Manuel Alcaraz
En la història del Règim, Zaplana ha sabut disfressar-se de trànsfuga del temps, tot difuminant-se en una espiral de raigs UVA. Però fou ell el Precursor, el Baptista de la fusió entre la riquesa i el poder; fou ell qui escampà les llavors que permeteren, passat el temps, la florida d’eixos entorns en els quals mai no se sap on acaba l’amiguisme més fastigós i on comencen els presumptes innocents avesats als comportaments mafiosos. Olivas fou com les llàgrimes de Sant Llorenç, fugisseres, a les quals molts els encomanen desitjos, préstecs, foteses: complidor fidel de la seua inanitat històrica i de la seua mediocritat congènita, a hores d’ara jau entre expedients i espera l’hora d’explicar-se. Camps fou la culminació resplendent d’un programa de venjances, d’eliminació política de l’adversari i d’adoració perpètua a si mateix, en un culte a la personalitat caríssim i desbocat, coent en la filigrana i miserable pel que tenia de curt de gambals.
Zaplana encara mantingué un cert classicisme i sempre ha sabut que mirar-se a l’espill pel costat bo de la seua cara, amb perdó, era el requisit de la seua pervivència futura. Però Camps virà al populisme i imaginà el seu futur com la mera projecció de la seua mirada, sempre esquiva, fugint de la realitat per a cercar recer en un demà en què la seua simpatia escanyolida i mudada el promouria a l’Olimp de les Espanyes, deixant darrere seu la terra arrasada i sembrada de falsa modernitat i de PAIs amb tendència a l’infinit. Per això el Molt Honorable es pujà de grau i fou anomenat “Paco” –i fins i tot “Oncle” (“Tío Paco”) el nomenaren uns amics del seu amic, el benemèrit Blasco. Transformat en Paco Camps estava en condicions de trucar a totes les portes valencianes per demanar per al seu Domund particular. Eixes obres missioneres teixides de Palaus d’incerta funció, ciutats d’ombres, circuits paranoics on els més ràpids es vanten de benzina i soroll, aeroports de vol alt… i menyspreu vers les víctimes d’accidents. No és que tot fóra suportable: és que tot era, senzillament, així, únic. Només en eixe solar d’aparences familiars i palmadetes a l’esquena fou possible la festa contínua en què es va convertir el Règim Valencià, nacional-catòlic, com sol ser, però també hipermegapostmodern, pijo a cuita-corrents, estèticament redundant, cegament devorador de reputacions i honestedats i acollidor amatent de refugiats de tota casta entre la legalitat i la canallada, dels segrestadors de la raó i de la il·lusió en un futur sostenible. Fet i fet, un berlusconisme de sagristia, d’abocador i de puticlub, en una feliç síntesi dialèctica.
Un mal vent se l’endugué i ara passa les hores gastant diners públics en no se sap quines honrades activitats, entre les quals no sol destacar precisament l’assistència a les Corts on va regnar amb una desimboltura tan poc escaient com absurda en una casa de la democràcia. I és que era Paco. I als Pacos amb trage d’espiga italiana tot els està permès. Tenen del seu costat el poder dels de dalt i la simpatia dels de baix. I Déu i el Papa, si molt convé. Quina paradoxa més crua: una vegada absolt, no serveix a ningú, no representa ningú, no va enlloc perquè res no pot. Paco tornà a la cendra. Ho digueren a la RTVV, però poc. Molt poc. Quasi res. Quan se n’anà, quan se l’endugueren a empentes, encara era Director General de la Ràdio, de la TV i fins i tot dels lavabos del Palau del carrer de Cavallers. Tot. Paco.
I hi posaren Fabra, aquest home invisible aspergit amb un spray de llocs comuns per tal de revestir-lo d’alguna aparença de solidesa. Però no dóna per a voler ser ministre o president del Govern quan siga gran. Ni tampoc dóna per semblar un d’aquells roders o bandolers populars. Fabra es troba en terra de ningú: no serà la seua vocació, segurament, però l’expressió d’interí no li la treu ningú. I és bo. Molt bo, ell. Vol que tinguem col·legis i hospitals. I nosaltres som dolents: no ens el creiem. Bé, sí, una miqueta: sabem que ara com ara no li interessa desfer-se de més aules o centres de salut. Però com que ja s’ha fet la poda i foren els seus espavilats pares fundadors els qui arrasaren la credibilitat del sistema, ara és a ell a qui no podem creure’ns. Però això no és injust: ell hi era. Hi era, d’una manera o altra, quan l’altre Fabra n’eixia de meravella en els Informes PISA de caciquisme, quan Zaplana es bronzejava, quan Olivas anava d’escolanet a ajudar a destrossar les Caixes d’Estalvi, quan En Francisco Camps s’abillava amb la camisola una mica forçada de Paco. Ell hi era. Mut. Com esperant l’hora del seu destí: l’hora de tancar Canal 9. La de tancar-lo amb la tuneladora amb la qual després arrasarà, fins on el deixem, la resta de la nostra Autonomia, el llegat de les nostres inversions que tant han costat, els somnis d’alguns i fins la indiferència de molts. Són les ordres, i ell vol ser caporal. Equiliquà! Són les ordres de Madrid: consumat i consumit el Sacre Imperi Popular Valencià, millor serà reconvertir aquest erm en un laboratori de la centralització d’Espanya mentre que es concentren en torn de Cibeles, Gredos i Guadarrama les darreres tropes per tal que el Don Pelai de torn refunde un Regne, com sempre ha de ser Espanya. Em deia l’altra nit un periodista molt ben informat, català, que el futur del model d’Estat no es juga tant en el que passe o no passe a Catalunya com en les pròximes Eleccions valencianes. I té raó.
Té una lògica perfecta el fet que un dels pocs herois que hem trobat aquests mesos siga el ja conegut Paco Telefunken: en aquesta barreja d’autoctonisme de la Marina i de ressonància tecnològica de la infantesa rau la lliçó de saber dir No. Era tan poc, després de tot! I ara vindran els valencians malejats per aquests anys de Règim i diran que, al cap i a la fi, fou un gest inútil, car poques hores després Canal 9 era una gran boca negra, un gran forat prest a engolir-se la memòria pròxima d’un poble desballestat. D’acord. Però eixa opinió sols prova que entre nosaltres la dignitat estava tan devaluada que la seua feblesa explica tant d’abús, tanta crisi d’hospitals i col·legis, tant de menyspreu envers els més dèbils. Perquè la dignitat s’escriu igual amb victòries com amb derrotes: la seua lògica és d’un altre ordre que l’eficàcia, que l’amuntegament de diners i hectàrees o d’advocats defensors de campanilles. La dignitat ni es compra ni es ven. És el carinyo vertader que un poble es té a si mateix. I és això el que ens havien estat furtant: a poc a poc, però amb una brutalitat que els semblava tan inesgotable com la seua impunitat. Ara, per tal d’administrar l’herència s’han empescat una nova professió, molt idònia per a emprenedors sense fronteres: els liquidadors. Veurem grans prodigis.
