Foto: Prats&Camps
Sal·lus Herrero i Gomar
En aquest procés d’examen de consciència col·lectiu dels valencians, Eliseu Climent, Rosa Raga, tots els seus col·laboradors, amics, coneguts i saludats (i també adversaris, detractors i ‘enemics’ acèrrims), han sigut decisius i determinants, amb defectes i virtuts (com tothom, perquè “Errare humanum est”), per arribar on hem arribat, enmig de violències, censures, multes, amenaces, agressions. També d’errades pròpies, opcions polítiques esbiaixades i molt parcials, conclusions frívoles o sectàries, personalismes, narcisismes i desastres col·lectius d’enorme transcendència per al futur pròxim. Però cal valorar els assoliments, els èxits, allò bo o excel·lent, el que ha sobreeixit, amb profunditat i perspectiva històrica, sabent oblidar tot allò que no ens convé ni interessa recordar perquè és furgar en la ferida, en una barreja entre recordar i ‘oblidar’ allò que ens fa mal, sovint imperdonable, però que ens amarga la vida, quan ja no podem tornar enrere i canviar-ho.
Toni Mollà ho ha descrit de manera magistral en un article, datat si no m’equivoque el 16 de setembre del 2024, “La memòria, record i oblit”, publicat al Posdata (del Levante-EMV). Evocava la publicació del seu assaig Tot entra en el pes (Vincle), on analitzava la proposta de David Rief, fill de Susan Sontag, al seu suggeridor llibre Elogi de l’oblit, 2017, i esmentava també Philip Roth que a les seues novel·les insisteix en la necessitat de recordar/oblidar i a Baudrillard que escrivia: “Quan les coses no són el que eren, la nostàlgia assumeix el seu significat més complet”. Perquè la percepció del passat canvia incessantment, segons els esdeveniments del present i pel fet mateix de recrear-los més o menys literàriament… I acaba la seua reflexió sobre la conveniència, sovint, d’oblidar, recordant Heràclit: sempre passa el mateix riu, i sempre les seues aigües són diferents… El pas del temps i les ferides que portem amb nosaltres, no són sinó l’aigua de la vida i del riu d’Heràclit: “constant però renovada al pas dels dies. I a l’hora de passar comptes, si val la pena de passar comptes, com diu la meua amiga Rosario, ‘tot entra en el pes’”.
Doncs això, tot i que en aquest balanç de vida, en canviar, radicalment, la perspectiva de l’Àngel de la història de Walter Benjamin, el quadre pintat per Paul Klee, no mirarem les runes, les catàstrofes, els enderrocs, les misèries, les estafes, ni malifetes, ni els màrtirs, ni els fraus i decepcions, ni les arrapades, les ferides, ni les morts, ni“els comptes pendents”. Només els èxits, les coses bones, constructives, edificants, magistrals, fetes amb major o menor excel·lència.
Com ara l’escola de periodisme d’El Temps, on posem per cas, va començar a escriure Vicent Marqués, i tants altres -de Joan Francesc Mira a Núria Cadenes-, i no hauria fet la magna Història de la cuina catalana i occitana (Editorial Sidillà, set volums publicats, per ara). Cal parlar d’un èxit colossal com el Centre de Cultura Contemporània Octubre. Santi Cortés a El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre (edicions 3i4, València, 2014) explica de manera detallada, situa la història d’aquesta editorial. També recorda la llibreria 3i4, fins que la van traspassar a Núria Cadenes i Eva Gisbert, i es va crear l’actual Llibreria Fan set dins del Centre Octubre de València, que fa un paper extraordinari. Mirarem l’activitat d’Acció Cultural del PV, que es coordina amb Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, per tal de defensar la llengua i la cultura a tot el territori de parla catalana. Junt amb la Plataforma per la Llengua que s’ha creat més recentment, des d’una perspectiva més coordinada, federal i “unitària” de tots els Països Catalans. Raimon ho diu, d’aquesta manera, que fa de citació inicial o epígraf d’El temps que vius. Elements per a una crítica del present, de Gustau Muñoz (Lletra Impresa, 2022): “No podràs agafar/ ni amb les mans ni a grapats/ l’aigua del temps que vius”. En realitat, sempre que vivim, improvisem, només quan passen els anys, podem mirar cap enrere i veure més clar els motius de les nostres accions, les opcions que hem pres i hem deixat de prendre. També la de la resta d’humans.
A mitjan anys vuitanta, a la Unitat del Poble Valencià hi hagué una discussió política dura, un debat aferrissat, entre els contraris a pactar amb un altre partit (EUPV) i els partidaris de fer una aliança electoral amb l’Esquerra Unida del País Valencià d’Albert Taberner. Es tractava de pactar per tal de superar la barrera electoral del 5% i que el valencianisme polític pogués entrar al parlament valencià. Doncs bé, Eliseu Climent i la revista El Temps, ‘a toc de corneta’, inteferiren des de fora, en una confrontació sectària extraordinària, atès que atacaven els partidaris del pacte de la UPV-EUPV quan tots formàvem part del mateix univers cultural i tant uns com altres érem membres i col·laboràvem amb ACPV o llegíem El Temps… No obstant això, uns eren qualificats de “traïdors” i els altres de “patriotes” a les essències del valencianisme. Molts dels partidaris del pacte (a més de la direcció de la UPV en aquell moment, gent com Pere Mayor, Josep L. Blasco, Doro Balaguer, Gustau Muñoz, Consol Castillo, Andreu Banyuls, Ernest Garcia, Adolf Beltran, Empar Sarabia, etc.) volien anar a parlar amb Eliseu per a dir-li el nom del porc, altres ho veien del tot inútil, i la majoria es va donar de baixa d’ACPV i alguns van arribar a trencar la relació personal d’amistat amb Eliseu pel que consideraven una manera de torpedinar el creixement del valencianisme polític i de supeditar- se als interessos clientelars de partits estatals (dels socialsites o de Convergència i Unió de Jordi Pujol)… De manera que jo mateix, component d’aquell grup pactista de la UPV, des de llavors fins fa pocs anys, jo mateix pensava que no ho podria perdonar ni oblidar mai, tot i que el saludava cordialment, el respectava i reconeixia l’enorme labor cultural d’Eliseu Climent malgrat les seues derives polítiques que han contribuït, durant un temps, potser a fer minvar el desenvolupament d’un nacionalisme valencià amb cara i ulls… I és que la ingerència fou espectacular. Va deixar un despatx d’ACPV per organitzar l’activitat dels anti-pacte. Va promoure un Manifest que va fer que encapçalés al mateix Lluís Llach…
Uns dies després de la DANA del 29 d’octubre proppassat, que va devastar l’Horta Sud, la Foia de Bunyol, parts de la Ribera i la Plana d’Utiel i Requena, estava esperant la tertúlia de l’Octubre quan va venir a seure al meu costat Eliseu. Li vaig preguntar com es trobava, perquè el veia una mica aclaparat i em va dir que a causa de la gota freda havia estat tres dies a Madrid, tancat en una cambra d’hotel sense poder tornar-se’n a València, perquè no li agrada gens Madrid, encara es notava el seu malestar, com si li piqués tot el cos… De manera suau, li vaig dir que volia treure un tema que potser el podia incomodar, no volia disgustar-lo i si li sabia greu que m’ho digués i ho deixavem esstar. Li vaig recordar el comportament seu d’aquell temps i de la revista El Temps, com d’esbiaixat, parcialíssim, mancat d’objectivitat i d’injust havia sigut en el tractament dels favorables al pacte amb l’EU de Taberner (i de Glòria Marcos, Mónica Oltra, Joan Ribó, Rafa Pla, Empar Ferrando i Carme Arjona…). Eliseu va respondre, vivament, que teníem raó, que va estar molt errat i reconeixia que s’havia equivocat del tot… Em va semblar que era absolutament sincer i honest; li vaig dir que reconèixer i explicitar el que em va dir, l’honorava i molt; i vaig afegir, que jo volia quedar-me només amb la seua obra esplendorosa com a editor i els seus més de mil cinc-cents llibres editats, de tan alta qualitat intel·lectual i editorial, que, al cap i a la fi, un editor és la seua obra publicada, els llibres venuts. I també la creació del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, el 1971, el Centre de Cultura Contemporània Octubre, els sopars i els Premis d’Octubre, els Casals Jaume I per tot el País Valencià… De fet, gent que coordinava alguns d’aquest Casals, posem per cas Ramon Martí, a Castelló de la Plana, han creat altres organitzacions, com El Camí del País Valencià, lligada a l’excursionisme, la cultura i la música del País Valencià i d’arreu de tot el domini lingüístic… En sentir-li dir a l’Eliseu el que em va dir, no n’ha restat ni un gram de rancúnia, d’amargor ni de ressentiment, que no és gens bo per a la salut, per a la vista, per a les cames, per al cap i per als cors mig trencats pels anys acumulats… Cal, sovint, elogiar l’oblit i inclús el perdó, si és possible, tot i saber que durant molts anys podem arrossegar el sentiment que allò, el que siga, no es pot oblidar, ni molt menys perdonar… Es pot girar full, passar pàgina, perquè ens convé, perquè ens interessa, perquè és més saludable… Per no passar-nos-ho més malament.
(Continuarà)
