Enric Sòria
En les meues últimes visites a la ciutat de Sueca, em va sorprendre positivament sentir, una vegada i una altra, que la llengua que s’usava en les converses del carrer era, molt majoritàriament, el valencià. És una impressió que no tinc a Alzira, per exemple, o almenys no tant; ni tan sols la tinc quan passege per pobles de demografia inferior a la de Sueca, com el meu, sense anar més lluny. Quan jo era menut, a Oliva tothom parlava valencià, i quan dic tothom vull dir tothom: des dels ricots del poble als jornalers ocasionals, passant pels números de la guàrdia civil, que provenien de la Marina. Ara mateix, en canvi, em resultaria difícil -o millor dit, incòmode- dir quin és l’idioma que se sent més als carrers del meu poble. Aquesta bona impressió suecana podria ser casual (al capdavall, un servidor no deixa de ser un passavolant curiós), però no ho crec.
Alguna volta he fantasiejat amb la idea que el fet que un personatge tan compromés amb la defensa de la llengua i la cultura dels valencians com Joan Fuster es passara la vida a Sueca hi poguera tindre res a veure. Dit així, sembla improbable. En tot cas, si ens cenyim a la vida literària, és curiós que, abans de Fuster, la de Sueca fóra molt diminuta. Per contra, després d’ell, aquesta vila de la Ribera ha donat un bon grapat d’escriptors, alguns d’ells ben valuosos. És casual també això? Si l’exemple de Fuster ha pogut influir en la vocació literària d’uns quants suecans, també hauria pogut influir, d’una manera més discreta i més àmplia, en l’actitud lingüística d’alguns dels seus veïns (i aquests en la d’uns altres). Fa uns pocs anys, era dogma afirmar que la història no la modelaven directament els hòmens, sinó forces i processos dels quals la gent no sempre era conscient. Però conscients o no, aquestes forces i aquests processos també els impulsen hòmens (i dones, per descomptat), i venim a parar al mateix. Tant el procés de recuperació com el de desaparició del valencià són fruits d’accions i omisssions, i, en últim terme, de voluntats. A Sueca, de moment, sembla que se sosté la voluntat de mantindre la llengua que els valencians hem parlat sempre; en uns altres llocs, la cosa no està tan clara. Per què?
Fa unes setmanes, es feia públic l’Informecat del 2014 sobre la salut de la llengua catalana en els diversos territoris en què es parla. A Catalunya, els resultats eren molt positius. La quantitat de gent que no entén el català és ínfima i la que sap parlar-lo no para de créixer. El 95 % de la població de menys de 20 anys sap parlar català amb fluïdesa. Per tant, es pot dir que té el futur immediat assegurat. Al País Valencià, els resultats eren molt més depriments. El coneixement de l’idioma ha patit una reculada aparatosa. El 1992, el sabia parlar el 61 % de la gent; el 2005, havia davallat al 52 % i, el 2010, al 48%. És a dir, que la majoria dels valencians ja no saben parlar valencià, i un 32 % ni tan sols l’entén. Les dades de coneixement i ús entre la joventut valenciana podrien fer tremolar. De fet, entre totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia, la valenciana és la que ha patit, amb diferència, una reculada més severa del seu coneixement. El que està passant, ara mateix, és que allò que ens defineix com a valencians i ens relliga històricament des de fa segles, la llengua, està desapareixent davant dels nostres ulls a tota marxa. Primer va ser a les grans ciutats; ara és pertot arreu. Si tenim en compte que fa només 40 anys la situació social de la llengua era molt pareguda a Catalunya i al País Valencià, per què ens està passant això exclusivament a nosaltres és una pregunta que s’imposa.
Els sociolingüistes sempre han dit que només l’ús social de la llengua la manté, i cal reconéixer que la societat valenciana, en conjunt, ha demostrat poc interés per preservar-la. Molts l’han vista, en el fons, com una inutilitat o un destorb i l’han abandonada pel senzill expedient de no ensenyar-la als fills (però això també passava a Catalunya, fins que va deixar de passar). La defensa de l’idioma ha quedat reduïda a la tribu exigua i dividida dels valencianistes, que han fet el que han pogut, però no prou. Els valencians havíem d’estar orgullosos de la nostra llengua; havíem de parlar-la sense problemes ni complexos a casa i al carrer, al treball, en les agrupacions d’oci i en les reunions de veïns. Si hi ha tanta gent entre nosaltres que ni tan sols entén el valencià, és perquè no l’escolten mai. I així, l’idioma que fa un segle parlava la pràctica totalitat dels valencians (llevat dels de les comarques on no s’ha parlat mai) acabarà per ser exòtic a tot el país, amb la possible excepció de Sueca. A l’hora d’establir les causes d’aquest tràgic panorama, la defecció social és innegable.
Però seria abusiu fer exclusivament responsable a la societat d’aquesta amarga situació. Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou. I fets com que perillen 151 línies en valencià no contribuiran a frenar-lo. Per molt que els seus dirigents s’òmpliguen el pap amb declaracions (en castellà) de valenciania, és obvi que el PP local ha fet prou i massa per reduir la llengua dels valencians a un fenomen residual o extint. No es tracta d’indiferència o de passivitat; es tracta de voluntat i d’acció; d’acció continuada i efectiva, duta a terme per una gent els pares o els avis de la qual parlaven en valencià. És el més depriment de tot plegat. Em pense que necessitarem molts savis de Sueca, i molt actius, per a contrarestar-ho, això.
Publicat al Quadern (El País), dijous, 1 de maig del 2014
