Gustau Muñoz
(L’1 de març de 2025 es va fer a València la cinquena gran manifestació MAZÓN DIMISSIÓ. La situació és crítica i quasi delirant. Alguna cosa ha de passar. El sumari que instrueix la jutgessa de Catarroja detalla l’horror viscut arran de la barrancada provocada per la DANA el 29 d’octubre 2024 i incideix en les responsabilitats penals de qui estava al càrrec i havia de prendre decisions. Mazón -el PP que l’aguanta, Vox que és còmplice, Feijóo que n’és responsable- està al límit. Carrega amb una enorme responsabilitat política i moral. I probablement l’espera la presó..
Fa vergonya, certament. Causa indignació. Per això mateix hi ha hagut ja quatre manifestacions multitudinàries a València demanant la dimissió (i alguna cosa més) del president nominal -encara no dimitit- de la Generalitat Valenciana, M. A qualsevol altre, se li hauria caigut la cara de vergonya. Quatre manifestacions enormes, amb desenes o centenars de milers de persones. Qualsevol que s’haja manifestat a València des del 1976 pel cap baix -per exemple, jo mateix- sap el que és una manifestació massiva, d’aquelles que pugen de molt avall, del fons del teixit social, i desborden els teòrics organitzadors. La prova és que t’hi trobes envoltat de gent que no coneixes de res, però que en aquell moment batega igual que tu. Les manifestacions contra M. han estat d’aquest tipus: manifestacions de masses de gent indignada que demana justícia i reparació. Afectats, alguns. Ciutadans conscients i solidaris, la majoria.
Potser n’hi haurà més manifestacions encara. Perquè M. és un mentider compulsiu, un tipus aliè a la mentalitat valenciana normal. El fons de la mentalitat valenciana vertadera -que ve de lluny, de la història- té un lema fonamental: l’home és la paraula. Cert que s’ha anant difuminant, com qualsevol pot comprovar, en l’era de la confusió i de l’espectacle, del vist i no vist, de la distorsió sistemàtica de la realitat, de l’esborrament de la diferència entre la veritat i la mentida. Però la dita “l’home és la paraula”, tan acreditada històricament i popular, encara és vigent. O més vigent que mai.
La fiabilitat de la paraula donada era la base dels tractes i contractes (sovint verbals) en el camp valencià. Era sagrada. Qui no la complia era un “deshonrat”, el pitjor que es podia ser. En l’imaginari valencià que hem heretat, l’honradesa i el treball -ser treballador- eren la clau. Un deshonrat i un malfaener… eren molt malvistos. I ara? En l’era dels grimpadors, dels avesats a les comissions il·legals, dels corruptes i dels corruptors, dels deshonrats i malfaeners que ens han malgovernat amb el PP, tots sotmesos a procediments judicials (Zaplana, Camps, Olivas, l’entorn de Rita Barberà, un llarguíssim etcètera), alguna cosa s’ha trencat. Els valors que fonamentaven l’estructura social de fons dels valencians s’han vist alterats, afectats. I això té conseqüències. Entre altres, la “hipoteca reputacional”, el descrèdit col·lectiu. I a la fi, el declivi social, econòmic i polític.
No pot estranyar que un cadell del zaplanisme es comporte com es comporta M., que venia al que venia. Incompetència, desorganització, imprudència, no estar al seu lloc quan calia. Una gestió ineficient i sense nord. Raons de pes per a dir prou, per part de la majoria social valenciana, que ja s’ha manifestat reiteradament al carrer. El carrer en una democràcia no és font de legitimitat. Només ho són les urnes, prou que ho sabem. Però el carrer també importa. La deslegitimació de M. és imparable.
La qüestió clau és si en el context tan complex en què ens situa la història en el moment present es pot continuar així. Declivi social, econòmic i polític no són només paraules. Són fets comprovables amb xifres a la mà, amb dades i anàlisis especialitzats. L’economia valenciana perd posicions. Perd oportunitats. L’entorn global és cada vegada més difícil i es pot preveure que no donarà moltes alegries. La senda del monocultiu turístic -amb una tendència abominable a fer de la nostra terra la platja de Madrid- i de la fixació en la construcció i l’urbanisme descontrolat -per exemple: aprofitant les urgències de la DANA, M. promou la reversió de lleis que protegien el territori- no fa més que agreujar els pitjors pronòstics: societat descohesionada, escassa productivitat, salaris mitjà inferior a l’estàndard estatal, pèrdua de posicions relatives (PIB per càpita), declivi industrial, renúncia a aprofundir en la via valenciana cap a una economia moderna, sòlida i integrada. Perquè a hores d’ara l’agricultura presenta un panorama desastrós, la indústria manufacturera ha patit deslocalitzacions dràstiques i una competència inassumible, l’aposta per nous sectors basats en la Innovació i la Recerca s’ha quedat molt curta, i el govern actual no fa res en aquest sentit. Alguns fan bons negocis, sí, en el camp navilier o de la distribució comercial. Enhorabona. Mentrestant, hi ha sectors industrials sencers en precari, Marie Claire ha tancat, la Ford s’enfronta a problemes molt greus, alguns projectes clau no acaben d’arrencar. Els exemples podrien multiplicar-se, però una bona mostra és la indústria del llibre. Un sector menut, certament, però estratègic en molts sentits. Lluny d’ajudar-la i promoure-la, és objecte de maltractament sistemàtic per part del govern actual del PP. No han eixit encara les ajudes anuals al llibre (corresponents a 2024). La Fira del Llibre 2025 ha estat a punt de no celebrar-se. La Plaça del Llibre ha estat bandejada i relegada a espais de resistència.
Cal un gran debat social sobre aquestes qüestions, molt lligades a una certa idea de País. Més enllà de la brega política quotidiana, la societat valenciana ha de preguntar-se de nou cap a on va. Amb M. i companyia tot indica que va cap al desastre. Però M. passarà i els grans problemes evocats -orientació de l’economia en un entorn obert i complicadíssim, cohesió social, expectatives de futur- romandran. Cal un revulsiu, que només pot vindre de la mà d’un gran debat social. Com en alguns moments de la nostra història recent.
(Article publicat a eldiario.es/cv)
