Manuel Alcaraz
Allà cap a l’any de gràcia de 1975, Luis Eduardo Aute interpretava una cançó amb la tornada: “Ja estan ací els fantasmes,/ sempre els mateixos fantasmes,/ amb els seus muntatges fantasmes,/ quin avorriment!”. Doncs això: que ja estan ací els fantasmes desgavellats d’una dreta inculta sense remei. Es veu que el PP s’ha adonat que li van malament les coses en aquesta Comunitat, en aquest País Valencià, perquè feia temps que no treia de l’armari l’espantall del català. Ja tocava, per descomptat, que els temps vénen de cara per a l’assumpte, pensen.
És tan grotesc l’atac a la definició de “valencià” que fa el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que a un li venen ganes d’obeir un missatge que circula per facebook: si calle no és perquè estiga d’acord, és que no estic disposat a perdre el temps discutint amb imbècils. N’hi haurà prou amb una reflexió: amb els arguments que donen aquests ignorants seria inconstitucional parlar d’“espanyol” com a llengua, ja que la Constitució es refereix al “castellà”. I els pronunciaments són tan patètics que fan més pena que ràbia. Vet ací l’incombustible Castellano –o Español- arremetent contra l’Acadèmia, no en valencià, sinó en una llengua improbable que només parla ell, composta d’un 75% de paraules castellanes, un 20% de paraules catalanes i un 5% de paraules de pròpia invenció. Ja sé que no està bé atacar algú pel seu analfabetisme funcional i els seus disbarats fonètics, però la cosa canvia si és un polític important que, a més, té per costum pontificar amb posat intimidatori sobre filologia. Vet ací Fabra, tan fosc com sempre, desdint-se d’afirmacions anteriors sobre la unitat de la llengua catalana i assumint una defensa histèrica del valencià, d’un valencià independent de qualsevol vincle i herència històrica, abstret, pur com la sang més pura. I la defensa, per descomptat, la fa en aqueix castellà pla i carregat d’expressions redundants, paupèrrim de vocabulari, que és l’única llengua que, pel que sembla, és capaç de fatigar. Ja sé que no està bé ficar-se amb les limitacions acadèmiques de ningú, però la cosa canvia si és President de la Generalitat i es dedica a servir-nos racions de matusseria embotides en delirants interpretacions jurídiques. I que envia a la consellera d’Educació i Cultura, de cognom Català, a disciplinar l’Acadèmia, una consellera que –em sembla, vaja- el primer que hauria de fer seria canviar-se el cognom i dir-se “Valencià” (potser s’estimaria llevar-li l’accent). Ja sé que no està bé riure’s dels noms de les persones, però la cosa canvia si els que ens proposen rebaixar la política a sainet d’ínfim nivell no ens deixen més camí que el riure. O deixar de riure’s per a posar-se el casc, que ja han començat a circular amenaces, encara que, és clar, al PP el terrorisme de baixa intensitat de la kale barraqueta mai li ha tret la son, només faltaria. I ja sabem que seria molt diferent si els guerrillers foren bascos o catalans. No és el cas d’aquesta violència soterrada, alimentada des dels palaus de la Cheneralitat: és una violència legítima, pensaran. ¿Que no és, al cap i a la fi, la violència de bons patriotes espanyols que a còpia de sembrar tzitzània amb la denominació de la llengua pròpia acabaran per assegurar l’hegemonia absoluta de la llengua de l’Imperi?
I el cas és que, em fa la impressió, els efectes d’aquesta enèsima càrrega de la cavalleria pesada contra la raó, la ciència i els autèntics senyals d’identitat dels valencians, estan sent més aviat minsos. No sé si és que la població, finalment civilitzada, ja no s’engoleix aquestes miserables mentides o és que, simplement, no està per a osques. Que una cosa és que hi haja un difús cabreig en moltes capes de la població amb els sobiranistes catalans i una altra que això siga una prioritat de cap mena. Fins i tot, posats a improvisar sociologies de barra de bar, l’independentisme català pot jugar ací un paper ben curiós: alguns podrien pensar que si “se’n van”, ja “no ens envaeixen”, com avisaven en el passat els anticatalanistes més eixelebrats, que entre nosaltres, els valencians, va arribar a ser ofici molt valorat, sobretot si estaven ornats amb la capacitat de llançar pedres, insultar a intel·lectuals i, fins i tot, posar alguna bombeta de no res.
Però com ja ho he dit, no estan els temps per a tant d’esbarjo de l’ànima. Quan un veu la cara que foten aquests illetrats que donen lliçons i pensa que són els mateixos que han consentit tanta ruïna econòmica i moral, tant d’amiguisme bilingüe o trilingüe, quan constatem que són els mateixos que usen qualsevol llengua per a afalagar el cul dels seus caps a Madrid renunciant al finançament just i adequat de la Comunitat, quan sabem que són els mateixos que, planificadament, afebleixen l’ensenyament del valencià deixant sense satisfer tota la demanda dels pares o que són els mateixos que han tancat RTVV, quan comprovem que són els mateixos que es dediquen a acollir corruptes cosmopolites i bandolers que es van fondre els béns públics en valencià-català, castellà-espanyol i fins en lunfardo i llengua de signes, quan constatem tota la veritat oprobiosa que hi ha rere aquests que ara s’entretenen amb una veu de diccionari, feta amb mesura i seriositat, doncs aleshores és quan diem: xe, ja està bé, fantasmes, que sou uns fantasmes.
No hi ha cap més argument: quan a algú se li enxampa fent trampa, incloent les que estan fetes de jocs de paraules, el millor és recordar-li que qui fa trampes serà tota la vida un trampós i riure-se’n després a la cara: davant la seua graciosa cara de cínic. Ja ho havíem dit: quin avorriment!
