Joan del Alcàzar
Encara no fa un mes el catedràtic d’estètica i escriptor Félix de Azúa va publicar un sorprenent article en el diari El País sota el títol Un partit de professors. Arrancant del debat obert per la suposada incompatibilitat entre el vincle d’Íñigo Errejón amb la Universitat de Màlaga i el seu activisme al capdavant del partit Podem, Azúa afirmava que la Universitat [pública] espanyola està tan corrompuda com les finances, els partits o els sindicats, resultant ser una de les institucions més corruptes del conjunt institucional espanyol. D’aquesta xacra es derivaria −sempre segons Azúa− que l’ensenyament universitari espanyola és el pitjor d’Europa, cosa que es comprova any rere any “amb gran joia dels partits polítics” [sic].
El text del professor Azúa, que començava sent un atac a Podemos per a convertir-se de seguida en foc d’artilleria pesada contra la Universitat en el seu conjunt, va despertar simpaties i molts aplaudiments entre aquells que sempre s’apunten a la crítica contra tot i contra tots menys contra allò seu. No tinc notícia que algú s’haja preguntat com Félix de Azúa ha pogut resistir vivint trenta anys en semblant femer, però sí he llegit bastants articles i reportatges periodístics que van vindre, sembla, motivats per la seua columna. Lògicament, uns m’han semblat més encertats que uns altres, però entenc que la gran majoria s’apunten a posar el dit en les nafres universitàries i ningú té interès a destacar les bondats.
És fàcil atacar a la universitat, que té tants punts vulnerables. És massa fàcil. Ara bé, desacreditar-la com fan Azúa i uns altres amb mitges veritats i amb tant de menyspreu resulta impropi en persones a les quals se’ls suposa una Intel·ligència desenvolupada. Clar que hi ha problemes en la universitat, faltaria més. I greus. Però cansa el discurs sobre l’endogàmia, tant més quan de forma incomprensible per a qui la coneix des de dins, es pontifica des d’una posició arcangèlica i suposadament virginal, a més d’ahistòrica i descontextualitzada. No tenim, per exemple, la mobilitat de [algunes de] les universitats nord-americanes [que no totes són Harvard o Yale], es diu. Doncs sí, és cert, però quines són les diferències quant a la mobilitat territorial i laboral entre la societat nord-americana i l’espanyola?
Malgrat tot, −tornant al text d’Azúa− no podem fer com que no l’hem llegit. Per descomptat que devem parlar de la corrupció que puga haver en la Universitat, igual o més encara de la que puga haver en la política, en la judicatura, en les finances o en el món empresarial. Hi haurà fiscals i defensors, per descomptat. Servidor, pel que fa al sistema universitari, s’apunta al grup dels segons. En el moment processal oportú, que no és aquest, demanaré que s’aporten dades objectives que permeten comparar la universitat pública dels primers anys vuitanta amb la de 2010, per exemple. Balanç del resultat obtingut per cada euro invertit en la Universitat, nombre de matriculats i titulats, cost per alumne, producció científica, transferència de resultats d’investigació, patents, publicacions acadèmiques internacionals, beques externes aconseguides per postgraduats, projectes d’investigació amb finançament internacional, projectes europeus plurinacionals, participació en grans consorcis internacionals, taxes d’inserció laboral dels graduats respecte dels no formats, recepció d’estudiants estrangers de grau i postgrau, etcètera, etcètera.
No és el moment de les xifres, però sí potser el de reparar que, ara, que estem com estem, aquesta universitat que alguns jutgen tan ineficient (?), tan endogàmica (?), tan corrupta (?), està exportant graduats i doctors al mercat laboral de països que inverteixen en educació el doble i més del percentatge del PIB que inverteix Espanya. I també està enviant fonamentalment doctors a països que estan invertint a marxes forçades per a millorar els seus sistemes universitaris. Estem exportant gent ben formada que no vol anar-se’n i que segurament no tornarà. Més enllà dels esquinçaments personals i familiars, quin pèssim negoci per al país!
Uns anys més amb Rajoy, Wert i companyia al capdavant del govern i ja ens lamentarem d’haver tornat a una universitat com la de finals dels anys setanta. Reduint la inversió en l’educació pública i amb una taxa de reposició del deu per cent, que tanca la possibilitat de renovar el capital humà, veurem si aquests i altres personatges continuen lamentant-se que no hi haja cap universitat espanyola entre les cent primeres del Rànquing de Xangai.
És imprescindible, no obstant això, que siguem capaços d’obrir un debat ampli sobre la Universitat i sobre el paper que ha de jugar en el desenvolupament (no solament econòmic) del país, de com engreixar les relacions amb els sectors productius d’excel·lència, de com contribuir a crear-ne d’altres, de calcular quant costaria mantindre-la i d’establir unes noves regles de joc, d’esmenar disfuncions i de bandejar corporativismes perversos. Haurà d’aclarir el paper que juguen les universitats privades, subvencionades de forma tan escandalosa com a efectiva amb recursos públics, i enriquint-se com a empreses parasitàries de la Universitat pública.
S’ha pogut llegir aquests dies que els professors [endropits, parapetats en les nostres canongies] no parlem, no diem ni pruna sobre l’Acadèmia. Però si parlem i no ho fem seguint aquest corrent de desprestigi, és que som part de la corruptela acadèmica que tot ho contamina.
Com que ningú discuteix en els campus el paper de la Universitat i dels professors? Doncs clar que es discuteix i se sap que cal reformar la Universitat, com la Constitució, com tantes altres coses. És que si no es reforma, si no es reinventa, morirà o, pitjor, vegetarà. Ningú des de la Universitat vol això. Tenim els nostres cigrons negres, com molts altres col·lectius professionals, però entenc que és necessari insistir no solament en les ombres, sinó també en les llums. Almenys ho farem els qui desitgem actuar com a defensors del nostre sistema universitari públic. Ho farem aquells que estem convençuts que el nostre treball com a universitaris ha de ser socialment efectiu; que del nostre esforç s’han de derivar beneficis tangibles per a la societat de la qual som part, que és la que ens paga cada mes
Per descomptat que cal ser autocrítics. Funcionem amb diners públics, i per tant no hi ha excusa per a res que no siga transparència en la gestió dels recursos i en els resultats [mesurats no solament en paràmetres acadèmics] que evidencien l’eficàcia social de la Universitat.
El debat sobre quina universitat tenim i quina universitat necessitem és imprescindible. Cada participant en ell dirà el que millor considere, però seria un molt mal començament arrancar de textos com el reiteradament citat de Félix de Azúa, un catedràtic d’Estètica que, malgrat tot, ha sobreviscut tres dècades [segons conta] entre corruptes i incompetents encastellats en els seus feus i envoltats de vassalls
