Jordi Galí
Una de les principals incerteses relatives a l’eventual creació d’un Estat català és l’encaix d’aquest amb Europa. Molts catalans es pregunten si aquest nou escenari seria compatible amb seguir gaudint dels avantatges econòmics associats a la nostra pertinença a la Unió Europea (UE) i a la zona euro.
Encara que, per definició, la capacitat sobirana d’un Estat obre la porta a moltes alternatives, en el cas de Catalunya sembla existir un ampli consens social i polític sobre el desig de continuar a la UE i de mantenir l’euro com a moneda. Quines són les opcions d’una Catalunya independent per assolir aquests objectius? En la meva opinió, la resposta a aquesta qüestió difícilment pot desvincular-se de l’escenari en què es produeixi l’eventual procés de constitució de l’Estat propi. A grans trets podríem distingir entre dos escenaris possibles: cooperació i confrontació.
En un escenari de cooperació, l’Estat espanyol acceptaria un resultat favorable a la independència d’una eventual consulta al poble català, iniciant-se un procés de col·laboració entre els dos governs per gestionar un “divorci amistós”. Aquest és precisament el marc previst en l’acord entre els governs d’Escòcia i el Regne Unit pel qual les dues parts es comprometen a “treballar constructivament d’acord amb el resultat [del referèndum], sigui quin sigui aquest, per preservar els interessos del poble escocès i de la resta del Regne Unit”. En un escenari d’aquesta naturalesa, l’admissió automàtica o no de Catalunya a la UE (i , de retop, a la zona euro) seria una qüestió formal sense més interès que el pròpiament simbòlic. En el pitjor dels casos, aquesta admissió es produiria després d’un procés de negociació que, ateses les circumstàncies extraordinàries esmentades més amunt, hauria de poder ser simplificat i ràpid. L’únic realment important seria garantir, durant el període transitori, la continuïtat de drets i obligacions que regeixen les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta de la UE, i, de forma especial, els relatius a la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals. Aquesta “extensió” del règim actual també hauria d’incloure, de manera natural, els aspectes monetaris. Així doncs, tot i que durant aquest període Catalunya no seria formalment part de la zona euro, l’euro continuaria sent la moneda oficial i les entitats financeres catalanes haurien de poder accedir, com en l’actualitat, als mecanismes de finançament de l’eurosistema i al mecanisme de pagaments europeu. A la fi del període transitori, i en el moment de la integració formal, el banc central del nou Estat assumiria les seves funcions com a banc central nacional dins de l’eurosistema.
Des d’un punt de vista pràctic, l’única diferència que aquest escenari suposaria pel que fa al d’admissió automàtica seria que Catalunya no estaria representada formalment en les institucions i òrgans de govern de la UE (inclòs el Consell de Govern del BCE) durant el període transitori fins l’admissió definitiva. Donat el gran nombre de països membres de la UE i la consegüent irrellevància efectiva de cada un d’ells en les decisions col·lectives, ningú pot afirmar sense posar-se vermell que tal absència suposaria un perjudici significatiu per a l’economia catalana.
D’altra banda, un eventual escenari de confrontació vindria definit pel rebuig per part de l’Estat espanyol a reconèixer el nou Estat i, per tant, el bloqueig indefinit de la seva admissió a la UE (que requereix la unanimitat dels Estats membres). Però en la mesura que es preservessin els tres pilars esmentats més amunt (lliure circulació de mercaderies, treballadors i capitals), aquest escenari no hauria comportar conseqüències adverses per a l’economia catalana. En contrast amb l’opinió generalitzada, aquests drets no estan restringits a la UE i hi ha diferents formes d’articular-los (el cas de Suïssa és, potser, el més paradigmàtic en aquest sentit). A més, la UE seria la primera interessada a preservar la reciprocitat en aquests drets, donada la importància quantitativa i qualitativa del mercat català i la presència d’un gran nombre d’empreses europees amb base a Catalunya (sense oblidar la contribució neta d’aquesta a les arques comunitàries).
En l’àmbit monetari, la no admissió a la UE implicaria també que Catalunya no seria un Estat membre de la zona euro. Però Catalunya podria mantenir l’euro com a moneda oficial, si així ho desitgés. Un “acord monetari” amb la UE com el que regeix en alguns països no comunitaris que utilitzen l’euro podria beneir aquest ús i facilitar la continuïtat en les relacions monetàries i financeres. En el pitjor dels casos, les entitats financeres amb seu a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del BCE a través de filials o sucursals establertes a la zona euro, com ho fan regularment nombrosos bancs no comunitaris d’acord amb el que estableix la normativa rellevant del BCE (l’anomenada “Documentació General”).
Quin dels escenaris analitzats és més desitjable per a totes les parts implicades? En un escenari de cooperació, on cap part té com a objectiu deliberat el perjudici de l’altra, la possibilitat d’un divorci amistós amb costos mínims per a totes les parts no hauria de ser una quimera. Més enllà de les formalitats jurídiques, res hauria de poder impedir la continuïtat plena, almenys de facto, del marc de relacions econòmiques i financeres actuals, i dels drets i obligacions que li estan associats. D’altra banda, resulta difícil imaginar una actitud intransigent per part de l’Estat espanyol davant el fait accompli d’una Catalunya independent, ja que això tindria importants costos econòmics per a Espanya, i cap avantatge que no fos la (possible) satisfacció de castigar Catalunya i als seus ciutadans per haver triat un marc polític diferent de l’actual. Entre altres qüestions, cal suposar que una actitud hostil tancaria la porta a qualsevol negociació de bona fe sobre el repartiment del deute contret pel Regne d’Espanya.
Donades les més que probables conseqüències adverses per a Espanya d’un escenari de confrontació una vegada consumada la decisió del poble català de construir un Estat propi , l’actual ofensiva intimidatòria del Govern espanyol no sembla gaudir de molta credibilitat, sent la seva única explicació la voluntat de doblegar el desig de la gran majoria dels catalans de poder decidir lliurement el seu futur.
Publicat a “El País”, dissabte 12 d’octubre de 2013.
