Gustau Muñoz
Una bona proposta de lectura, enmig de les perplexitats més o menys indignades del temps present, seria -si em permeteu- el darrer número de la revista L’Espill. Hi trobareu un sumari variat i ple de suggeriment diversos.
Així, el dossier central, “Crisi i futur de la televisió”, coordinat per Josep-Lluís Gómez Mompart, tracta de la deriva actual d’allò que en diuen el ‘mitjà rei’ de la comunicació, influent encara, cobejat pel poder econòmic i polític, esmicolat en mil propostes, magrejat en alguns casos. S’hi tenen en compte tant els canvis tecnològics, que alteren les pautes d’usos i consum d’informació i transformen els circuits de recepció, com l’estructura dels grups econòmics i de poder que controlen la comunicació. El mateix Gómez-Mompart, i Rafael Xambó, Enric Marín, Enrique Bustamante, Lola Bañón i Emili Prado (professors a les Universitat de València i Autònoma de Barcelona, o Complutense de Madrid en el cas d’E. Bustamante, amb una dilatada trajectòria de recerca i implicació personal) reflexionen sobre aquests canvis globals i, així mateix, sobre la situació concreta i les incògnites de la RTVV, de TV3 i de RTVE. Qüestions –entre altres- com la depriment evolució de Canal 9 des de l’esperança al saqueig, el problemàtic futur de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o la involució de la Televisió Espanyola sota el govern de Rajoy, són analitzats amb rigor i competència.
D’altra banda, aquest nou L’Espill inclou altres aportacions substancials sobre un ventall ampli de qüestions i temes plens d’actualitat. El sociòleg i politòleg alemany Claus Offe analitza les causes i conseqüències de la crisi econòmica i política europea al seu article “El parany d’Europa”. Ernest Garcia, referent en el camp de la sociologia mediambiental, reflexiona sobre “Austeritat, decreixement, benestar”, i qüestiona les possibilitats d’una recuperació econòmica de tipus clàssic basada en un retorn al creixement extensiu. Raimon Ribera, professor d’ESADE, analitza a “Carisma i democràcia” la complexitat del fenomen dels lideratges carismàtics, un tema especialment sensible en temps de crisi social. L’historiador Miquel Barceló fa consideracions sobre el País Valencià medieval a propòsit del llibre de Pau Viciano Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencià a la fi de l’edat mitjana. La filòsofa Mercè Rius indaga sobre el significat actual de la filosofia materialista a l’article “Materialismes”. Francesc Hernàndez i Alícia Villar situen en un context històric i polític precís l’anomenada Llei Wert, en la seua aportació “Tensions en l’educació”. L’exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra escriu sobre “Funcions de a Universitat” i Joaquim Elcacho sobre “Fracking, un nou debat ambiental”. Per la seua banda, l’important teòric Franco Moretti, de la Universitat de Stanford, proposa una lectura evolucionista de la història literària a l’article “Sobre l’evolució literària”, traduït i presentat per Simona Skrabec.
A més, la revista obre una nova secció, “Fulls de dietari”, que inclourà textos dietarístics i que inaugura la poetessa Maria Josep Escrivà. Aquesta nova secció, plena de possibilitats, vol reflectir la puixança i originalitat d’aquesta mena d’escriptura dins de la literatura catalana.
En la secció de “Llibres”, escriuen Josep Conill (sobre el colpidor relat de la supervivent de l’Holocaust Janina Hescheles Amb els ulls d’una nena de dotze anys que ha traduït Guillem Calaforra), Francesc Viadel (sobre l’assaig de Vicent Sanchis Valencians, encara), Maria Josep Picó (sobre el clàssic de l’ecòleg Ramon Margalef La nostra biosfera) i Francesc Pérez Moragón (sobre el magnífic estudi -publicat pòstumament- de Josep Iborra Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster).
L’editorial, que analitza la crisi i proposa una radicalització de la democràcia, té com a títol (tot reprenent unes paraules de Willy Brandt): “Mehr Demokratie wagen: Atrevir-se a més democràcia”.
L’Espill ha fet i fa el seu camí, des del ja llunyà número 1 (hivern 1999) de la segona època, que reprenia sota els auspicis de la Universitat de València la publicació d’aquesta revista fundada per Joan Fuster el 1979 i que havia durat, en la seua primera etapa, fins el 1991. Convenientment adaptada als nous temps i necessitats de la cultura catalana, feta des de València, la revista ha aconseguit consolidar-se plenament i obrir un espai de reflexió compromès, plural i rigorós. Número rere número, amb regularitat, les seues pàgines miren d’acollir una mostra significativa del pensament crític de casa nostra i d’arreu, a partir de criteris d’exigència. Amb atenció constant als problemes més actuals, a la realitat canviant que cal saber apamar, i amb fidelitat als seus orígens. Aquesta revista s’entén com una opera aperta, com una work in progress, al servei de la nostra cultura: de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó…