Sal·lus Herrero i Gomar
Vicent Pitarch i Almela és un valencià imprescindible per a la cultura valenciana, la llengua catalana i el país sencer, per moltes raons. En primer lloc, per la seua tasca cívica i d’infatigable activista per tal d’afirmar la unitat de la nostra llengua nacional arreu del País Valencià i més enllà. Davant de tants atacs, dimissions, pors, vacil·lacions i incerteses, com a filòleg rigorós, ha afirmat de mil maneres que la nostra llengua, que d’habitud i de manera popular diem que és el valencià, a tot el domini romànic és el català del País Valencià. Des que va començar, el 1969, a Vila-real, amb el programa Nosaltres, els valencians, el treball com a professor a l’Institut d’Onda, a la Universitat Jaume I, fins ara, passant per la creació de la primera escola en català, El Rotgle, a Castelló de la Plana, el 1975, Vicent Pitarch, ha mantingut un tarannà cívic, en defensa, estudi, recerca i compromís insubornable amb la llengua i la cultura catalanes, en defensa dels interessos vitals del País Valencià i de la resta de les terres catalanes. Des de1985 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica); també ho és de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de la Societat Catalana de Sociolingüística, membre fundador de la Fundació Carles Salvador i membre del patronat de la Fundació Gaetà Huguet.
Segurament, junt a Miquel Àngel Pradilla, que ha reflexionat entorn a la catalanofonia, des del laberint valencià, ambdós de les comarques del nord del País Valencià, Vicent Pitarch, és dels filòlegs que més clarament i ferma ha defensat la catalanitat del valencianisme. Una valencianitat deslligada de la catalanitat esdevé provincianisme i espanyolisme; com una catalanitat desvinculada del País Valencià es torna provincianisme, regionalisme “bien entendido” i espanyolitat; Pitarch sempre ha tingut claríssim la necessitat que té el català del PV, el valencià, de vincular-se, fermament i indestriablement, en incloure’s de ple en el reconeixement de la catalanitat que ens pertoca, com a valencians, no només lingüísticament o culturament, també econòmicament, políticament, mediàticament, com a ecosistemes conjuntats. Perquè, com ha dit Pitarch, en molts dels seus llibres i entrevistes: «Sense el català, el valencià, no té futur»; la gent del meu poble, d’una manera més pagesívola diria: «Sense el català, el valencià, se’n va a pastar fang»… Segurament és un dels nostres estimats filòlegs, amb les coses més clares i dels que menys es deixen entabanar (amb Antoni Ferrando i altres) amb argúcies i destrellats ahistòrics, terraplanistes i anticientífics que consideren l’existència d’un “substracte ibèric” del valencià, l’existència d’una llengua valenciana abans de l’arribada de Jaume I, la màxima diferenciació entre el català occidental de l’oriental, “el valencià que es parla al carrer” i altres foteses; des de ben jove va pujar a sobre dels muscles de gegants i referents bàsics com Joan Fuster, Pompeu Fabra, Joan Coromines, Carles Salvador, Sanchis Guarner, Gaetà Huguet (pare i fill), Emili Gónez Nadal, Emili Soler i Godes, Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez Ferrando, Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalbo i Lluís Revest, entre els quals hi ha alguns dels més decisius en la redacció de les Normes de Castelló, dels que han deixat la petja mes marcada en la construcció en la consciència nacional catalana. Per això i pel seu propi treball, en construcció col·lectiva i des de baix, veïnal, universitari, polític, de recerca, Vicent Pitarch s’ha convertit en un gegant i referent prioritari en defensa de l’idioma arreu dels Països Catalans; ha destacat en la seua capacitat crítica per tal de denunciar les insuficiències i dèficits de la LUEV (que cada vegada observem amb més cruesa i risc), en l’estudi de la importància decisiva de les Normes de Castelló de 1932, la via fabrista per arraconar l’anarquia gramatical i superar el caos lingüístic que ens duia al desgavell i a ‘extrem a la indignitat i a l’extermini, ha sigut crític amb el ‘confusionisme’ de l’AVL, quan ha tractat de diferenciar-se de les normes i diccionaris ja fets i ha treballat infatigablement; des de Castelló i Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans, ha fet recerca de la Societat Castellonenca de Cultura, de les relacions d’amistat i de complicitat cultural i política estreta entre Gaetà Huguet Segarra i Joan Fuster (va ser el contacte de Fuster amb l’exili català de la postguerra), les biografies i obra de Gaetà Huguet Breva (1884-1926), patriarca del valencianisme (2021) i Gaetà Huguet Segarra (1882-1959), líder republicà del valencianisme (2022) i algunes publicacions sobre excursionisme. Vet ací una obra cabdal per resistir en temps d’inclemència els embats furiosos i violents dels governants actuals que fan tot el que poden per genocidiar el català arreu del domini lingüístic catalanoparlant, especialment al País Valencià amb un govern de l’extrema dreta valencianofòbica (catalanofòbica) i les mancances dels governs de Botànic que no estigueren a l’altura de les circumstàncies per defensar la nostra llengua, cultura i nació atacada des d’Espanya i França per tal de dividir-nos, fragmentar-nos i mantenir-nos en la subordinació, des del supremacisme imperialista d’una globalització que atia l’arraconament i la minorització fins a l’extermini dels minoritzats.
Fa uns mesos, des del grup excursionista el Camí del País Valencià (i més enllà), férem un modest homenatge a Vicent Pitarch. Va ser una excursió molt entranyable i plena de bellesa, des d’Almassora a Vila-real, seguint la séquia fins a l’assut, i el riu Millars, amb un paisatge verd i preciós. Eren apassionants els records de Vicent sobre el riu Millars, al pas pel terme del seu poble, fins a l’ermita amb la bassa dels peixets, de Vila-real. Ell recordava on es capbussava d’infant a l’estiu, els seus primers viatges iniciàtics més enllà de casa. A la vora del riu, refugiats a l’ombra d’arbres i matolls, ens va llegir uns pocs paràgrafs del seu llibre De camí a Fisterra (2003) i de La Via de la plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005); allà ens va anunciar que la Universitat Jaume I estava a punt de publicar el seu darrer llibre titulat L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic, 2025, que tot just ha aparegut… És un llibre ben informat sobre l’excursionisme de nord a sud del País Valencià. El que més em va corprendre d’aquest jorn d’homenatge planer a Vicent Pitarch, va ser l’admiració, l’estima sincera que desprenia la seua família, germanes i neta, Caterina, per Vicent Pitarch. Enmig de les enveges i odis caïnites, tan habituals, era reconfortant i envejable notar l’estima que li professaven i ell també corresponia amb el mateix afecte que li atorgaven.
Com s’exposa a la part del darrere d’aquesta obra de Vicent Pitarch i Almela, L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic, de manera assagística: «El moviment excursionista s’ha consolidat al País Valencià, sobretot al cap dels darrers cent anys, com a un fenomen cívico-cultural potent, que ha contribuït a la modernització social i a la recuperació identitària del país». A l’inici d’aquest llibre assenyala: «He d’advertir, d’entrada que la pràctica de l’esport no havia contat entre les meues debilitats, ni d’infantesa ni tan sols al temps d’haver superat els anys de joventut. Un bon dia, però, de sobte em vaig sorprendre enfundat dins d’una capelina -fa ser un dia fred i rúfol, que amenaçava pluja – amb una motxilla a l’esquena i notes de muntanya, enfilant camins i senderes cara al Penya-golosa, durant dos dies.
Proclame que l’aventura va constituir un dels episodis viscuts que recorde més deliciosos i que ha estat fins i tot rellevant en la meua trajectòria personal. D’això fa trenta anys, per bé que hi ha qui creu que soc un excursionista per natura, de sempre. Ni de bon tros, tot i que sovint, en moments de desànim, em reconforta el record d’excursions viscudes o la il·lusió posada en la pròxima escapada a la muntanya que tinc en projecte».
Probablement, el que escriu Pitarch que no havia contat entre les seues febleses la pràctica de l’esport, potser és perquè, ens ha passat a altres, els professors d’educació física, en aquella època i posteriorment, fins als anys seixanta i setanta, estaven vinculats a les classes de “Formación del Espíritu Nacional”, per descomptat, “espanyol”, amb un esport lligat a l’ensinistrament militar, a les olimpíades competitives i esdevenia avorrit, massa mecànic, un ritual esportiu a l’ús, amb poca llibertat, creativitat, nul·la relació amb la natura, el paisatge, l’esport, la llengua i la cultura nacional del nostre país.
I tanmateix, s’afig, «no disposem d’una publicació que l’analitze en el seu conjunt a través de la trajectòria històrica». Això és el que fa Pitarch, aplicat a l’excursionisme valencià…Efectivament el que Vicent Pitarch fa en l’àmbit de l’excursionisme lligat a la llengua, la cultura i la identitat valenciana, és ‘el mateix’ (però en sentit invers) que fa, a la seua tesi doctoral, suggerida per Joan Fuster, quan analitza, Llengua i església durant el barroc valencià (2001), Biblioteca Sanchis Guarner, «la castellanització de la predicació durant el barroc esperava d’ésser tractada per Vicent Pitarch», escriu Antoni M. Badia, a la Introducció deLlengua i església durant el barroc valencià: «Afegim-hi l’espectacularitat de la cultura de la predicació barroca, que realçava l’afectació i la grandiloqüència, elements que feien preferir una llengua forastera (el castellà) a l’habitual dels qui escoltaven (el valencià), encara que no entengueren el sermó (o només l’entenguessin amb prou feines). No cal dir que l’autor del llibre arriba a la conclusió que l’Església fou un factor determinant de l’adopció del castellà al País Valencià, factor que en reforçava d’altres, ja coneguts. Gràcies a Vicent Pitarch, ara coneixem, amb dades fefaents i amb agudesa d’interpretació, com funcionà un d’aquests factors, no pas el menys eficient, ni de bon tros». I conclou Badia indicant que aquest és un dels temes més interessants de la història de la llengua catalana. Pitarch fa un reconegut històric i analític pel capteniment de de la jerarquia eclesiàstica en la contribució al genocidi lingüístic i cultural de la llengua nacional valenciana, en analitzar, entre d’altres la decidida contribució al lingüicidi del català a València causada pel sevillà-extremeny, Juan de Ribera (fill del governador de Barcelona) i la tasca eminent en defensa del català del bisbe d’origen granadí-vallisolità, Justino Antolinez de Burgos, que el 9 de maig de 1613, veta l’ús en la predicació de qualsevol altra llengua que el català, sota pena d’excomunió, que cap predicador predique en l’Església sinó en llengua materna…
El mateix que escriu Badia, pel que fa a Llengua i església durant el barroc valencià. podem dir, que, amb un rigor analític, un recull enorme de documentació, contrast d’informació, contextualització i dades, Vicent Pitarch, explicita la importància de l’excursionisme valencià ; un excursionisme d’arreu del País Valencià, en compartir, llengua, història, nació, necessitats socials, econòmiques i interessos bàsics, ha estat influït, sens dubte, com s’analitza al llarg del llibre, per l’excursionisme de Catalunya (Joan Coromines té alguns llibres esplèndids sobre aquesta matèria), també han participat en l’excursionisme valencià, Teodor Llorente, Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí, Vicent V. Querol, Marià Aguiló, Àngel Guimerà Emili Gómez Nadal, Artur Perucho, Carles Salvador, Josep Mª de Casacoberta, Adolf Pizcueta, Sànchez Gozalbo, Ferran Puig, Sanchis Cardona, Gaetà Huguet Breva, Gaetà Huguet Segarra, Navarro Borràs, Tomàs Esbrí, Eleuteri Pérez, Paco Fenollosa, Roc Chabàs, Sanchis Civera, Antoni Porcar va escriure sobre excursionisme a la revista Iberia, altres a El Camí, Emili Beüt, Enric Soler i Godes, Carles Sathous, Sales Boli, Sos Baynat, el botànic Calduch…), en vincular el coneixement del país amb el descobriment l’estima pel paisatge, la llengua, la música i la cultura pròpia, natural, botànica, històrica… En aquest cas, tracta d’analitzar com l’excursionisme valencià ha contribuït a fer país; es tracta d’un primer intent de presentar una visió panoràmica ii crítica del fenomen excursionista, des de les coordenades geogràfica i històrica. L’excursionisme tant al País Valencià, com a Catalunya i a les Illes, va constituir una de les trinxeres d’oposició al franquisme, que esdevingué rellevant als anys seixanta. Dels vuitanta data la gran crisi de ‘excursionisme valencià, el qual manté, finalment, n paper significatiu dins del moviment ecologista. Ha analitzat una seixantena d’entitats del nord al sud del País Valencià, on des de la Marina al Maestrat, passant per la Safor, hi ha activitats d’ excursionisme valencià vinculades amb la resta dels Països Catalans, posem per cas, Pedreguer, Pego, Gandia, Alcoi, Elx, Bocairent, Ontinyent, Castelló, Cocentaina, Xàbia, els Ports, el Maestrat, etcètera que solen assistir a l’ Aplec Excursionista dels Països Catalans, tot i que hi ha algun episodi desgraciat de catalanofòbia… que preferim passar per alt perquè ens resulta fatigós que sempre hi haja “valencianos” disposats a anar contra els interessos vitals del País Valencià, de Catalunya, les Illes, Andorra, la Franja, l’Alguer i la Catalunya Nord; tan fa que siguen valencians, com “catalans” estrictes, baleàrics, rossellonesos o aragonesos que vagen contra els interessos vitals del País Valencià o qualsevol altra part de les nostres terres de parla catalana…
Després de la Introducció (Per situar-nos, De noms i nocions, L’objectiu, La seducció del paisatge, Agraïments i Sigles), a la primera part, entre la Renaixença i la República (entre altres, Lo Rat Penat i la Institució Libre de Enseñanza, Les colònies escolars i l’escoltisme, Alcoi, Castelló i València, El període republicà); a la segona part, La resistència sota el franquisme (La muntanya, reducte de llibertat, Estampes per al record, 1959-1961: el fonaments, La Federació Valenciana de Muntanyisme, El fase de consolidació, La qüestió murciana i el projecte alacantí de ruptura amb l’FVM, Nota succinta sobre espeleologia); la tercera part, Els darrers cinquanta anys (Les tensions entre provincianistes i valencianistes, La deriva meridional de l’FVM, el panorama contemporani, La militància ecologista, La crisi del model excursionista clàssic); quarta part, les entitats d’arreu del País Valencià; cinquena part, Aplecs, focs i flames (La Flama del Canigó i el precedent castellonenc, La Renovació de la Flama de la Llengua Catalana; els Aplecs de la Joventut del PV (I, II, III i IV Aplec de la Joventut; Després de Bocairent; Els aplecs excursionistes dels Països Catalans al País Valencià (des del I AEPC – 1977, a el Tossal del Rei – Fredes, el II, del 1978 l font de la serra de Bèrnia – Callosa d’en Sarrià, el VII, 1983, les planes del Montgó, Xàbia, el 1987, la font de la Mariola, Bocairent, el del 1991, el Preventori, Alcoi, el de 1994, Cocentaina, 1998, Vilafranca, Castelló de la Plana, 2003, La Vall d’Alcalà, Pedreguer, 2005, Ontinyent, 2009, Benifairó i Simat de la Valldigna, 2015, Pedreguer, 2022, Alcoi
Si entreu a internet, podeu comprovar el treball de sociolingüística catalana que ha fet des que publiqués En defensa de l’Idioma (1972)… És autor de llibres de text de llengua i literatura catalanes i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre la cultura
catalana al País Valencià contemporani (especialment sobre les Normes de Castelló, Carles Salvador i Gaetà Huguet) i sobre senderisme, entre els quals hi ha Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996), Discripción succinta de la noble y antigua Universidad de Catí (2000), de Gabriel Verdú i amb introducció i edició crítica de Vicent Pitarch, Llengua i església durant el barroc valencià (2001), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), De camí a Fisterra (2003), Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, de Gaetà Huguet i amb presentació i edició de Vicent Pitarch, La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). També ha publicat, en col·laboració, Penyagolosa. Llengua i cultura del País Valencià (1981-1982), i El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els Valencians (2009).
A més de Joan Fuster i la Fundació Huguet, de Castelló, on, Vicent Pitarch, analitza i descriu la relació de Joan Fuster amb un mecenes en defensa del valencià, el català de tots, que en tornar de l’exili deprimit comença a recuperar-se i revifar, Gaetà Huguet Segarra; tambe a Gaetà, Huget Breva (1848-1926, patriarca del valenccianisme, analitza el valencianisme durant la Renaixença i les primeres dècades del segle XX; sobretot en Gaeta Huguet Segarra (1882-1959), líder republicà del valencianisme, ambós publicats a la Universitat Jaume I de Castelló, mecenes i referents indiscutibles del valencianisme politic i cultura, de fet, Joan Fuster, va entrar en contacte amb les revistes de l’exili, Pont Blau i La nostra senyera, a causa de l’amistat amb Huguet Segarra.
Vicent Pitarch ha escrit molts llibres sobre les Normes de Castelló, sobre la necessitat de normativització davant el caos, l’elogi de Pompeu Fabra admirat pel valencianisme lingüístic i cultural; a Les normes de Castelló, Textos i contextos., sobre la importància de Joan Fuster en el redreçament nacional del País Valencià… Tot el seu treball, el de Vicent Pitarch, com els dels seus predecessors en filologia i en activisme social, lingüístic i cultural, a l’estil de Josep Lluís Bausset, que els anys cinquanta del segle XX, va iniciar un programa agrari en el català d’Alcúdia, Joan Fuster, Fabra, Coromines, Cales Salvador… ha esdevingut un dic de contenció davant els reiterats intents de divisió, provincianització vers el genocidi cultural de l’estat espanyol, en dictadures i «democràcies»; la tasca de Pitarch, mitjançant el treball, l’activisme, l’excursionisme i l’estudi permanent, ha estat la de construir, recobrar, reconèixer, fonamentar i explicar millor la catalanitat del valencianisme per agrupar els països de llengua i cultura catalanes… Sense el català, el valencià no té futur, però, recordem-ho tots, sense la unitat de la llengua i cultura catalana, les mates de jonc s’arranquen mata a mata fins a deixar-ho tot desert. L’estat espanyol ha començat la seua embranzida exterminadora pel sud del País Valencià, però, ho aprofiten tot, com el porc, per tal de genocidiar-nos i en la divisió, les baralles, en confusionisme i els impulsos exterminadors troben ressò entre alguns provincians i colons que participen, joiosament, en aquests intents d’arraconament, minorització i de liquidació total, amb l’ajut de les estructures d‘estat, de les inèrcies històriques i sistèmiques d’opressió, de prrovincianisme, de subordinació i de supremacisme per banda dels estats que ens voldrien fer desaparèixer, en llengua, cultura i nació pròpia sense les estructures estatals específiques que ens cal per podoer defensar-nos davant els enemics externs i interns. Si ens ataquen com a catalans o valencians, haurem de defensar-nos com a catalana gent, com deia Hannah Arendt davant els atacs nazis per exterminar els jueus a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat; ara, a la tercera dècada del segle XXI, cent anys després, hauríem de dir el mateix, com a palestins, com a catalans (valencians o balears…). No podem deixar-nos genocidiar i Vicent Pitarch ha treballat, incansablement, per oferir-nos eines, caixes de ferramentes, per poder lluitar en defensa nacional pròpia i no en el terreny de l’enemic, contra nosaltres mateixos.
Per concloure, de Vicent Pitarch podem extreure, el rigor intel·lectual, el coratge, la valentia, l’honestedat, la lucidesa, la perspicàcia i la recerca pel seu treball intel·lectual valuós i constant per poder seguir lluitant per la nostra pròpia supervivència lingüística, en saber que la nostra llengua és la nostra pàtria; i que tota comunitat nacional i lingüística té dret a sobreviure davant es avatars d’una globalització neoliberal, des-reglada, que considera que només els més forts, grans i milionaris, tenen dret a viure dignament; enmig de la llei de la “selva humana”, amb guerres d’extermini, ‘consideren’ que els més petits, les comunitats lingüístiques minoritzades i sense estat propi, no tenim dret ni a viure. Hem de fer el possible perquè les comunitats imaginades, de Benedict Anderson, es transformen en comunitats significatives, d’interés mutu, amb el màxim autogovern. Perquè tenim molts arguments, idees i interessos mutus que afecten al benestar i a la vitalitat de tots els que habiten els Països Catalans. Ens juguem la supervivència del més valuós de la nostra terra, natura, identitat, llengua, cultura, paisatge, muntanyes, rius, costa, el mar nostre, ecosistemes vitals… enmig d’una degradació que amenaça, si no espavilem, en col·lapsar-nos i esborrar-nos de la faç de la Terra. Hem de seguir treballant, investigant i lluitant perquè no ens exterminen. I en aquest dur combat, Vicent Pitarch i els seus treballs ens esmolen la intel·ligència per resistir, reaccionar, defensar-nos i superar les opressions tradicionals, des del segle XVI i XVII, que s’han perpetuat fins ara, sense poder exercir, plenament, el nostre dret fonamental a viure en català arreu del nostre domini lingüístic i nacional.
