Sal·lus Herrero i Gomar
A Els orígens del totalitarisme i el segle XXI, Young-Bruehl adverteix que seria una temeritat analitzar els fets dels segle XX i XXI que Hannah Arendt no va viure ni analitzar per tal d’indicar que és el que ella diria; no obstant això, fa servir la petjada i les anàlisis d’Arendt a Els orígens del totalitarisme i altres obres, per analitzar alguns esdeveniments del segle XX i XXI, amb traces de racisme, antisemitisme, imperialisme, genocidi i protototalitarisme o totalitarisme. Fet i fet, fa servir la graella analítica d’Arendt per analitzar esdeveniments que han sacsejat la fi del segle XX i el segle XXI, des de l’antisemitisme polític, el racisme, la globalització, els camps de refugiats, les poblacions considerades com a «excedents humans», exterminables, sense dret a tenir drets, els fonamentalismes religiosos amb finalitats polítiques, l’adopció de mètodes totalitaris per a combatre el totalitarisme (el suport des de la CIA als Germans Musulmans, a Al Qaeda), també el discurs sobre la «Gran Sèrbia» i les conseqüències als Balcans, sobre el «Gran Israel» i els efectes sobre Palestina, el genocidi a Darfur, Ruanda, cal pensar amb claredat el que ha passat després de la caiguda del Mur de Berlín i els atacs al World Trade Center i el Pentàgon, que inicien l’anomenada «guerra contra el terror», l’ús de «l’Eix del Mal» de Reagan per a qualificar els adversaris imperials; els anys de col·laboració entre els Estats Units, Rússia, Xina i Europa, l’inici de tensions i de signes del temps ‘innovadors’, que podríem seguir pensant amb les claus hermenèutiques d’Arendt, en l’enfrontament entre els Estats Units i Europa, entre les relacions d’amistat entre Trump i Putin, l’aproximació Xina-Europa, la perspectiva de col·lapse socio-ecològic a escala planetària…
Young-Bruehl escriu: Quan Arendt començà a escriure Els orígens del totalitarisme (publicat el 1951), després d’una dècada de viure com a refugiada, les condicions que li podrien permetre enfrontar-se a la realitat –unes condicions que només havia entrellucat en la biografia de Rahel Varnhagen- ja existien. Els orígens del totalitarisme és l’obra d’una dona que havia anat més enllà de les seues intuïcions o percepcions anteriors. En la realització d’aquesta obra, Heinrich Blücher fou un suport fonamental, que li donà estabilitat. A més aportà la seua passió i coneixements com a historiador militar autodidacte al llibre de la seua dona, una circumstància que ella reconegué dedicant-li l’obra. Arendt també estava en relació epistolar permanent amb Karl Jaspers i anava a veure’l tots els anys. En la seua connexió constant amb el món, que implicava un compromís fervent, va escriure un llibre que cap romàntic, del passat o del present, podria haver imaginat. Llegir Els orígens de totalitarisme és com visitar un museu on s’exposa un gran mural dels segles XIX i XX que no et pot acabar mai, una mena d’enorme Guernica per als historiadors. Hans Morgenthau, en un seminari a la New School for Social Research, al que va assistir Young-Bruehl encorajada per Arendt, que li va dir: «Serà molt pràctic per a tu»… Morgenthau era molt crític, com Arendt, sobre com s’estudiava la política a les universitats americanes i els feia llegir els llibres d’Arendt com a models de teoria política, un manual de camp, historiadora molt precisa i basada en els fets, com Tucídides. «Pots discrepar amb ella sobre moltes coses -ens deia amb el seu fort accent alemany- però és la primera que va entendre què és el feixisme». Arendt confessa que quan reberen les primeres notícies, davant el fet impensable, inconcebible, que hi havia fàbriques de mort funcionant dia i nit a tota l’Europa Oriental controlada pels nazis, la commoció, amb Heinrich Blücher i el grup d’emigrants: «Al principi, [al començament de 1943] no ens ho podíem creure.. perquè era militarment innecessari i absurd… Mig any després, quan ja disposàvem de proves fefaents, finalment ens ho vàrem creure. Abans ens podíem dir: bé, mira, tenim enemics. És del tot natural. Per què no hauria de tenir enemics un poble? Però això era diferent. Era com si hagueren obert de bat a bat les portes de l’abisme. Perquè sempre tenim l’esperança que les coses poden ser rectificades, políticament, que tot pot tornar al seu lloc i esmenar-se. Però això no. Mai s’hauria d’haver permès que una cosa així passés… Ningú de nosaltres se’n sabia avenir, ni de bon tros».
Morgenthau, fou l’únic membre de l’administració de Lyndon Johson que va dimitir del Consell Nacional de Seguretat, en protesta per la guerra de Viternam que havia començat a criticar públicament en 1965; quan discutia Els orígens del totalitarisme, Morgenthau tenia present un interrogant de fons relacionat amb el seu contingut: estava esdevenint l’Estat nord-americà feixista a final de la dècada de 1960? La seua resposta, recolzada en el manual de camp (Els orígens del totalitarisme), era que tot i que hi havia molts elements feixistes o protototalitaris als Estats Units, i molt de perill, les proteccions amb què comptava la democràcia americana feien pensar que s’evitaria que el país caigués en el totalitarisme. La pregunta de Morgenthau i els seus escrits, com s’indica en una nota a peu de pàgina bé mereix una lectura atenta en aquests temps de foscor, especialment la seua asseveració sobre els líders nord-americans: «El govern es confecciona un món imaginari que el satisfà i després comença a creure en la realitat d’aquest món i actua com si fos real». La pregunta de Morgenthau sobre si esdevenia feixista els Estats Units, amb el segrest del president de Veneçuela i la seua muller, les amenaces de Trump sobre la invasió de Groenlàndia, la deportació dels immigrants, l’assassinat de gent indefensa per les brigades de policia ICE, l’assalt de les cases a la recerca d’immigrants, configuren un escenari de protofeixisme i proto-totalitarisme inquietant, amb la llum que aporten les mobilitzacions contràries a les polítiques racistes, imperialistes i anti-immigració de Trump… Els contrapesos de la tradició ‘democràtica’ nord-americana, seran prou per aturar aquest feixisme actual que observem, fefaentment, gràcies als mitjans digitals d’escala globalitzada? O el món sencer s’arrossega cap a una mentalitat que -amb una indiferència pròpia d’Eichmann envers la vida i la mort- identifica la gent com a supèrflua i condueix a les tècniques imperialistes de guetització i massacre que Hannah Arendt va descriure amb tanta precisió? S’aplica a l’interior dels Estats Units, com un boomerang el que Noam Chomsky i altres no han fet més que denunciar en l’anàlisi de l’imperialisme nord-americà?
A l’Epíleg, Gustau Muñoz, subratlla que «A mesura que passa el temps, la figura de la filosofa i pensadora política Hannah Arendt (1906-1975) es va engrandint”. Un cas poc habitual. La reflexió i les anàlisis de Hannah Arendt el que fa als determinants de la tragèdia del segle XX no perden capacitat d’incitació, tot i les grans transformacions esdevingudes -tan importants com la fi de la Guerra Freda, el pressumpte triomf de la democràcia o la globalització econòmica – i la distància temporal. Al seu gran llibre Es orígens del totalitarisme (1951), reeditat i reelaborat successivament, Arendt va analitzar de manera penetrant els tres grans focus de tensió que abocaren el «món d’ahir» a un camí d’aautodestrucció. I ens suggereixen preguntes punyents. Fins a quin punt el món d’ahir no és també -en alguns aspectes decisius- el món d’avui.
Hannah Arendt, explica Muñoz, és la filosofa de la llibertat, de la vida activa, de la deliberació en l’espai públic, del pluralisme humà, de la democràcia. Acobla la seua reflexió en una filosofia molt estimulant sobre la condició humana. Com a pensadora política fou capaç d’integrar els tres grans eixos o ressorts de la deriva autodestructiva d’Europa i el món en el seu conjunt al segle passat: l’antisemitisme, l’imperialisme i el totalitarisme. Els tres eixos que remeten a factors de violència i sotmetiment: els règims totalitaris del segle XX, que no eren merament tiranies o dictadures; la pulsió d’extermini a què condueix o pot conduir la negació de l’altre, que es concretà tràgicament en l’Holocaust: l’imperialisme ultramarí o «continental» com a negació dels drets, opressió nacional, explotació, saqueig i finalment origen de conflictes sagnats i de guerres amb altres imperialismes. Una tríada anorreadora.
Adverteix, Gustau Muñoz, que els eixos analítics d’Arendt sobre les catàstrofes que atien els racismes, els imperialismes i els totalitàrismes, són fonamentals i indefugibles fins i tot. En un escenari amb amenaces globals a frec de l’abisme i amb un augment d’un militarisme sinistre, amb un món farcit d’arsenals nuclears, les societats humanes, es troben de nou davant d’una prova molt dura i arriscada. S’hi juga, literalment, la supervivència com a societat civilitzada, i tot es podria pensar que -segons com – la mera supervivència dels humans, dels mamífers… Amb Hannah Arendt, Muñoz, es pregunta si es pot confiar amb la solidesa de les defenses constitucionals als Estats Units per a resistir en una època de concentració del poder, d’afebliment dels «controls i contrapesos», de distorsió sistemàtica de la informació que arriba a capes àmplies de la població,, de fusió del poder econòmic i el poder polític? Vet aquí les fonts del neguit en el present.
L’actualitat de Hannah Arendt és esclatant, conclou, Muñoz i ho explica: Alguns dels determinants de fons que causaren el suïcidi d’Europa al segle XX, romanen actius i amenacen en reproduir-se a escala mundial,, i fins i tot han pres forces renovades o han assumit noves formes insidioses i carregades de perill. És de gran interès la comparació entre períodes històrics, per a fer llum sobre la situació actual. Com va dir Joan Fuster en un aforisme inspirat, sovint comparar és començar a entendre. En temps d foscor, a més d’entendre, haurem de transformar la realitat d’un tren sense frens, que va desbocat per raïls, com més va, més deteriorats, fràgils i inestables.
Aquest llibre L’actualitat de Hannah Arendt, de Young-Bruehl, és una iniciació excel·lent i entenedora de la trajectòria intel·lectual i l’obra teòrica d’un dels referents cabdals del segle XX que manté una vigència absoluta en el nou segle. L’obra de Hannah Arendt ha deixat una petjada inesborrable per reflexionar i analitzar la políica, la participació dels humans en el món, les formes de violència, de brutalitat, de dominació, de poder, d’extermini, d’exclusió, d’estigmatització, la llibertat, la dignitat, la vida, el naixement, la decència, el dret a tenir drets, la situació dels pàries, dels refugiats, dels humans considerats «gent excedent», sense una protecció adequada per banda d’uns organismes internacionals impotents, distorsionats pel dret de veto de les superpotències imperialistes mundials i sobrepassats per poder pal·liar i transformar les situacions dramàtiques dels camps de refugiats, de les devastacions militars a Gaza, Ucraïna, Sudan, Iemen… davant d’uns riscos ecològics enormes, tot i el negacionisme idiota de l’extrema dreta mundial; sense una política democràtica vinculada als drets humans, socials i ecològics, només resta la imposició per la força bruta, la guerra, la incivilitat, l’assassinat de la dissidència, la foscor i el campi qui pugui… que augmenta els perills i la desfeta creixent; estem condemnats a cercar rajos de llum i eixides, altres maneres de produir, treballar, consumir i viure, enmig d’una Terra destrossada, d’ecosistemes vitals ferits de mort i humans sofrents, mentre uns pocs fan guanys mil·lionaris amb la necropolitica, en la fabricació i el tràfic d’armes, en les guerres i les devastacions, tot i que als negocis els anomenen “reconstruccions”…
Annex:
Obres de Hannah Arendt: hi ha una relació d’obres de Hannah Arendt en les edicions citades per l’autora al llarg del llibre a ls notes a peu de pàgina (Hi afegim les traduccions catalanes existents).
Ací, només esmentaré les obres d’Arendt o sobre les seues obres en català:
The Human Condition, University of Chicago Press, Chicago, 1958. Trad.cat: La condició humana, trad. d’Oriol Ferrés, inclou una «Invitació a la lectura» per Imma Monsó. Edicons 62, Barcelona 2023 (1ª ed. Empúries, Barcelona, 2009).
Between Past and Future: Six Exercises in Political Thought, Viking, Nova York: 1961. Ae n’hi afegiren dos assaigs més en 1958: nova edició, 2006. Tres assaigs d’aquest volum – «La crisi de l’educació», «La crisi de la cultura, el seu abast social i polític» i «Veritat i política” – foren traduïts al català dins del volum La crisi de la cultura, Barcelona, 1989.
Men in Dark Times, Harcourt, Brace and World, Nova York: 1968. Un dels assaigs que integren aquest volum ha estat traduït al català com a llibre: Walter Benjamin 1992-1940, trad. De Yannick Garcia, Flâneur, Barcelona: 2024.
On Violence, Harcourt, Brace and World, Nova York: 1970. Inclòs també a Crisis of the Republic. Trad. Cat: Sobre la violència, ed. i pròleg de Fina Birulés, trad. d’Àngela Lorena Fuster i Gerard Rosich, Institut Català Internacional per la Pau/Angle Editorial, Barcelona: 2011.
En una nota del traductor s’adverteix: «Cal esmentar també en català el volum de Hannah Arendt, Participar del món. Escrits 1940-1945, ed. a cura d’Stefania Fantauzzi, trad. d’Anna Soler-Horta i Edgar Straehle, Lleonard Muntaner, Palma: 2020. I també Adelbert Reif (ed.) Converses amb Hannah Arendt, trad. de Ramon Farrés, annex de Xavier Antich, Lleonard Muntaner, Palma: 2006. Aixó com els llibres de Fina Birulés Hannah Arendt: llibertat política i totalitarisme, Gedisa, Barcelona: 2019, i Hannah Arendt: el món en joc, Arcàdia, Barcelona: 2023.»
