Sal·lus Herrero i Gomar
Davant la galàxia inacabable i inabastable dels llibres, cal triar i cal garbellar; és a dir, orientar la lectura en funció de criteris i objectius ben definits. Aquesta podria ser una de les funcions de la crítica. Com apunta Gustau Muñoz, en aquest llibre, El rastre dels llibres, tracta -amb voluntat de claredat- de molts temes i qüestions, títols i autors, amb obertura de compàs, a manera de cercles concèntrics, però sovint amb una atenció molt directa envers els llibres dels nostres autors i els esforços dels nostres editors («Nosaltres»: valencians i catalans, incloent-hi els balears); també podríem afegir, al que escriu Muñoz, «Nosaltres», els europeus i seria també adient, com «ciutadans del món» amb consciència d’espècie i minoria cultural, nacional i lingüística en risc… i completaríem els cercles concèntrics. Una aproximació crítica a llibres, autors, editorials i problemàtiques relacionades amb la nostra cultura i context, del present i del passat que «no acaba de passar» o encara resta, perquè manté l’interès i incita a la re-descoberta. Seguint sempre la petja, la influència, la fascinació, el rastre dels llibres. Pensar sense limitacions, lligams o agafadors (ohne Geländer -sense baranes-), que deia Hannah Arendt) “prenent-me totes les llibertats possibles, més enllà d’idees rebudes, dogmes heretats, servituds localistes i constriccions ambientals”, escriu Gustau Muñoz per cartografiar un marc de referència, intencions i propòsit basat en l’esclariment d’una Il·lustració crítica i conscient dels límits socioecològics.
En una de les escasses confessions biogràfiques, afirma Gustau Muñoz, on aprofita per descriure el panorama d’invisibilització, esquarterament i minorització de la cultura catalana, sobretot en allò que es considera «perifèries» (‘sobreres’?): «Ja sé que soc en diversos sentits excèntric (involuntari), però voldria pensar que en el món cultural en què ens inserim -català-valencià- aporte alguna cosa, una mirada, una voluntat d’intervenció, de vegades informació no gaire coneguda, punts de referència fora de norma. Ara bé, tot és molt relatiu, ja ho sabem, i sovint ens trobem amb l’opacitat i l’hermetisme com a resposta. A més per si no fos prou, la cultura catalana – la cultura que té com a base la llengua catalana (i totes les seues variants – pateix un problema afegit: la desarticulació interna i la mirada excessivament autocentrada de l’espai cultural mediàtic que hauria de fer-hi de nucli articulador. I que, tanmateix, es desdobla entre els qui només consideren les quatre províncies (o ni tan sols això!) i els que miren Espanya endins en cerca de reconeixement, inserció i mercat. Imperatius d’una cultura d’abast reduït? Limitació autoimposada? Rutines mentals o mecanismes editorials – implantats irreversiblement en la llarga nit del franquisme, quan Destino, el Premio Nadal, Seix Barral, el Premio Planeta, La Vanguardia espanyola, l’Instituto de Cultura Mediterránea, la recuperació de Boscán, Laye, la ‘cultura barcelonesa’, i la resta marcaven el to, en fons i forma? Qui ho sap»… Davant d’aquesta situació, recupera un bon lema del gran bibliòfil que va ser Nicolau Primitiu perquè té sentit i perquè afegeix consistència i pervivència: «treballar, persistir, esperar», perquè només la llavor escampada i colgada a la terra pot donar fruïts; reuneix escrits dispersos que es podrien perdre, recollits en format de llibre prenen un altre caure diferent… Agraeix l’hospitalitat d’Adolf Beltran I manifesta agraïment a Vicent Olmos per obrir-li les portes de la seua editorial, Afers, que dirigeix amb tanta traça i superant tots els esculls i inclús barrancades que gairebé se l’emporten…
Gustau Muñoz ha convertit el seu ofici d’editor i de lector en una escriptura assagística capaç de retre compte de les principals publicacions d’arreu del domini lingüístic catalanoparlant i inclús de l’ibèric i hispà, prioritzant, les edicions del País Valencià, que considera que estan arraconades en una doble perifèria, i que sovint, des dels mitjans de comunicació catalans de més abast, no se’ls atorga una mirada prou amatent, considerada i curosa. No obstant això, des d’una mirada omni-abarcadora, que aplega arreu dels Països Catalans, Gustau Muñoz analitza, amb rigor, coneixement i lucidesa, una ingent quantitat de llibres de la literatura catalana actual i més enllà; sense la seua orientació, pragmatisme, eficiència analítica i utilitat, no tindríem la informació formadora en el pensament crític i en destriar el gra en revistes, llibres, autors i editors; els seus llibres s’han de llegit, atentament i completament, copsant els diversos arguments, sense descontextualitzar-los ni pervertir-los esbiaixadament; perquè en el seu estil propi de raonament, pot afirmar de manera contundent sobre una qüestió i després matisar, explicitar les controvèrsies, els diferents punts de mira i concloure per tancar una qüestió o deixar-la oberta, en dir: «Però aquesta és una altra història, que mereix una aproximació a banda». Que significa fer una crida a seguir llegint, estudiant, examinant, analitzant, mirant les coses amb més cura i perspicàcia.
Els seus treballs sempre inciten a llegir més, amb criteri, a recercar, a capbussar-se en la lucidesa de Karl Marx (1818-1883), perquè ell «sabia moltes coses, però no era omniscient, ni quant al seu present ni pel que fa a un futur imprevisible per definició, tot i que als seus escrits sempre s’hi trobarà alguna cosa increïblement penetrant o, lúcida. I us convide a fer-ne la prova». Agrupa diversos llibres en una temàtica, els ordena, des del caos inicial, com al Gènesi bíblic, quan primer apareixen com si fos un castell de foc artificial, una matriusca russa, on hi ha nines dins d’altres nines, una palmera quan esclata conté més palmeres, un grapat de cireres que quan les agafes i estires hi ha més cireres enganxades unes amb altres… Uns llibres porten a altres libres, a la necessitat d’ampliar, estudiar més, fer més recerca, per orientar-se en un món on no només Verba volant, escripta manent, tot s’ha tornat absolutament volàtil, ple de banalitat, de mediocritat, d’una velocitat de vertigen també en l’esfera editorial i cultural, on els llibres de més qualitat sembla que siguen escrits per al silenci…
En canvi, Gustau Muñoz, agafa un llibre sobre la guerra espanyola dels segle XX, posem per cas, de Preston, Angel Viñas, Josep Fontana i analitza la immundícia dels ideòlegs neofranquistes posats a «historiadors» al servei de la justificació de la dictadura, del reaccionarisme i de l’extrema dreta actual; analitza el “debats dels historiadors” a Alemanya, un debat intel·lectual interessant, i el compara amb els «revisionisme» acrític on es reprodueix la farsa, els tòpics i els mites del nacionalisme espanyol radicat a Madrid i «provincias» per justificar el nacional-catolicisme, el centralisme de Madrid i el feixisme espanyolista, tergiversant la història en fer servir arguments per afavorir l’extermini de les altres llengües, cultures i nacions distintes a la castellana o l’espanyola. Com hem vist recentment amb l’exemple d’una presidenta de la Comunitat de Madrid, al·lèrgica, hostil, enemiga, furiosa i irada contra les altres llengües distintes al castellà o espanyol.
Un llibre imprescindible per tractar de salvar-nos de les amenaces, la corrupció i la violència exterminadora del feixisme, que fa costat al patriarcat, cerca erosionar els drets de les dones, la democràcia participativa i inclús la liberal, desfer els escassos serveix socials, atacar la nostra llengua i cultura catalanes, proclamar el negacionisme climàtic i la propaganda turistificadora en anunciar, desgavelladament, la gent de la dreta radicalitzada, que l’augment de temperatures afavoriran un major increment del turisme durant tot l’any i augmentar els beneficis econòmics mentre el planeta Terra, la nostra llar, esdevé en un punt crític i menys habitable… Un llibre que deixa petjada i resistirà el pas del temps, com a caixa de ferramentes en defensa de la cultura i per lluitar contra la barbàrie, tot i que sovint ¡, com diria Lévi-Strauss, distingir la delimitació de les fronteres de la civilització i el salvatgisme és una tasca molt àrdua i complexa per comprendre millor…. En aquesta tasca d’una major comprensió, l’objectiu del treball i la vida de Hannah Arendt, hi ha la petja dels llibres; en una invitació per arribar al solc, com una ‘comprensió’ oberta a altres horitzons i reconeixement d’allò humà també en els pròxims i els “estranys”…
