Sal·lus Herrero i Gomar
El que s’observa a El rastre dels llibres és l’expertesa, intel·ligència i la gran capacitat de l’auor per identificar, esbrinar, llegir i escriure sobre la matèria de les publicacions, les editorials, l’edició de llibres i revistes, el món de l’escriptura i de les literatures, ciències socials, humanitats, ciències econòmiques i polítiques, el món editorial a què li ha dedicat tota la vida, amb una passió noble, des que va començar a participar activament en la redacció de la revista Cal dir i després de Trellat quan tot just havia acabat Econòmiques i es debatia entre dedicar la vida a l’economia o a l’edició de llibres i revistes (Trellat, debats, L’Espill, Pasajes, Caràcters, Transfer…). A l’apartat “Història d’un compromís: les memòries de Manolita Ortega”, arran de (Tomar partido, memorias de un compromiso, Tirant, 2024), Gustau Muñoz, en explicar la vida i les vicisituds polítiques de Manolita Ortega, fa referència a “la doble cara de Janus “del comunisme, «Una cara amable i alliberadora i una cara opressora, repressiva i terrible. Un tret que, per cert, comparteix amb una gran diversitat de moviments, doctrines polítiques, sistemes socials, esglésies i religions… Caldrà parlar del liberalisme i el capitalisme i la seua cara negra d’explotació, esclavisme repressió, i feixisme arribat el cas?».
També quan escriu de “Llibres sobre revistes” al·ludeix a les revistes iniciàtiques, Cal dir, Trellat i altres abans i després; esmenta alguns llibres que s’han publicat sobre Mirador, de Just Cabot, Josep Mª Huertas i Carles Geli, Mirador: la Catalunya impossible (Proa, 2000), alguns llibres sobre Destino, una revista creada originàriament per falangistes o franquistes catalans i que Francesc Vilanova ha estudiat la seua primera època a Franquisme i cultura. «Destino. Política de unidad» (Lleonard Montaner, 2018) amb un subtítol eloqüent: La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949). El grup Destino fou objecte de gran vituperis -traïdors, venuts, botiflers, col·laboracionistes- per part dels exiliats i els antifranquistes, qüestió també estudiada per Francesc Vilanova al llibre Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra, 1944-1950 (PAM, 2020), amb critiques també de cadells falangistes que des d’Alerta acusaven a Destino de desafecció latent en la primera postguerra; també esmenta llibres sobre La revista, dirigida per Josep Mª López Picó als anys vint, sobre Quaderns de l’Exili i sobre, Nous Horitzons, la revista cultural i política del PSUC, de Manuel Sacristán, Joaquim Sempere, Francesc Vicens, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas, Josep Mª Castellet, Josep Fontana, Francesc Roca i altres. A més, el llibre de Carme Ferré Pavia Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra d’Or, 1959-1977 (Galerada, 2000) i el volum antològic Literatura catalana. De la postguerra a la postmodernitat, de la revista Els Marges, publicat a Afers, amb estudis de literatura catalana contemporània amb autors com Joaquim Molas, Jordi Marrugat, Maria Campillo, Pere Ballart, Jaume Aulet, Mercè Picornell, Neus Real o Margalida Pons amb lectura rigorosa de Villalonga, Sagarra, Rodoreda, Estellés, Ferrater, Monzó, etc. També el llibre de Francesc Martínez Sanchis La revista Saó, 1976-1987 (PUV, 2016) que analitza els orígens d’aquesta revista de gran obertura cultural i política, a partir dels seus orígens en un grup de cristians progressistes, que també continua publicant-se i que s’ha renovat darrerament, dirigida per Vicent Boscà.
En aquests apartat sobre Llibres, revistes i editorials, hi ha petjades autobiogràfiques de Gustau Muñoz, tot i que mig soterrades i «encobertes», també podem incloure-hi “Claus d’identitat (“Els articles de Josep Lluís Sirera i Remei Miralles” )i els contactes amb l’intel·lectual valencià exiliat Emili G. Nadal, que havia col·laborat a El Camí i a Nueva Cultura. Sirera i Remei Miralles varen fer un gran tasca al setmanari Cal dir: escriviensobre la República, el valencianisme, les falles, Salvador Giner i la música valenciana, la història del moviment obrer valencià, els orígens de l’anticatalanisme, a Societat Coral El Micalet, els miracles vicentins, el folklore, la llengua, la cultura valenciana, el 9 d’Octubre, Constantí Llombart, la Senyera, el País Valencià, etc. El setmanari Cal dir, estava dirigit nominalment primer per Joan Oleza, després per Ernest Garcia… «El primer Congrés del PCPV, la consolidació d’un partit nacional valencià, que va elegir Ernest Garcia com a secretari general, l’abandonament del leninisme, la «reacció de l’aparell» i el començament de la davallada. El 1980 el grup que havia estat la saba de Call dir, ja estava fora del partit. El 1982, les eleccions generals donaren majoria absoluta al PSOE de Felipe González. Començava la fi del PCE, els sacsejos i terratrèmols polítics al si del PCPV, l’expulsió de Carrillo del PCE, el desconcert, o la formació d’Izquierda Unida. El 1989 fou l’any de la caiguda del mur de Berlín. El 1991, la dissolució de l’URSS… És com un film en format time-lapse, vist des d’ara».. En realitat, en la majoria de les anàlisis dels llibres que fa, podem seguir algunes de les vicissituds autobiogràfiques de Gustau Muñoz, perquè en escriure sobre llibres, en realitat, «també» o sobretot, escrivim sobre les nostres vides i la dels altres, vida i llibres estan entreteixits en un contínuum que no es pot destriar. Hi ha un eixamplament, una ampliació de la nostra vida i la dels altres, mentre vivim i llegim, com espills o miralls, portes i finestres que ens ajuden a veure i a entendre millor la «nostra» realitat calidoscòpicament, en la seua diversitat, contorns, matisos, complexitat i tonalitat diferents.
Gustau Muñoz recorda -i elogia- Emili G. Nadal, Josep Lluís Sirera Turó i Remei Miralles, Emilia Bolinches, Rosa Solbes, Jesús Sanz, Gonzalo Moue, Sara Montalvo, Tina Blanco, Federico Segundo, Jordi Pérez Boix i molts més que feien la revista -el setmanari- Cal Dir, destaca l’entrevista de Valerià Miralles a Joan Fuster, l’entrevista de Josep L. Sirera i Gustau Muñoz a Manuel Sanchis Guarner i a Vicent Andrés Estellés, l’atenció que li dedicaren a Josep Renau; algunes cobertes les va fer l’Equip Crònica, d’altres l’Equop Realitat… Per reblar el clau s’exclama: «Caram, aquell equip, que va rebre tants improperis! Ernest Garcia, Oleza i Sirera serien catedràtics de la Universitat de València, Jesús Sanz, Rosa Solbes, Jordi Pérez Boix i Emilia Bolinches, històrics del periodisme valencià (a Aitana, Valencia Semanal, Radio 9 i on fos), Gonzalo Moure, premi Cervantes de literatura infantil/juvenil; Tina Blanco, escriptora; Federico Segundo, un documentalista fonamental. El fotògraf J.V. Rodríguez, un clàssic de la fotografia valenciana contemporània; Josep Lluís Sirera (1954-2015) fou també, a més d’historiador de la literatura i un gran erudit, autor teatral d’èxit, sol o en equip amb el seu germà Rodolf; cal esmentar Història de la literatura valenciana o el llibre sobre el Teatre Principal (IVEI) i l’edició del teatre complet d’Eduard Escalante, en col·laboració amb Rodolf. Remei Miralles, per la seua banda, ha estat una distingida professora de llengua i literatura». I clou el capítol amb paraules i reflexions d’un sabor agredolç, inevitable, amb un toc de melangia pels atacs sectaris rebuts, del tot fora de lloc: dirigint-se als que col·laboraren amb Cal dir, conclou «Un moment de la història els va aplegar i després els va expulsar. Una història amb data de caducitat». Quan observem la història, el passat, el veiem inexorable, molt sovint, «a la manera hegeliana», les coses, però, hagueren pogut ser d’una altra manera. La història no és mai unidireccional, carrer de direcció única, ni baules d’una escala amb escalons i passos irremeiables i determinats per lleis històriques de ferro…
Un altre capítol molt interessant és el dels “Llibres sobre revistes: panorama hispànic”: revistes com Nueva Cultura, Revista de Catalunya, Revista de Occidente, Les Temps Modernes o Esprit, que subministraven l’oxigen que necessita la cultura per alenar. L’editorial Turner va traure a la llum alguns volums sobre revistes importants dels anys trenta del segle XX, amb antologies i estudis intoductoris: Leviatan (a cura de Paul Preston), Cruz y Raya (José Bergamín) i Hora de España (Francisco Caudet). Muñoz explcita la procedència ideològica i influència d’aquestes revistes, la primera era una revista de l’esquerra del PSOE (del 1934-36); la segona (1935-1936), un grup de cristians d’esperit laic i tolerant en la línia de la revista francesa Esprit. La tercera fundada a València,a finals de 1936 (amb la intervenció entre altres de Juan Gil-Albert) recollia el bo i millor de la cultura republicana enmig de la guerra civil. Després, durant la postguerra assenyala algunes revistes com la Revista Española (1953-1954), dirigida per Antonio Rodríguez-Moñino, amb el suport editorial d’Amparo i Vicente Soler (d’Arts Gràfiques Soler) i que s’imprimí amb Tipografia Moderna, a València. A Madrid, els Soler, endegaren l’editorial Castalia i a València, una editorial històrica: Albatros que publicà clàssics de la mà de Joan Fuster… Laureano Bonet, La revista Laye, Península, 1988, on hi havia Sacristán, Castellet, els germans Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté o Alonso Costafreda, alguns passaren del falangisme al falangisme liberal, a la socialdemocràcia, Dionisio Ridruejo, i al socialisme i comunisme, com Manuel Sacristán… El grp de la revista Escorial (revista de cultura y letras), publicada entre el 1940 i 1947 per Pedro Laín, Antonio Tovar i Dionisio Ridruejo, que transitaren dels feixisme més dens, fins arribar, amb el temps i ajuda, a posicions democràtiques. Eduardo Ibañez n’explica la trajectòria als llibre No parar hasta conquistar. Propaganda y política cultural falangista del grupo Escorial, 1936-1986 (Trea, 2001). Finalment, esmenta l’important estudi a càrrec de Nicolàs Sesma, l’autor de Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (Crítica, 2024), l’aproximació recent més penetrant des de la Revista de Estudios Políticos, germen de l’actual Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, el think tank més articulat de la dictadura, que va donar aixopluc al jurista nazi Carl Schmitt; el de Nicolás Sesme un estudi escaient per entendre la complexitat del franquisme; també la panoràmica d’Onésimo Diíaz sobre revista Arbor, portaveu del CSIC, aquesta revista havia estat fundada el 1944 per l’Opus, els grans adversaris dels falangistes, liberals o no. Uns adversaris sinuosos i de llarga trajectòria, certament. Tot plegat, històries. Però històries de la història, que encara es fa notar… Recordem només que durant la dictadura totes les editorials estaven controlades i dirigides per grups i plataformes lligats a l’Església catòlica, gent que col·laborava per tal de fer costat, enfortir i reproduir la dictadura amb Franco i més enllà el dictador.
Als que critiquen que la cultura catalana està «subvencionada», replica, contesta i argumenta: «Quina paradoxa! Subvencionada? La cultura espanyola en castellà rep moltíssims més ajuts. Mitjançant la publicitat institucional, de grans empreses, d’empreses públiques, o amb subvencions directes dels diversos ministeris, entitats públiques o institucionals amb seu a Madrid [mireu Letras Libres, si teniu interès]». No es mossega la llengua… No mostra cap tipus de complex per tal de defensar la llengua i la cultura catalanes davant de gent com l’actual presidenta de Madrid que proclama, sense cap vergonya, que Espanya NO és un país plurinacional, que sobren els qui defensem altres llengües i cultures distintes a la castellana… L’estat espanyol, des de la ‘transició’ fins ara, ha invertit molts milions en subvencionar la llengua i la cultura espanyola en castellà, a la resta de llengües («co-oficials»), els ha atorgat l’almoines, allò sobrant…
Una primera, constatació, quan llegim sencer aquest darrer llibre, El rastre dels llibres, és comprovar que, en realitat, mentre escriu, no només explicita el rastre dels llibres, també és testimoniatge del rastre de les nostres vides, i més ocultament, com tels de ceba, es concreta com l’autobiografia ‘amagada’ de Gustau Muñoz, un dels intel·lectuals més potents del País Valencià en el món català: en la Introducció anota el menyspreu pels llibres, la bibliomania, reconeix que s’ha passat la vida fent tots els papers de l’auca pel que fa als llibres (autor, traductor, editor, posseidor d’una bona biblioteca repartida en diversos espais, fill de llibreter, admet que podria ser vist com un bibliòfil o, almenys, com un bibliòman)… Esmenta La vida dels llibres (Afers, 2019) i Després del llibre (Publicacions Universitat de Barcelona, 2023), considera que els llibres són la matèria primera de la cultura, de la reflexió, del pensament. De la creació també, a partir de la fabulació o del desplegament virtuós del llenguatge poètic. Res de metafísica al voltant dels llibres, ja que són, n’està convençut, reflex i element actiu, formador d’una cultura i un país, d’un tros d’humanitat. En el llibre, en els llibres, en plural, la pluralitat constitutiva dels humans, com apunta Hannah Arendt, es materialitza -i res més, però no és poca cosa- l’esforç per conèixer, indagar i imaginar què és indestriable de la condició humana (i inclús ‘posthumana’ si es fa servir la tecnologia per aprofitar els fruits del coneixement científic, sense fer costat a les tendències totalitàries i destructores…). Adverteix que la llibertat, la democràcia i els drets humans en tota la seua extensió (que inclouen els drets de les dones) tenen mala peça al teler al món actual; més enllà de la literatura postcolonial, assenyala un fet cabdal: Occident, malgrat totes les acusacions ha generat un món de vida i un tresor d’idees proclius en potència a l’alliberament humà en un sentit progressiu i expansiu (drets civils, polítics, socials, de les dones, de les diverses minories, dels diferents), alhora que imaginava utopies magnètiques de llibertat i igualtat (d’un món sense estat, classes socials ni coacció de cap mena); un alliberament dels cossos i de les ments sense precedents que no es trobarà fàcilment a les recialles neoconfucianes, brahmàniques, islamistes sunnites o xiïtes, o en les diverses actualitzacions del «mode de producció asiàtic», una autoritat central omnímoda i tots subordinats, fins i tot magnats o oligarques, susceptibles d’espoli o degradació en qualsevol moment… Avisa que els llibres, la cultura, la llibertat de pensament, la democràcia, els drets humans, essent un gran assoliment, no estan garantits per a sempre; contra les versions merament tecnològiques de la modernitat, reivindica l’herència alliberadora de la cultura, de la Il·lustració, del pensament crític, de la recerca sense traves, de la resistència civil, de l’examen constant de les formes de vida i de relació a partir de criteris de llibertat moral; assenyala que aquest és un dels millors llegats cultural d’Occident: el millor.
Fa un elogi dels llibres de qualitat que han estat històricament i són encara l’eina clau per alliberar les ments, per a conèixer, per a estimular una sensibilitat més afinada, per assolir la percepció ampliada del món, de els relacions humanes i de les coses. Per això, de vegades, els han cremat, els han prohibit o els han amagat… Com advertia Heine, comencen cremant llibres i acaben cremant humans; elogia l’art i la bellesa dels llibres, ben fets, ben editats, acurats, en els quals fons i forma s’acoblen amb resultats òptims. En un poema tardà (Der erste Blick aus dem Fenster am Morgen [La primera mirada per la finestra al matí], del 1956), Bertolt Brecht lloava, al costat d’altres experiències agradables com ara l’amabilitat, la música, escriure, entendre les coses (i la dialèctica, nedar, llegir el diari, unes sabates còmodes), el goig de «retrobar un llibre vell»). Un llibre que havíem perdut de vista, que havia restat silent, oblidat, però que de sobte torna a dir coses… Un llibre que només l’havíem fullejat, es presenta, com un present, de nou i tenim l’oportunitat d’aprofitar-lo.
