Néstor Novell

Arribar a Pego (la Marina Alta) per la carretera d’Oliva té un lloc de parada tradicional, les Aigües de Pego, on naix el riu Bullent o Vedat. Lloc tradicional d’esmorzars i punt de partida per visitar la marjal Pego-Oliva, apropar-se a Pego o continuar cap a alguna de les valls interiors: Laguar, Ebo, Alcalà o Gallinera. Per aquí passa l’artificial ratlla que la provinciana dreta valenciana s’encarrega de fer cada vegada més profunda per tal de segmentar el País.

Des del proper castell del Castellar, als contraforts de la serra de la Mustalla, es pot divisar el parc natural de la Marjal Pego Oliva, 1.248 Ha., una impressionant planura que a l’hivern pren un color marró intens que es reflecteix en les basses i les sèquies dels antics camps d’arròs, clar està, allà on no s’han pogut transformar en horts. Cap a la mar, l’autopista marca la finalització del parc natural i l’inici de les urbanitzacions de la costa amb el teló de fons del Montgó. Cap el sud, la serra de Segària tanca la plàcida marjal amb l’amenaçadora pressió visual i mediambiental de la urbanització de Monte-Pego, perllongada per les primeres i extenses ferides de la urbanització de la Penya-roja. A ponent, la vila de Pego que s’inicia amb “l’aeroport”, nom popular donat al polígon industrial per la seua gran extensió, mig buit i il·luminat amb criteris Rita Barberà. Darrere l’aeroport, la silueta de la vila presidida per l’església i el seu magnífic campanar. El poble es retalla sobre les abruptes muntanyes que protegeixen el castell d’Ambra i que són causa del conegut ambient sufocant de l’estiu pegolí.

El rei Pere III d’Aragó va crear la Baronia de Pego i la va repoblar de barcelonins. En l’època foral va pertànyer a la Governació de Xàtiva dintre del ducat de Gandia. Té el títol de molt noble vila perquè va ser el baluard des on el filipistes aconseguiren tallar la connexió austriacista entre l’Alcoià –Comtat i les Marines. Va formar part del Marquesat de Dénia i va ser partit judicial abans que els successius canvis de delimitació provincial inclogueren Oliva a la província de València.

A mitjan segle XIX es va desenvolupar una important àrea arrossaire a la marjal. Les successives crisi agràries del segle XX varen acabar amb un ben tramat sistema d’economia rural.

Gràcies a les seues terres els pegolins sempre han gaudit d’una dieta alimentària rica i variada. Productes de l’agricultura de secà de les valls interiors: cireres, les primeres d’Europa, ametles, garrofes i olives. Carn de cacera, tant de les muntanyes com de la marjal. Ramaderia. Peix, gambes i granotes de la marjal. Hortalisses i tarongers del regadiu, i una marjal d’arròs però també d’altres productes d’ús quotidià coma la bova. Tots els ingredients per mantindre una austera i estable població rural que als anys de la República disposava de 3 diaris i 2 casinos, a més d’unes quantes famílies ben acomodades

Les gelades i al remat, el pla d’estabilització del 1959, feren que moltes famílies emigraren a Europa. Segons Joan Carles Cambrils:

“un matrimoni jove que emigrara uns 8 anys a Alemanya o París, amb una vida d’absoluta austeritat, al tornar es podia rehabilitar la casa pairal alçant dues altures perquè hi pogueren viure els fills, adquirir un apartamentet a la platja i comprar-se quatre fanecades de tarongers. És clar que a no tothom li va anar igual, però mostra la realitat o l’esperança de molts emigrants marinencs.”

En tornar, molts trobaren feina a l’obra, bé com a treballadors de petites empreses locals o bé fent-se autònoms. Altres viurien de la terra, de dur el seu tros i de llogar-se per a altres. I és que en els anys 70 i part del 80, a la Marina encara es treia un milió de pessetes per fanecada i els magatzems donaven molts jornals a homes i especialment a dones. Avui, si et cullen la taronja, i si després te la paguen, se’n pot traure 1.000 € per fanecada, a tot estirar.

Els diners que les famílies van traure de tot aquell esforç dels anys 60, 70 i principis dels 80 els dedicaren a proveir-se de bens duradors i a la formació dels fills. Són la generació dels universitaris. Ara molts dels joves han renunciat a estudiar a València, i els que ha pillat la crisi a mitjan carrera, solen anar 4 o 5 dies a València i els altres 3 dies es queden al poble, així el dilluns s’emporten les carmanyoles que els fa la mare i, el cap de setmana, es procuren algun jornal al bar o al camp.

Durant els anys 70 i 80 Pego era conegut per ser el poble de l’empresa Pascual Hermanos, fundada en 1966, que va ser considerada l’empresa hortofrutícola més important de l’estat, especialment de taronja.

L’èxit de l’empresa sempre es va atribuir a la forma de gestió d’aquest negoci familiar. Els tres germans Pascual varen dividir les seues funcions, de manera que Antonio supervisava els camps, Vicent controlava i organitzava els magatzems i José Maria  gestionava la xarxa comercial. L’empresa va començar amb la taronja però va estendre el seu camp a tot tipus d’hortalisses. A final dels anys 80 tenia prop de 40 filials de distribució per tota Europa i 20 al l’Estat espanyol. Després va entrar en el negoci d’importació de fruites exòtiques, empreses d’embalatge, conserves agroalimentàries, fabricació de maquinària de càrrega i estiba i inversions en el sector del transport, terrestre i aeri. En 1986 el grup facturava 20.000 milions de pessetes.

La reestructuració interna que hagué de fer l’empresa en 1987 marca l’inici del seu declivi. El funcionament d’una estructura excessiva, la competència d’altres països i un canvi de moneda perjudicial, posarien en crisi l’empresa a partir de 1989. En 1991, la gerència de la companyia passa a mans de Chiquita Brands, que ja controlava el 90% de l’empresa. En els quatre anys següents, els nous gestors no aconsegueixen anivellar els balanços i, en juliol de 1995, es declara en suspensió de pagaments amb uns deutes de més de 6.000 milions de pessetes.

Però la història recent de Pego està marcada, i dissortadament encara ho estarà alguns anys més, pel tema del Pla d’arròs o marjal, la Penya-roja i l’alcalde Barret. Pego entre 1990 i 2006 va multiplicar per 2,14 el seu sòl artificialitzat.

L’any 1972  l’IRYDA  (Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario) fa una ordenació parcel·lària al Pla per tal de dessecar la marjal i generar nous camps de regadiu. L’arròs, el famós bomba[1] que no s’emplastra mai,  ja pràcticament havia desaparegut. La reparcel·lació mai no es va dur a terme, tot i que els propietaris havien donat la terra a l’IRYDA, i els llauradors mai no van cobrar compensació econòmica per la seua terra. S’obria així un contenciós que ha marcat la vida del poble fins l’actualitat. La declaració de parc natural per part ja de la Generalitat no va solucionar el tema de les indemnitzacions als propietaris.

Per altra banda, als anys 80 del segle passat, després de l’experiència de la urbanització de Monte Pego, l’ajuntament progressista va proposar un nou PGOU per tal de limitar el creixement urbà. Eren també els anys de la guerra de l’aigua i de les sequeres dels anys 80.

La propietat de les terres, les seqüeles de la guerra de l’aigua, la voràgine de l’especulació urbana i el suport del PP, foren les causes que facilitaren a Carlos Pascual, “Barret”, accedir a l’alcaldia de la vila. Ell va arribar a l’Ajuntament com a regidor d’Alianza Popular en 1987, en 1991 va entrar de regidor per Unió Valenciana i en 1995 va accedir a l’alcaldia amb els vots del PP. En 1996 va guanyar per majoria absoluta amb el seu partit, el Grup Independent i ací començaren els majors destrellats i els excessos de tota mena que finalment el dugueren a la presó. De verb fàcil, demagog, perdonavides, masclista i d’un populisme extremat, va arribar a acumular 100 causes judicials, entre les més importants les d’incendiar i transformar la marjal i per agressions  a persones. Allò més terrible és que Carlos Pascual va deixar hipotecat el poble econòmicament i mediambiental. Segons Eva Batalla[2]:

“Pascual controlaba la radio local, por donde retransmitía sus discursos en ocasiones de horas, era presidente del club de fútbol, y no dudaba en ‘comprar favores a base de talonario’. Otro de los hechos que marcan su gestión fue el desarrollo del Plan General de Ordenación Urbana, previsto para 25 o 30 años ‘y que él pretendía realizar en cuatro años’ … A pesar de ello, en las últimas elecciones volvió a ser el candidato más votado. Sólo el pacto entre todos los partidos de la oposición (PP, Bloc y PSPV) consiguió desbancarle de la alcaldía.”

Actualment les inversions reals de l’Ajuntament han caigut a plom, el pressupost mitjà per habitant és, a euros constants, pràcticament la meitat del que era l’any 2002, i el deute viu per habitant no ha parat de créixer fins els 981 € per habitant.

Com exemple de l’estil polític de l’alcalde Barret i dels seus companys zaplanistes i campistes locals, paga la pena reproduir un pamflet repartit en milers de còpies a Pego el dijous, dia de mercat,  9 de novembre de 2006:

 “SR FERNANDO GIL: Hay que ver lo que usted hace, ¡cada día nos sorprende más!¿Ya le ha explicado al Sr. Carlos Pascual lo que usted le hizo a él y a su señora (Maite Ferrándiz) en el famoso pleno del día de la cabalgata de Reyes? Sí, aquel pleno que fue maratoniano ¿No se lo ha explicado? Pues ahora lo haré yo: Señor Carlos Pascual, sepa usted lo que sucedió aquel día, lo que hizo el que ahora es su amigo. Cuando usted suspendió el pleno para descansar y que pasara la cabalgata de Reyes, todos ustedes se marcharon del salón de plenos. Entonces el señor Fernando Gil cogió sus botellas de agua (repito, la de usted y la de su mujer) que ustedes se dejaron encima de la mesa y orinó dentro de ellas, dejándolas de nuevo en su sitio. Les juro por mis hijos que Ustedes bebieron de aquellas botellas, y todos los que allí estábamos aun nos estamos partiendo de risa. Él dijo <<mireu, mireu que bona está l’aigua>> Señor Carlos Pascual, tanto si se lo cree usted como si no, todos los que estábamos allí sabemos que esto sucedió y éramos muchos.”

Avui l’exalcalde està a la presó, però el parc natural, un gran actiu del poble està per desenvolupar, el camp de golf previst no ha trobat inversors i algú hauria de moure fitxa per desclassificar el sòl. Tota la muntanya de llevant. La Penya-roja està llaurada i amb un munt de plets pendents, sense inversors. L’exalcalde Just Piera ens diu:

“La voluntat popular, la de molts ciutadans de Pego, també té alguna responsabilitat en la bombolla urbanística i la desfeta del territori.”

Però Pego no és un poble amb una important indústria de la construcció, més enllà de les grans pedreres que hi ha al seu terme i a l’Atzúbia-Forna. Els petits promotors i les cooperatives de constructors de Pego varen nàixer de la demanda de la costa, on solien treballar com a subcontractistes. Després, també realitzaren moltes petites promocions a Tormos, Castells, Alcalalí o Orba. Avui, els que troben feina és sempre més enllà de Benissa.

La vila encara té bastants empreses dedicades a la construcció, molts autònoms, però la crisi és molt forta. Els contractes de mà d’obra que realitza el sector no superen el 7% del total, mentre que un 52% se’n fan en l’agricultura i un 37% en serveis.

Durant el període 2007-2012  Pego ha perdut el 25% del comerç al detall, més o menys la mitjana comarcal, i li ha desaparegut un elevat 42% d’activitats de bars i restaurants

Al poble hi ha una mena de ressorgiment de l’agricultura de subsistencia. Majors i joves es fan  hortalisses i productes per a  consum propi en propietats d’una o de mitja fanecada. Diuen que no hi guanyen res, però almenys no perden diners i tenen alguna cosa a fer.

No s’hi veu cap alternativa, de tota la indústria del poble només n’ha restat la fàbrica de fabricació de ràfia i veles de gasa per a hivernacles, que exporta especialment a EUA i Mèxic, amb 90 treballadors. Hi ha també la Cooperativa agrícola de Pego que en temporada alta arriba a tindre 100 treballadors temporals però que, en temporada baixa, no n’arribaran a 25. A més, molta de la taronja que treballa és de fora i el negoci va cap avall. I la fàbrica de palets, que importa fusta de Portugal, Extremadura o Galícia, i que compta  amb 40 treballadors

Pego té 11.029 habitants i manté una colònia d’estrangera inscrita del 21,22%. En general presenta una població més envellida que la mitjana de les Marines. Els anglesos i alemanys jubilats de les urbanitzacions ajuden a mantindre el petit comerç local. S’ha produït una baixada de immigrants d’Europa de l’est i també dels sud-americans. Els immigrants d’origen africà aguanten més la crisi també perquè la seua exigència vital és encara menor.

Les festes, el Moros i Cristians, sempre han estat un gran factor de dinamització local, lloc per a fer negocis i activitat sociocultural. Les cabiles es reuneixen durat tot l’any, però a més la gent de Pego s’agafava les vacances anuals per poder estar a festes. Amb la crisi han baixat molt els esmorzars setmanals i els socis de les filades La gent no hi participa, no surt de casa, especialment aquella que ha perdut un status, en part per no fer-se veure en públic quan ha deixat deutes i salaris per pagar, però especialment, per vergonya.

Ara bé, Pego té un gran atractiu mediambiental amb el Parc Natural de la Marjal Oliva-Pego i alguns terrenys agrícoles permetrien una aposta més decidida per la innovació del producte i l’agricultura ecològica. També té l’oportunitat d’aprofitar el fet de ser el centre d’unes valls d’interior que ofereixen un gran patrimoni rural i mediambiental. Per ací podrien passar coses interessants…

La marjal de Pego es va desenvolupar per al conreu de l’arròs a mitjan segle XIX i va tindre un ús intensiu fins la dècada dels 70 del segle XX. Després es va abandonar l’arròs i es va dedicar a l’exportació hortícola. Els conflictes en aquest espai han estat constants, ja hem vist el polític, però també cal posar de relleu el conflicte mediambiental basat en la seua dessecació per part d’alguns llauradors, amb la finalitat de guanyar terreny per al cultiu, xocant amb les polítiques oficials de conservació del Parc Natural. En aquest sentit, un dels grups que més n’han defensat l’ús i protecció mediambiental ha estat Acció Ecologista Agró

La mesura principal que s’ha pres és l’aprovació del PORN (Pla d’Ordenació de Recursos Naturals) que pretén assegurar tant el subministrament d’aigua als pobles a què pertany el Parc, Pego i Oliva, com al Parc mateix. D’aquesta manera en gaudeix d’abundant aigua d’alta qualitat que permet trobar-hi gambetes, petxinots, samarucs i tortugues d’aigua. També és un lloc de nidificació protegit pel Conveni Ramsar, especialment del carbussonet, el cabrellot, el gomet, l’agró roig, el fumarell de galta blanca, el gall de canyar, la rosseta i la camallonga.

A banda del museu d’art contemporani i un passeig pel seu cas antic tot ple de cases d’horta d’una gran dignitat, és molt recomanable la visita a l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, d’estil renaixentista i construïda sobre l’antiga mesquita d’Uxola, i el seu magnífic campanar neoclàssic tot de pedra. Entre les obres que custodia cal esmentar el retaule de la Mare de Déu de l’Esperança d’Antoni Peris, el petit retaule de la doble Verònica del segle XIV i la gòtica creu processional del segle XV . Però hem de tancar la visita a Pego parlant de futur. Joan Carles Cambrils  ho veu en clau de poble dedicat al turisme estranger de gent gran. Em diu:

“En els llocs on les classes passives són superiors a les actives, les aspiracions de les primeres són les que s’imposen. Els jubilats europeus només volen policia, neteja, metge i mercat. No aspiren ni els interessa res més. No tenen cap responsabilitat de futur amb fills, familiars o amics. Els seus ingressos venen d’altre territori.”

Ben bé és així. Però a més, el valencià, com l’arròs que tant s’estima, mai no aporta res que millore el gust del plat, només s’amera dels ingredients que li posen. I  fixeu-se que allò més preuat, l’èxit final, es que cada gra d’arròs reste tot ben separat, tot ben soltet.