren cridant “visquen els pobres i muiga el mal govern”. Després, els agermanats perderen la batalla de Setla de Nunyes contra les tropes del virrei.
Segles XVIII i XIX, el preludi de la modernitat
A la guerra de successió Gandia es declarà borbònica. Acollí un important exèrcit, comandat per Lluís de Zúnyiga, per aturar la sublevació de Basset que pujava des de Dénia. La línia de front s’establí a les Aigües de Pego. La decisió del coronel Nebot de passar-se al bàndol austriacista decantà l’equilibri de forces cap els maulets. El duc de Gandia fugí a València i l’11 de desembre de 1705 Basset entrà a Gandia amb el camí franc cap a València. Passada la guerra, el viatger català Joan Salvador,[20] escriví:
“Arribarem a dinar a Taverna. Aprés dinar partírem i, passant un país molt pla, pantanós i marítim on sembren molt arròs, passarem diferents torres, i prop d’una un pont. I prop del mar se troba una casa que anomenen lo Grau de Gandia. Vérem lo castell, que és molt antic, i entràrem dins Gandia. Anàrem a casa del governador, que està en lo palàcio del duc. Dita ciutat tindrà algunes sis-centes cases. És circuïda de muralles ab algun bastió. Hi ha una parròquia, un col·legi de jesuïtes molt magnífic, un convent de descalços i un de monges. Per lo veïnat se cultiven moltes moreres i olivers”
L’historiador James Casey, basant-se en el padró de propietats de 1724, conclou que la tercera part de la renda agrícola de Gandia estava en mans d’unes quaranta família de nobles, ciutadans i professions liberals. Algunes d’elles s’havien enriquit gràcies al contraban i el comerç, com és el cas de la família Castillo, que acabarien ser marquesos de Jura-Real; els Mateu-Cebrián, que comprarien el títol de baró de Mislata; i els Vivanco. D’altres n’eren una nova classe de propietaris, els capitals dels quals provenien de comerç a l’engròs, per últim, aparegueren diversos comerciants de la seda, la majoria d’origen francès: Rignon, Vallier, Merle, Fourrat, Lapeyre, Bois Jacquet, o irlandés, com els Morand/Moran o els Trénor Aquests comerciants exportaven seda en brut per a la indústria tèxtil de l’àrea de Lyon i acabarien comprant terres, a les Marines i a la Safor, i els títols nobiliaris. Al segle següent, aquestes famílies, la majoria organitzades al voltant del partit conservador, és dedicarien al conreu i exportació de la pansa, la importació d’adobs, al préstec i a l’especulació urbana.
Cap al darrer terç del segle XVIII assistirem al final de l’antic règim i la penetració de les idees dels il·lustrats. L’agricultura intensiva i el comerç i el negoci de la seda, tot i que no donaren lloc a una indústria tèxtil potent sinó només a l’elaboració de fil i torçats per a l’exportació, produïren un augment de població que permetrà recuperar els nivells d’abans de les convulsions del segle anterior. Gregori Maians[21] des d’Oliva, el 1748, reclamava la protecció de la seda valenciana al secretari d’estat de Madrid:
“La gran aplicación i curiosidad de los valencianos en esta cosecha son causa de que la seda de este reino es mejor que la de Turquia i la de Calabria, i su cosecha tan grande que es suficientíssima para abastecer a toda España i a muchos dilatados dominios de fuera de ella.”
A finals del s. XVIII, l’irlandés Bowles[22] va fer una descripció, d’allò més afalagadora, de Gandia i la seua l’horta. Es lamentà que la ciutat, allunyada de les rutes tradicionals, fora poc coneguda, tot i la seua proximitat a València i a la mar.
“Entre tots els paratges fèrtils i deliciosos que hi ha a Espanya, que en són molts, no crec que cap se’n puga comparar a l’Horta de Gandia, perquè no hi ha eloqüència que siga capaç de descriure aquella amenitat, ni cap paratge d’Europa que oferesca un espectacle tan bell (introducció a la història natural i a la geografia física d’Espanya.
Gandia és la capital del ducat del seu nom, i tindrà unes mil cases edificades de la pedra de calç dels tossals veïns. Des de la torre de la Seu vaig comptar fins a vint pobles dins l’Horta, que mostren la més agradable i deliciosa perspectiva entre tant d’arbre i verdor. Tots els arbres, canyafístules i plantes de les províncies meridionals d’Espanya es troben reunits en aquest lloc, i la terra, negra i feraç, produeix contínuament, perquè és cultiva i beneficia amb incomparable aplicació. Els habitants, rics amb el seu treball, hi viuen benestants i en els seus semblants es veu pintat el goig i l’alegria. Es cobreixen el cap amb capells de seda: la netedat i l’abundància regnen dins les seues cases, i tot hi anuncia prosperitat (…) la part de l’horta veïna a la mar és una terra baixa i pantanosa, que s’estén algunes llegües per la vora, sense conreu, perquè s’inunda amb freqüència, formant el mar per allí una platja poc profunda, sense port ni ancoratge”
Uns anys més tard Antoni Ponz,[23] pintor i il·lustrat que va estudiar a Gandia, va fer una breu ressenya de la ciutat:
“Sé que al Palau de Gandia hi ha algunes pintures d’animals, de Pere de Vos, i un retrat de Velázquez, que representa un cardenal de la casa Borja. Era particular Gandia en el passat per la gran collita de sucre que s’hi feia, però després que aquest gènere s’ha dut en tanta quantitat de les Índies, ha caigut la tal collita.”
En aquests anys la demanda de nova terra, en les marjals i en el secà, aniria en augment. El nostre viatger il·lustrat per excel·lència, Cavanilles, va descriure amb deteniment l’Horta de Gandia:
“Hállanse en este corto recinto la ciudad de Gandia y 20 lugares (…) La aplicación y contínuos esfuerzos de los naturales han convertido el suelo en un vergel ameno por la multitud de moreras, frutales y diversas producciones. Alinéaron las moreras, dexando entre las filas áreas aniveladas para trigos, maíces, alfalfas, melones y otras plantas útiles. Dándose allí las frutas y hortalizas con anticipación, lo que aumenta su valor: allí acuden de muchas leguas para procurarse tiernas plantas de pimientos y tomates, que transplantadas en otras tierras dan frutos tempranos. De allí salen sin cesar infinitas cargas de frutas y hortalizas para los pueblos de la comarca á muchas leguas: hasta en Madrid y Valencia se sabe que esta huerta es el deposito donde la Providencia puso los primeros frutos de la estación (….) los frutos que rinde, regulados anualmente en 56.800 libras de seda, 6.950 cahizes de trigo, 17.250 de maiz, 1000 de judias, 800 de habas, 13.650 arrobas de aceyte, 100.700 de algarrobas, y 43.000 cántaros de vino. Los melones producen 4.500 pesos, los pimientos 15.000, las granadas 1.000, las manzanas, peras, uvas y albaricoques 1900, las verduras 3.000, la alfalfa 800, despues de consumir infinita las caballerías, y la caña de azucar 2.000. Esta se cultiva solamente a Benirredrà, Benipeixcár i Gandia (…) la que hoy se cultiva se consume fresca chupando el zumo que la contiene. (…)
Viven en la ciudad 1400 vecinos, de los quales muchísimos se ocupan en varios oficios para fabricar lo que necesitan aquellos ciudadanos y los pueblos de la comarca. Unos tiñen 12.000 libras de seda, que sirve para fabricar pañuelos, cintas y varias telas, (…) otros curten y preparan las pieles que deben servir para las hermosas correas bordadas con gusto que ciñen los labradores de aquellos pueblos en vez de la faxa tan introducida como vimos en la huerta de Valencia: otros en fin texen lienzos, tuercen seda, ó hacen de ella varios artefactos, aumentando de mil modos las subsistencias y riquezas (…)
Las mugeres añaden allí su industria y laboriosidad á la de los maridos: tienen regularmente delante de sus puertas ó junto a las paredes de sus casas una especie de caxones de 30 pies en quadro, que forman con cañizos sostenidos por medio de estacas: llenan de estiercol lo interior, que tiene tres pies de profundidad, y allí hacen sus semilleros o almácigas de pimientos”.
Les dades de Cavanilles[24] confirmen el rol de Gandia com a centre comarcal degut a la gran quantitat d’artesans (un 20% de la població activa local) i de comerciants. A meitat del segle XIX la població de Gandia segons Madoz[25] era de 5.723 ànimes (encara estava emparellada amb Oliva: 5.615 ànimes) la ciutat es trobava rodejada de sòlides muralles amb 9 torres, fosos i cinc portes: València, Sant Lluís a la part del nord i, la Beata, Sant Domènec i de la Vilanova, al sud. Els camins són tots locals, de ferradura, i només hi ha la carretera de Dénia a València però no en massa bon estat. Fontavella[26] valora la producció de seda de l’Horta de Gandia en 1803:
“Según Lara Melià, (asciende) 56.800 libras de capullo, aproximadamente unos 28.000 kilogramos”
El tipus de producció, durant el segle XIX, no variarà molt de la descripció que fa Cavanilles, s’observa una increment de la producció d’arròs, d’hortalisses, pansa i seda. De les dades del Port de Gandia dels anys 1844-45 Madoz obté la següent informació: Les principals partides d’entrada de mercaderies pel port són degudes a uns 68 vaixells amb origen o destí a l’estranger o a Amèrica i uns 487 de cabotatge. Les principals mercaderies d’entrada eren: garrofes, oli, drogues medicinals, fesols, fusta, teixit de cotó i budells secs. Les principals mercaderies d’eixida: Arròs (16.516 @), fruita verda (13.632 @), Alls (4.835 @), seda torçuda (1.828 lliures) i Diners (40.000 rs vn). Però el “port” només arreplega una part molt menuda de la producció. Per últim, Madoz ens parla d’una ciutat que encara no ha crescut fora del recinte emmurallat.
“Dentro de este recinto se cuentan 765 casas en su mayor parte muy buenas, de hermosos bajos, y 2 pisos altos, las que se distribuyen en 29 calles generalmente rectas, espaciosas y de buen piso, y 8 plazas, la principal es la del mercado, que está en el centro de la c. y forma un cuadrado regular, pero afeado por las casas que le rodean que son muy malas sin guardar proporción alguna: las restantes llamadas de los Apóstoles, de Loreto, de la Escuela Pía, San Roque, de la Purísima, de la Beata y del Palacio, son unas plazuelas que no merecen atención (….) Dicho Palacio es un edificio magnífico al par que ant.: en lo interior todo son grandes salones, aunque algunos ahora están habilitados con tabiques para habitaciones (….) Entre los edificios notables en la c. ocupa sin duda el lugar más preferente el Colegio de Escuela pía (….) pensó el santo Duque ceder el colegio á la compañía de Jesús (…) y ocupado definitivamente por los PP Jesuitas el 10 de mayo de 1548. Para su dotación, además de las rentas de la suprimida rectoría de Dénia, el santo les cedió varias fincas entre ellas la magnífica torre ó casa de Balaguer, llamada ahora de los Padres.
En las afueras de la pobl. se encuentra por la parte S. el arrabal que tiene 246 casas, en lo general pequeñas y de un solo piso, con 7 calles rectas y estrechas, 3 plazuelas, 2 entradas públicas á la parte del S. tituladas Puerta de Oliva y de San Salvador.(…) Hay también 3 barrios; el uno titulado Casas del Prado, enfrente de la puerta de Sant Luís, y lo forma una línea de casas pequeñas de un solo piso; el otro se llama Alquería de Oriola, que forma una línea de 15 casas iguales á las del anterior; y finalmente el llamado Grao de Gandia sit. Al E. y á 1/2 hora de la c. con 50 casas pequeñas y de un solo piso. (…)
Mantiene sobre 1.000 cabezas de ganado lanar (…) “Artes i indústria: La principal és la agrícola; hay además sobre 30 tornos de torcer seda, en las que se emplean otras tantas mujeres y 2 oficiales que tuercen al año sobre 40.000 libras, que toda se extrae para afuera, 12 telares de tejidos de seda, terciopelos i cintas”
Hay 17 tiendas de ropa, 3 de quincalla, 4 droguerías, 6 confiterías y cererías, 11 comisionados para la compra de seda, y algunos comerciantes de puerta cerrada y franceses que comercian en caballerías mayores y menores, calderas, sartenes y otros utensilios de esta clase”.
Els grans canvis socials i polítics del segle XIX, des de les guerres napoleòniques, les guerres carlines, la desamortització i exclaustració de convents, els diversos pronunciaments militars i, el lent avanç de la revolució lliberal, produïren importants canvis. Però la ciutat, en termes generals, es va manifestar com una ciutat ensopida, jesuítica i “pixavina”, a remolc dels esdeveniments històrics. L’arquebisbe de València Marià Barrio durant els anys del liberalisme revolucionari diria: “Gandia és el arca de Noé en este diluvio de motines, sublevaciones y maldades”. Una ciutat que començarà a ser coneguda per la llegenda de la Delicada de Gandia[27]:
“la història dissortada d’una jove tan fina, capaç de morir per l’impacte d’una flor de gesmil que li caigué al cap en eixir de la seu. Una vegada provocada aquesta sorpresa inicial, expliquen que en realitat, la “floreta” es desprengué d’una rosassa de la façana del temple”
La divisió provincial i la seua subdivisió en partits judicials, va contemplar sempre la ciutat com a cap de partit, però l’antic terme del Rebollet i el senyoriu de Vilallonga, en una primera etapa, varen pertànyer al partit judicial de Pego i província d’Alacant, fins que l’any 1847 s’inclogueren al de Gandia i província de València. La Valldigna es va incloure al partit judicial d’Alzira, mentre que la Baronia de Rugat es van incloure al partit judicial de Gandia. El Baró Davilier[28] va veure així la ciutat:
“Els voltants de Gandia, de Dénia, de Xàbia, no tenen res a envejar a Castellmare, Amalfi, Sorrento i altres llocs tan lloats de la costa napolitana (,,,) Els tarongers, les figueres, els magraners i una infinitat d’altres arbres fruiters formen uns espessa fronda; les garroferes, molt abundants al país, es cultiven principalment als marges (….) Però un planta que abunda molt als encontorns de Gandia, on aconsegueix proporcions extraordinàries, és la pita (…) L’antic Palau dels ducs és l’únic monument notable que es troba a Gandia. És una àmplia construcció que no ha deixat un altre senyal del seu esplendor que trossos dels daurats i alguns taulellets, pintats a Manises, prop de València, amb flors i pardals. Gràcies a la generositat de l’actual duc de Gandia, vint-i-cinc famílies s’allotgen en aquest palau”
Les darreries del segle XIX veuria l’esclat de la pansa, l’obertura de la ciutat gràcies a les infraestructures de comunicació, l’expansió del transport de cavalleries i el gran creixement de la ciutat. És la Gandia que dissenyaran i portaran a terme el lliberals. Als inicis del XIX, Laborde[29] escrigué:
“Gandia, ciutat de 1.500 veïns, amb carrers espaiosos, bones places i magnífics edificis, està situada en mig d’una deliciosa horta fertilitzada pel riu Alcoi, i és un dels recintes més deliciosos i fèrtils del regne i de tota Espanya, i encara pot assegurar-se que no hi ha punt algun en Europa que oferesca un espectacle tan bell. El seu territori produeix anualment al peu de 56.800 lliures de seda, 6.950 cafissos de blat, 17.250 de dacsa, 2.000 de fesols i faves, 13.650 arroves d’oli, 10.000 de garrofes, 43.000 cànters de vi, i molts melons, pebreres exquisides, magranes i canyes de sucre, el cultiu del qual en l’antiguitat era molt abundant, i ha decaigut amb el descobriment de les Amèriques; més de 2.000 persones s’ocupen en diversos oficis, especialment en tintar i teixir cintes i teles de seda”
La seda, una indústria ben tradicional que havia transformat l’arquitectura popular en incorporar la cambra o el “dalt de més amunt” a les cases, a finals del XVIII havia entrat en decadència, incapaç de fer la transformació industrial. L’alineació d’interessos comercials agraris i de productors de seda portaren a la defensa del lliure canvi de la matèria prima i l’exportació de fils i filats a Europa. La malaltia de la pebrina que comença en 1854, portaria a la pràctica desaparició de la sederia valenciana. Però Gandia, com la també jesuítica Oriola, mantingueren l’activitat.[30]
“Les dècades 1865-1885 signifiquen la industrialització a Gandia, amb el procés de creació de la fàbrica de filats i torçuts de seda de Boix Jacquet. (…) el 1867 comença a funcionar al carrer Trapig una fàbrica per tòrcer seda a vapor amb 86 fusos sota la raó comercial d’Esteban Boix Jacquet, i, a la fi, el 1868 s’instal·la una filatura de seda, també a vapor, amb 60 peroles. Com a conseqüència, el 1880 quedaven tan sols cinc tallers de torçut domèstic. Finalment, l’any 1883 mor Esteban Boix i només dos anys més tard, el 1895, la casa Lombard compra la fàbrica de Boix Jacquet”
La importància de la seda va ser molt gran. En la tradició popular han quedat multitud de mostres d’aquella activitat[31]:
“Les xiques de Beniopa són totes molt faeneres, tenen la panxa rasposa de pujar dalt les moreres”.
Alexandre Ballester[32] resumeix així la història de la fàbrica Lombard:
Enric Lombard, contra la tendència general a l’abandonament de l’activitat, establí a Almoines (Safor), un poble riberenc del Serpis, una filatura de seda que s’eixamplarà i creixerà en personal i instal·lacions, com seran les fàbriques ubicades a Gandia o Montcada (Horta).
En el primer terç del segle XX, l’empresa Lombard fou un membre actiu de l’anomenat Foment de la Sericicultura Valenciana, un organisme impulsor de la divulgació pedagògica de les tècniques modernes de cria de cucs entre els llauradors i de l’extensió d’aquest cultiu en zones encara no colonitzades pel taronger.
En plena dictadura, un decret de 1946 regulà les zones sericícoles d’Espanya amb la designació de Lombard, SA, com a l’única empresa responsable per a la zona valenciana i balear. Des d’aquell moment i fins a l’any 1975, l’empresa Lombard tingué el control de tot el procés sericícola: des de les moreres, passant per la criança de cucs i acabant amb la filatura i posterior comercialització de les madeixes de seda. (…) Els últims anys n’hi restaren només dues: la ja esmentada Lombard, SA, a Almoines, i Sedas Orihuela, una empresa d’Oriola (Baix Segura) que tancà les portes el 1977, després de 38 anys de treball amb la seda natural.
Ja a mitjan segle XIX, un nou conreu aniria monopolitzant l’agricultura comarcal; es tractava del raïm moscatell per a la fabricació de pansa. Un producte, de menor qualitat que el de Màlaga, Esmirna o Corint, però que tenia gran acceptació popular entre les classes treballadores del Regne Unit per ser més barat. Les grans productores de panses eren les Marines, però a poc a poc la Safor va veure créixer els típics riuraus o sequers de pansa. Les grans famílies comerciants de la seda d’origen francés seran també els grans productors i els que controlaran els crèdits agraris per a la transformació de terres i el procés de venda als comerciants anglesos
La pansa tingué un moment de gran esplendor aprofitant l’extensió de la fil·loxera a Europa, però quan aquesta arribà a terres valencianes la producció pràcticament desaparegué, cosa que impulsà decididament el conreu de la taronja. El 1890, el partit judicial de Gandia dedicava al conreu del raïm 2.658 Ha de secà i 682 Ha de regadiu, que en total suposava el 25% de la terra cultivada[33]. Encara que el gran port panser va ser el de Dénia, almenys fins l’inici del segle XX, l’exportació de pansa pel port de Gandia ens dóna clara mostra de l’evolució del conreu:
| Any | 1871 | 1881 | 1894 | 1900 | 1915 | 1919 |
| Tones | 1.122 | 800 | 3.800 | 4.141 | 446 | 19 |
[1] Escolano, Gaspar. Década primera de la historia de la insigne i coronada ciudad y Reyno de Valencia. 1560-1619. En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983.
[2] Jaume Castillo Sainz. Alfons el Vell, Duc Reial de Gandia. CEIC Alfons el Vell. 2012
[3] Jaume Castillo Sainz. Alfons el Vell, Duc Reial de Gandia. CEIC Alfons el Vell. 2012
[4] Joanot Martorell, Martí de Galba. Tirant lo Blanc. Clássics catalans Ariel. 1979.
[5] Ferran Garcia-Oliver. Cor d’acer, cor de carn, cor de fusta. El cavaller Ausiàs Marc. Ajuntament de Gandia. 1998
[6] Jaume Cstillo Sainz. La Safor al temps d’Ausiàs Marc. Un mosaic de senyories. Canyamel i sucre, dintre de El Gust d’Ausiàs Marc. A cura de Josep Antoni tg Santonja. CEIC Alfons el Vell i Ajuntament de Gandia. 1999
[7] Max Cahner. Epistolari del renaixement. Clàssics Albatros. 1977
[8] Ximo Company. Paolo da San Leocadio i els inicis de la pintura del renaixement a Espanya. CEIC Alfons el Vell. 2006
[9] J. Garcia Mercadal. Viajes de extranjeros por España y Portugal. En Joaquim Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquim Munyoz Editors. 1983.
[10] Esperança Costa. Guia de Gandia. Editorial Everest SA. 2010
[11] Santiago La Parra. La imatge dels Borja. José Miguel Borja y Santiago La Parra: Producciones Altair. 1993.
[12] Institut Internacional d’Estudis Borgians. www.elsborja.org
[13] Rafael Martí de Viciana. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno. En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983.
[14] Diego Suárez Montañés. Historia del Maestre último que fue de Montesa y de su hermano don Felipe de Borja. La manera como gobernaron las plazas de d’Oran, Mazalquivir i reinos de Tremecén y Ténez. Institució Alfons el Magnànim. 2004
[15] Josep Piera. Francesc de Borja, el duc sant. Edicions 62. 2009
[16] Bartomeu Joly. Viajes de Extranjeros por España y Portugal. En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983.
[17] Jesús Eduard Alonso i López. Haistòria de Gandia. CEIC Alfons el Vell i Ajuntament de Gandia. 2011.
[18] Gaspar Escolano. Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia. En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983.
[19] Albert Jouvin Rochefort. Le voyageur d’Europe. En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983
[20] Joan Salvador. Viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717). Edicons 62. 1900
[21] Gregori Maians i Ciscar. Escritos económicos. Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva. 1976
[22]William Bowles. Introducción a la historia natural y a la geografía física de España. Imprenta Real. 1782.
[23] Antoni Ponz. Viage de España, o Cartas en que se da noticia de las cosas mas apreciables y dignas de saberse, que hay en ella. 18.vol. 1772-1798. En En Joaquím Munyoz Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz Editors. 1983
[24] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797). Albatros Ediciones. 1979
[25] Pascual Madoz. Diccionario geográfico-estdístico-histórico de Alicante, Castellon y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[26] Vicente Fontavella González. La Huerta de Gandia. Instituto Juan Sebastián Elcano. CSIC. 1952
[27] Gabriel Garcia Frasquet. Literatura i societat a la comarca de la Safor (1833-1936). Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2000
[28] Baró Davillier. Viatge per Espanya. 1862
[29] Alexandre de Laborde Itinerai descriptiu d’Espanya (1806-1823)
[30] Akexandre Bataller Català i Carmen Narbon Clavero. Les paraules de la seda. Llengua i cultura sericícola valenciana. CEIC Alfons el Vell. 2005
[31] Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Editorial 3 i 4. 1982
[32] Alexandre Bataller Català. L’Última seda. Revista Mètode. UV. Núm. 50. 2006
[33] Néstor Novell. De la restauració a la monarquia parlamentària. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i Joaquím Munyoz editors. 1983
