Emili Chaqués
Vicent Andrés Estellés no fou solament home de poesia sinó també de teatre i dins la seua producció teatral destaca el seu Oratori del nostre temps. Amb una projecció col·lectiva, pel seu relleu social, ens recorda amb rèpliques teatrals versificades, personalitats que tingueren un gran impacte històric i mediàtic com Marylin Monroe, Josep Ribera i Víctor Jara.
Irremeiablement, llegint la poesia teatral del “fill del forner” i concretament l‘Oratori per la mort de Víctor Jara no he pogut evitar recordar-me de Guillem Agulló qui ja fa vint anys morí injustament pel despropòsit de les misèries humanes més carpetovetòniques i intolerants. Morí de la forma més cruel que pot morir un home: assassinat. Fou apartat d’aquest món per unes idees, per pensar d’una determinada manera i no pels danys col·laterals d’una rinya entre joves, com s’ha volgut vendre.
L’any 1973, el cantautor Víctor Jara patí el mateix destí que el jove Guillem. En aquell estadi de futbol de la capital xilena, on hi vessaven més de cinc mil persones, un dels sequaços de Pinochet, malconegut com El Príncipe, féu el senyal per acabar amb la veu que representà tota una generació de joves amb ganes de viure, de canviar el món i de construir una societat més justa.
Una nit de tertúlia, Raimon explicà a Estellés de forma minuciosa els darrers dies de l’autor de Te recuerdo, Amanda, i és així com, assumint la veu d’un poble, el nostre poeta social li escriu un oratori corprenedor. L’acte III titulat Passió i mort de Víctor Jara és una reflexió poètica sobre aquells que ens deixen però els traspassos dels quals no són en va:
Estellés morí un mes abans que el seu conciutadà de Burjassot i crec que d’haver viscut, sense ànim de semblar agosarat, ens hauria refrescat aquest fragment de la seua obra per recordar-nos la podridura humana i que “la sang del poble no és mai en va vessada”.
El dia 24 de novembre del 2013 estaré a Sueca a l’homenatge que dos col·lectius del meu poble, La Xala i Reconstruint Fuster, han organitzat en homenatge a Guillem Agulló, “qui ha esdevingut idea, nucli, esperança, remor d’aigües secretes i poble que camina” com recitava Estellés.
