Gustau Muñoz
Nota de la Red.: Publiquem ací un dels capítols del llibre Un lloc al món en un món destarotat (Afers, 2026). Només un dels tetxos inclosos al llibre, que té un sumari divers, però -si el lector és una mica perspicaç- coherent en la intenció i l’argumentació. Perquè tracta del món d’avui amb miradsa històrica…
El ressentiment, un desastre
He trobat inopinadament un fragment de l’historiador francès Philippe Burrin pertanyent al seu llibre Ressentiment et apocalyse. Essai sur l’antisémitisme nazi (Seuil, 2004), un llibre penetrant, impressionant, que tenia a la biblioteca, sobre el ressentiment. Que és, em sembla, un dels pitjors reflexos de la frustració que corca en determinades ocasions l’ànima humana, tant a escala individual com col·lectiva. Philippe Burrin ho explica molt bé pel que fa a una època concreta de la història europea, i en referència l’estat d’ànim col·lectiu a l’Alemanya vençuda i humiliada arran del Tractat de Versalles, i del desgavell econòmic posterior, i que va afavorir l’avenç i el triomf del nazisme -no directament majoritari, però en un moment determinat hegemònic- que no ha deixat de ser, al llarg de dècades, un enigma pertorbador.
Ara bé, el ressentiment és una malaîse de l’esperit que afecta també i en grau superlatiu, com a vivència personal, alguns individus arran d’experiències desgraciades de la vida en qualsevol de les seues múltiples dimensions: personal, familiar, professional, política, intel·lectual. I que els enverina. Es senten “estafats” i concentren la frustració i la ira consegüent de manera monomaníaca en qui consideren culpable de la seua desgràcia. Llavors practiquen la difamació: malparlen, menyspreen, rebaixen, ataquen, en fan una obsessió. Com ha escrit Eva Piquer a propòsit de l’experiència traumàtica que va patir a mans d’un d’aquests individus: “És seguríssim que estan ressentits: senten enveja o se senten frustrats i difamen per compensar la pròpia insatisfacció. El ressentiment com a motor per destruir l’altre.”(Difamació, 2025).
Diu Philippe Burrin: “El ressentiment és un sentiment d’injustícia, de dret ultratjat, acompanyat d’una constatació d’impotència, de tal manera que el que s’ha patit és recordat constantment”. Em sembla exacte: sentiment d’haver estat estafat, consciència de no poder fer-hi res, record obsessiu del que es va patir, fins i tot passats ja molts anys, o dècades. Aleshores el desig de venjança predomina de bon tros sobre virtuts tan aconsellables com l’oblit, el perdó i la reconciliació.
El ressentiment fa covar una gran rancúnia i una pruïja irresistible de venjança, de revenja. No té res a veure amb el desig de justícia, normal i honorable, ni amb l’avaluació serena i més o menys objectiva de la realitat dels fets, que sempre té llums i ombres… És una altra cosa, un sentiment fosc, tèrbol, que enverina els individus i els pobles i els du pel pedregar de l’autodestrucció. Perquè fa perdre la lucidesa, el senderi, la capacitat de mirar les coses amb distància i discerniment, i deriva en una obsessió malaltissa. Segons Burrin ressentiment i apocalipsi van lligats, de vegades, amb les conseqüències imaginables. Una n’és la que assenyala el mateix Philippe Burrin, tot evocant Nietzsche: la fixació obsessiva en un episodi del passat percebut com un ultratge pot dur a un capgirament de valors, és a dir, a atribuir signe negatiu a allò que s’apreciava anteriorment i que s’ha demostrat inassolible, “en nom d’un nou conjunt de valors, antitètic del precedent, que torna a donar un sentiment positiu a l’autoestima.” Hem pogut comprovar això mateix -el capgirament de valors- més d’una vegada.
