Carme Colomina
Són dies de cintes desveladores. De converses robades que retraten personatges, prepotències, conxorxes a mida d’interessos polítics o econòmics. També a Irlanda. Ha estat l’escàndol de la setmana: la publicació d’unes converses telefòniques entre els directius de l’Anglo Irish Bank, en plena explosió de la bombolla financera i immobiliària irlandesa, especulant sobre com exagerar les pèrdues de l’entitat per aconseguir més diners del rescat europeu. Resulta que els 7.000 milions d’euros que van reclamar el 2008 havien sortit “del cul” d’un dels cervells del banc, segons la seva confessió. La cosa s’embruta encara més quan, en una conversa posterior, els directius celebren l’arribada dels diners comunitaris cantant burletes el “Deutschland, Deutschlan, über alles”. Alemanya paga, tots contents.
“Només puc expressar el meu menyspreu”, replicava divendres Angela Merkel des de la cimera de Brussel·les. “Costa d’empassar per a la gent normal que va a treballar cada dia per guanyar-se el sou –deia la cancellera alemanya–, això malmet la democràcia”. El més “xocant d’aquestes cintes és el que no hi sentim”, escrivia aquesta setmana un conegut columnista de l’Irish Times. Ni un moment de penediment, d’incomoditat, ni el més mínim sentiment de culpa. L’arrogància de sentir-se per sobre de tots i de tothom.
Sense perdó
L’Anglo Irish Bank es va ensorrar el 2008 i un any després el govern el va nacionalitzar passant el cost d ela mala gestió al contribuents. La cara més coneguda d’aquest escàndol és Sean FitzPatrick, que està acusat de frau i pendent de judici. L’home que durant 20 anys es va relacionar amb la classe política i financera del país –que jugava a golf amb el primer ministre, Brian Cowen, fins unes setmanes abans del desastre– va ensorrar el banc a colp de préstecs milionaris als nous magnats de la construcció, i es va arribar a convertir en un dels homes més rics d’Irlanda concedint-se ell mateix crèdits per valor de 100 milions d’euros, que va amagar als auditors. FitzPatrick va dimitir sense mostrar cap remordiment. “No puc demanar perdó amb sinceritat” per uns problemes que són globals, va assegurar en una intervenció a la televisió pública davant un país astorar. Irlanda encara reclama avui un examen a fons en la cultura política i financera de la classe dirigent.
Segurs de la impunitat
L’absència de remordiment continua sent global. El director general de Goldman Sachs és el segon banquer més ben pagat dels Estats Units. Un bilió d’euros desapareix cada any de la Unió Europea per evasió d’impostos mentre els programes d’austeritat imposats pels plans de rescat retallen cobertura social. A França o Itàlia s’acumulen els casos de corrupció. El president de Xipre va avisar la seva família perquè traguessin els diners del país tres dies abans que l’Ecofin aprovés el rescat de la banca xipriota imposant pèrdues als dipositants.
“No pateixis, estarem per aquí durant molt de temps”, diu un dels executiu de l’Anglo Irish en les gravacions, amb la seguretat que els donava la impunitat amb què van fer i desfer durant danys. És l’arrogància del dit de Luis Bárcenas quan se sent perseguit. El menyspreu que destil·la la imatge d’un Fèlix Millet, processant, jugant a golf. Són els que van viure convençuts que estaven per sobre de tot i de tothom, i que algú altre pagaria pels abusos comesos.
Publicat al diari “Ara”, el 29 de juny de 2013
