Vicent Olaso.
El tancament de RTVV ha generat centenars de reflexions, i més que en vindran. Em perdonareu, si us plau, que en faça alguna més, a la recerca de noves perpectives. Comencen a sortir informacions que, o bé no es coneixien o bé havien passat desapercebudes fins ara. Per exemple, les quantitats desmesurades cobrades per certs tertulians i presentadors d’alguns programes del primer canal, el pròpiament dit Canal 9. Mariñas, Dávila, Sánchez Dragó, i d’altres, arreplegant semanalment tres mil, sis mil, qui sap quants euros. Ni en època de crisi ni de vaques grosses, ni amb índex d’audiència ni sense, això hauria de ser tolerable en un mitjà públic.
Allò que vull destacar ara, però, no és aquesta obscenitat, sinó el fet que, a banda l’evident orientació ideològica de tota aquesta gent, els programes es feien en castellà. I no em digueu que no sempre, perquè això seria com aquell cas que s’incloïa els programes pornogràfics en els percentatges d’ús del valencià. Per cert, abans que hi arribés Zaplana. Em demane quines serien les raons. Òbviament el menyspreu per la llengua, sense dubte l’efecte propagandístic que per al PP tenien les intervencions d’aquesta gentola, la recerca de televidents familiaritzats amb les cares a través d’altres mitjans, …
També, pense jo, l’insufrible provincianisme dels presidents autonòmics que ens ha tocat patir. Mal anàvem ja des del principi amb la paella russa, les “monleonetes” amb vidrioles als pits, els “culebrons” sudamericans i els “late shows” amb González Lizondo. Mal anàvem amb els programes culturals desplaçats a la mitjanit, llistes de vocables prohibits i un registre lingüístic farcit de traduccions literals del castellà que feien venir mal d’orelles i posaven en qüestió el model de llengua estudiat a les escoles.
Molt pitjor vam anar ja quan ens va caure al damunt un president alié per complet a qualsevol tret de valenciania, un president “alicantino”, cantonalista i -ja es va veure- delerós de marxar cap a Madrid tot just se li presentés l’ocasió. I el remat va estar l’inefable Paco Camps, que tenia la santa barra de presentar-se com el més valencianista del món però maldava perquè els “periodistes” esmentats més amunt li feren bona propaganda a la capital davant Aznar primer i Rajoy després.
Quin espectacle de “levantinos”, intentant caure en gràcia als “ponientinos”. Penós, i molt dolorós per als qui havien lluitat per la dignificació de la nostra cultura. Desesperant veure com dècades d’esforços feien la impressió d’anar-se’n en orris amb un govern elegit, precisament, dins del marc de l’autonomia política. L’anticatalanisme, eixe virus d’idiotesa general que ha corromput la societat i condicionat tantes iniciatives, n’era l’excusa perfecta. Una orientació “excessivament valencianista” del contingut televisiu podia derivar en un tuf català que calia evitar com fos. No havia comprat debades el PP la militància d’Unió Valenciana.
Hi ha més raons, és cert, en la desfeta del Canal 9, a banda la gran quantitat d’inmundícia en la seua programació: la trama Gürtel, la complicitat dels professionals de la casa, el desembarcament de familiars i coneguts,… Tot plegat, motius de sobra per a la desafecció general dels espectadors, i no sols dels que els polítics han qualificat, sovint de forma despectiva, com “intelel·lectuals elitistes”. La ironia és que aquesta desafecció afectava sectors als quals s’havia volgut guanyar per a la causa. La manca de subtilesa era massa gran com perquè això hagués tingut èxit. Només als canals auxiliars s’hi podia trobar alguna dignitat comunicativa.
En fi, que entre RTVV, l’aeroport de Castelló o les obres de Calatrava s’han esfondrat, alhora, el País Valencià culte, dinàmic i vertebrat, la “Califòrnia europea”, i fins i tot el “Jardín de flores” de Rita i els seus “palmeros”, transfigurat en una vall de llàgrimes farcida d’atur, fam i misèria. A tort i a dret queden les despulles. Hi haurà gent que no li sabrà gens de mal; d’altres faran veure que pateixen, però no gaire.
Conserve un adhesiu de l’època de la Transició amb el lema “País Valencià. Alsem-lo” (sí, amb essa). Com que darrerament hem fet (junt amb la resta de l’Estat) un gran pas cap enrere, en molts aspectes com qui diu d’uns trenta anys, ens caldrà, ara amb ce trencada, tornar a alçar el país … aprofitant que la Comunitat ha fet fallida.
