Gustau Muñoz
Justament en un moment com l’actual, de descrèdit molt estès de la política, cal defensar la política. Un cert tipus de política, per descomptat: la política com a espai obert als ciutadans, com a expressió de la ciutadania, en un entorn de llibertat i igualtat.
I cal fer-ho amb més força i convicció que mai, perquè en el fons la política és una conquesta de civilització: un instrument insubstituïble de regulació i negociació, d’expressió d’idees i de defensa legítima d’interessos contraposats. La política en la modernitat -a partir de la Revolució Francesa- és l’espai d’activitat humana que permet reconduir i civilitzar els conflictes inherents a la vida social. Perquè com bé sabem, on hi ha vida hi ha conflicte. La qüestió és com es dirimeix…
Enfront de la força bruta, el diàleg, la negociació, les normes o regles del joc i l’apel·lació a la voluntat popular. Enfront de la llei del més fort, drets, compensacions, mediacions, transaccions, formació d’una voluntat col·lectiva matisada, informada i ordenada.
La política és l’espai d’intervenció de la gent, del poble, de les persones normals i corrents, dels ciutadans. Més enllà dels poders tradicionals que han ocupat històricament els centres de decisió -els senyors feudals i els reis absoluts, en la seua època; els cacics, les oligarquies, i els dictadors, després; els poders econòmics tothora i, en part, encara avui-, la política és un espai on la igualtat dels ciutadans com a titulars de drets es manifesta i s’imposa.
Vivim avui temps de menyspreu de la política, de descrèdit de la política i de proliferació d’un fenomen terriblement corrosiu, que és l’antipolítica. L’antipolítica és la negació de la política entesa en els termes que acabe d’assenyalar per tal de substituir-la per una altra cosa, per lanèmesi de la política, per la dominació i l’opressió descarnades.
L’elogi que jo faré, per tant, és de la política democràtica, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. És a dir, no la política en abstracte, genèrica, que inclouria també l’antipolítica, perquè sovint la negació de la política el que persegueix és substituir-la per un altre tipus de política. Ja sabeu allò que va dir-li el general Franco a un col·laborador seu: “Usted haga como yo, no se meta en política”… Ell no “feia política” -deia amb cinisme suprem-. Exercia “el mando”, i punt.
Però evidentment, feia política -i tant, durant 40 anys!- en el sentit que governava la cosa pública, feia de mediador entre interessos diversos, distribuïa els recursos públics entre fins alternatius i negociava amb potències estrangeres fent ús de prerrogatives que no li havia atorgat el poble sobirà. Feia política antipolítica: negava la intervenció conscient i lliure dels ciutadans, reduïts de nou a la condició humiliant de súbdits.
Una manera de maltractar la política autèntica, que és la política democràtica, és atiar el foc de l’antipolítica, considerar “la política” una cosa fosca, vergonyosa, de transaccions inconfessables, de venalitat, de corrupció inherent, divisiva i a la fi ineficaç. Una de les justificacions més reiterades i sistemàtiques de la dictadura franquista fou justament aquesta crítica indiscriminada, fal·laç i demagògica de la política. De la política democràtica, evidentment. I ho veiem encara avui quan s’estigmatitzen pactes i acords parlamentaris totalment legítims entre forces democràtiques. Probablement és l’herència enverinada del franquisme en l’inconscient col·lectiu, que actua encara en una part de la població.
He dit d’entrada que vivim un moment de deslegitimació tramposa de la política com a tal, perquè s’ataca la política i els polítics així, en bloc, quan estrictament i realment el que s’ataca és la política democràtica, el que jo considero l’autèntica política.
¿D’on ve el desprestigi actual de la política, que es resol sovint en allunyament, escepticisme, passivitat, inhibició i fórmules molt esteses i repetides del tipus: “No hi ha res a fer”, “A mi no m’aporta res, no em soluciona res” o bé “Tots els polítics són iguals”…?
Més enllà dels atacs o de l’assalt de l’antipolítica -que avui vehiculen partits molt concretes i sobretot una galàxia de pseudo-mitjans de comunicació, que configuren un engranatge molt engreixat, amb la participació d’organitzacions ad hoc i el concurs d’una part del poder judicial-, més enllà de l’antipolítica, cal ser conscients que el desprestigi de la política té moltes causes. Algunes d’ordre intern, de disfuncions, errors i desviacions inacceptables. Faig referència a derives i actuacions d’alguns agents polítics, lligades a l’abús, a comportaments impropis i a la corrupció.
Són disfuncions internes corrosives, que cal saber identificar, prevenir i combatre. La corrupcióés una patologia de la política, una desviació dels seus objectius proclamats i reconeguts. La corrupció -que és l’apropiació fosca i il·legal de recursos públics- contribueix com cap altra cosa al descrèdit de la política, perquè genera desafecció, allunyament, escepticisme i passivitat. Aplana el camí a l’antipolítica.
Ara bé, cal anar a pams. Si mirem més de prop la qüestió, comprovarem que ben sovint el desprestigi de la política té a veure també amb el seu fracàs com a instrument de canvi i compensació dels desfavorits enfront dels poderosos.
Perquè la política no es fa en el buit, no és, o no és només, “l’art de governar la Polis”. La política emana i es projecta a una societat concreta. La política democràtica no pot fallar a la ciutadania, a les majories socials. No pot sucumbir a les pressions i xantatges de poders econòmics, socials o fàctics minoritaris que persegueixen els seus interessos ultra-privats. Ha de governar amb decisió i contundència, sense equivocar-se de destinatari. Quan s’acumulen els errors en aquest terreny i apareixen, ací i allà, episodis de corrupció, convenientment magnificats, la desafecció està servida.
No podem obviar un fet determinant: vivim en societats asimètriques, escindides i desiguals. Hi ha una enorme desigualtat social i econòmica, que a més és creixent, i això representa una dissonància cridanera amb la igualtat democràtica, proclamada als textos legals. El vot és igual per a tothom: un home o una dona, un vot. Però el poder social i la capacitat d’influència estan repartits d’una altra manera, gens igualitària. L’home o la dona del poble parlen i influeixen en un àmbit restringit, amb la família o els amics, el milionari o el grup de pressió compra mitjans de comunicació que entren a les cases i als telèfons mòbils de tots…
Per això, entre altres coses, la política democràtica té com una de les seues prioritats corregir la desigualtat, perquè en un altre cas a la fi tot esdevé una ficció. Una societat excessivament desigual no és tendencialment democràtica. No es pot perdre de vista la capacitat d’influència i de condicionament dels grups de pressió, del poder econòmic, armats amb una gran força mediàtica i connexions amb sectors dels poders fàctics, entre ells el poder judicial.
A la qual cosa cal afegir també les interferències externes. No són, ni de lluny, cosa d’avui. Les polítiques nacionals no són illes, els Estats estan cada vegada més interconnectats. Funcionen en un context determinat, estan travessades per influències i intervencions alienes, que poden arribar a la ingerència i, en l’extrem, a l’ocupació oberta o disfressada. Ho veiem aquests dies amb les iniciatives desbocades del president dels Estats Units, que intervé i amenaça obertament, sense amagar-se’n, amb un estil mafiós i de matonisme que fa feredat i fa evocar temps terribles, no tan llunyans en el temps. Trump personifica avui l’antipolítica a escala internacional.
Es va veure ben clar en la crisi dels anys trenta, amb la intervenció de Hitler i Mussolini -dels nazis i dels feixistes- contra la Segona República Espanyola. No són coses abstractes o episodis remots. Xàtiva fou bombardejada -com Alacant i València- per l’aviació feixista italiana (el 12 de febrer del 1939).
I això ens du de ple a l’escena internacional, tan complicada. Ara el món s’ha fet més impenetrable, més incomprensible. Molta gent es dol d’una situació massa complicada i abstrusa. No s’entén res. Hi ha raons per a pensar-ho, però no és exactament això: “no s’entén res” si apliquem els criteris i els punts de referència de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, després de la derrota del nazi-feixisme, quan es va escriure a foc la consigna “mai més”.
Mai més polarització suïcida, persecució i discriminació; mai més capitalisme salvatge no regulat que provoca crisis com la de 1929; mai més crítica aberrant i destrucció de la democràcia, cerca de l’enemic interior i del grup humà a què excloure i declarar causa de tots els mals; mai més guerra civil, mai més guerra a Europa, mai més colonialisme ni imperialisme; mai més persecució i destrucció de minories, massacres, genocidis; mai més feixisme. I amb el temps, per a una part important de l’esquerra, sobretot a partir de 1956 i de 1968, mai més comunisme si derivava a res semblant a l’estalinisme.
A l’alçada de les primeres dècades del segle XXI observem una reversió carregada de perill de conquestes, institucions i maneres de fer que semblaven assentades, quan es podia considerar que malgrat tantes coses nefastes la civilització dels conflictes interns i externs havia fet passos endavant, fins i tot irreversibles, gràcies al dret internacional i a l’Organització de les Nacions Unides, la Cort Penal de La Haia i tantes altres instàncies que configuraven un ordre internacional basat en normes acordades.
Ara tot ha canviat o està en greu perill: el president d’Estats Units, Donald Trump, erosiona dia rere dia el dret internacional i els fonaments de la democràcia a Amèrica i terroritza els immigrants; Netanyahu ha dut a terme una operació que molts consideren genocida a Gaza i que provoca calfreds; Dukala, a El Salvador, promou un empresonament massiu en condicions brutals -nul respecte pels drets humans- per a combatre les bandes de delinqüents juvenils; Duterte resolia el problema de les drogues a Filipines simplement assassinant els toxicòmans: si no hi ha demanda, tampoc oferta; Putin enverina els opositors i fa guerres implacables per reconstruir l’imperi rus alhora que mira de desestabilitzar la democràcia a Europa; a Sudan télloc ara mateix una catàstrofe humana sense precedents, que ni tan sols és notícia; a Myanmar -l’antiga Birmània- la minoria dels rohinya són acaçats sense pietat; Viktor Orbán a Hongria, país que pertany a la UE, desmunta l’estat de dret democràtic; Jair Bolsonaro va intentar un colp d’estat al Brasil; a Madrid, Isabel Díaz Ayuso combina autoritarisme, analfabetisme, negocis bruts i demagògia; a l’Argentina, Javier Milei fa una contra-reforma fiscal i unes retallades que enfonsen en la misèria les capes mitjanes i populars i du el país al precipici, salvat in extremis per Trump amb una injecció extraordinària de fons econòmics (una vegada el 2025, ja veurem si n’hi ha més); a Itàlia, el país del transformisme polític, Meloni, ex neofeixista, tracta de fer oblidar el seu passat i de mostrar-se pragmàtica, ma non troppo. I així successivament…
Per tot arreu el material humà esdevé fungible. Com els Luftmenschen als anys trenta, que acabaren a Auschwitz o Treblinka…. Els exemples podrien multiplicar-se al món àrab/islàmic, amb l’opressió de les dones com a Iran i la brutal repressió, els estralls del fonamentalisme i la manca d’escrúpols de grups terroristes com Hamàs o Estat Islàmic, o els talibans a Afganistan que taquen les dones a casa i els neguen el dret a l’educació. A la Xina, que referma la dominació sobre Xinjiang o el Tibet, assagen un totalitarisme de vigilància massiva que confirma -o desborda- les distòpies dels grans visionaris del món modern, com Aldous Huxley o George Orwell.
A Europa proliferen moviments d’extrema dreta nostàlgics de l’autoritarisme o del totalitarismeque fan de la immigració el boc expiatori -o el cap de turc- dels neguits i les frustracions de tanta gent que “no entén res” -atemorida davant un futur incert, espantada per la pèrdua de poder adquisitiu o la bogeria del preu de l’habitatge- i que rep “informació” i interpretacions manipulades a través d’una sistemàtica -les xarxes, els bots, els xats, les televisions ultres- que no és innocent ni espontània, sinó calculada i programada.
Tot això és un escàndol que hauria de mobilitzar la consciència civil d’una ciutadania identificada amb els valors democràtics i humanístics derivats de la victòria de l’antifeixisme a la Segona Guerra Mundial o, simplement, de la gent amb un mínim sentit de la decència humana. A Espanya es perfila una nova Santa Inquisició de la mà del PP i Vox, amb l’objectiu explícit d’expulsar del cos social el dimoni Sánchez, culpable d’haver pactat amb l’esquerra i els separatistes (però ens podríem preguntar: ¿culpable d’això o d’haver pres mesures socials i haver augmentat les pensions i el salari mínim?). A Catalunya la hipòtesi de relleu pren una forma inquietant, centrada en l’animadversió radical cap a la immigració. Es troba en procés, no s’ha decantat encara, però és molt significativa i podria ser letal per al catalanisme. Al País Valencià desgoverna una dreta d’un extremisme paranoide sense precedents: destituent, primària, militant de l’anti-cultura, que malbarata l’autogovern que tant ens costà aconseguir.
Al món occidental -Estats Units, el Regne Unit, França, Itàlia, Holanda, Suècia, Alemanya, etc.- és evident que la immigració ha esdevingut “el” tema. Controlada o no. És un fenomen cabdal, que no es pot despatxar amb quatre fórmules elementals de benpensants ben situats (com sol passar). És un desafiament immens en una època en què el capitalisme post-industrial ha dut al mínim les taxes de reemplaçament de la població autòctona. Que se sent assetjada i no sap ben bé per què ni per qui. I tira mà a l’explicació més fàcil i a l’abast. Per la seua banda, l’esquerra -tant la més tradicional com l’altra- està mal equipada per a entomar aquesta qüestió, i no només aquesta.
La globalització se’ls ha anat de les mans als instigadors, com el geni de la làmpada a l’aprenent de bruixot. Ara la voldrien fer reversible: una tasca complicada. Trump està en això, enmig d’eixides de to i moviments erràtics que no deixen veure clarament un disseny definit. Però la clau la trobaríem en el pànic davant el declivi de l’hegemonia nord-americana, en termes econòmics, demogràfics, tecnològics i militars. En el cas dels Estats Units de Trump, la història ha pres el pitjor rumb possible. Està socarrant el romanent de prestigi democràtic que malgrat tot retenia aquell país.
El món dels anys vint i trenta del segle XX, després de les massacres bestials de la Primera Guerra Mundial, es va caracteritzar pel que els historiadors han anomenat la “brutalització” de la política. Els veterans de guerra sense inserció en la vida social campaven. A Itàlia els “Arditi”, a Alemanya els “Freikorps” i després les SA (Sturm-Abteilung) del partit nazi. A França els “Camelots du roi”, a Romania la “Guàrdia de Ferro”. A Espanya els cadells del feixisme falangista i l’arquetip de la Legió, encara reclosa al Nord d’Àfrica, però que aviat massacraria també a la Península. El món del segle XXI que ja anem coneixent va per un camí no igual -res no es repeteix tal qual-, però malauradament semblant. Tots els símptomes ens en parlen. Amb un mínim de visió històrica es pot pensar que una crisi econòmica profunda -com la que seguíal crack del 1929- marcaria una gran inflexió i seria l’espurna que encendria un gran foc, un incendi “de cinquena generació”, com diuen els tècnics forestals.
I què hem de fer?, es preguntarà. Què cal fer? Doncs, hi ha molta feina a fer. D’entrada prendre consciència del que hi ha en joc. Després posar en marxa una gran mobilització dels esperits, de la cultura, de la ciutadania, un gran moviment en defensa de la democràcia i la civilització, de la política. De la política democràtica.
Capaç de conjugar com pertoca passions i interessos. Conjugar, acordar, connectar els interessos concrets i tangibles -salari, rendes, ajudes socials, habitatge, condicions de vida, poder adquisitiu, sanitat, ensenyament, seguretat vital, etc.- de les majories populars, del camp i la ciutat, amb la passió democràtica i amb la voluntat de ser, individual i col·lectiva.. No serà fàcil, però això caracteritzaria, en síntesi, l’antifeixisme del segle XXI. ¿Qui ha dit que seria fàcil conjugar la igualtat i la diferència, l’afirmació de la llibertat de les dones i la redefinició de la masculinitat, per exemple? ¿O bregar amb les contradiccions entre autòctons i nouvinguts o entre generacions majors i generacions joves ascendents que no troben el seu lloc? Gens fàcil, però imprescindible! El nou autoritarisme excloent, el nou feixisme, furga en aquestes contradiccions, i cal donar respostes contundents, imaginatives, entenedores, intel·ligibles per a les grans majories socials.
Com ha dit lúcidament l’escriptor Antonio Scurati, davant la cisi de la democràcia en què ens trobem, i que encara es podria agreujar molt més, hem d’assumir el llegat de l’antifeixisme històric i alhora renovar-lo radicalment. “Avui és possible un antifeixisme cívic, i no ja ideològic, un antifeixisme… que duga tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea. No n’hi ha cap d’altra. Avui és finalment possible un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers, qualsevulla que siga la seua orientació política personal. És possible i és necessari.”
No puc estar-hi més d’acord.
(Text de la conferència de Gustau Muñoz a Xàtiva (21-1-26) en l’acte en què el Centre Francesc Bosch i Morata, d’educació de persones adultes, atorgava a Mónica Oltra el Premi Esqeuix.)
