Toni Mollà
Diumenge, 23 de març, a les 21 hores en punt, començava al Santiago Bernabéu un decisiu Reial Madrid-Barça. Durant el transcurs d’aquell partit de la màxima rivalitat, en una sala del CPP de Radiotelevisió Valenciana, a Burjassot, la taula de negociació per l’ERO d’extinció d’aquesta empresa pública valenciana tractava d’arribar a un acord de darrera hora, després d’un mes de complexes negociacions. A mitjanit, a les 24 hores en punt, finalitzava el termini legal per a pactar les condicions de l’acomiadament col·lectiu pel tancament patronal de RTVV declarat pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i el traumàtic tall de les emissions dels canals de ràdio i televisió de RTVV SAU que els treballadors van mantindre fins a les 12:19 hores del 29 de novembre passat. Divendres, 21 de març, la consultora KPMG, en nom del govern valencià i el Comité d’Empresa de RTVV havien signat un pre-acord que havien d’avalar les assemblees respectives de cadascuna de les seccions sindicals de RTVV i la posterior Assemblea plenària de treballadors. Tots els sindicats presents al Comitè d’Empresa –UGT, CCOO, CSIF, IV, USO– havien considerat beneficiós el pre-acord amb l’empresa i, per tant, es disposaven a firmar-ne la versió definitiva amb tota la legitimitat del món. Tots els sindicats llevat d’un: CGT, els afiliats del qual havien rebutjat majoritàriament –i també de forma legítima i sobirana– l’acord per diverses raons. La negativa de CGT presagiava una demanda col·lectiva davant de l’Audiència Nacional, cosa que el govern valencià pretenia evitar fóra com fóra.
Diumenge 23 va ser un dia reblit de contactes informals entre les parts, de nervis i de constants trucades a la Generalitat i intermediaris de color polític i sindical diferent per mirar de forçar l’acord. Hi havia, com és natural pensar, molts interessos en joc, en una banda i en l’altra. Però Manuel Camarasa, un veterà administratiu de RTVV, tenia el mandat de CGT, i d’un 30% de l’assemblea plenària de treballadors de RTVV, de mantenir-ne el NO. Durant el matí d’aquell dia, Pablo Bernal, la veu cantant de KPMG, s’interessava amablement per les raons de la CGT. Amb paciència benedictina, Camarasa li explicava que els membres de CGT i els seus votants sentien que els havien robat els llocs de treball, guanyats per oposició en molts casos, i com que l’acord final de l’ERO no contemplava recol·locacions ni jubilacions anticipades, entre altres aspectes, havien decidit que continuarien defensant-ne els drets per la via judicial. Una posició tan comprensible, respectable i defensable com la dels altres sindicats. Per això CGT havia demanat el NO en l’assemblea general de treballadors i, per això, pensava mantenir-lo en la taula de negociació formal amb els representants de l’empresa. Bernal s’oferia a modificar l’acord i incloure-hi la promesa de “donar-los punts a tots aquells treballadors fixos per a unes futures oposicions (!)”. El sindicalista, que no és un home de fe en el més enllà, no es va moure ni un pèl de la seua posició. Bernal va contraatacar amb una amenaça, ja coneguda, per mirar de pressionar Camarasa: “Si l’acord no és unànime per banda de tot el Comitè, s’aplicarà la reforma laboral” –és a dir, la indemnització mínima de 20 dies.
Les hores passaven lentament a Burjassot. Després del migdia, Bernal es va acostar a Camarasa, que passejava per la vorera de l’edifici, i li va deixar caure una altra amenaça més o menys explícita, que cadascú pot interpretar a la seua manera: “un ha de ser responsable d’allò que decideix. Sàpies que cada decisió té les seues conseqüències”. El diàleg formal entre les parts continuava sense reiniciar-se. Des de casa, centenars de treballadors afectats pel tancament patronal de RTVV seguíem les notícies amb ansietat taquicàrdica per mitjà de les xarxes virtuals. Bernal continuava el seu marcatge personal a Camarasa, esperant que el sindicalista de la CGT traïra el mandat dels seus representats. “Ell estava convençut”, assegura Camarasa, que l’esgotament, unes hipotètiques pressions dels altres sindicats –¡que mai no arribaren, vull que quede claríssim en honor dels meus companys del Comitè!– i les seues habilitats com a killer empresarial, acabarien fent-me signar.” “El dia va ser un passeig continu al voltant de l’edifici, sense saber el que esperàvem”, afegeix Camarasa. “Algunes col·legues del Comitè treballaven en la redacció de les actes, els negociadors de KPMG anaven d’un lloc a un altre, sempre parlant pel mòbil, els productes alimentaris de les màquines s’esgotaven, el meu whatsApp treia fum amb missatges de suport”. La vesprada passava i Bernal seguia a Camarasa fins al bany. Mentre Camarasa buidava la bufeta al lavabo, Bernal va es va situar a la seua dreta i, sense mirar-lo, li’n va deixar anar la tercera: “Vinga, el que has de fer és signar, i després els dius als teus col·legues que l’acord no és dolent. Segur que ets capaç de convèncer-los. Si ets el seu representant és perquè es refien de tu. Si no firmes, a veure com els dius demà que se’n van al carrer amb 20 dies d’indemnització en compte de 40 (…) No m’agradaria estar en la teua pell. Pensa-t’ho bé, és el meu consell (…) Sé que al final, segons avance el dia i es facen les onze o les onze i mitja de la nit, t’enfonsaràs i signaràs”. “Això no és fàcil de suportar, però resistiré” –li va dir Camarasa.
Les part es van asseure finalment a taula vora les 22 hores. KPMG va tornar a destacar que l’acord havia de ser unànime. Camarasa va recordar que el pre-acord estava condicionat a les assemblees sindicals i que així constava a l’acta corresponent. “La unanimitat que vostè demana”, va dir Camarasa, “només té un nom: xantatge.” El temps estava a punt de consumir-se. Manolo Camarasa tractava de seguir de reüll el partit del Santiago Bernabéu on el Barça remuntava una vegada i una altra el Reial Madrid. Bernal, a punt de perdre ja els nervis, va traure el seu autèntic tarannà quan es dirigía al representant de la CGT: “me jodería mucho que te salieras con la tuya. Que os llevéis la indemnización y que encima presentéis conflicto colectivo.”
A Madrid, el partit estava a punt de concloure i a Burjassot entràvem en el temps afegit. Els treballadors ens jugàvem una part dels nostre futur en aquells minuts finals com a empleats d’una empresa on alguns hem servit més de 25 anys. Bernal vivia el NO de la CGT sense l’esportivitat professional mínima. Com un fracàs en la seua carrera. L’àrbitre marcava el final al Santiago Bernabéu. El Barça s’havia imposat al Reial Madrid. Bernal va esclatar com un hoolligan. “Los de la CGT siempre hacéis los mismo, joé, con eso de que sois minoritarios siempre vais de víctimas. Llegáis hasta el final de las negociaciones pero siempre os descolgáis con alguna excusa. Sois como el Atleti (de Madrid), que vais de perdedores pero sois igual que todos.” “En aquest punt”, reconeix Camarasa, “em vaig sentir afalagat, no només perquè jo seria més aviat de l’Atlético (després de València i Barça) abans que del Reial Madrid, sinó perquè sabia que Bernal era golejat per dues vegades: la derrota del seu Reial Madrid contra el FC Barcelona donava el lideratge als matalafers i la CGT li marcava un gol per tot l’escaire.”
Vora la mitjanit, les edicions digitals d’ABC i El Mundo avançàvem que RTVV i els sindicats signarien l’acord de l’ERO encara que CGT s’hi negara. Els negociadors no en tenien notícies. Algú ho havia decidit fora de la taula de negociació. Segons aquestes publicacions, Fabra no s’atrevia a complir la seua amenaça d’acomidaments amb la indemnització mínima, com a càstig per la falta d’unanimitat. En efecte, pocs minuts després, els representants de RTVV i la majoria del Comité d’Empresa firmaven l’acord seguint el mandat majoritari de l’assemblea general de treballadors de RTVV. CGT va presentar fa uns dies una demanda col·lectiva davant de l’Audiència Nacional.
El nostre partit també s’acaba. Amb un èxit rotund del Comité d’Empresa en la seua totalitat, si ho mirem des del punt de vista sindical. Amb un èxit polític, també, gràcies als “anarquistes” de la CGT. La darrera ironia d’una empresa que sempre ha estat plena de sorpreses. Gràcies al Comitè per sempre i per tantíssim. Gràcies a CGT i, especialment, gràcies a Manuel Camarasa, per deixar oberta una finestra.
El partit s’acaba, en efecte. Però no la lliga, que un és optimista patològic.
