Joan del Alcázar
El president Rajoy té qui li escriu, però hauria de jubilar-lo. Eixes idees centrals que llança en les seues escasses intervencions públiques, les que són acuradament pensades pels experts en comunicació del Partit Popular, aquelles que hagueren de permeabilitzar la societat i convertir-se en lemes indiscutibles beneficiosos per al seu govern, provoquen la hilaritat o la irritació de la ciutadania. No fa molt va dir que la crisi ja era història, poc després va protagonitzar un espot televisiu en el qual donava les gràcies als ciutadans [se suposa que per patir sense protestar], i ara ha dit que la marxa convocada per PODEMOS a Madrid el 31 de gener va ser un acte de “uns tristos que volen pintar una Espanya negra”.
S’equivoca Rajoy i ho sap, la qual cosa fa més difícil entendre perquè diu aquestes ximpleries, unes vegades patètiques i altres provocadores. I és que la Marxa de Madrid va ser un èxit, es mire per on es mire, i així ho reconeix la premsa convencional i la digital si se sap llegir els titulars. Tanmateix, perdura el desconcert entre els mitjans de comunicació i entre els partits polítics convencionals.
Sembla que -si atenem a les manifestacions, els editorials i els discursos públics- hi ha una resistència o una incapacitat per a entendre què és el que està passant. A primera vista, tot sembla indicar que continuen les rèpliques del sisme polític de les eleccions europees de fa uns mesos. I quasi ningú vol veure la realitat.
La metàfora del terratrèmol polític referida a la irrupció potent del nou partit PODEMOS s’utilitza diàriament en tertúlies i editorials dels mitjans de comunicació. Es poden usar sinònims, es pot dir tremolor, sacsejada, corriment o fractura, però s’està dient el mateix.
Un convidat al que ningú coneixia, del que ningú sabia, va arribar just a l’hora de l’esmorzar, quan els plats eren a punt de servir-se. Davant l’estupor dels comensals, el nouvingut –insolent- va sorprendre els presents exigint no solament un lloc a taula sinó la presidència de la mateixa.
Alguna cosa així va passar fa uns mesos, quan les primeres enquestes de distribució del vot van confirmar que el gran èxit en les eleccions europees no anava a ser flor d’un dia, sinó que el nou partit havia vingut per a quedar-se, i no com un més, no com un partit de protesta i poc més, sinó com una força política de govern, disposada a trencar el mapa partidari eixit de la Transició democràtica. La cruesa dels efectes de la crisi, la irritació creixent de milions de persones, la insensibilitat del Govern davant el patiment de tants, la incapacitat dels partits d’oposició de llançar missatges creïbles, la generalització dels casos de corrupció que afecta des de la Casa Reial a polítics, empresaris i sindicats, tot, està cristal·litzant en formes noves, amb poca consistència orgànica encara, però que estan transitant d’opció de rebuig i protesta a opció de govern.
Des de l’esquerra ha sorgit PODEMOS, que vol fer-se amb un espai que avui ocupen el PSOE, Esquerra Unida i altres organitzacions polítiques regionals, més o menys radicals i més o menys adscrites a nacionalismes perifèrics. I des de la dreta ha emergit Ciutadans, que vol ocupar bona part de l’espai del PP, el d’UPyD i, també, una franja del PSOE. Alguna cosa realment seriosa està ocorrent amb el mapa polític partidari a Espanya.
Com passa en el futbol, el Partit Popular juga una competició que no és la dels altres: la seua és la del tot o res. Allà on competisca electoralment sap que no pot comptar amb ningú: o guanya per majoria absoluta o es veurà expulsat a les tenebres de l’oposició, que és el que veritablement desgasta a un partit, com sabem des que ens ho va explicar Giulio Andreotti. El PP és el partit més autoritari, superb i auto deïficat de la història de l’Espanya recent; ha menyspreat, ofès i humiliat a la resta de l’arc parlamentari; ha imposat la seua majoria absoluta com una piconadora sense misericòrdia; ha regat Espanya de corrupció i ha afavorit i emparat a facinerosos saquejadors de les arques públiques; i a més, ha legislat compulsivament atenent exclusivament als seus més reaccionaris principis ideològics i als seus interessos particulars.
El PP també ha irritat una part significativa del seu electorat. La seua política de cirurgia major sense anestèsia, com diguera C.S. Menem en l’Argentina dels 80, ha deixat un balanç terrorífic. La desocupació es manté en les cotes inassumibles assolides durant la fase més aguda de la crisi, i la capacitat redistributiva i assistencial de l’Estat ha descendit als seus nivells més baixos. El nivell de fartanera és tal que resulta imprevisible què passarà amb el PP en les pròximes conteses electorals. Fins al punt que no pot descartar-se un ensorrament en tota regla. El lideratge de Rajoy és de cartó pedra, ja que fins i tot per a molts dels seus és un home incapaç de navegar amb el vent en contra.
No està molt millor el Partit Socialista, també amb un lideratge en dubte, pel poc pes polític de Pedro Sánchez, dins i fora del partit, i pels rumors de bicefàlia asimètrica que procedeixen d’Andalusia. Vist l’escenari des del pati de butaques, la incapacitat del PSOE d’oferir una imatge renovada i creïble resulta lamentable. Perquè la veritat és que el PSOE es pega tots els dies un tir en el peu davant del seu públic natural, que es fa creus en constatar la picabaralla interna permanent, la incapacitat per a allunyar-se de la companyia tòxica del PP, i la falta absoluta de credibilitat que projecta.
La direcció del PSOE, lluny de concentrar-se en les seues propostes i la seua credibilitat per a desenvolupar-les, s’ha obstinat a barallar-se contra l’ombra que projecta PODEMOS, i desqualifica a aquesta formació, als seus líders i als seus previsibles votants. Sembla que ningú es pregunta en el Partit Socialista com és possible que hi haja tanta gent estúpida [molts d’ells anteriors votants socialistes] que s’ha deixat il·lusionar per uns venedors de fum. Sembla que ningú adverteix [almenys en públic] que en l’etapa que vivim el Partit dels socialistes ni il·lusiona ni convenç a quasi ningú, inclosa bona part de la seua pròpia militància. Des de fa ja molt de temps, el PSOE és incapaç de transmetre il·lusió i capacitat de reversibilitat de la situació, la qual cosa objectivament és una dada que solament beneficia al PP.
Esquerra Unida, sumida en els seus característics enfrontaments familiars, es debat entre la renovació i el rejoveniment dels seus dirigents i en la successió d’enfrontaments interns en els quals no deixa de practicar-se un cert canibalisme polític. Una tradició en la coalició des de fa dècades. IU és qui millor aglutina[va] l’oposició a les polítiques macro dels dos grans partits estatals, però sempre ha tingut una enorme dificultat per a oferir un discurs consistent a favor d’alguna cosa: sempre liderant el NO i sempre incapaços del SI. A més de practicar un discurs poc coherent, resultant d’un tacticisme que quasi ningú entén, i que es materialitza, per exemple, en el pacte amb el PSOE en Andalusia i el suport al PP a Extremadura. Açò per no parlar de les esquitxades de corrupció, que hagueren sigut inimaginables temps arrere en una organització de la seua procedència ideològica.
La singularitat valenciana l’aporta Compromís, que té un espai propi, el del valencianisme, en el qual no té competidor. Açò, unit a un bon cartell electoral i a que també ha aconseguit generar il·lusions particularment entre el jovent, pot proporcionar-li una representació important, sempre que la marea de la irrupció de PODEMOS no l’afecte en excés.
Com a conclusió provisional pot dir-se que, en el marc general, si PSOE i IU segueixen per on van, PODEMOS continuarà engreixant el sarró de vots. La manifestació del dia 31 de gener a Madrid ha sigut un èxit sense pal·liatius. Una demostració de força i poder de convocatòria que cap altre partit pot fer avui dia a Espanya. Vist el que s’ha vist, set anys després de l’inici de la crisi, PODEMOS apareix com l’únic partit [d’abast estatal] que des de l’esquerra és capaç de proposar i [tal vegada] fer coses diferents. Amb un altíssim nivell d’inconcreció, però amb una enorme capacitat de donar esperança a molta gent. Què es farà d’aquesta esperança suscitada és una cosa que no sabem, però és molt d’agrair que un partit polític s’esforce a dir-li a tants que sí, que les coses es poden fer de forma diferent. Que no estem condemnats a viure en el purgatori de la desocupació, en el pantà de la corrupció, i a suportar un Partit Popular que no fa més que castigar la majoria en benefici de la minoria.
Se’ls demanava als joves indignats del 15M que feren política, que s’organitzaren, que lluitaren pels seus drets, que deixaren de protestar acampats en les places, i que tingueren representació en els parlaments, en els ajuntaments. Doncs resulta que sembla que ho faran. I ara, quan això es constata en els carrers i en les enquestes, una bona part dels que els comminaven han entrat en pànic i els desqualifiquen i els acusen de populistes i de enganyabadocs. Definitivament, vivim temps de mudança.
S’anuncien canvis importants, i no sabem si finalment quallaran. Però el que sí que es pot afirmar ja és que estem vivint una revitalització de la participació democràtica i una primavera d’il·lusió política. I això, després d’anys d’una tardor interminable i d’un hivern molt dur, obre expectatives i esperances que els joves no havien conegut i que els no tan joves havíem oblidat.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
