Sal·lus Herrero i Gonar
Lourdes Toledo Lorente, valenciana de València, és escriptora i periodista. En pocs anys va passar de fer classes al sistema educatiu, de l’estat espanyol i dels Estats Units a revelar-se com una periodista de raça, “tot terreny”, especialitzada en la literatura i l’escriptura, sense descuidar la vessant docent. En pocs anys ha fet una tasca enorme, amb tallers d’escriptura, llibres sobre l’edició, la cultura, la memòria de les dones i els homes, la política, la música, la passió dels llibres, articles a la premsa, converses amb escriptores i editors, dietaris sobre la seua vida, llibres col·lectius, d’erotisme… Entre els quals, Amèrica endins (Dietari 2014-2017, ed. Bromera, 2019, La inquietud. Dietari 2018-2021 (Pagès, 2021), Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció (Afers, 2022), Lluny d’Amèrica (Bullent, 2023), recentment ha publicat un relat de memòries, El sol de l’hivern (Viena edicions) i L’aventura del llibre en català. Converses sobre l’edició entre dos segles (Comanegra); també, Efervescència programada (Bromera, 2025), on desvetlla, de manera desinhibida i amb sentit de l’humor, les seues pròpies reflexions sobre la sexualitat i els canvis en les preferències sexuals al llarg de la seua vida; també ha estat editoria del volum Estellés. Mirades i records (IAM), i ha col·laborat a Una casa que ens sigui llar (2025), llibre sobre canvi climàtic i literatura promogut pel PEN Català i coordinat per Miquel Àngel Llauger. És una llàstima que les televisions “valencianes”, tant, adés, Canal 9, com ara mateix, À Punt, odien tan profundíssimament la literatura catalana feta al País Valencià i no facen cap entrevista ni publicitat d’aquests llibres tan interessants que retraten la nostra contemporaneïtat, l’ara i l’ací, tot i que per a aquesta cotmesa es va crear la RTVV, tan antivalenciana; però, també hem de criticar (i ho critiquem, amb cordialitat), que, des de TV3, encara censurada i prohibida per les dretes antivalencianes i anticatalanistes, no entrevisten prou als escriptors valencians que escriuen en català; abans, quan Xavier Grasset, del Baix Ebre, dirigia Més 3/24, era habitual que dugués gent valenciana que publica llibres per a ser entrevistada; per desgràcia, a l’actual programa Més nit, 3/24, ha minvat el nombre de valenciana gent que es convocada per l’edició de llibres en català; si la gallina de dalt sempre caga a la de baix, els centres sempre obliden i menyspreen a les “perifèries”; i, actualment, les Illes i el País Valencià, governats per mandataris de la dreta radicalitzada, obertament, pugnen per exterminar el valencià, per ofegar el nostre català, amb l’ajuda de “pseudo-filòlegs” al seu servei; per tant, abandonats per tot déu, hem passat a ser “el cul del món”, escopits i aixafats per gent mediocre, miserable i plena d’odi contra la llengua pròpia del País Valencià i de la resta del nostre domini lingüístic catalanoparlant.
Crazy Brave. Una dona valenta, de Joy Harjo, traducció de l’anglés al català de Lourdes Toledo, editat per Lletra Impresa, primera edició, 2021, és un dels llibres que ha estat proposat al curs Memòria de dones de la Universitat la Nau Gran de València; aquest sobre les memòries de Joy Harjo, junt a llibres d’altres escriptores, molt interessants i valuoses, com Natalia Ginzburg, Maria Aurèlia Campany, Aurora Bertrana, Gertrude Stein, Vivia Gornick, Tara Westover, Sandra Cisneros, Lucia Berlin, Margarite Duras, Tove Ditlevsen, Maryse Condé, Maria Campbell, Isabel Figuereido, Maya Angelou, Rebecca Solnit, Joan Didion, Jeanette Winterson, Deborah Levy, Le Ypi, Dacia Maraini, Mireille Gansel, Jamaica Kincaid, Geraldine Schwarz, Joyce Lussu, Isadora Duncan, Annie Ernaux, Teresa Pàmies, Virginia Woolf, Khaterine Mansfield, Simone de Beauvoir, Doris Lessing,…
Joy Harjo, com s’anota a la solapa d’Una dona valenta, va nàixer el 1951 Tulsa Oklahoma, on viu actualment, i és membre de la nació muuscogee (creek). Escriptora, poeta i música, ha estat una intel·lectual clau de la segona onada de la Native American Renaissance de final del segle XX.
Coneguda sobretot com a poeta, Joy Harjo -que es graduà a la Universitat de Iowai – ha impartit classes a la Universitat de Nou Mèxic, ha publicat molts poemaris, ha editat revistes literàries, ha escrit guions i ha format part com a saxofonista de la banda Poetic Justice.
Ha rebut nombroses distincions, com ara el Premi a la Trajectòria del Cercle d’Escriptors Nadius d’Amèrica de 1995, i el 2022 el premi PEN Open/Book pel poemari A Map to the Next World: Poetry and Tales. El 2019 va ser nomenada United States Poet Laurate. Ha estat membre fundadora de Consell de Directors de la Fundació per a les Arts i Cultures Natives, on s’exerceix actualment com a membre del Consell Assessor Nacional. El 2012 va publicar Crazzy Brave: A Memoir, en primer llibre de l’autora traduït al català. Es va publicar primer en català que en castellà; aquest sol fet ja és prou important per a ser assenyalat als diaris i programes del nostre domini lingúístic… I tanmateix, el monstre del silenci s’ha apoderat del tot; ni una entrevista, ni un esment, cap remarca, ni tan sols als suplements de cultura i llibres.
Abans de l’inici de Crazzy Brave, Lourde Toledo escriu: «El meu agraïment a Vicent Berenguer per la lectura atenta de la traducció i pels seus suggeriments. També vull mostrar el meu agraïment als editors de Lletra Impresa, Juli Capilla i Mercè Climent, per creure en aquesta aventura del llibre. Gràcies per la seua lectura pacient i minuciosa». L’editorial de Juli i Mercè, Lletra Impresa és una editorial petita, de molta qualitat, en aquest cas, podem dir allò de l’ecologisme lligat a la critica al consumisme i el productivisme desaforat: allò petit és bell; menys és millor.
En una mena d’Introducció, titulada La reserva i la imaginació, Lourdes Toledo, exposa un aforisme de Sherman Alexie: «De vegades sembla que l’única cosa que podem fer els indis és parlar dels desapareguts […]. La imaginació és l’única arma a la reserva». Caldria fer extensiva aquesta reflexió de la reserva dels indis, de l’arraconament, la minorització estructural i la marginalització sistèmica, a altres nacions sense estat propi com la nostra, on un estat imposat per la força bruta de les armes i de les lleis injustes; un estat que oprimeix, reprimeix, censura, prohibeix, invisibilitza, arracona, minoritza i espolia les terres, l’economia, les comunicacions, les infraestructures de l’eix de la Mediterrània, les inversions, la llengua… Posem per cas, els mitjans de comunicació espanyols, aclaparadorament, en castellà, ajuden a fragmentar el català i les cultures catalanes per ubicar la nostra llengua i cultura pròpia en una situació de precarietat, discriminació, desigualtat i menyspreu permanent. Una manca de reconeixement sistemàtic, com denunciava Rafael Ninyoles a Quatre llengües per a un estat, fa quasi 50 anys.
Explicita, Lourdes Toledo: «Envoltada de mitologia tribal i de records ancestrals, de música i poesia. Joy Harjo evoca i desgrana en Una dona valenta (Crazy Brave) el seu itinerari vital fins a convertir-se en poeta. Nascuda a Tulsa, Oklahoma, la destinació final del Sender de les Llàgrimes, nom històric que rebé la ruta del desterrament (i la marxa forçada) dels indis durant el segle XIX, Harjo va créixer aprenent a escapolir-se d’un padrastre dèspota que maltractava la família i madurà entre dos marits que reproduïen aquell funest model d’home i pare. Per a sobreviure a tanta tristesa i dificultat, l’escriptora va construir(se) des de molt jove un refugi en la seua imaginació, i va trobar recer i inspiració en una vida espiritual profunda, unida a la força de la natura i als seus ancestres.»
Vivim en un mon que camina acceleradament cap al col·lapse planetari per les agressions sistèmiques al ecosistemes vitals que fan de pulmons, cor, renyo, fetge, pell, músculs, carn i ossos de la Terra. En aquest context crític, l’exemple de les comunitats de les nacions indígenes que tenen una concepció sagrada de la natura, dels rius, de les muntanyes, dels arbres, de la terra, de les roques i dels paisatges, poden servir-nos d’exemple, de referència i de manera de viure més harmònica i equilibrada. Cal canviar radicalment les nostres maneres de viure tan contaminants i insostenibles, per tal d’aturar una destrucció global suïcida; intel·lectuals ecofeministes, com Vandana Shiva van crear el Moviment Chipko per tal d’abraçar els arbres, impedir que els tallaren per salvar els boscos i rebel·lar-se contra la desertització, ja que els arbres guarden l’aigua, són rebost nutritiu i generen elements vitals per sobreviure; igual com Wattari Mathai, que des Nigèria, Àfrica, s’ha dedicat a plantar arbres contra la desertització, en relacionar el feminisme amb l’ecologisme, la defensa de la natura i de la vida.
Joy Harjo, a través de les seues visicituds personals, una odissea, narra la complexitat de construir una vida com a dona, índia i pobra al bell mig de l’Amèrica profunda, que ens recorda els versos de Maria Mercè Marçal, «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, declasse baixa i de nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». De la seua presa de consciència als anys seixanta i setanta, a la lluita pels drets civils i als moviments reivindicatiu orientats a recuperar els orígens i la identitat dels afroamericans, però també dels indis. Entre el record i l’oblit, conclou Toledo, Harjo dibuixa amb coratge i lirisme els camins enrevessats de la traïció i de l’amor, de la lluita per la supervivència, la individual i la del seu poble, i dels somni esmicolats al llindar de la darrera empenta per a recompondre’n peces. Com ho explica Joy mateixa:
«Al meu país s’estava muntant una revolució. L’havia vista nàixer mentre estava a l’escola índia quan una manera nova d’entendre l’art començava a quallar entre nosaltres. La nació índia començava a alçar-se com una mena d’onada gegant, una presa de consciència inspirada en el moviment de lluita pels drets civils. Ens despertàvem a cada racó del país, a Alcatraz, a Pine Ridge, a Minneapolis, a Washintong, D.C. Com a estudiants que pertanyíem sal Kiva Club, l’organització índia universitària estudiantil, ens enceníem davant la possibilitat d’aconseguir pau i justícia per al nostre poble. Estàvem al peu del canó en la lluita […] Encara que els negres americans ens havien inspirat, els indis érem diferents. Molts de nosaltres no volíem convertir-nos en americans al cent per cent. Desitjàvem preservar la integritat de la nostra cultura i reivindicàvem la vitalitat de les nacions tribals. Aspiràvem a ser guerrers, artistes i somiadors del segle XX en el solc de la tradició i de la contemporaneïtat.»
Assenyala, Lourdes Toledo que coneguem de la revolta contra l’esclavatge i la lluita pels drets civils dels afroamericans, hem vist documentals i pel·lícules sobre Malcom X, Martín Luther King, sabem què va fer Rosa Parks lluitant contra la discriminació i l’apartheid a que estaven sotmesos la població afro-estadounidenca, però molt poc sabem sobre la situació d’opressió, vexació i humiliació en què els nadius americans han viscut als Estats Units durant els darrers dos segles, i encara en les últimes dècades… Tots, d’infants, hem vist al cinema els films de vaquers i indis, on els homes blancs, els colons, els victimaris, els botxins, són representats i adornats amb totes les qualitats i virtuts humanes, i, els indis, sent les víctimes, els presenten amb una crueltat ferotge; remarca Toledo que blancs i indis viuen en mons paral·lels, separats, viuen d’esquena uns dels altres dins d’una incomprensió i un ressentiment que no té límits. Realment, és una història complexa i dolorosa, coneguda per pocs i deliberadament desdibuixada, tergiversada, manipulada i distorsionada, on la realitat es gira de l’endret a l’inrevés.
En Una dona valenta, ressona aquest dolor, explicita Toledo, darrere d’una història i una relat de vida que captiven i encoratgen des del principi fins al final. Afig «Des de l’infantesa a Tulsa, passant per l’adolescència i el despertar artístic i amorós a Santa Fe, fins a una maduresa peremptòria a Albuquerque, en aquest llibre Joy Harjo evoca les pèrdudes i també les retrobades mentre reviu com va construir-ne una de ben poderosa, la seua»: «Que els nostres ulls i la nostra oïda continuen obertes per a escoltar i (re)conèixer els ancestres. Que recordem la història. Que aquesta història siga aliment de la vostra», escriu Harjo en els agraïments del llibre.
Lourdes Toledo recull, l’opinió d’una companya de Harjo a la Universitat d’Iowai, Susana Cisneros: «Harjo ha estat sempre capaç de mirar amb altres ulls a banda dels seus. La seua escriptura és el testimoni d’aquest do. Les seues memòries honoren el seu testimoni personal tant com el de tots aquells que es quedaren al llarg del camí. El viatge i la protagonista són un regal per a tots aquells que lluiten per obrir camí». Per tant, Toledo, conclou que Una dona valentaés un relat de mirada incissiva, alhora que panoràmica, podriem afegir també, l’acció ‘transformadora’ malgrat les reserves i els intents sistemàtics i constants de minorització, arraconament i extermini. Els trets de la seua vida i obra són la perseverança, la imaginació, la resistència, l’estudi, el treball i el seu sentit de l’humor que han ajudat els natius americans a sobreviure com a poble. Al País Valencià ens cal aprendre la lliçó i tenir moltes Joy Harjo, o Sherman Alexie, nascut i criat a la reserva spokane, a l’Estat de Washington, tant pel que fa a consciència nadiu per preservar llengua pròpia, la cultura i les tradicions de resistència que ens fan millors i la relació amb la natura molt més harmònica, respectuosa i equilibrada; Toledo confessa que ha visitat algunes d’aquestes reserves, ha parlat amb aquests autors de literatura nadiua per entendre millor la seua situació com a poble en risc i entendre la màgia del seu art i de la seua manera de viure unida a la natura que ens envolta sense destruir-la, fins a posar en perill d’extinció humana al planeta Terra. Remarca, Toledo, la narració testimonial i poètica, escrita al llibre en cursiva els bocins més explícitament poètics, plena de ritme, intensitat, delicadesa, elegància i imatges plenes de bellesa que evoquen alguns dels seus millors llibres de poemes, com ara The Woman Who Fell From the Sky o A Map to the Next World on Harjo escrivia aquests versos: «Crucial to finding the way is this: there is no beginning or end. You must make your own map» (És fonamental per trobar el camí saber això: no hi ha principi ni final. Heu de traçar el vostre propi mapa). Relaciona, Lourdes Toledo, la lluita d’Harjo amb aquella cançó dels vuitanta que van escriure i compondre Patti Smith i Fred Sonic Smith i que s’ha convertit en un himne de protesta per a distintes causes arreu del món: People have the power (La gent té el poder); el món es pot canviar, sobretot quan va desbocat cap a un penya-segat, com un tren accelerat, sense frens d’emergència, que suggeria Walter Benjamin, on la revolució era frenar, decréixer, apurar un ritme frenètic que deteriora les potencialitats vital de la Terra…
Els relats de Joy Harjo, com assenyala Toledo, són camí, mapa, rumb, troballa, orientació, testimoni, referència, pelegrinatge, brúixola per poder caminar cap endavant, coneguent el passat i el present, sense perdre cap dels punts cardinals i trobar el «seu» lloc en el mon; tant personal com socialment i col·lectivament, com a poble diferenciat i marginat. Precisament, Una dona valenta és un mapa vital i un relat dividit en quatre parts, que responen als punts cardinals: est, nord, oest i sud. Parts i punts que marcaren l’itinerari existencial de Joy Harjo, des d’Oklahoma, passant per Nou Mèxic, primer a Santa Fe, al nord, i després cap al sud, a Albuquerque, continuant per Iowai i tornant de nou a Oklahoma. La premi Nobel de Literatura, Toni Morrison, escriu Toledo, afirma que si escriure és «una manera de pensar», escriure poesia per a Joy Harjo és, a més, «una manera de viure», com diu el significat de Harjo en la seua llengua tribal: «imprudent en la batalla», o «boja de coratge», sempre guanyant-se el nom que du amb una vida d’autèntica «guerrera boja de coratge» en allò que ha elegit fer i ha gosat escriure: professora, artista, cantant, autora de cançons i llibres infantils, però sobretot poeta, Horja fou un referent clau en la segona onada de la Native American Renaissance, a final del segle XX. La seua obra poètica és sorprenent, combativa i sobretot bella. Com digué Adrienne Rich: «Joy Harjo és una de les poetes autèntiques de la nostra imaginació plural i en eclosió de final de segle».
I acaba l’excel·lent introducció, Lourdes Toledo, assegurant: «Sempre evocaré amb alegria el seu descobriment, una nit de final d’estiu del 2016, al caliu d’una foguera vora el riu Pecos, a prop de Santa Fe. Un moment màgic, sens dubte.» I nosaltres celebrem i agraïm aquest descobriment i la seua traducció al nostre català perquè llegint els escrits de Joy Harjo, podem veure quin és el destí dels pobles colonitzats, provincians, que es deixen vèncer i empresonar en reserves, censurats, esquarterats, fragmentats, dividits, separats, disgregats, limitats i encerclats en petites reserves o comunitats autònomes isolades; sovint, completament aïllades, amb voluntat d’encerclament, de tancament, de foscor i d’estretor d’horitzons i de mentalitat, tot i mantenir llengua, cultura, orígens, història compartida i una construcció d’identitat significativa i pròpia assetjada per un estat colonial; uns estats acostumat a genocidiar ecosistemes vitals, llengües, cultures i nacions indígenes considerades, amb menyspreu, sadisme i crueltat, subordinades i ben prescindibles; és un estímul per a la gent de pobles estigmatitzats com a «tribals», minoritzats, criminalitzats, estereotipats, deshumanitzats, per rebel·lar-se; perquè els racistes, supremacistes i opressors no puguen continuar la seua dominació, l’espoliació, l’assimilació i l’extinció de les llengües pròpies dels natius oprimits pels estats que imposen la seua llengua oficial per tal de liquidar i exterminar la llengua, la cultura, els ecosistemes vitals, l’economia, la història i les societats dels «indigenes»; com cantaven Raimon i Ovidi Montllor, quan explicaven que ens havien amagat la nostra llengua, cultura, història i els somnis a l’escola de la dictadura (i inclús de la «democràcia») i ens havien imposat, a sang i foc, amb maltractament, agressions, tortures, paranys i lleis injustes i discriminatòries que encara persisteixen; una llengua, una cultura, una història i uns somnis aliens, imposats, dictatorialment, totalitàriament. Com va fer l’imperialisme espanyol en La conquesta d’Amèrica, i denuncia Svetan Todorov, com va fer l’imperialisme anglosaxó a Amèrica del Nord, contra les comunitats indígenes oprimides, discriminades i en procés d’extermini; també, en procés de treball, de lluita i d’esforç constant per tal de resistir i sobreviure a les estratègies genocides d’un nacionalisme d’estat de tall imperialista… Aquests miserables racistes, són experts en atiar l’odi, en generar hostilitat contra la llengua pròpia dels nadius; en fer que els nadius senten la seua pròpia llengua i cultura com a odiosa, indesitjable, aliena. Amb aquest propòsit atien la discòrdia i l’hostilitat, posen paranys, fan trampes, votacions a l’escola, mutilen i censuren la literatura, la música, l’art, el món sencer, si és d’expressió nadiua, per tal de fer-lo odiós i aniquilable.
Joy Harjo, després de dedicar el seu llibre: «Als guerrers del cor,/ als meus mestres/ de l’Est/ el Nord/ l’Oest i el Sud,/ els d’amunt i els d’avall./, com si fos José Luís Borges a El Aleph (1949), quan contempla la bola del món i copsa el món sencer fins a tots els detalls més petits, escriu Harjo: «Una vegada vaig viatjar lluny, molt lluny, per damunt de la terra. Aquest estimat planeta que considerem la nostra casa estava cobert per una malla elàstica de llum. Me’l mirava amb neguit i veia com brillava, s’allargassava, s’assuavia, s’atenuava i lluïa, conformat per l’esforç col·lectiu de tota la vida que hi bullia. La dissonància generava més dissonància. L’harmonia generava més harmonia. Vaig veure revolucions, sequeres, fams, i el naixement de les noves nacions. La més humil amabilitat era la que més llum donava. Res no era sobrer.» Res no és mesquí. Perquè Joy ho escriu tot amb l’elegància de la bondat, la llum del sol, l’harmonia, la tendresa, l’equilibri, l’estima, l’arrelament a la terra i la bellesa d’un estil poètic que enlluerna la terra i l’ompli de goig, de joia, de claredat i una il·luminació extraordinària de sororitat amb els ecosistemes vitals i la resta d’éssers vius… Sense la riquesa de la diversitat cultural humana i la varietat de la natura i dels ecosistemes vitals, no podrem fer que la Terra continue sent la nostra llar; com denunciava, d’adolescent, Greta Thunberg, el planeta Terra, la nostra casa, està en flames. Els indigenes, amb una mica de consciència, sempre han de defensar la terra, la llengua, la cultura i la natura, com a fonament i possibilitat de futur. Sense abandonar mai la tasca i l’esperança en que, si s’ho proposem, podem capgirar el “destí final” que “ells” voldriem que tinguérem… Quan més odi i més hostilitat, més resistència, més energia, més consciència, més treball i més combat contra els opressors i còmplices dels genocidis contra els indígenes.
