Ferran Garcia-Oliver
Algú ha dit que els pobles perdedors s’emmirallen en les derrotes amb un posat sovint obsessiu. Aquesta mirada cap al passat no faria més que alimentar nostàlgies improductives i exercicis de narcisisme malaltís. El 25 d’abril, com l’11 de setembre, tenen en comú la celebració, en efecte, de sengles derrotes que, ben mirat, no és més una, la que posa fi definitiu a l’estat de la Corona d’Aragó. Acceptem-ho: estranya celebració, perquè el més raonable seria passar-hi de puntetes sense massa escarafalls.
L’efemèride, que jo sàpiga, no té una antiguitat acreditada. Més avall del Sénia, de sempre –des del segle XIV!– s’ha preferit celebrar el 9 d’Octubre. Una data que expressa, ara sí, una «victòria», i a ella acudim per a fixar el naixement del País Valencià modern. La diada es presta al cerimonial suau i protocol·lari, a l’oratòria convencional i a l’exhumació del pràcticament únic mite compartit entre els valencians: Jaume I. L’establishment polític s’ha apressat a tancar-la dins un format hermètic i institucional, emmascarant el que de reivindicació nacional tenia cap a la darreria del franquisme. El 25 d’abril, en canvi, ha tingut un altre perfil i, sens dubte, un altre contingut. No sé si naix durant la Transició la commemoració, però és quan pren l’abast simbòlic d’un programa polític lligat al futur del país.
La derrota d’Almansa, en mans primer d’historiadors, i després dels agents polítics i culturals, ha servit en últims trenta o quaranta anys per fer pedagogia d’un país inexistent. Basset, l’Arxiduc Carles, la crema de Xàtiva, maulets i botiflers, Felip V, la Nova Planta, s’han convertit en alguna cosa més que un noms remots o denominacions vagaroses. Ens han subministrat una lliçó sintètica d’història. Hi havia un abans i hi haurà un després. L’abans ens interessa perquè il·lumina l’inici de la singladura col·lectiva dels valencians; el després perquè mostra cruament la genuflexió de les elits i, per dir-ho com l’homenot de Sueca, el teixit d’abandons, de desídies, de timideses i de conformitat provinciana. El passat té en aquest cas, doncs, la utilitat de fer compressible el pressent i, si se’m permet la llicència poètica, d’alimentar un somni. Certament cadascú s’ha fabricat el somni d’acord amb la seua ambició i les seus predileccions, les que van de l’horitzó federal a la independència dels Països Catalans. Però tots, d’entrada, són bons si busquen trencar el motle jacobí i unitarista de l’Espanya borbònica.
El País Valencià estava destinat –encara ho està– a convertir-se en una regió alegrement despreocupada, ingènua i feliç de la mare Espanya; un llevant de postal, de delícies folklòriques i esmalts vernaculars. Una mena de gen trapella ha alterat la programació. El 25 d’abril és precisament això: una rebel·lia, mai un ritual per a la nostàlgia. No és estrany que els lermes, els camps, els saplanes, els olives i els fabres de l’establishment en fugen com el gat de l’aigua. A tots ells i els seus adherents els fa nosa perquè defuig la mirada complaent de la història i proposa una sedició contra el desballestament nacional del País Valencià.
Les coses comencen a moure’s per fi. Ha estat necessària la crisi perquè una majoria social cada vegada més àmplia perceba la magnitud del desastre. El ciment dels terribles PAI ha esquinçat els paisatges; el teixit productiu i industrial ha reculat alarmantment; l’ús de la llengua trontolla dins i fora de l’escola; el balafiament dels recursos públics ens ha enfonsat en un endeutament insoluble. Els valencians som cada vegada més pobres i el país sencer més subsidiari del que es cou entre la Moncloa i la Carrera de San Jerónimo. Però tot plegat ha sacsejat les consciències de molts dels qui es pensaven instal·lats en el millor dels mons possibles i es creien la falòrnia d’«el poder valenciano». Les crisis poden servir per a reformular el funcionament social. Diversos símptomes alimenten les expectatives d’un recanvi després de tants anys de monocultiu regionalista i conservador. El 25 d’abril, com sempre i ara més que mai, és una ocasió per a combois de futur. Tenim un país mig desfet, molts deures per complir i un munt de coses per canviar, començant per l’Estatut de fireta que ens empetiteix i acabant per l’espoli fiscal que ens asfixia.