Carmel Ferragud
Vaja per endavant l’advertència que escric aquestes línies des de la frustració, la ràbia i la indignació. Tot per un episodi més que em fa pensar sobre quin tracte rebem des de Madrid els valencians, i en general els espanyols. El 26 de maig passat, Borja de Riquer signava un article a La Vanguardia, amb el títol “El problema és Madrid”. Deia, entre altres coses, que “Estem davant una subtil forma d’apropiació d’Espanya per banda de Madrid. L’emfàtica defensa de la nació espanyola per molts polítics i intel·lectuals de Madrid és una hàbil forma de protegir el model Madrid. Encara que aquesta gran concentració de poders solament beneficia a una petita minoria. A una elit integrada en bona mesura pels màxims dirigents dels partits espanyols, per directius bancaris i de multinacionals, per alts tècnics de l’administració pública, per executius d’empreses, per alguns professionals i fins i tot per intel·lectuals”. Tinc la sensació que després del que he viscut les dues últimes setmanes podem afirmar que també Madrid controla els destins de la ciència que es fa a la resta de l’estat amb mà fèrria, amb una actitud més pròpia del passat franquista que no d’una democràcia. El passat dia 9de juny, la directora de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (IHMC), Mariluz López Terrada, rebia una comunicació per banda del president del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), segons la qual es denunciava el conveni que aquesta institució i la Universitat de València tenen signat des de 1988. Això significava que a partir del 15 de desembre es dissolia aquest Institut mixt (CSIC-UV), per considerar que, donada l’absència de contractacions per no haver places convocades fa temps, la marxa d’alguns investigadors del centre, i la consegüent reducció de la producció científica dels seus membres, el CSIC considerava que no pagava la pena mantenir aquest institut. No entraré en consideracions sobre les falsedats d’aquesta justificació. L’informe recentment enviat des de la direcció del mateix CSIC diu que l’IHMC ha complit amb el 100% dels seus objectius. Per a aquells que vulgueu comprovar l’enorme tasca investigadora, docent i divulgadora que emana de l’IHMC només cal que visiteu la seua pàgina web (<http://www.ihmc.uv-csic.es>), o us passeu pel mateix centre, ubicat al Palau de Cerveró, a la plaça de Cisneros. On sí vull detindre’m ara és en la forma en què s’ha produït la comunicació, i les formes que han emprat els directius del CSIC per liquidar l’assumpte. Perquè només lacònics emails de tres o quatre línies són les respostes que els màxims responsables del CSIC –per cert, càrrecs, tots ells, de confiança del partit governant a Madrid– s’han dignat a enviar a la direcció de l’IHMC quan ha sol·licitat més informació. Oficialment no hi hagut res més. L’excusa ha estat la gran feina que tenen actualment a Madrid remodelant una institució que, certament, l’any passat estigué a punt de fer fallida i necessità de la injecció de 300 milions d’euros per poder mantenir la seua activitat. La pressió del partit del govern sobre la principal institució en matèria de recerca amb què compta l’estat espanyol, sembla que l’han obligat, junt amb altres assumptes més propis d’un “culebrón” televisiu, a una reestructuració profunda. I en aquesta remodelació, a un petit institut d’humanitats ubicat a València, que elscosta de mantenir prop de 7.000 euros a l’any, li ha tocat rebre de valent. A algú se li pot passar pel cap que es puga desmantellar per decret una institució de recerca que començà a gestar-se fa mig segle? Ni una entrevista, ni una trucada, cap descàrrec abans de l’estocada mortal. Impropi d’un estat democràtic, sense més. Cal una enorme falta de consideració, un menyspreu absolut per les persones –pels investigadors, personal tècnic, becaris i investigadors invitats– que convivim al centre. Però, des del meu punt de vista, cal ser molt insensible a la història, al passat, al llegat intel·lectual que traspua des de l’IHMC, per procedir com s’ha fet. A inicis dels anys 60 del segle passat, José María López Piñero (1933-2010), reputat catedràtic d’història de la medicina de la Universitat de València, historiador de prestigi internacional, aconseguí reunir un petit grup d’investigadors que tenien als baixos de la Facultat de Medicina, el que ells anomenaven “el servicio”. Això eren quatre petites habitacions on s’escarrassaren per dur endavant, per bastir a València una disciplina, la història de la medicina, que tot i que a Espanya estigués encara en bolquers en aquell temps, a Europa, Estats Units i alguns països llatinoamericans i asiàtics feia anys que es trobava consolidada.Luis García Ballester i José Luis Peset foren els primers “herois” en seguir els passos del professor López Piñero, amb el suport de Vicente Peset Llorca. Després s’anirien sumant d’altres metges historiadors. Seduïts pels treballs de Sigerist, Diepgen i Ackerknecht, feren tots els possibles per fer seus els continguts de les seues obres magistrals i difondre’ls. Les humanitats eren una part essencial de la medicina, i res no podia entendre’s sense el seu concurs. Així, des del focus valencià la història de la medicina es va anar traslladant a Múrcia i Granada, i tindria influència després a Santander, Barcelona, Saragossa o Madrid. Amb el temps, la primigènia càtedra d’història de la medicina esdevingué un autèntic institut d’història de la ciència. Creixeria, augmentaria la seua plantilla, i canviaria de lloc i de nom –Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero és l’actual denominació–per ubicar-se en 2007 al Palau de Cerveró, el magnífic immoble que ara l’aixopluga. Un esforç econòmic enorme i un gran projecte s’albirava al darrere. Però la crisi va llançar al fem totes aquestes expectatives. No vaig tindre la sort de poder conèixer el professor López Piñero. Tanmateix, no es pot més que reconèixer el pes de la seua obra i que el seu mestratge és de tal magnitud que resulta impossible no acceptar la seua enorme influència en el panorama de la història de la ciència i de la medicina, a Espanya i a Europa. Les nombroses mostres d’agraïment i ressenyes aparegudes en revistes i els homenatges diversos així ho corroboren. La ciutat de València hauria d’estar ben agraïda a aquesta murcià de naixement per tot el seu llegat. De fet, l’avinguda que aboca a la llustrosa ciutat de les Arts i les Ciències porta el nom de López Piñero. Però no és aquest el reconeixement que voldria l’historiador, ni molt menys. Una vegada més, per uns o per altres, els valencians llancem a perdre una part de la nostra història, d’allò que ens ha configurat. Amb el tancament de l’IHMC malmetem moltes possibilitats de millorar el coneixement del nostre passat, de transmetre’l als valencians i valencianes, i fer major consciència del patrimoni científic del que gaudim. Però sobretot malaguanyem una vegada més la nostra memòria com a poble. Com a deixeble de Luis Garcia Ballester no puc més que lamentar amb gran pesar el dissortat final que sembla esperar a l’IHMC si no li posem remei (i sembla que la Universitat de València i el seu rector hi estiguen disposats). Sembla com si la mort dels grans mestres fóra allò que s’esperava per a finiquitar el seu llegat. Certament, López Piñero ja denunciava als inicis del segle present el desmantellament institucional de la historiografia mèdica. No sé si les seues paraules eren només una intuïció o una profecia, però a la llum dels fets esdevinguts bé podem considerar-les com a tals.
