Sebastià Alzamora
El sobiranista espavilat (sobiranista principatí, em referesc) és aquell que llegeix un article sobre la situació política de Balears i diposita a la pàgina web de l’ARA un comentari d’aquest tenor: “Bé, molt queixar-vos, però (ehem, ehem) què feu votant el PP? Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. Molt bé i molt perspicaç. Hi ha una altra categoria de sobiranista espavilat que te les enfloca d’una altra manera: “Desenganyem-nos; això de Balears està perdut, com el País Valencià. En aquests llocs, el catalanisme és cosa de quatre professors i de quatre intel·lectuals barbuts i calbs, i pari de comptar. Nosaltres, a la nostra”. Són comentaris que evidencien un coneixement profund de la realitat política i social de les Balears i del País Valencià. I que, per descomptat, sentencien el que tothom sap: els catalans tenen raó; en canvi, els germans del sud i d’ultramar van completament esgarriats i poca cosa hi ha a fer.
Perquè, de fet, el que diu el sobiranista espavilat en el seu subtext és això: “Espavileu-vos, illencs i valencians. Nosaltres hem fet l’11-S del 2012, l’altre dia vam fer la Via Catalana i ja tenim la independència dins la butxaca. Vosaltres, en canvi, us trobeu encara en una fase nacionalment anal que us porta a patir majories absolutes d’un PP absolutament fatxa i passat de voltes. Ja us arreglareu amb el que teniu; nosaltres anem fent via (mai més ben dit) i, quan arribi el dia, ja ens demanareu asil polític, si us ve de gust”.
Té una part de raó, el sobiranista espavilat. És ben cert que, a diferència de Catalunya, una part majoritària de l’electorat del País Valencià i de les Balears continua votant en clau espanyola, i que resulta molt difícil trencar-hi el bipartidisme PP-PSOE que impera a tot Espanya. I també és cert que, si aquest bipartidisme és tan difícil de trencar, i el PP en surt tan beneficiat, deu ser perquè la lleial oposició (partits de centreesquerra, centredreta i més o menys catalanistes) deu fer malament la seva feina. Tot això són evidències.
Ara bé, el sobiranista espavilat pateix un complex, que és el del personatge marginal que de sobte veu com les seves idees se situen en la centralitat política, i no sap gaire com posar-s’hi. En conseqüència, reacciona amb una mena de síndrome de setciències que el du a predicar als altres què han de fer i què no, que és una cosa força irritant.
El sobiranista espavilat també oblida que la independència de Catalunya no és dins la butxaca, sinó que tot indica que de moment les butxaques són ben buides i cal encara molta de feina i molt de camí per arribar a l’objectiu, si s’hi arriba. I sobretot sobretot, el sobiranista espavilat pateix una miopia que li procura una visió tan maniquea de la realitat com la dels seus adversaris. Oblida, el sobiranista espavilat, que la societat valenciana i balear és tan complexa i difícil d’explicar com la catalana, i que no tot es redueix a una qüestió de qui governa en cada moment. Si el sobiranista espavilat hi posés una mica d’atenció, potser hi pensaria una mica abans de redactar el seu docte comentari.
(Publicat a l’ARA, 19 setembre 2013)
