Joan del Alcàzar
El dia 26 de desembre es va celebrar l’últim Consell de Ministres de l’any 2014. Mariano Rajoy va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de la seua finalització. El seu discurs va ser l’esperat: un optimisme impermeable a la realitat del carrer, un abús de l’estadística cuinada en matèria econòmica i les evasives habituals davant les preguntes més compromeses dels periodistes. Unes hores abans, el 24 a la nit, el rei Felipe VI havia aparegut en la televisió pública per a dirigir-se als espanyols, com és tradicional en la nit de Nadal. Tres eixos va tindre la seua intervenció: la crisi, la corrupció i la situació catalana. Com se sap, el rei parla amb el vistiplau de l’Executiu, ja que regna però no governa. Per tant, el seu discurs va ser semblant al posterior de Rajoy, potser amb una mica més d’afecte; un sentiment que el president és incapaç de transmetre. Després de l’aparició de Rajoy en la roda de premsa, el mateix dia 26, Pedro Sánchez, secretari general del Partit Socialista, va comparèixer igualment: va tocar els mateixos tres blocs que el Rei i el President, va retraure amb energia l’infundat optimisme d’aquest, li va exigir que no parlara de la recuperació econòmica debades i va assegurar que, en cap cas, hi haurà a Espanya un govern de coalició PP-PSOE després de les pròximes eleccions.
Una idea recurrent en el món polític durant els últims mesos que, per la seua banda, Rajoy havia tornat a deixar caure en la seua intervenció davant la premsa. Per a Catalunya va proposar una reforma constitucional en clau federalista. El dia 27, en la pàgina oficial en Facebook del novíssim partit polític Podemos es podia llegir el següent: “El bipartidisme s’enfonsa i cap pacte entre els partits de la casta podrà traure’l a flotació de nou. Inestabilitat és aplicar polítiques d’austeritat que empobreixen a la majoria de la població, mentre que una minoria s’enriqueix a costa de tots. Les velles receptes polítiques ja no funcionen, per primera vegada en dècades s’obri l’oportunitat de recuperar el país per i per a la gent”. Contràriament al que succeeix amb el que s’havia dit per Rajoy o per Sánchez, que exposen arguments dels quals és fàcil desconfiar, l’escrit en el mur de Podemos ho podrien signar milions d’espanyols. Resulta que en aquest moment polític el problema dels dos grans partits [la Casta] és la credibilitat. Solament els militants partidaris fortament adscrits per interessos diversos i els votants que tenen una fe ideològica a prova de bomba són capaços de concedir-los la confiança que han perdut a dolls, a dojo, especialment des que van començar a sentir-se els primers efectes de la crisi, fa ja set anys. El PSOE primer la va negar, després la va acceptar a contracor i finalment va pactar amb el PP la reforma constitucional exprés i les primeres mesures dures que li van exigir des de Berlín i Brussel·les.
No sabem si la història absoldrà a Rodríguez Zapatero, però és improbable. Ara com ara, el record de l’ocorregut al maig de 2010 és inesborrable. Es tracta d’una data fatídica per al socialisme espanyol. L’Executiu de Zapatero va anunciar retallades per a funcionaris, pensionistes i molts altres més. El polític socialista va oblidar el seu programa i va trencar el seu compromís amb els ciutadans, tanmateix no es va plantejar dimitir. Potser si ho haguera fet les coses hagueren sigut molt diferents, però no ho va fer. Va seguir ballant al són que li marcaven des de la Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional], aparentment insensible davant els estralls de les mesures d’ajust. La reforma exprés de la Constitució [de l’article 135, sobre estabilitat pressupostària], sacrosant document convertit en alguna cosa així com les Taules de Moisés per a tots dos partits [almenys llavors, que el PSOE d’avui està en una altra lògica], el que la seua modificació es pactara per telèfon en conversa entre Zapatero i Rajoy, va ser el tir de gràcia al bipartidisme a Espanya.
Actualment, la corrupció s’ha fet insuportable per a una ciutadania colpejada per la crisi, amb les fortíssimes retallades en la despesa pública i amb la desocupació en xifres impossibles d’acceptar, amb milers joves ben formats fugint cap a l’emigració a qualsevol lloc del món en el qual troben treball. Aquesta corrupció cal posar-la en contacte amb la duresa de la crisi, la que Rajoy diu que ja ha passat. Contràriament al que va afirmar en la roda de premsa, ha augmentat la pobresa, han baixat els ingressos familiars, hi ha menys població activa i menys població ocupada, l’ocupació que es crea és precària i malament pagada i, a més, la taxa de protecció social ha baixat. Podria dir-se que l’escenari espanyol està més que madur per a l’aparició d’una proposta política típicament neopopulista, entesa aquesta com una resposta a la crisi que deixa per cobrir importants demandes socials. La política tradicional i la institucionalitat realment existent es mostren incapaces de resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans, i el terreny de joc polític perd qualitat democràtica i guanya informalitat cada vegada més. Es tracta d’un escenari que podria afavorir, també, opcions de la ultradreta xenòfoba, com ha ocorregut en diversos països europeus. No són poques les veus que acusen a Podemos de ser, precisament, una proposta populista . Els vincles polítics i professionals que alguns dels seus líders han mantingut des de fa anys amb la Veneçuela d’Hugo Chávez i el seu explícit reconeixement a la labor política d’aquest, abonen aquesta tesi. No obstant això, el nou partit té sol mesos de vida i no se li pot jutjar adequadament encara.
Des de l’anàlisi acadèmica el que sabem de l’organització que lidera Pablo Iglesias encaixa bastant bé amb els perfils reconeixibles del que es coneix com una organització populista: un lideratge carismàtic clar, una formació policlassista i heterogènia, un confessat interès per la mobilització en els carrers, una ideologia eclèctica, que exalta als sectors mitjans i baixos [generalment els de Podemos no parlen del Poble, sinó de la Gent, antítesi de la Casta] i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment, i, finalment, un projecte econòmic redistributiu en benefici dels sectors més desfavorits [que se substancia en la proposta d’una Renda Bàsica]. Es pot discutir si Podemos és o no és així. Però la veritat és que això, aquest debat, a la immensa majoria dels ciutadans, en aquesta fase en la qual vivim els importa entre zero i res. Si els seus líders són més o menys amics del bolivarianisme o si van rebre en el seu moment diners d’Hugo Chávez a canvi d’assessoria política, no li importa a [quasi] ningú. És més: com més els ataquen per eixe costat els que tenen poca o nul·la credibilitat [els polítics de la Casta i els mitjans afins], com més els denigren i els acusen de ser açò i allò, més puja Podemos en les enquestes. El que bona part dels ciutadans perceben és que estem en un escenari de final de cicle. A més, aquesta mateixa ciutadania observa amb claredat una altra cosa que a molts els joiosa, estimulant i molt d’agrair als xicots de Podemos: han sembrat el pànic entre els partits i els polítics tradicionals i la incertesa entre els grans empresaris i els banquers. Aquell que era el plàcid estany polític espanyol, tranquil com un cementeri, registra en aquests moments ones de més de vint metres i el vent bufa huracanat.
Els partits minoritaris de l’esquerra, estatals o regionals i, particularment, els independentistes bascos i catalans, per la seua banda, es porten les mans al cap. Al País Basc, per exemple, l’Euskobarómetre acaba de situar a Podemos com la segona força, a escassa distància del tradicional Partit Nacionalista i per davant dels independentistes de Bildu. I això amb el PSE-PSOE enfonsat i amb el PP encara més. A Catalunya, després del desembarcament recent de Pablo Iglesias, les enquestes situen a Podem [la filial autòctona] amb una expectativa de vot que li disputa la primacia a la mateixa Convergència i Unió [els nacionalistes tradicionalment moderats, avui passats a l’independentisme], per davant d’Esquerra Republicana de Catalunya, els sobiranistes tradicionals que senzillament no saben què està passant. Els socialistes catalans i el PP regional apareixen igualment enfonsats. La paraula terratrèmol es queda curta per a descriure el que aquests resultats podrien significar en cas de materialitzar-se. Si els partits bascos, especialment els abertzales, s’han apressat a negar la validesa d’aquest Euskobarómetre [compte amb el singular], els catalanistes sobiranistes han titllat a Pablo Iglesias de Cavall de Troia de l’Estat i de lerrouxista. Un insult polític contundent, en al.lusió a un polític republicà [Alejandro Lerroux] del primer terç del segle passat, que combinava radicalisme verbal, bona oratòria, demagògia a dolls, corrupció i espanyolisme inequívoc. Què està passant doncs, després de l’aparició de Podemos?
Apuntarem dues hipòtesis que volen ser explicatives i que caldrà validar més endavant, fonamentalment quan el discurs de Podemos haja de plasmar-se en programes electorals [les eleccions municipals i autonòmiques seran al maig de 2015], quan caldrà posar nom i cara als candidats, i quan els ciutadans hauran de decidir quina papereta fiquen finalment en l’urna. Primera hipòtesi. És tal el repudi, el fastig i la ràbia acumulada contra els partits majoritaris [als quals des de Podemos despectiva i injustament, per la generalització, denominen la Casta], que són legió aquells que volen donar-li una bona punyada al sistema que representen, esclerotitzat, insensible i incapaç, a més de corrupte. La bondat cívica de Podemos, ara com ara, és que ha posat al sistema existent potes enlaire; li ha donat una puntada al tauler i res tornarà a ser com abans de la seua irrupció en l’escenari. Ara com ara, Podemos és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d’ells voldria que fóra. Se li pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador justicier, renovador de l’elit política o agent d’un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d’una nova època. Podemos és per a molta gent la il.lusió política de que la realitat actual és reversible. Podemos ha fet creure a molts que és possible governar d’una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò què aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però aquells enquestats que aposten per Podemos semblen creure-ho.
Segona hipòtesi. Diguen el que diguen els nacionalistes perifèrics, i sense llevar-li ni un gram a la càrrega de nacionalisme banal [el quotidià, a la forma de Michel Billig] espanyolista que Podemos conté, potser no han entès que una part no menor dels seus actuals suports no ho són tant en el seu sentit estrictament independentista, sinó que són expressió del repudi a la nefasta política imposada des de Madrid. Podemos, per boca del seu líder, deia fa uns dies a Barcelona, en un míting en el qual hi havia tanta gent fóra com dins de la gran instal·lació que l’acollia, que ell no vol que Catalunya se’n vaja d’Espanya, que entén que Catalunya i els catalans han sigut ofesos i maltractats pels governs de la Casta, que el sistema del 78 [en al·lusió a la Constitució] està obsolet, i −a més, importantíssim− que sí, que la gent té dret a decidir si Catalunya ha de ser o no un Estat independent, però que també ha de decidir què tipus de política social exigeix, quin paper ha de jugar l’Estat en la seua vida. Creure que tot el suport a les impressionants mobilitzacions impulsades pels sobiranistes era independentisme net sembla haver sigut un important error de càlcul. Els partidaris d’un divorci –que seria molt traumàtic per a tots− pot ser que siguen bastants menys que els partidaris de compatibilitzar els drets i singularitats indiscutibles de la nació catalana dins d’un Estat plurinacional. Potser una reforma constitucional que establira un marc federal efectiu fóra l’alternativa que arribara a comptar amb més suports a Catalunya i, també, al País Basc.
El futur polític d’Espanya en general i el de la nova formació política en particular, clar, està per escriure. El que sí es pot afirmar és que els pròxims mesos van a ser intensos. Molt intensos. Una època ha finalitzat i una altra està iniciant la seua marxa.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
