Pau Viciano
Ha hagut de passar més de mig segle perquè un historiador reconegut, arriscant-se a anar més enllà de la seua especialitat, emprengués el repte intel·lectual d’escriure tot sol una història de Catalunya, des dels orígens medievals fins al seu present. En 1934, ara fa vuitanta anys justos, Ferran Soldevila, l’il·lustre medievalista, publicava el primer volum que la seua Història de Catalunya. Ara ha estat un veritable mestre en l’època contemporània com Josep Fontana qui ha emprès la titànica tasca d’endinsar-se en el bosc del passat per fer-lo intel·ligible i dotar-lo de sentit per als seus conciutadans. Perquè aquesta història de Catalunya està animada per una “intenció última” que comparteix el tremp cívic de Soldevila. No cal dir que les coordenades historiogràfiques i ideològiques d’aquests historiadors són ben diferents, tot i que Fontana sempre ha reconegut el mestratge de Soldevila, posant-lo al costat del de Vicens Vives i Pierre Vilar. El que uneix subterràniament les seues dues històries de Catalunya és la voluntat de seguir en el passat –i d’explicar– la consciència d’un poble, la seua supervivència en les adversitats i la voluntat de projecció de futur. Fontana ho fa, però, d’una manera més “laica”: la “identitat” que dóna títol al seu llibre no és una mena de caràcter nacional preestablert –un Volksgeist més o menys maquillat–, sinó la maduració d’una experiència històrica, la construcció d’allò que se’n deia una “mentalitat col·lectiva”. Aquesta mena d’identitat, doncs, té poc a veure amb una contextura anímica –ni seny, ni rauxa— i molt amb l’adhesió popular a una llengua, a un exercici diguem-ne “democràtic” de la política que, des de l’època moderna, va tenir un encaix conflictiu amb Espanya. Fins i tot quan la població de Catalunya, tant els sectors dirigents com els populars, més van esforçar-se a participar en el projecte nacional espanyol. L’autor fa bé de deixar discretament de banda el debat sobre la “feble nacionalització” espanyola: no pren la nació com un concepte de contorns tallants, més aviat prefereix la noció de “poble”. I, així, en els moments que els catalans es deien de nació espanyola, continuaven sent un poble singular, que vivia la seua “espanyolitat” d’una manera que, al capdavall, generava el menyspreu i el rebuig dels amos de l’invent.
Si més no des del segle XVII, encara que les arrels poden trobar-se ja en l’edat mitjana, aquesta identitat catalana es construiria a partir d’una tradició política “constitucionalista” oposada a l’autoritarisme monàrquic, més a prop d’Anglaterra i els Països Baixos que de Castella i França. Arran de la industrialització, l’ampliació de les diferències socials i econòmiques de Catalunya i de Castella no farien més que reproduir els conflictes i la conscienciació que se’n derivava. Des de la guerra dels Segadors a la de Successió, i des del liberalisme popular al republicanisme, l’antifranquisme i les mobilitzacions independentistes d’avui dia. Evidentment, la narració d’aquesta trajectòria –de fet el llibre és un gran exercici de narració política contextualitzada socialment— està lluny de ser mecànica i es mostra atenta als matisos i les contradiccions, però alhora segueix un fil clar que agrairà el lector no especialista. De fet, sense prendre’s totes les llibertats de l’assaig, el llibre és una síntesi entenedora, de contorns vigorosos, que deixa traslluir l’enorme abast de la bibliografia manejada per l’autor. Als historiadors que s’hi acosten, segons el seu camp d’estudi particular, sempre els suggerirà alguna observació, alguna matisació i potser algun punt de discrepància, però el que compta en aquesta mena d’obres és la perspectiva general, el balanç global. Ja sabíem la capacitat de treball i l’amplitud dels interessos d’un mestre com Fontana, però no deixa de sorprendre l’audàcia del repte i que l’haja resolt de manera tan reeixida.
No sabem si algú s’atrevirà a esgrimir el dicteri d’”essencialista” per bastir una història de Catalunya al voltant de la “identitat”. Alguns dels seus col·legues de l’acadèmia espanyola sí que han fet servir displicentment el qualificatiu de “nacionalista” per denunciar la “deriva” d’aquest historiador d’inspiració marxista. El passat és un terreny molt vast i mai no es podrà abastar en la seua complexitat. L’historiador –quasi fa vergonya haver-ho de repetir— ha de triar la rellevància dels fets i dels processos segons les seues conviccions, les científiques i les altres. Tothom té un punt de vista, però no tot s’hi val. La història no és una “ciència freda”, però al capdavall ha d’aspirar a ser una ciència, per bé que “inexacta”. Així les coses, partir de la realitat del present per buscar en el passat els orígens i les explicacions no pot assimilar-se a una defraudació del deure de l’objectivitat: això era, al capdavall, el que es proposava Marc Bloch i repetia Pierre Vilar. Aquest llibre, doncs, també és una arma: el coneixement de “les dimensions més profundes de la vida social” –com conclou l’autor— pot reforçar “aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments”.
Publicat a Caràcters (núm. 69, tardor de 2014)
