Sal·lus Herrero
L’1 de juliol a Libération hi havia un article interessant “Rio, Istambul et le convivialisme”, signat per Alain Caillé, director de la revista MAUSS; Christophe Fourel, president de l’As. dels lectors d’”Alternatives Economiques”; Ahmet Insel, professor de la Universitat de Galatasaray (Istambul); Paulo Henrique Martins, president de l’As. Latino-americana de sociologia, professor de la Universitat de Recife, Brasil; Gus Masisah, economista altermundista i cofundador de fòrums socials i Patrick Viveret, assagista.
Es pot llegir el “Manifest convivencialista. Declaració d’Interdepèndència”, juny 2013, en francés, anglés, castellà, portugués i xinés a www.lesconvivialistes.fr . He vist que han signat aquest manifest també intel·lectuals com Susan George, Edgard Morin, Chantal Mouffe, Serge Latouche, Axel Honneth, etc. Tant a l’article del diari com al manifest intenten analitzar i explicar què és el que està passant al món actual i com veuen les polítiques actuals neoliberals i la conveniència de construir una alternativa diferent al model actual, des d’un altre paradigma que tinga en compte els límits del creixement i la insostenibilitat del model dominant actual. Tracten de respondre a la famosa pregunta: què és pot fer? O, millor dit, què proposen els heterogenis col·lectius socials antihegemònics? I si és possible fer un món millor?
A aquesta qüestió lancinant, de múltiples corrents de pensament i d’acció crítica, intenten des dels anys noranta del segle XX aportar sinó solucions almenys horitzons. De l’alter-mundialisme a l’ecologia social i solidària, des dels indignats fins a ‘Occupy Wall Street’, del cooperativisme al comerç just, des de sistemes d’intercanvi local a l’economia de la contribució numèrica, del decreixement al post-desenvolupament, de la recerca d’indicadors de riquesa alternatius a la sobrietat voluntària, de les teories de la ‘cura’ a les notícies sobre els pensaments entorn al bé comú… El paissatge de moviments teòrics i pràctics contestant el quadre neoliberal sofreix, a despit de la seua abundància, d’un efecte d’eclosió.
Per a molts intel·lectuals pròxims a aquesta explosió de moviments ‘alternatius’, manca un fil conductor més cohesionador al voltant de totes les iniciatives disseminades, indeterminades i incapaces d’organitzar-se coherentment. Potser per la seua extensió, amplitud i diversitat. D’ací el desig de dissenyar un cos ‘doctrinal minimal’ que reunesca totes les part en un disseny compartit: la “convivencialitat”. Com a “procés a la recerca de principis de mínims que permeten als éssers humans, a la vegada, rivalitzar i cooperar, amb plena consciència de la finitud dels recursos naturals i en l’afany de participar en la cura del món.
La iniciativa va partir del sociòleg Alain Caillé, autor el 2011 amb Marc Humbert, Serge Latour i Patrick Viveret de l’assaig “Du convivialisme, dialogues sur la société conviviale á venir (La Découverte), inspirada en l’assaig d’Ivan Illich “La convivencialidad”, on proposava, a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle XX, sobre la necessitat de produir “eines convivencials” capaces d’alliberar els éssers humans de l’alienació provocada per “les màquines”, per reorientar les nostres maneres de pensar les nostres societats en un món globalitzat. Si les evidències lligades a la ‘desmesurada insostenibilitat’ no interpel·len l’opinió pública, les accions manpreses per les polítiques semblen ben lluny de poder respondre als grans reptes de la societat de l’avenir.
Per això els autors d’aquesta obra sobre la convivencialitat fan una crida al retorn d’una política capaç de posar en marxa el principi de comuna humanitat, de comuna socialitat i d’individuació, amb la finalitat d’evitar la doble catàstrofe que sotja la humanitat en breu termini: la degradació dramàtica i irreversible del medi ambient natural i el desencadenament de la guerra de tots contra tots (a la Hobbes o a la Carl Schmitt).
Es tracta de proposar una visió del món desitjable, desembarassada dels pressupostos utilitaristes, economicistes i de llur concepció del “benestar” fonamentat en el “tenir”. Per una altra visió basada en el ‘bon-viure’ des de l’equitat, des de la creativitat i el compartir recursos bàsics. Es tracta de fer emergir la necessitat de qüestionar la possibilitat de fabricar una societat més vivible, més habitable, més convivencial, en deixar de banda la confiança absoluta en els grans aparells tecnològics de la modernitat –com més va menys eficaços i menys convivencials i més contraproduents, abandonant l’esperança que el creixement econòmic pot resoldre tots els nostres problemes.
Un manifest per la coinvivencialitat prou flexible per juntar un gran nombre de ciutadans a la manera de l’”Indigneu-vos” de Stéphane Hessel que buca posar en comú les convergències de les diferents maneres d’entendre la política. Tots parteixen de les evidències de les amenaces actuals que hi ha sobre la humanitat: amenaces a la vegada “entròpiques”, econòmiques, tècniques, ecològiques (escalfament climàtic, l’escassetat dels recursos energètics, l’agreujament de les desigualtats de riquesa…) i “antròpiques” (d’ordre moral i politic). Cada vegada més, totes les esferes de l’existència i fins i tot dels afectes es troben subordinats a una lògica comptable, tècnica i gestora.
La convivencialitat enquadra la qüestió clau de tota societat: com incitar els individus a cooperar per a desenvolupar-se i donar cadascú el millor de si mateix? Com aturar l’acumulació de poder il·limitat i potencialment autodestructiu, sobre els éssers humans i la natura? Aquest manifest convivencial pren consciència de la situació ecològica global i tracta d’imaginar un nou humanisme ‘extens i radicalitzat’ indexat sobre un nou “universalisme a varies veus”: un “pluriversalisme”.
Perquè cada ciutadà dóne cabuda a les seues pròpies indignacions i transforme les seues pulsions negatives en una embranzida comuna. Introduir un trencament en l’escala dels valors dominants, reemplaçar l’hibris (la desmesura) i la competitivitat pel desig de cooperació, fer de la qualitat relacional la mesura de tot: sota la simplicitat aparent d’una nova forma d’utopia social de política vitalista d’efectes subversius.
Davant els qui estigmatitzen els nous moviments socials sota la mandrosa i infamant etiqueta de “populisme, siga “slow food, slow town, slow science”, o la reivindicació del “ben-viure”, l’afirmació dels drets de la natura o l’elogi de la ‘Pachamama’, l’alter-mondialisme, l’ecologia política o la democràcia radical, la recerca d’indicadors de riquesa alternatius, els moviments de transformació personal, de la sobrietat voluntària, de l’abundància frugal, del diàleg de civilitzacions, de les teories de la ‘cura’, del decreixement o de l’economia pel bé comú, etc. i davant els qui menyspreen les revoltes actuals, el Manifest per a la Convivencialitat anima aquest tipus de propostes i reconstrueix el marc hermenèutic que les fa significatives i valuoses:
- Si les ideologies polítiques modernes heretades -el liberalisme, socialisme, comunisme o anarquisme- es revelen actualment incapaces d’enllumenar l’avenir és perquè es fonamenten sobre la idea que el problema principal de la humanitat resideix en l’escassetat material i que, en conseqüència, “la condició ‘sine qua non’ de tot progrés polític, de tota emancipació, és el creixement indefinit de la prosperitat material”. No obstant això, un fort creixement del PIB tant als països desenvolupats com als emergents, seria catastròfic per a la supervivència ecològica del planeta. Per tant, és necessari començar a dissenyar els contorns d’una democràcia post-creixentista. D’una societat de prosperitat inclús sense creixement.
- Algunes de les revoltes contemporànies són revoltes contra la misèria. No obstant això, són també i sens dubte, sobretot, revoltes contra la injustícia i contra la corrupció; es revolten contra la desmesura, la hibris, la il·limitació, l’aspiració a tot poder, el desig foll de franquejar els limits de la comuna humanitat, de la comuna socialitat i de la comuna decència. És a aquesta lluita potencialment mundial contra l’hibris a la que cal donar expressió política, abans que no siga massa tard.
- L’expressió més visible d’aquesta hibris és l’esbalaïment de l’explosió de les desigualtats des de fa una quarantena d’anys. A l’interior dels països i entre uns països i altres. Per a molts, la crisi ecològica dramàtica que s’anuncia n’és un resultat. Molt aviat cap política econòmica i social serà creïble i entendible si no ataca frontalment l’hibris i no es bat decididament contra la injustícia i la corrupció instaurant una política, simultàniament, de retorn al mínimum –contra l’abjecció de l’extrema riquesa o l’extrema pobresa. A aquest combat, fins i tot els rics, els qui la generen i emprenen, no els especuladors, poden ajuntar-se, posem per cas, la crida recent intitulada “Nous sommes les 1%” de milionaris francesos i abans nord-americans demanant pagar més impostos per a resoldre els greus problemes ambientals i socials del planeta.
No sé si és l’”hora de la política”, com hom diu solemnement i, sovint, cínica, o és l’hora de la post-política com assenyalava Josep Ramoneda contra la indiferència política actual, quan l’escenari polític va, molt sovint, a remolc del que marquen els bancs, els organismes supranacionals i les grans corporacions, deixant de banda les polítiques ‘locals’, a petita escala o de dimensió micro. El que no pot ser, al meu entendre, és que si guanyen les esquerres a les pròximes eleccions al País Valencià, per a formar una coalició per governar, assumeixen el model polític del PP, el de la desmesura, els destarifos i els desgavells a tots els àmbits (urbanístics, ambientals, lingüístics, culturals, sanitaris, econòmics, antisocials…) a no ser que es vulga augmentar més encara la distància entre la gestió política i les aspiracions i necessitats de la població amb més consciència de la gravetat dels problemes socio-ecològics, de desigualtat, d’injustícia i de corrupció al nostre país i al planeta Terra. Calen canvis en una direcció adequada. Des d’un altre model.
Com apunta Ernest Garcia en la conclusió al seu article a L’Espill, segona època nº 43, primavera 2013, “Austeritat, decreixement, benestar”, el decreixement és condició general de la sostenibilitat ambiental. La igualtat (la democràcia i la distribució justa de la renda i la riquesa) és la condició de la sostenibilitat social. Perquè una societat és sostenible (viable en el temps) si no sobrecarrega la capacitat natural de subministrar recursos, absorbir residus i oferir espai a la població i les seues activitats (sostenibilitat ambiental). I és sostenible si manté l’organització interna, un mínim de cohesió per tal de no esclatar (sostenibilitat social). L’austeritat necessària pot afavorir les dues condicions: reduir la càrrega sobre els ecosistemes i conservar o incrementar la cohesió social. Ha d’haver-hi més d’una forma de combinar austeritat, igualtat i sostenibilitat. Ha d’haver-hi més d’una fórmula ideológica i política practicable. El Manifest per la Convivencialitat s’insereix en aquesta recerca plena d’incerteses. Perquè “com quasi sempre en la història, també les trajectòries del decreixement prometen ser incertes, confuses i diverses”. Caldrà continuar cercant, però sobretot caldrà aplicar, ràpidament, unes altres polítiques -de decreixement-, perquè el temps i l’espai són limitats. Cada vegada més. Millor dit, cada vegada s’estreta més el marge de maniobra i ajornar les decisions socials i ecològiques, en augmentar el volum i l’acumulació dels problemes els fa més irresolubles. No hauria d’esdevenir missió imposible fer una altra política al servei de les necessitats de la humanitat, de la resta d’animals i de la natura que fa sostenible els ecosistemes i possibilita la vida de les societats humanes a la Terra.
