Vicent Artur Moreno
Em negava a perdre un segon amb l’assumpte. El meu cervell m’indicava que no valia la pena, que no calia fer més merder… Però el cor i la dignitat m’impedien acceptar aquell pragmatisme que ens ha fet tant de mal. I ho he fet.
D’Abelard Saragossà vaig heretar el seu despatx a la Universitat de València. Quasi com en un ritual animista, quan hi vaig entrar per primer cop, vaig mirar de percebre la saviesa que s’havia impregnat en aquell espai. Considerava Abelard com un d’aquells personatges que ens havien ajudat a guardar-nos els mots, que havien contribuït a conservar dins del cor i del cervell aquella llengua que parlàvem moltes vegades d’amagat, com demanant-ne el permís. Era Abelard, un dels valors més prometedors de la filologia. Era un equip de gent –d’homes i de dones- que havien mostrat el camí de la dignitat. I que havien començat a recuperar el prestigi i l’ús de la llengua. Eren els primers 2000.
Saragossà entraria a formar part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Catalana. Ells i elles ens ajudarien a posar en valor aquesta llengua, a dignificar-la, a usar-la, a fer-la útil, a estimular-la. A integrar-la en una societat que venia del menyspreu, de la renúncia i de la discriminació. Però a vegades la història, té girs inesperats dels esdeveniments.
Per això, quan vingueres a saludar-me el dia 22 de desembre de l’any 2025 dins de l’acte que el fill de Joan Senent havia coordinat per a recordar son pare al Centre Octubre, et vaig estendre la mà, perquè el meu cor innocent es va alegrar de veure’t. Supose que era l’admiració primordial d’un deixeble cap a un dels seus referents… Després, vas escriure que tots i totes les que érem allí, érem una mena de cadàvers fracassats, de zombis, de vells… Que el projecte que defensàvem estava mort.
Estimat Abelard… Potser havies oblidat que l’homenatge era per a una persona que havia mort feia 50 anys? Venien els que l’havien conegut, els que havien compartit amb ell un projecte de país i de redreçament… Venien els seus fills que tenien més de 80 anys… Clar que érem vells! I alguns oblidats, silenciats… Però eren l’única que veu que quedava de la memòria. Vas entendre en algun moment l’acte, Abelard? No era acadèmic, no era científic… Era de justícia humana, de visibilització de gent que si en aquell cadafal feia catúfols, a principis dels 60 van ser capaços de fer llibreries… Però entre tota aquella “vellor” hi havia saba nova, joves que havien vingut dels primers cursos de Filologia i de Comunicació Audiovisual. Perquè entre aquella colla d’homes i dones velles, hi havia gent que havia portat la modernitat al País Valencià a principis dels 60 del segle XX. Érem vells perquè havíem viscut abans. I a alguns els costava parlar perquè…
Però de sobte, vaig recordar el que havia passat… Havia passat? De debò Abelard Saragossà havia fet l’informe lingüístic on s’aconsellava el canvi d’accent del topònim “València”? A mi em semblava una fase més del procés de desaparició. Recordeu: ni País, ni nom de la llengua, ni senyera… Ara li tocava a la ciutat, al Cap i Casal. Tocava “modificar”, embolicar la troca, crear més conflicte…
Paraula “Fènix”. Sí, senyores. Així, com raja. “Fènix”. Ara resulta que la filologia denomina segons quines paraules com a “Fènix”. Amb “e” oberta, és clar. Una “e” oberta com un sol. Ves per on, el mot “València” és una paraula “Fènix”. En principi, té una història etimològica complexa. Perquè “València” és molt més que una paraula, com ara “imbècil”, “ego” o “trona”. És un organisme on viuen més de 800.000 humanoides que consumeixen (això sobretot), respiren, dormen, caguen, parlen i pensen. Així, “València” no és igual que la “valència” d’una substància química, no és de la mateixa família fonètica que “equivalència, resistència, ascendència, competència, resiliència, intel·ligència, consistència, influència, ciència, consciència, solvència, presència, absència…” És molt més que tot això, perquè a banda de ser una paraula, un mot, és “política”, amb accent a la “i”.
Deixem a banda les raons filològiques, perquè els enemics de sempre no juguen a aquestes coses. “València” és molt més que un topònim. És la segona ciutat més important dels Països Catalans, la segona ciutat en nombre de parlants d’aquesta llengua, una de les urbs que culturalment produeix més en valencià…
Perquè el conflicte no era un accent obert o tancat. Fa anys, quan feia classes de català a Batxillerat, alguns alumnes em proposaven una juguesca interessant. Alguns optaven per escriure un accent vertical damunt de la vocal pertinent. Així, quan jo els preguntava si l’havien fet tancat o obert, ells m’indicaven la direcció que els convenia. La meua “psique” tenia tendència a veure la inclinació normativa. Eren meravellosament guilopos aquests xicots…
Però l’informe d’Abelard té més delicte. Primer, perquè se suposa que ell no es prestarà a segons quines maniobres de la barbàrie, d’aquell col·lectiu que ens vol estrangulats. Perquè ell va viure la “massacre de València”. No entenc com s’ha posat a fer informes per a la gent que precisament odia tot allò que tu has estimat i has ajudat a conservar. Perquè ells no volen “Valéncia”. Ells volen “Valencia del Cid” i “prietas las filas” Necessitaves reconeixement? Alguna englantina? No et preocupes, te la comprem entre totes.
Inclinar un accent a l’esquerra o a la dreta és una bajanada dins de l’oceà de paraules d’una llengua. Nosaltres en tenim unes 170.000 que, combinades i repartides en diferents territoris, la converteixen en una divertida manera de veure i de contar la vida: la passada, la present i la futura. Suposem que l’equip polític que ha encarregat l’informe no n’encarregarà un altre per decidir si “intel·ligència” té “e” oberta o “e” tancada. Encara que la paraula “intel·ligència” també és un símbol, no serà investigada per Abelard. Encara que a la ciutat de València poca gent la faça oberta.
Aquesta gent que ha encarregat l’informe només té un objectiu: fer merder, provocar zitzània, crear conflicte… I tu t’hi has deixat entabanar. Què has fet, Abelard? Com has entrat en el joc? És vanitat? Vols una estàtua al costat de la de “Teodoro” Llorente? Perquè crec honestament que Abelard sap que tot allò que ara mateix posa en dubte la unitat de la llengua i la solidesa de l’idioma actua a favor dels enemics, d’aquells que la volen soterrada i sotmesa… Ah! Que tu ja n’has dit alguna cosa… Ja.
Supose que Abelard Saragossà no sap el mal que ha fet. Perquè supose que no ha oblidat mai la situació de vulnerabilitat d’aquesta llengua. Vull creure que quan va engegar tota la seua potència intel·lectual i filològica per a posar sobre el paper les raons per les quals “València” s’havia d’escriure “Valéncia” o “Valencia” no imaginava que acabava de caure en una trampa mortal, construïda per aquells que es fotien de València, ciència o intel·ligència. No vull creure que t’has deixat seduir per cants de sirena que prometien honors i memòria a aquell que argumentara un canvi d’accent al nom de la segona ciutat d’uns territoris que encara alenen, que encara tenen una idiosincràsia peculiar, que encara diuen “mare” quan els xiquets juguen al carrer a conillets d’amagar… Ui no! Que era ja no juguem al carrer”…
Ara, si et sembla bé, toca que faces un informe per a la paraula “resistència”, perquè és cert que gran part dels habitants de les comarques centrals són incapaços d’obrir la “e” de “resistència”. N’esperem l’informe i la proposta a instàncies de la batllesa de València, dels filòlegs de Vox (que bons que eren els diccionaris! ) i del doctor Saragossà.
PD: Per cert, Abelard. Si vols, pot ajudar-te el doctor Bernard Weiss, un prestigiós lingüista i filòleg de la Universitat de Munic. Encara que molt actiu a principis de la dècada dels anys 80 del segle passat, encara està actiu i amb uns arguments que farien orgasmar a segons qui. A més, no cobra ni vol estàtua. (per a saber-ne més, busqueu a la Viquipèdia l’entrada de Bernard Weiss i flipareu)
