Michael Hessen
Senyor Streeck, els mercats financers han embogit, la por s’escampa a les economies del món davant la guerra americana-israeliana contra l’Iran. La situació actual, li recorda la dels anys 70 i el xoc del petroli que es va produir llavors?
No gaire. En aquell temps tot era encara d’alguna manera entenedor i previsible: a l’Orient Mitjà s’havia constituït un càrtel de productors. Avui els Estats Units són autàrquics en matèria energètica gràcies al fracking i poden permetre’s sense miraments qualsevol bogeria, incloent-hi la destrucció planificada de la infraestructura energètica no només de l’Iran, sinó de tots els estats del Golf, i d’afegitó de la societat iraniana en el seu conjunt. Llavors Nixon i Kissinger temptaven un acostament a la Xina, i a Alemanya el govern de coalició entre socialdemòcrates i liberals, amb Brandt/Scheel, duia a terme des del 1969 una nova política de distensió, que menaria dues dècades després a la fi del bloc de l’est.
¿Podria ser la guerra contra l’Iran l’error més gran de la presidència de Trump? Sembla evident que va infravalorar el potencial d’escalada d’una guerra.
Això ho fan tots, i els nordamericans en qualsevol cas: no els cal cap Trump. Mire Biden a Ucraïna i per descomptat també els europeus, que es varen deixar convèncer el 2022 per EUA i Gran Bretanya que la guerra d’Ucraïna seria cosa d’un parell de mesos (els russos, per la seua banda, pensaven això mateix). Avui la UE s’ha fet càrrec de la guerra dels EUA i insisteix que ha de continuar, fins i tot quan els americans se’n desentenen i els russos, a grans trets, ja han guanyat. Per què? Probablement perquè no volen admetre que havien “infravalorat el seu potencial d’escalada”, com diu vostè. O també perquè esperen d’una guerra que deixen fer a uns altres per ells, que comportarà una reactivació tecnològica i econòmica, aixó com més cohesió interna. Això no funcionarà, però l’esperança mor més tard que els ucraïnesos, que segons Von der Leyen “moren pels nostres valors”.
Hi ha qui pensa que Trump podria fer servir la guerra per manipular, d’alguna manera, les eleccions de novembre. ¿Podria ser que consideracions de política interna l’haurien encoratjat a fer aquesta guerra?
Bé podria ser: les guerres també es fan per a cohesionar el propi camp i neutralitzar l’oposició titllant-los de traïdors. Ara bé, la guerra d’Iran no és popular als Estats Units. En aquest país predomina el recel que a Trump el va enredar Israel i el lobby pro-israelià amb la promesa que la cosa -Iran- estaria enllestida en un parell de dies. El que puga tenir Netanyahu de kompromat [material compometedor] contra Trump, això naturalment no ho sabem. Cal tenir present en tot cas -cosa que a Alemanya sempre es perd de vista- que Estats Units és en principi invencible al seu propi continent, envoltat per dos oceans i amb només dos estats limítrofs, un al nord i l’altre al sud, que té plenament controlats.
Quines implicacions té això?
Doncs que poden pemetre’s qualsevol cosa en matèria de política exterior, qualsevol estupidesa, com en el seu moment la guerra del Vietnam o la invasió d’Iraq: coses totalment absurdes, simplement les fan i si no va bé s’aturen i es repleguen a casa, on no els pot acaçar ni el vencedor més poderós. Això explica també el fet que Estats Units mantenen com la cosa més òbvia, durant dècades, antigues hostilitats envers estats que d’alguna manera s’hi varen mostrar recalcitrants, com ara Cuba, Iran, Afganistan. Té igual que sovint fracassen les seues croades: no han de reparar res, no han de compensar res, no n’han de treure cap lliçó. Al gener Trump va demanar un augment del pressupost de defensa per al 2027 fins a 1.500.000 milions de dòlars, un augment de més del 50 per cent respecte del pressupost de 2026 (900.000 milions) que és ja, de lluny, el pressupost militar més alt de la història de la humanitat. Supose que amb això vol dissuadir els caps militars de preguntar-li com és que han de bombardejar Iran fins reduir-lo a l’Edat de Pedra, un país que tanmateix no ha fet res als Estats Units i que mai no li podria fer res.
En el cas de Netanyahu molts sospiten que hi ha motius personals rere el recurs a les armes o, més exactament, que amb guerres en marxa es protegeix davant el procés per corrupció que té obert…
O per tal d’assegurar-se’n la reeleció. Sí, tot això és possible. Ara bé, no s’ha d’exagerar l’element personal. La desfeta d’Iran és un somni israelià llargament acaronat i àmpliament compartit. Israel vol seguir sent l’única potència nuclear a l’”Àsia Occidental” (és així com en diuen els ianians). Si un dia els Estats Units es desfeien de l’aliança amb Israel, aquest, si la cosa es posava molt seriosa, no dubtaria a fer servir el seu amament nuclear. Per a què, si no, tanta despesa? (Els submarins equipats amb mísils nuclears, per cet, són una contribució de la República Federal d’Alemanya.) No excloc que Trump s’ha embarcat en l’atac a Iran també perquè els seus serveis d’intel·ligència o el mateix Netanyahu l’han convençut que Israel no dubtaria, en cas de necessitat, a posar en joc els seus mísils, bombarders i naus equipades amb armes nuclears.
Això em sembla massa especulatiu. De moment qui amenaça amb l’ús d’armes atòmiques és Putin en la guerra d’Ucraïna, no Israel. ¿Per què hauria d’exposar-se Israel a una lògica tan perillosa d’escalada nuclear?
Té sentit estratègic estar disposat a tot quan es tracta de la pròpia supervivència. Israel, a diferència de Rússia i les altres potències atòmiques no té oficialment cap doctrina nuclear; però tothom que ho analitza una mica sap que aquesta és exactament la seua doctrina nuclear.
La Unió Europea ha presentat de nou una imatge de feblesa, justament quan s’hauria esperat més resistència a Trump. Només el president del govern d’Espanya ha parlat clar. Per què es tan feble la Unió Europea quan arriba el moment?
La Unió Europea no és un Estat, ni ho serà mai. No importa; ningú en fa cas. Pel que fa als estats membres, els seus rerefons i condicionaments són radicalment diferents. França té relacions estretes amb Líban i se’n considera, en la tònica tradicional d’una autovaloració exagerada, com a potència protectora. Espanya té lligams antics, culturals sobretot, amb el món musulmà. Alemanya té la seua coneguda relació especial amb Israel i el “dret a existir” israelià, la definició del qual deixa en mans d’Israel, cosa que també s’aplica tant a l’expansió territorial com a l’ordenament intern de l’Estat israelià. Abans que Israel tire mà del seu armament atòmic, sens dubte Alemanya, en nom de la “raó d’estat” alemanya, cridarà a donar-li suport militar; cap altre estat membre de la UE, tret potser d’Holanda, hi estarà disposat.
Amb l’afirmació que Israel tirarà mà al seu armament atòmic, no puc estar-hi d’acord. Israel es comporta de manera tan racional com altres potències nuclears.
Això vol dir que es reserva, igual que les altres potències nuclears, la possibilitat de fer ús de les armes atòmiques en una situació d’emergència. Per a què les tindria, en un altre cas?
També s’ha demanat suport. El canceller alemany Friedrich Merz proclamà de primer la seua comprensió envers l’atac i després va dir que aquesta no és “la nostra guerra”. Segueix les passes del seu antecessor Gergard Schröder?
Depén del que s’entenga per aquestes passes. Schröder es va negar, juntament amb Chirac, a envair Iraq amb Bush II. En general, però, ell i la República Federal sota la seua direcció i la de Fischer va fornir tota l’ajuda que va poder, especialment en l’anomenada “War on Terror”, fins arribar a l’autorització obligada per Steinmeier com a cap de la Cancelleria, d’utilitzar la base de Ramstein, si ho recorde bé, per cada vol, cas per cas, incloent-hi els que servien per omplir de presoners la presó de tortura de Guantánamo. També Merkel -primer amb Sarkozy, després amb Hollande- va tractar tothora d’apartar-se de les empreses nord-americanes, com a Síria o a Ucraïna (Minsk I, Minsk II, d’acord amb Steinmeier).
Hi ha més exemples?
Cal recordar també Westerwelle que el 2011, com a ministre d’Exteriors, es va abstenir al Consell de Seguretat de les Nacions Unides quan es tractava d’autoritzar la desastrosa intervenció nord-americana a Líbia. A Alemanya, en el marc de l’OTAN, Estats Units hi té 40.000 soldats estacionats, als quals cal afegir els bombarders proveïts de bombes atòmiques, i a Wiesbaden es troba el Centre de Comandament de les forces armades dels Estats Units per a totes les operacions a l’Orient Mitjà, incloent-hi ara mateix el bombardeig de l’Iran. Merz no n’ha dit ni pruna. Fet i fet, seguint les passes de Schröder, i també de Merkel. Ara bé, fins a quin punt, amb exactitud, això ho hauran d’esbrinar els historiadors futurs.
¿No hauria d’haver-se oposat més enèrgicament el canceller alemany Merz a Netanyahu? Perquè ara com ara, no ens trobem segons els experts davant la pitjor crisi d’energia de tots els temps?
Hauria, hauria… Sobretot perquè realment en aquest cas ja no va d’una crisi d’energia, d’uns “experts” d’ací o d’allà. Estem parlant d’una conflagració mundial. I un té la temptació de dir que en comparació amb això, el petroli que ens cal, ja el comprarem, en cas de necessitat, als russos. Només podem especular sobre el que faran Trump i Netanyahu ara. L’únic que sabem és que poden decidir el que vulguen pe no demanaran l’opinió de cap canceller alemany, perquè està clar que al final acatarà, facen el que facen.
El món està en guerra, tot i que no s’enfronten dos blocs com en les dues guerres mundials del segle XX. Vivim ja una tecera guerra mundial?
Totes les guerres són diferents. En la Primera Guerra Mundial s’esfondraren els imperis feudals, en la Segona Guerra Mundial la qüestió era la derrota de dues grans potències regionals, Alemanya i Japó, que volien sotmetre les seues “àrees d’influència”. El resultat en va ser un món partit en dos, amb dues potències vencedores, els EUA i l’URSS, cadascuna amb el seu imperi, una expansiva, l’altra entrebancada per si mateixa i el seu rival (“containment”) fins que al final del segle XX es va dissoldre d’una manera sorprenentment pacífica. Després, més de tres dècades d’un ordre mundial unipolar en el qual no hi havia dia que la potència central no duguera a terme una guerra en algun lloc del món. D’això se’n va dir “estabilitat”. Avui vivim el declivi de la superpotència que no acaba de decidir-se entre el replegament i la resistència, amb tendència a la resistència.
Encara una ullada a la bola de vidre: com seria una tercera guerra mundial?
Els Estats Units atacarien de seguida la Xina per tal d’intentar aturar el seu ascens fins ara imparable. (Segons la doctrina de seguretat nord-americana vigent no por haver-hi a la Terra cap potència equiparable als Estats Units.) A més, entre altres coses, mirarien de pressionar Rússia des d’Europa Occidental, probablement a través de l’OTAN, per tal d’evitar, en primer terme, que ajudés la Xina i, en segon terme, per tal d’obligar la Xina a derivar recursos per a donar suport a Rússia. Japó i l’Europa-OTAN, especialment Alemanya, es veurien forçats a posar-se al costat d’Estats Units. Ja ara la guerra d’Iran no pot ser massa curta per a Israel perquè a l’ombra d’aquesta guerra pot prosseguir discretament l’annexió i la neteja ètnica de Gaza, Cisjordània i el sud del Líban. Tota la resta rau, amb Clausewitz, en la boira d’un camp de batalla en expansió.
Wolfgang Streeck (1946), sociòleg, fou director de l’Institut Max Planck de Recerca Social de Colònia fins el 2014. Es membre de la Berlin-Brandenburgischen Akademie der Wissenschaften i de la British Academy així com Honorary Fellow de la Society for the Advancement of Socio-Economics. Autor entre altres de llibres com Gekaufte Zeit. Die vertagte Krise des demokratischen Kapitalismus[Comprando tiempo. La crisis pospuesta del capitalismo democrático, Katz, Barcelona,2016]. En català se’n va publicar la seua obra Com acabarà el capitalisme? Assaigs sobre un sistema en fallida, Traducció de Josep Ventura, Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, València, 2017.
Aquesta entrevista aparegué a Frankfurter Rundschau el 28 de març del 2026. Traducció de Gustau Muñoz.
