Nèstor Novell
Ja se sap allò de “de Salses a Guardamar i de …..”. Per això, al límit sud de les terres de les parles catalanes hi ha una escultura “a la cultura comuna” que ho commemora. L’antiga Alone, segons Gregori Maians i Ciscar, és a dir, la Guardamar de l’època de la Conquesta, es trobava al turó i vora el que avui són les restes del que va ser un castell defensiu de gran envergadura que, no per casualitat, protegia la desembocadura del riu Segura i des d’on es podia guaitar tota la comarca. Prova de la seua estratègica ubicació són els múltiples jaciments arqueològics que hi ha en el seu terme: el poblat ibèric del Pujol on es va trobar la Dama de Guardamar que es pot visitar al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, les importants restes fenícies de la Fonteta, junt a la Ràbita musulmana, el jaciment romà del Castillo i el Salidero.
Amb la conquesta, Guardamar i el Baix Segura es convertiren en terra de frontera, és a dir, en lloc des d’on s’organitzaven ràtzies contra el regne de Granada i lloc que, en reciprocitat, en patia les granadines[1].
“Lo poder del rey de Granada se n’és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se’n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d’altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l’altre ben moble, e van-se’n ab ells bé CCCC moros de Elg e d’altres molts d’altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.”
A la part de baix de l’antic castell, en una vessant cara a la mar, s’alça la ciutat nova de Guardamar, i dic nova perquè el terratrèmol de 6,7 en l’escala de Richter dels dies 21 i 23 de març de 1829, dos dies després del de Torrevella, va reduir al no-res l’antic poble, així que els guardamarencs van haver de construir-ne un altre.
La nova Guardamar es va planificar de planta allargada a partir d’un eix central, l’actual carrer Major, i amb tres places, una gran i rectangular en el centre de 500 per 200 peus, i dues redones en els extrems de 160 peus de diàmetre, seguint les directrius de l’enginyer José de Larramendi. En total es construïren cinc-centes seixanta cases d’una sola planta, repartides en vint-i-dues illes, amb un mínim de trenta peus de façana i quaranta de fons[2].
“Con clima templado y muy propenso a las calenturas tercianarias, producidas por las emanaciones putridas del r. (Segura) de antes mencionado que se queda sin corriente en el estio. (….) El funesto y terrible terremoto de 21 de marzo de 1829 asoló completamente á Guardamar, cómo a otros pueblos immediatos (….) llegando (los donativos) a 75,000 duros, con lo que se levantaron 560 casas de solo piso bajo, todas tiradas a cordel y guardando una simetria sorprendente.”
“POBL. 612 vecinos, 2,237 alm.; (…) IND. la agrícola, 1 molino harinero de agua y 2 de viento, 2 de aceite, y 1 tejedor de lienzos ordinarios, ocupándose algunos vec. en la pesca del mar”
Un dels problemes del nou emplaçament va ser el fet d’estar al pla de darrera les dunes, les conegudes dunes voladores. Un magnífic llibre fotogràfic sobre la repoblació de les dunes ens mostra la dimensió gegantina, per a les nostres terres, de les dunes d’arena les quals, en el seus moviments cíclics deguts als vents, tenien la capacitat de soterrar camps de conreu i part del mateix poble, talment com si d’un oasi del Sàhara es tractàs. Les dunes avançaven, segons l’any, entre 3 i 8 metres anuals. Tot plegat eren les conseqüències de l’agressiva desforestació de la Serra de Segura durant el segle XVIII i a l’inici del XIX, a partir de la desamortització de Mendizábal, que provocà l’erosió del llit del riu i l’augment considerable de sediments que finalment es dipositaven a les dunes.
Encara que el procés de tales de boscos va començar ben enjorn, tenim notícies de la participació en el procés de desforestació i creació de noves explotacions agràries a la serra de Segura d’importants lliberals de la Marina i de les Illes adscrits al general Prim, al qual, per cert, li facilitaren la compra de terres (és diu que el rector de Siles era fill seu). La bona qüestió és que bé per la necessitat d’abastir de fusta les drassanes o per altres motius, personatges mariners de la importància de Miguel Ors i Garcia, d’Altea, o Antoni Vinent Vives, de Menorca, no només transformaren terres i explotaren els boscos, sinó que també participaren amb Prim en el negoci del cors i en el del comerç amb Cuba.
En 1901, l’enginyer Francesc Mira[3] va dissenyar un pla de fixació i posterior regeneració vegetal de les dunes. Una tasca dura i valenta que comptà amb la col·laboració de tot el poble. Es plantaren en 30 anys més de 600.000 arbres atès que les dunes conformen un extens cordó de 15,6 Km de llargària, de 200 a 1.300 metres d’amplària i 846 Ha d’extensió (674 al terme de Guardamar i 172 al d’Elx). Més de 100 anys després, ens ha deixat un bosc sobre les dunes, la Pineda, que constitueix un dels paratges vora mar amb més personalitat del litoral valencià. Cavanilles al segle XVIII no va poder conèixer el fenomen invasiu de les dunes[4].
“A imitación de varios pueblos de la huerta han plantado muchas tahullas de naranjos, destinando á hortalizas dilatados campos donde cogen al pie de 5000@ de todas ellas, y puesto por todas partes frutales de diversas especies. Tienen en el secano olivos, viñas, higueras, barrilla, y muchísimo grano, especialmente cebada, de la que cogen 3000 cahizes (….)
La playa es allí de arenas sueltas, y sigue casi dos horas con dirección al sur hasta el cabo Cervér, llana y casi horizontal en la cercania de las aguas; ondeada á corta distancia por cerros de arena conducida por los vientos (….)
hallánse estas (las salinas de la Mata) al norueste del Cabo Cérver y al poniente del pueblo (Torre la Mata), distantes del mar 1547 varas castellanas, y ocupan un fondo cenagoso, cuya superficie tiene legua y media de perímetro (….) y sin mas agentes que la naturaleza empiezan á cristalizarse por Mayo, y á principios de Agosto presentan un cortezon de sal tan duro á veces como el mismo mármol. Vi pedazos de un palmo de grueso, y de una vara en quadro, que se conservan sin alteracion después de 18 años en la torrecita que hay frente la habitación del administrador de la Mata. Perfeccionada enteramente la cristalización entran los obreros con hachas, y la van rompiendo en pedazos, que con caballerias conducen a los depósitos y almacenes.”
Avui el poble continua sent de carrers rectes formant quadrícules d’illes ben definides, com correspon a un disseny de nova planta, però ha desaparegut qualsevol mostra de l’arquitectura original i a hores d’ara és un seguit d’edificis, amb excessiva volumetria i escassa qualitat constructiva i estètica.… però a tocar del poble, les dunes, i de seguida, la mar. D’una bona vista de la ciutat, les dunes i la mar, així com de les terres d’horta del Segura i les urbanitzacions descomunals de Sant Fulgenci i Rojals, se’n pot gaudir des de dalt de la gran plataforma emmurallada del castell.
En pocs anys petits pobles agraris del Baix Segura han desenvolupat macro-urbanitzacions megalòmanes. Moltes vegades hem parlat de la irracionalitat de la divisió provincial, però no n’és menys d’irracional la multiplicació de petits municipis, molts d’ells sense capacitat tècnica, ni econòmica ni política per atendre les necessitats del veïns. Aquests municipis han restat en mans dels interessos de les grans empreses, tant de la construcció com de prestació de serveis (elèctriques, telefòniques, brossa, aigua, etc.), amb acords absurds, insostenibles i massa vegades il·legals, perquè l’avarícia també és una característica humana de tota classe i condició. Això explica l’escàs interés de les grans empreses i de les administracions al seu servei de generar espais de negociació i gestió territorials com ara la comarca.
Tradicionalment la gent de Guardamar tenen fama de ser pacífics, de bons costums i persones de trellat, ben lluny del caràcter bufaner dels de Torrevella. El guardamarenc ha estat persona que ha valorat aforrar, deixar l’herència sense hipoteques als fills, i viure de la barca i de les seues tahulles de terra d’horta. Els de Guardamar estimen molt el seu poble i molts d’ells es troben orgullosos del seu medi natural. Això ha estat així fins que amb l’avidesa de l’especulació urbana dels anys 90 del segle passat tot va començar a canviar, però almenys Guardamar ha estat relativament al marge de la tenebrosa xarxa de corrupció de la comarca.
Des dels anys 70 es va anar transformant el poble. Les vinyes voreta mar, cultivades en terra de dunes, van donar pas als edificis que mostren els primers signes del turisme. Després, urbanísticament hi ha dos moments molt significatius. El primer n’és a la dècada dels 80, quan el nou govern democràtic planteja l’eixample de la ciutat i el disseny del que, amb el temps, serà l’actual Guardamar: es recuperen espais que anaven a ser edificats, es conserven el castell i les dunes al nucli urbà tot per convertir-los en els majors atractius del poble. També comença un procés de creixement urbà, amb l’aparició d’alguna urbanització aïllada i, l’eixample del poble, vora la bocana del Segura, en terrenys tradicionalment destinats a horta.
L’eixample es fa amb contribucions especials dels veïns i amb molta protestes ciutadanes perquè la gent mantenia la tradicional estima a la propietat de la terra. El desenvolupament de l’eixample es va dur a terme amb una elevada volumetria i sense cap gust estètic, cosa que marcaria el conjunt de la renovació urbana del nucli urbà en anys posteriors, però d’altra banda mostrà al poble els beneficis que se’n podien traure de l’especulació urbana.
El segon moment es produeix amb l’arribada al govern municipal del PP. L’aprovació a corre-cuita d’un nou PGOU els va permetre traure a concurs diferents PAI’s. Aquests fets són coneguts com ”l’agosticidi”.
En aquest moment la resistència a desfer-se de la terra ja s’havia trencat i creixen les urbanitzacions construïdes per importants empreses promotores de fora del municipi: els Pedrera d’Oriola, els Palomo de Jacarilla, els Quesada de Rojals o els Masa de Sant Fulgenci. El volum de sòl artificialitzat que es produeix en aquest anys és enorme. En el període 1990-2006 es varen artificialitzar 334,11Ha, passant de 129,34 Ha a 463,46 Ha (un increment del 358%), mentre que en el període 2005-2011 es varen artificialitzar només 13,31 Ha.
Sortosament el PGOU no s’havia aprovat definitivament quan va entrar el nou govern a l’any 2003 i tot i la resistència a la requalificació de terrenys per part de la Conselleria d’Urbanisme, s’aconseguí protegir les terres d’horta de la bocana del riu i l’àrea del voltant de les llacunes.
Si ho mirem en dades, la superfície urbana és el 12% del terme municipal, 3.558 Ha, cosa que mostra encara una concentració urbana que no es sol veure per aquests indrets. Les urbanitzacions separades del medi urbà existents es van construir durant la darrera bombolla urbanística
Els espais naturals protegits són: Llacunes de la Mata-Torrevella, Dunes de Guardamar i Desembocadura i front litoral del Segura i Cap Roig.
El 2001 Guardamar tenia 6.578 habitatges principals, 10.219 de secundaris i 5.467 de buits. Els habitatges no principals arriben a ser-ne el 70,45% del total dels habitatges.
Però no es pot negar que la bombolla immobiliària ha tingut un impacte elevat a la ciutat, de fet encara queden per vendre molts dels apartaments construïts en l’època de les vaques grosses, principalment turístics. A Guardamar la inversió immobiliària no ha tret capitals del sector de serveis i de l’industrial. El sectors que varen beneficiar durant els anys de creixement urbanístic han estat el comercial i el turístic.
Una política molt encertada del nou ajuntament de 2003 va ser modernitzar l’horta i tot el sistema de regadiu. Aquest aposta per l’agricultura s’ha vist reivindicada els darrers anys perquè amb la crisis, quasi s’han duplicat els terrenys d’horta dedicats de bell nou a l’agricultura.
Els principals productes de l’horta són la carxofa, el bròcul, la dacsa o panís, la creïlla i, com no, el conreu emblemàtic, la nyora. També hi ha importants plantacions de cítrics, principalment llimes
Guardamar no és un municipi amb problemes d’aigua. L’aigua de rec de la seua Horta l’aconsegueix de la Confederació Hidrogràfica del Segura. El Jutjat d’Aigües és la institució local de control dels recs, d’origen medieval. Només la urbanització vora el terme de Torrevella pren aigua del transvasament, administrat per la Mancomunitat de Taibilla.
El nivell d’atur de Guardamar, l’11% el 2012 sobre la població potencialment activa no és, comparativament, molt elevat, perquè tot i l’esclat de la bombolla immobiliària, la quantitat de persones del poble dedicades a la construcció no ha estat mai important en ser les empreses constructores de fora del municipi. En realitat, les constructores de fora han tret els beneficis i se’ls han endut i el municipi ha de fer front als costos de manteniment de les urbanitzacions.
Els diners que les famílies obtenen dels plans d’urbanització, com en tants altres llocs del País, no es destinaren a la millora o a la creació de noves empreses ni a cap mena d’inversió productiva. En la gran majoria de casos, els nous ingressos es dedicaren a satisfer un nivell de consum que no mai s’havia tingut abans: compra d’un apartament, canvi de casa, compra d’un cotxe o pagament dels estudis del fills. ¿Com es pot negar l’emmirallament de la població amb uns diners guanyats d’una manera fàcil, i com no reprovar la manca de visió de l’administració i de l’empresariat per generar noves alternatives econòmiques? Cal dir, tot i que no pot ser-hi una excusa, que per a moltes famílies els guanys de l’especulació simplement foren la via per a eixir d’una pobresa secular. La part important del pastís va caure en altres, i poques, mans.
La població de Guardamar el 2012 era de 17.138 habitants, amb un increment, 2001-2012, del 72,3%. Els estrangers són 6.885, el 40,17% i el total de nascuts, segons les dades censals del 2013, fora del País Valencià fa 9.738 habitants. De la població estrangera aproximadament el 50% són immigrants per qüestions de treball i l’altra meitat són residents estrangers que viuen a les urbanitzacions, principalment anglesos i nòrdics, molts d’ells noruecs. I darrerament, com en altres indrets, russos
La densitat de població és elevada encara que no sufocant, 476,1 hab./Km2. La piràmide de població té forma de dents de serra amb molta població entre 60 i 75 anys i població considerable entre 40 i 50 anys. La taxa d’envelliment (població>65 / població<15)x100, és molt elevada, 182,9%.
El PP, com en molts altres municipis controla el vot dels residents seguint el model que s’ha posat de moda en gran part de les comarques del sud del país, el de l’alcalde-administrador de la finca
Guardamar també disposa d’una oferta de 10 hotels amb 1.691 places, però excepte un hotel adquirit per Pérez Devesa, de Benidorm, no pertanyen a cap cadena hotelera. Té 2 hostals amb 90 places, 179 apartaments turístics amb una capacitat de 865 places i també disposa de dos bons càmpings amb una capacitat total de 1.257 places. Els restaurants de la localitat en són 114. Tot i la importància relativa de l’oferta turística, el servei d’estudis de la Caixa ens diu que Guardamar ha perdut, en el període 2006-2013 el 44% del seu Índex turístic, molt per damunt de la 21% de pèrdua de l’Índex d’activitat econòmica. El principal agent turístic és l’estiuejant espanyol –madrileny, el 50%- que només ve la temporada d’estiu. La població supera els 80.000 habitants al ple de l’estiu amb una problemàtica comuna a les destinacions turístiques costaneres valencianes.
Les contractacions laborals el 2013 donen presència de tots els sectors i que mostren el manteniment d’una certa diversificació de l’economia guardamarenca: Agricultura 5,5%, Indústria 12,84%, Construcció 4,59% i Serveis 77,06%.
La majoria de la població treballa en serveis relacionats amb el turisme, també disposa d’un important nombre d’autònoms dedicats al manteniment i reparació d’immobles. A molta menor escala, té una significativa presència l’agricultura. Però Guardamar també té indústria, al municipi està instal·lada l’empresa multinacional de bateries Johnson Controls, líder mundial de bateries amb més de 500 centres de producció al món, que a Guardamar dóna treball a 400 persones, només homes i el 80% fixos, per a produir 700.000 bateries al mes.
La pesca d’altura, tan important fins fa algunes dècades i tradicionalment dedicada als llagostins i a les angules, s’ha vist molt minvada els darrers anys. Des de fa una dècada hi han instal·lades a la costa dues piscifactories, una canadenca i l’altra del grup Marjal.
Les dades de l’Anuari Econòmic d’Espanya 2013[5] ens donen més dades d’interés: entre 2001 i 2012 Guardamar ha incrementat moderadament la seua quota de mercat en 9 punts, un índex molt lligat a l’oferta comercial. Tot i això, ha patit una forta reducció del 64%, entre 2008 – 2013, del nombre d’oficines de dipòsit bancari. Te poques activitats dedicades al comerç a l’engròs més enllà d’algunes d’alimentació. Durant la crisi, 2007 – 2012, ha perdut el 36% del seu comerç al detall, una forta davallada. La superfície comercial al detall per habitant és d’1,93 m2, significativa però per sota de la mitjana comarcal. En total destina al comerç al detall 33.128 m2, dels quals 19.444 corresponen a alimentació i 34.494 a no alimentació, principalment d’articles per a la llar. La seua oferta comercial es complementa en 1.579 m2 comercials de magatzems populars i 1.119 m2 en altra mena de comerç. A prop de Guardamar hi ha 2 centres comercials un d’antic i altre de la bombolla que han perjudicat bastant el comerç tradicional
Té 240 activitats dedicades a la indústria. La construcció en suposen el 85,42% i les manufactures el 14,58%. A més té el millor índex comarcal de línies de banda ampla per habitant 0,2257, encara que a la resta de la comarca l’índex és molt baix, especialment a Torrevella: 0,1771
El poble té dos polígons industrials un anterior a la bombolla i un altre posterior. El seu grau d’ocupació és escàs i el nivell d’equipament no passa de les dotacions més bàsiques.
L’Ajuntament no està duent a terme un esforç de suport a l’economia durant els anys de crisi. El pressupost municipal ha anat minvant paulatinament, el 2012 era de 961,28 €/hab., mentre que el deute viu ha anat pujant fins a 867,59/hab. Les inversions en el 2012 venen a significar només el 23,70% a euros constants de les inversions realitzades el 2002.
La participació activa de la població en la política municipal és més aviat escassa, tampoc l’Ajuntament no ha fet cap proposta a la ciutadania per enfocar l’eixida de la crisi. Els comerciants i les associacions de veïns són els més actius en la vida pública de Guardamar.
Li hem preguntat a Marylène Albentosa, una enamorada del seu poble, com veu la gent de Guardamar l’eixida de la crisi:
“Em sembla que la majoria de la gent de Guardamar pensa que se’n sortirà de la crisi quan torne a animar-se la construcció. També confien bastant en el creixement del sector turístic. Per contra, de la promoció o de l’aparició de noves iniciatives econòmiques en confien ben poca cosa.
Estem en una comarca poc estructurada, amb mancances d’infraestructures, de serveis i de formació. A banda de l’atur i la manca de treball, les principals preocupacions ciutadanes es centren en les deficiències del sistema sanitari i la manca d’opcions per als joves.”
El nivell general de formació de la població és baix i la importància del sector creatiu i cultural en l’economia molt reduït. Una de les associacions culturals més dinàmiques és l’Institut d’Estudis Guardamarencs, que organitza activitats culturals i debats sobre temes d’actualitat o d’interés per a la societat de Guardamar. També edita la revista anual Baluard, tres números fins ara, orientada a la història i a la recuperació del patrimoni cultural local.
Per altra banda, a Guardamar compten amb l’Associació La Gola per a la promoció de la llengua i la seua institucionalització en l’administració. La Gola també organitza trobades de germanor i excursions culturals a altres ciutats.
La llengua havia estat ben viva a Guardamar fins els anys 70 del passat segle. L’entorn castellanoparlant, els immigrants i els residents n’han minoritzat el seu ús en els darrers anys. Així, si el padró de 1991 declarava un 41% de valencianoparlants, el 2001 havia baixat al 25%. De la mateixa manera, l’ús social al carrer és baix i per sota del coneixement de la llengua. La línia en valencià, sortosament té bastant èxit, alguns nouvinguts trien la línia amb vocació d’integració, però també en part es deu al fet que la gent fuig de dur els fills a les classes amb els immigrants.
A Guardamar no es va donar la substitució lingüística del català pel castellà que es va produir a la comarca entre 1650-1750. Fins a 1970 la llengua hegemònica era el valencià de Guardamar o guardamarenc. El seu estudi dialectal mostra que és una prolongació del continuum lingüístic del valencià del Baix Vinalopó.
Els guardamarencs són molt festers però no han guardat les tradicions. La Pasqua, anar a menjar la mona, pot ser siga una de les tradicions més ben conservades. Moltes de les festes han anat convertint-se en còpies de les que realitzen a l’entorn i tenen un enfocament turístic: Els moros i cristians, la setmana santa, les foguers de Sant Joan. El Nadal comença amb l’arribada a la població del Gegant Menjabollos un personatge mític de la població, però de recent creació, que des de la seua cabana a la pineda acudeix a visitar als nens, i acaba amb el dia dels Reis d’Orient, precedit per la cavalcada del vespre.
Una llegenda de Guardamar és l’Encantà(da) que actualment, durant les festes, s’ha teatralitzat i ha esdevingut la substituta de la reina de les festes. L’Encantada no és altra que la Dama de Guardamar, l’escultura ibèrica trobada als anys 80 del segle passat.
El mitjà de comunicació local més important i que manté un cert control mediàtic al poble és El Guardamar Digital, amb una línia editorial pro governamental, a banda d’algunes revistes de publicitat que també trauen notícies i articles diversos de partits polítics o d’associacions.
Guardamar fita al nord amb el terme d’Elx, una ciutat amb la qual ha tingut, de sempre, relacions molt intenses i que es troba a una distància de 23 Km. De fet, els guardamarencs han mirat més al nord que no a la pròpia comarca. Els llocs tradicionals d’emigració de la gent del poble, fins el anys 70 del segle passat, eren Elx i Barcelona. També a Elx hi havia l’Institut d’ensenyament secundari on estudiaven els joves de Guardamar, encara que després passaren a Torrevella i actualment ja es queden al poble i van a l’Institut Les Dunes.
També són intenses les relacions amb Alacant, per qüestions comercials i administratives, i amb Santa Pola per temes d’oci. A la comarca, tot i que les relacions no són tan intenses, Oriola, la capital comarcal i a una distància de 25 Km, és la ciutat de referència.
És per això que hi ha certa controvèrsia històrica de si Guardamar[6] s’hauria de considerar part de la comarca del Baix Vinalopó, amb la qual manté relacions socials, econòmiques i lingüístiques més estretes, o del Baix Segura, amb què comparteix més que res una situació geogràfica. Altres ciutats han aprofitat aquesta situació estratègica i han desenvolupat una estructura econòmica diversificada, especialitzant-se en alguns serveis i/o indústria més enllà del turisme i la construcció, que els ha permés fer de mitjanceres entre les dues àrees involucrades. La despersonalització accelerada de Guardamar i la manca d’un projecte amb visió territorial pot estar limitant l’opció de fer de ciutat frontissa entre el Vinalopó i els pobles de l’antiga Horta d’Oriola.
Els joves millors preparats estan emigrant a Europa, la gent jove que resta al poble intenta aprofitar l’oportunitat que li ofereix un lloc excepcional des del punt de vista natural. Així, recentment estan naixent noves iniciatives lligades al turisme natural i patrimonial, turisme de qualitat, rutes en bicicletes, etc. Els diversos grups polítics de l’oposició pensen que cal fer una aposta molt seria pel turisme de qualitat, la creació de SPAS, residències de tercera edat per a persones d’alt poder adquisitiu i, particularment el tema dels esports i dels centre d’alt rendiment esportiu. La natura, el clima i el territori ho permeten
Un dels actius més importants de la ciutat és la natura, no només per la qüestió turística, sinó com argument per a l’atracció d’inversions alternatives que cerquen qualitat de vida i mediambiental, sempre i quan estiguera acompanyada d’una oferta formativa, una programació cultural i un teixit creatiu del mateix nivell. L’entorn natural de Guardamar del Segura està configurat per una varietat d’ecosistemes que conformen un paisatge únic. Una bonica experiència és pujar al que ací denominen les Serres i que en realitat són un seguit de petits turons o cabeços, repoblades amb pins als anys 50, les altures més importants dels quals són el Montcaio, les Raboses, el Pallaret, l’Estany i el Molar. Des d’aquests tossals es pot gaudir d’un magnífic paisatge de la costa de Guardamar, la badia de Santa Pola, el riu i la seua horta i l’illa de Tabarca.
La costa té l’atractiu únic de la Duna amb la Pineda. En ella es conserva un viver i diverses edificacions forestals de l’època de la reforestació i tot el conjunt conforma un entorn paisatgístic d’extraordinari atractiu ecològic, turístic i cultural. Les platges són d’arena fina i amb més d’11 km d’extensió.
El riu Segura, des de la seua recent recuperació mediambiental, configura, conjuntament amb l’horta i les Voltes del riu vell, un espai natural singular, especialment a l’ampla desembocadura del riu, la Gola. Aquí conviuen una vegetació diversa i una gran quantitat d’aus aquàtiques que poden ser observades de d’una torre d’observació d’aus, o passejant pels circuits per a vianants o per a cicloturístes vora el llit del riu
L’altre gran espai potent des del punt de vista mediambiental i paisatgístic són les Llacunes o Salines de La Mata i Torrevella, antigament les Salines de Guardamar. En la publicitat del parc natural podem llegir:
“Formen aquestes Salines un parc natural d’elevat valor ecològic per la seua flora i vegetació, i perquè en ell descansen multitud d’aus migratòries, entre les quals destaquen el cabussó collnegre, el flamenc i unes altres que nidifiquen com la camallarga, l’esparver cendrós i l’avoceta. El parc té una superfície de 3.700 hectàrees i una part es troba dins dels límits del terme municipal de Guardamar del Segura. Disposa d’un Centre d’Informació i Interpretació amb una àmplia exposició gràfica de l’ecosistema salí i ofereix una xarxa d’itineraris per a realitzar a peu i amb bicicleta.”
Dues infraestructures culturals interessants ofereix la població. La primera és el MAG, el Museu Arqueològic de Guardamar, situat a la casa de la Cultura i inaugurat el 1990 i amb una orientació didàctica. Té dues seccions, la d’arqueologia i la d’Etnologia. Cal recordar la importància dels jaciments fenicis de la Gola, la Ràbita Califal Islàmica del segle X i les restes ibèriques on es va trobar la Dama de Guardamar. Moltes de les restes materials d’aquestes èpoques es poden contemplar al Museu Municipal.
La segona és la casa-museu Francisco Mira, l’enginyer d’Asp que va dur a terme la repoblació forestal de les dunes. Al mateix edifici, dels pocs que n’han restat de l’època, hi ha l’Oficina de Turisme, on podeu trobar l’escriptor i activista per la llengua Joan Carles Martí Casanova.
[1] Vicent Baydal. La guerra a la frontera (II). Una nova ràtzia i el saqueig de Guardamar (1331-1333). Harca.org. Medievalistes Valencians
[2] Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Pasqual Madoz. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[3] Repoblación de las dunas de Guardamar: Memoria y fotografías. Francisco Mira i Botella. Ajuntament de Guardamar del Segura. 2000.
[4] Observaciones sobre la historia Natural, Geografia. Agricultura, Población i Frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros Ediciones. 1981
[5] www.anuario.lacaixa.comunicacions.com
[6] De fet, a l’Estructura Econòmica del País Valencià, Edicions l’Estel. 1970, Joan Soler inclou Guardamar al Baix Vinalopó.
