Elena Navarro
Repassant el panorama polític de l’any que acabem d’acomiadar hi ha un nom que ressona per sobre de tots: Podemos, o més concretament el del seu fundador i aclamat líder: Pablo Iglesias.
Des que van superar tots els pronòstics per a les eleccions europees s’han disparat en totes les enquestes, perfilant-se com un seriós contrincant de cara a les properes eleccions generals per a qualsevol força que aspiri a governar, perquè aquest és el seu objectiu: governar, sense falses modesties. Encara que de sobte pot semblar un gran objectiu, una autèntica meta, la veritat és que, per a un partit polític, aquest un objectiu una mica vaga: si de veres s’aspira a canviar la societat, guanyar les eleccions mai pot ser la teva meta, sinó el teu punt de partida.
Cert és que no es pot jutjar a Podemos de la mateixa manera que a la resta de forces, doncs per ser un partit que es presenta per primera vegada desconeixem quin seria el seu comportament en les institucions. De moment a Podemos només el coneixem en campanya, una campanya contínua i constant que ja dura mesos.
No busque posar en dubte que l’objectiu de Podemos sigui millorar la situació actual, ni que Iglesias, Monedero, Errejón o Carolina Bescansa exercirien estupendament la seva labor com a diputats, ministres o presidents del govern; el que pose en dubte és que les seves estratègies fins al moment no vagin a permetre això.
Per governar les regles del joc marquen que primer cal guanyar les eleccions, i per a això has de jugar la carta de l’electoralisme. L’electoralisme per se no és dolent, lo dolent és que tots els teus esforços se centrin únicament en ell. Per pujar en les enquestes i ampliar el seu nínxol de vots Podemos ha anat fent un viatge al centre, o al que ens agrada qualificar com a centre, un espai en el qual sentir-nos còmodes, sense necessitat de definir si som d’esquerres, de dretes, conservadors o progressistes. Ha virat d’Amèrica Llatina a Noruega, ha passat de renda bàsica universal a renda mínima garantida, ha passat de voler transformar el sistema a posar-li parches, parches molt necessaris en la situació actual, però insuficients si es queden aquí.
No obstant això, des del meu parer, no és aquest el major problema que presenta Podemos. El problema resideix en la falta d’unes bases reals, unes bases formades i amb consciència que no tot s’arregla des dels escons, que encara que guanyes unes eleccions segueix sent necessari el treball a peu de carrer, la mobilització i la lluita social dia a dia.
Sembla que Podemos ha vingut a renovar el món dels partits polítics, amb els seus cercles en lloc dels seus quadres i amb la seva app en lloc de les assemblees. El problema de no ser un partit tradicional és que no pots formar a les teves bases, essencials per a qualsevol canvi polític. Al final, decisions com la de no presentar-se sota les sigles de Podemos a les eleccions autonòmiques i municipals mostra l’existència d’una cúpula, ben formada i organitzada, que recela d’uns cercles als quals no pot controlar. Una taca en l’expedient autonòmic podria fer perillar el seu camí al congrés dels diputats.
En conclusió, en molt pocs mesos Podemos ha aconseguit convertir-se en un gegant, és cert, però un gegant amb peus de fang. Un gran cap polític sense unes bases fortes i organitzades.
