Toni Mollà
El nostre col·laborador Toni Mollà va publicar l’any 1994 el llibre La utopia necessària (Nacionalisme i societat civil) (Bromera) que havia guanyat el Premi d’Assaig Rovira i Virgili l’any anterior 1993, ara fa 20 anys. Mollà hi revindicava una nacionalime “laic” com a motor de contrucció civil de la nació. En l’article que avui recuperem d’El Periódico de Catalunya (2010), Toni Mollà insisteix en la mateixa línia.
Una nació necessita, per a la seva definició, tant factors de cohesió interior com altres de distinció exterior. Entre els primers, el més determinant és l’estructura social, amb l’anomenada societat civil com a pedra angular. Entre els segons, els simbòlics i ideologitzables –nom de la col·lectivitat, bandera i fronteres– conformen una santíssima trinitat: tres icones diferents i un sol déu sobirà. Els primers haurien de ser factors estratègics en qualsevol projecte nacional, davant de les qüestions simbòliques, només conjunturals i fins i tot laterals. No obstant, la institucionalització política dels projectes nacionalistes d’aquí i d’alla acostuma a posar més èmfasi en aquestes qüestions.
Convé sempre, en conseqüència, una certa prevenció davant la hipertròfia de les reivindicacions emblemàtiques. Al cap i a la fi, ¿es tracta de canviar la societat o només els seus atributs cromàtics? ¿El projecte nacional té alguna cosa a veure amb l’economia global, els fluxos de comunicació transnacionals, la crisi ecològica, la transformació del capitalisme, la qualitat de l’espai públic o l’Estat de benestar? ¿O es tracta, simplement, de tornar a la discussió essencialista sobre qui som, d’on venim i altres expressions de l’atzar de les quals ja es va ocupar Parmènides fa més de 2500 anys? D’altra banda, les mateixes institucions –tradicionals o inventades, tant hi fa– conformen una esfera de la vida pública, però ni són l’única ni segurament la més important per al progrés col·lectiu i el benestar ciutadà. La creença que les institucions són el motor de la modernització econòmica, la vertebració sociocultural o la revolució tecnològica és una fal·làcia demostrada per l’experiència més pròxima. S’ha d’insistir que la societat civil també és més que un concepte al servei del liberalisme mercantil o un simple eufemisme per referir-se als fluxos d’interessos compartits per les bones famílies. El concepte de societat civil implica l’existència d’un cert model de privacitat i un mercat interior els agents del qual han de funcionar independentment de qualsevol aparell massa intervencionista.
Tant a Catalunya com a Espanya, l’esquerra i la dreta, per rivals que siguin o ho semblin, formen part d’un mateix imperialisme polític sempre suspicaç davant d’aquells agents socials amb autonomia de vol i de criteri. Aquesta desconfiança és la primera causa del desengany dels ciutadans més compromesos respecte a les formes tradicionals de participació política. En aquest sentit, la política requereix un replantejament radical del discurs i de la seva pràctica social i un debat serè sobre el valor del capital social del qual parla Robert Putnam com a font d’identitat personal i, al mateix temps, com a factor de dinamització socioeconòmica i cultural. Es tracta de discutir sobre un model d’organització ciutadana contraposat als ideals orteguians segons els quals l’Estat –espanyol o català, això ara tant és– ha de ser guia i motor de la nostra vida social.
Segons la meva opinió, la via civil té importància al marge del mateix Estat, aliè o lliurement establert. ¿Com es pot negar que la diferència bàsica entre Catalunya i Espanya segueix sent la seva societat civil? El teixit social català –des de l’ateneu popular fins al Palau de la Música, el Barça, Òmnium Cultural o FemCat– hauria de ser l’espai simbòlic de la vida d’un país no anestesiat en comptes d’una xarxa compartida d’interessos no sempre confessables. No hem d’oblidar que els moviments de caràcter feixista neixen, en última instància, de la crisi de consciència cívica. L’aparició a València de l’anomenat blaverisme –moviment feixista gestat durant la transició política– té molt a veure amb la crisi civil produïda a la ciutat del Túria durant els anys posteriors a la mort del dictador Francisco Franco.
El repte de Catalunya consisteix avui en la creació de mecanismes d’intervenció social adequats a les necessitats d’una comunitat connectada als fluxos de comunicació global i als seus interessos geoestratègics. La recuperació de les energies creatives dels moviments socials que han caracteritzat la història del catalanisme és imprescindible, al marge dels designis electorals. Tot això agafa relleu si tenim en compte que, al segle XXI, ja no importen tant el territori ni la frontera com creuen els estatistes amb ulleres desenfocades. No es tracta que els poders públics abdiquin de les seves responsabilitats. Però el pensament progressista ha de superar el desengany causat pel circ de la política mediàtica i escandalosa actual.
L’única estratègia de futur rau a concebre i articular una via cívica –no subvencionable– que funcioni al marge de la dinàmica institucional, que es marqui metes pròpies i que, per descomptat, abandoni complicitats i peatges poc edificants. El «retorn a la societat civil» que reivindicava fa molts anys Salvador Giner ara és una precondició per reinventar la democràcia i un nacionalisme laic del segle XXI.
