Maite Insa Gualde
Ara que l’estiu ens acarona, estaria bé que ens permetérem alguna fantasia, com ara la d’imaginar gojosament el dia que serem un país normal.
L’any 2015 és a tocar i cal que hi creiem. Només si hi creiem podrem infondre a la gent que ens envolta la sensació que tot plegat s’acaba: s’acaba la mediocritat, la manca d’escrúpols, la manca de rigor, la impunitat. Cal que hi creguen, però, també, tots aquells que no han participat de l’orgia dels maldestres, del carnaval de la destrucció, i que aspiren a ocupar llocs de responsabilitat política. Cal que hi crega la gent amb formació i la gent treballadora que coneix el seu àmbit respectiu (l’economia, l’empresa, la investigació, la docència, les infraestructures…) i que guarda moltes idees per a millorar aquest país malmès.
Imagine aquell país normal en què ens convertirem –ja us dic que cada dia és més a la vora, encara que siga pel cansament dels anys o per la cèlebre frase de “ningú no pot enganyar a tothom tota l’estona”–. És un país on els polítics s’envolten de gent vàlida per tal que els assessore per millorar el funcionament de la societat. Fan alguna roda de premsa –no m’agradaria que en feren gaires, però, per tal que no perderen tant de temps en l’embolcall, i més en el contingut. A les rodes de premsa, els polítics de la meua fantasia se solen explicar. Escolten el periodista i després contesten, ben preparats i amb dades a la mà. Si un dia s’equivoquen, no demanen perdó ritualment en el tuíter, sinó que tornen a fer una roda de premsa i parlen com a adults. Si l’equivocació és greu, ho deixen córrer: saben que no poden jugar amb les responsabilitats de govern, amb la vida de tots i amb els diners de tots. Dimiteixen, o el superior jeràrquic prescindeix dels seus serveis. No s’acaba el món, ans al contrari.
A grans trets, imagine un país amb moltes mancances, com la major part de països d’Europa, però també amb un grau de trellat important, com aquests mateixos països europeus. Qui gestione el meu país imaginat mirarà de vigoritzar el sector agrícola moribund, ara que la terra podria ser una eixida per a un determinat percentatge de joves, ara que els camps comencen a passar del verd al groc, perquè són abandonats i les males herbes s’ensenyoreixen del paisatge.
Tinc aquest somni i em negue que em titlleu d’ingènua –com podria sobreviure el presoner, si no fóra per la imatge de la llibertat futura que, dia rere dia, li passa per la imaginació?– Hem de compartir el somni de la raó, totes les persones que hem topat amb el despropòsit i la «cultura de l’empastre». Hem d’imaginar un país en què, per exemple, Xavi Castillo tindrà la seua secció setmanal en un programa magazine de la nostra televisió.
A poc a poc vaig trenant els detalls del nostre país normal, que és a tocar. Hi percep canvis en totes les àrees, malgrat la caixa buida que ens deixarà “l’actual conjuntura”. Em fa feliç, aquest fantasieig, perquè va més enllà de l’emoció fugaç d’un dia de festa: humanitza el meu futur i, sobretot, el dels meus fills i el de la meua terra.
