Foto: Prats&Camps
Sal·lus Herrero i Gomar
Quan va rebre el premi Gabriel Alomar de l’Obra Cultural Balear, en un parlament molt breu, Eliseu Climent, després de agrair el guardó, va dir: “Recordeu que el sol ix sempre per Mallorca i s’apaga per Castella”. Un joc de llum i foscor, d’esclariment i d’obscuritat. Eloqüent, vehement i categòric, també pedagògic i didàctic, de manera comprensible, entenedora i senzilla. De fet, en “Aquesta és la meua terra”, Climent, es presenta com a deixeble de Joan Fuster, explica que a tots els pobles els cal doctrina, fonaments, un “catecisme” que els explique la seua història, de manera clara i concreta, per saber a què atenir-se i cap a on han d’anar, sense perdre el nord (ni el sud!)… Doncs, conclou Eliseu, aquest ‘catecisme’ és la història del País Valencià de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians (1962) tot i que Fuster rebutjava tots els catecismes, tòpics i dogmes i exigia que els seus llibres els criticaren amb arguments, raonament i no amb exabruptes, insults, violència i bombes, que és el que van fer durant la transició violenta, que vam viure… Eliseu, un dels marmessors de Fuster, comenta que davant de les bombes que li posaren el 1978 i el 1981, s’exclamava, davant la devastació que va patir: “Per què açò?”, en referir-se a la violència que havia patit, això de respondre els seus llibres i arguments amb bombes per tal d’assassinar-lo. “Si m’he dedicat tota la meua vida només que a escriure…” A escriure, investigar, analitzar i defensar la llengua i la cultura del País Valencià davant dels que ens voldrien del tot arraconats i a l’extrem desfets. Que no existírem.
Eliseu Climent, nascut el 12 de novembre de 1940, va estudiar Dret a la Universitat de València, on fou promotor de les revistes universitàries Diàleg (1960) i Concret (1962). El 1959 va participar en l’homenatge que Joan Fuster i altres intel·lectuals (Salvador Espriu, Josep M.ª Castellet, Dámaso Alonso) van fer al poeta valencià Ausiàs March; de fet, Eliseu Climent va ser qui va empentar a Ramon Pelegero Sanchis, el Vé aniversari de la mort del major poeta medieval en català perquè cantara Al Vent i les dos o tres cançons (La pedra, Som…) que tenia al seu repertori; l’amistat d’Eliseu amb Raimon va fer que conegués Annalisa i tant Fuster com Climent mogueren els fils perquè Raimon es posés en contacte amb Edigsa i pogués dedicar-se a guanyar-se la vida escrivint i cantant poemes d’amor, de lluita i de mort.
Va participar als anys seixanta, en la creació del Partit Socialista Valencià, en la fundació de l’editorial i llibreria Tres i Quatre (1968), del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma (1971), al carrer Moratín de València, on a mitjan anys setanta, vaig anar-hi per recollir uns cartells de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, per tal de dur-los al Grup Avant Junts que havíem format al meu poble, Benigànim, després de la mort del dictador; uns cartells que em sembla que em va lliurar Enric Capilla que hi treballava. Allò em va fer adquirir molta més consciència de la necessitat de defensar llengua, cultura i país. I com que llegia revistes com Servir al Poble, Valencia Setmanal, la Cartellera Túria i tota la premsa que podia al Seminari de Montcada, compartia la crítica de Joan Fuster a la proposta de Constitució espanyola, que ubicava el castellà per sobre de les altres llengües, el català, el basc i el gallec, entre d’altres, estava en contra de la prohibició del dret a l’autodeterminació de les nacions que formen part de l’estat espanyol, de la imposició de la monarquia borbònica, sense cap debat polític ni cap referèndum…
Fa poc, Eliseu, va anar de viatge a Madrid i va haver de quedar-s’hi allà dos o tres dies, com ja he assenyalat, perquè s’havien produït les barrancades i riuada de la gota freda i no podia tornar a València, perquè les comunicacions no funcionaven. Després de tornar, el vaig veure a l’Octubre, el vaig trobar una mica abatut, aclaparat, li vaig preguntar el què i em va dir que havia estat tancat uns dies a un hotel de Madrid sense poder tornar a sa casa… Amb delicadesa, li vaig preguntar -afer al qual he get esment en un article anterior- si podia fer-li algun retret, que des de feia temps em venia al cap, sense poder-me’l treure de sobre, tot i que havien passat molts anys, tot i que no volia que es disgustés, després de la seua experiència dolorosa de ser a Madrid enmig de les inundacions i els desastres del València per la gota freda. Em va dir que li digués el què i li’l vaig dir, en referir-me a la seua intervenció política durant el pacte, a mitjan anys vuitanta, entre la Unitat del Poble Valencià i Esquerra Unida del País Valencià d’Albert Taverner i Joan Ribó, que comandava el PCPV… en criticar des d’El Temps la conveniència del pacte, quan, tant els partidaris com els detractors, compràvem i llegíem El Temps, però des de la seua revista, només defensaven l’opció anti-pacte… Em va mirar als ulls, una mica emocionat, i em va dir: “em vaig equivocar”. Si no el vaig entendre malament em va reconèixer em havia tingut actituds molt parcials, d’un sectarisme abrandat, que no tenia sentit… Errat de cap a cap, en aquests afers polítics. Fins i tot en aquesta conjuntura, li va posar un despatx a Rafa Company, a Vicent Martí, no sé si a Miquel Nadal, i potser passarien per allà, Damià Mollà i Eduard Mira. Posteriorment els tres últims serien assessors -i càrrecs- del PP en afers lingüístics i culturals…
Pocs anys després de tot allò, Eliseu els va atorgar el Premi Octubre d’assaig ‘Joan Fuster’, als d’una “tercera via” que proposaven la redempció del “blaverisme”, i una equiparació tramposa de catalanisme/anticatalanisme, que a la fi serviria de discurs secundari I tapadora a la dreta de sempre. Com s’ha comprovat a bastament.
Fuster estava en contra de tot això. Emprenyat per algunes desavinences ideològiques i arran de la famosa entrevista publicada a El Temps, va trencar palletes amb Climent durant uns anys. Anys de radical solitud i depressió. Tot això, després de patir dos atemptats terroristes amb bombes que li hagueren pogut segar la vida, de no ser per la perspicàcia dels seus amics, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner, que feren que s’apartés de la finestra de sa casa, on fumejava un segon artefacte explosiu, abans de tornar a explotar. Francesc Baixauli, ho conta molt bé al seu llibre Matar Joan Fuster (i altres històries) (Austrohongaresa de Vapors, 2021). Recordem també la bomba que li enviaren, per Nadal, durant la ‘transició’, embolicada en una pastilla de xocolate al professor Sanchis Guarner a sa casa de la plaça Cànovas del Castillo de València. Aquestes atemptats terroristes, estan molt ben registrats per Borja Ribera a Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982) (Tirant Humanitats, 2022), on hi ha una frase de Simone Weil, abans del text de recerca, que adverteix: “La destrucció del passat és potser el major de tots els crims”. Jo afegiria, a no ser que remoure i remembrar el passar no servisca absolutament per a res més que per a fer-se mala sang…
Errare humanum est, deien els clàssics llatins, “Ningú no és perfecte”, com es diu a l’escena final d’aquest film de Billy Wilder, estrenat el 1959 que en castellà es titulava “Con faldas y a lo loco”, tot i que el títol original era Some Like It Hot… Hem de recordar, sí, però també cal saber oblidar, perquè covar els ressentiments, només ajuda a emmalaltir. No és saludable la rancúnia, ni l’odi incessant, ni les obsessions… En dir-li-ho i sentir-li dir, a Eliseu, això em va semblar entendre, que s’havia equivocat i que ho lamentava, se’m va anar de sobte del tot aquell record amarg, d’afers polítics ben oblidables i evanescents, de fa més de tres dècades i li vaig dir que el seu reconeixement de l’errada, l’honorava i molt… Imagine que hi ha molta més gent que recorda errades, les misèries i equivocacions, aquells que hagueren volgut una ACPV més participativa, menys “dirigisme”, que han criticat el clientelisme, les carcasses buides, algunes pràctiques poc recomanables, etcètera. No obstant això, si fem un balanç global, històric, des de la perspectiva del temps i la faena ben feta, conclourem que el balanç és molt més positiu que negatiu, que per exemple els casals Jaume I, que encara es mantenen a Elx, Alacant i Gandia, junt al CCC Octubre de València, són centres de irradiació del valencianisme, cultural i polític, arreu del País Valencià i a tot el domini lingüístic catalanoparlant. Pel que fa a difusió lingüística i cultural, com a empresari de la cultura, Eliseu no té rival. Pr això rep admiració, elogis i reconeixement arreu dels Països Catalans.
La seua tasca ha sigut gegantina i hercúlia, si mirem la història al revés de l’àngel de la història de Walter Benjamin, observem els monuments de cultura, tot i saber que tot monument de cultura, és alhora un monument de la barbàrie. Però, malgrat tot, en el cas d’Eliseu, ha estat una lluita permanent per dignificar la llengua i la cultura catalana, des del País Valencià… Sens dubte, amb errades, sobretot quan ha tractat d’immiscir-se en l’àmbit polític i ha fet de tap perquè el valencianisme polític no es desenvolupés amb tota la seua pròpia energia i desenrotllament. Perquè en algun moment va semblar, com va dir Alfons Cucó, que Eliseu s’identificava amb la màxima “La Nació c’est moi”.
A més dels reconeixements que hem esmentat més amunt, cal recordar que el 1989 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I per la contribució en a defensa de la llengua i cultura catalanes; també va rebre els premis Albert Viladot (1993), Canigó (1995), el Premi Nacional de Catalunya (1999), el Memorial Joan XXIII per la Pau 1999 (2000), de l’Associació de Publicacions de Periodistes en Català (APPEC) el 2003 i el Premi Ramon Aramon i Serra, a la lleialtat lingüística de l’Associació Llengua Nacional dels Països Catalans (2014). Raimon, en una entrevista recent al diari Las Provincias, ha dit que “Els Països Catalans no existeixen, açò va ser un desideratum de Fuster”, hem de respectar la seua opinió distingida en un diari tan de dretes, antivalencià i anticatalà… Tot i que dissentim, i no estem obligats a estar-hi d’acord. Perquè no només és un desig o una al·lucinació de Fuster. Abans de Fuster i després, ja existia i persisteix, aquesta idea: el valencianisme històric estava ple de “catalanistes”! I són també segles de coordinació, de relacions de complicitats mútues, de resistència davant l’opressió dels estats espanyols i francès, de tenir estructures confederals o autonòmiques, paraestatals, des de la conquesta de Jaume I i la fundació del Regne de València dins de la Corona Catalano-aragonesa fins ara, compartint la mateixa llengua, la mateixa cultura, interessos econòmics i ecològics coincidents, el major flux de comerç de tota la Península Ibèrica, relacions socials, humanes… compartint opressions, espoliacions, intents de dividir-nos, dèficits infraestructurals i comunicatius i intents, reiterats i sistemàtics, de divisió, d’aïllament, separació i d’arraconament lingüístic, cultural, nacional.
A Història de la llengua catalana (Nova versió revisada i ampliada) d’Antoni Ferrando Francés i Miquel Nicolàs Amorós ( UOC, 2011), al capítol X es parla de la “Persecució i resistència durant el franquisme i la transició. De la fi de la Segona República espanyola (1939) als reconeixements institucionals (1983)”. En analitzar el marc històric, s’assenyala que “Durant els anys seixanta i setanta apareix un nou catalanisme civicocultural, que es fonamenta en l’aparició d’una mentalitat més dinàmica, en la creació d’entitats com Òmnium Cultural (1961), l’Obra Cultural Balear (1962), el patronat de la Universitat Catalana d’Estiu, organitzada des de 1969 a Prada del Conflent, o el Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma a València (1971), iniciatives afavorides per la permissivitat relativa de la tecnocràcia franquista. També és traduirà en l’engegament de grans projectes editorials com la publicació de la Gran enciclopèdia catalana (iniciada el 1968), sota la iniciativa d’intel·lectuals significats com Jordi Carbonell i Max Cahner o l’obertura de la llibreria Tres Quatre (1967) a València, responsabilitat d’Eliseu Climent, que després esdevindria també editor i fundador el 1978 d’Acció Cultural del País Valencià”. Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs ubiquen la funció social d’Eliseu, en defensa de la llengua, l cultura i el país, en el context històric que va de la fi de l’autarquia, l’inici de la tecnocràcia franquista, de la publicació de Noticia de Catalunya de Vicens Vives, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster i d’Els mallorquins de Josep Melià, un context turbulent: l’angoixa de la fi del franquisme, la mort del dictador i els intents dels més reaccionaris dels franquistes per continuar aplicant les polítiques totalitàries de la dictadura enmig d’una ‘transició’ on hi havia una enorme desigualtat d’armes i de recursos entre uns I altres. En aquest context Eliseu Climent i Rosa Raga, cadascun en el seu paper, fan un treball impagable, com a llibreters, editors i animadors d’ACPV en defensa del valencià a l’escola i d’una llei d’ús que va despenalitzar el català al nostre País… Ambdós i molta gent que els vam acompanyar, van sembrar molta llavor per a l’avenir. Per a un futur una mica més democràtic, culte i valencià.
Al llibre La llavor sembrada. Memòries d’Aureli Argemí (Pòrtic, 2024), hi ha algunes referències a Josep Lluís Albinyana, moltes a Alfons Llorenç i també a Eliseu Climent, en la lluita pels pobles sense estat propi, com és el cas del País Valencià. Argemí -que va faltar recentment- fou el president del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) i mantingué una sintonia apreciable amb activistes valencians I especialment amb Eliseu Climent.
Si mirem des d’una perspectiva històrica, no hi ha cap dubte que Eliseu Climent ha estat un agent important i distingit, d’aquest corrent d’alliberament dels pobles, que ha pugnat perquè el País Valencià tinga una veu pròpia del món, juntament amb Catalunya i les Illes, amb la resta de pobles que lluiten per l’alliberament nacional, cultural i lingüístic… Per dignitat. Perquè Europa no serà mai ella mateixa, no estarà veritablement unida, si no respecta la seua diversitat lingüística. La diversitat lingüística, cultural i nacional, no divideix. Allò que divideix és el no reconeixement. Un reconeixement escàs, fragmentari, garrepa, no ens fa el pes. Eliseu Climent, des de final del anys cinquanta, du una llarga trajectòria com activista cultural i cívic. Ha treballat amb una perseverança extraordinària per la cultura, la llengua, la llibertat i la justícia d’un poble marginat, discriminat i desvalgut, mancat de reconeixement, com és el País Valencià, tots els Països Catalans, que, confederats, coordinats i agermanats hem de seguir treballar per la solidaritat i la fraternitat. Eliseu Climent ha estat un referent ineludible i ha obert un camí gens planer, que han de continuar les generacions de l’avenir.
(Continuarà)
