Carles Barquero
Conta la llegenda que l’any 1453, la nit que els turcs consumaren la conquesta de Constantinoble, el soldà Mehmed II va ataüllar al cel la mitja lluna acompanyada per una gran estrella. Des d’antic, la lluna era el símbol de la mutabilitat i variabilitat de la fortuna, i en companyia d’aquell estel fulgurant només podia representar l’apoteosi del poder del soldà i de l’Islam, el qual, amb la conquesta de la capital bizantina, amenaçava per primera vegada l’existència mateixa de la Cristiandat.
És clar que aquesta llegenda és falsa des del punt de vista històric. Constitueix, però, una de les explicacions de l’origen de l’actual bandera turca, que fins el final de la primera guerra mundial fou ensenya del poderós Imperi Otomà. La caiguda d’aquest no solament acabà amb l’última gran pàtria islàmica, sinó també amb el califat, la màxima institució religiosa de l’islamisme sunnita. Quan Mustafà Kemal Attatürk, enderiat amb la seua política laïcista, expulsava del país l’últim califa el 1924, abolia de pas una figura de lideratge religiós que es remuntava fins a Mahoma. La fi, doncs, de l’Emperador i del Califa. El poder humà, reduït als límits d’una petita nació humiliada; el poder diví, extirpat i sotmès per sempre a l’autoritat civil. Quan la naixent República Turca adoptava la bandera del creixent i l’estrella com a ensenya oficial, el 1928, la situació era del tot inversa a la d’aquell fugaç instant de glòria albirat al cel per Mehmed II.
En aquest cas, però, com en altres, la fi significa només el principi del mite. Quan els primers països magribins aconseguiren la independència de les potències europees, molts adoptaren l’emblema de la lluna i l’estrella. El trobem ara en les banderes d’Algèria, Tunísia i Líbia. Ja a finals de segle, quan el jou del qual alliberar-se no era el colonial sinó el comunista, nous estats com Azerbaijan, antics vassalls de l’Imperi Otomà, inclogueren aquell vell símbol en les banderes nacionals. Lluny d’esdevenir un record d’opressió, el vincle amb el passat otomà implicava per a aquestes nacions el retrobament amb la seua pròpia historia i identitat després de segles de subjecció.
Però no sols l’Imperi. Donats els antecedents, és lògic que la paraula Califat també signifique per a molts musulmans el record d’un temps millor. Una esplendor en què les terres de religió musulmana conservaven certa unitat política i espiritual oposada a la fragmentació actual, dictada en gran mesura pels interessos colonials d’Occident. El califat ha esdevingut, des dels anys vint, una pàtria perduda per a molts musulmans sunnites, que hi veuen la necessitat de la unitat compartida, del poder de l’Islam i del vincle amb el Profeta. A sota de molts radicalismes islàmics batega encara el desig de restaurar el califat perdut i, en paral·lel, d’establir la xaria com a llei divina suprapolítica. Es tracta d’una peculiar visió del món que postula que el poder polític, humà i per tant mutable, ha de trobar-se sempre per davall del poder diví, etern i pervingut d’Al·là.
Curiosament, l’any 2014 el país de la lluna i l’estrella és un referent de la separació religió-estat i del laïcisme mentre que pocs quilòmetres al sud les banderes negres de l’Estat Islàmic, sobre un fons color negre yihad acaben de proclamar un nou Califat, el primer des de 1922. Milers de fidels musulmans, amb il·lusió comprensible, es traslladen a Síria i Iraq per defendre la tornada a la xaria. Són el fruit maldestre i dissortat de la crisi econòmica i la conseqüència del raser desigual de la globalització, però signifiquen, alhora, la tornada a un debat, el de teocentrisme contra antropocentrisme, que Europa Occidental començà a superar allà cap al segle XVI. I no ens podem permetre el luxe de retrocedir tants segles. De cap manera. Ni nosaltres, ni ells.
