Sal·lus Herrero i Gomar
(Encetem ací una sèrie d’articles de Sal·lus Herrero al voltant de la figura històrica i el context social, polític i cultural, de la personalitat i l’obra, d’Eliseu Climent i Corberà, quan ja supera els 80 anys, i cal mirar enrere, sense ira i amb estima, sense recança i amb altura de mires, sense mesquinesa i amb valentia. Eliseu Climent, un homenot valencià -insubstituïble- del segle XX i del XXI).
El proppassat 14 de desembre del 2024, a Palma, en el marc de la Nit de la Cultura que organitza l’Obra Cultural Balear, on es lliuren els Premis 31 de desembre, es va atorgar el Premi Gabriel Alomar a Eliseu Climent per la seua tasca en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Un reconeixement simbòlic i molt emotiu. Eliseu Climent va rebre el premi de mans d’Antoni Llabrés, el president de l’OCB. Llabrés va parlar d’Eliseu Climent i “la seva trajectòria dilatadíssima en favor de la llengua i la cultura al País Valencià”, i va reblar: “No es poden entendre els darrers cinquanta anys del País Valencià sense la figura de Climent com a promotor cultural, activista i persona compromesa amb el país.” Unes paraules plenes de raó.
L’editor i promotor cultural, que va fundar la llibreria i editorial Tres i Quatre el 1968, recorda sovint l’impacte que li va causar la independència d’Algèria el 1962 i, posteriorment, el Maig del 1968. També va reprendre els Premis Octubre que va saber potenciar i que han servit per convertir València en referència cultural. I que esdevingueren, durant molts anys, un símbol del treball i de la resistència en favor de la nostra llengua i la nostra cultura, amb un criteri eficaç i modern.
L’any 2023 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per la seua tasca infatigable en la defensa i promoció de la cultura pròpia de País Valencià. Als anys huitanta, el 1983, havia estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi. El darrer any, per problemes de salut, s’han hagut de cancel·lar i ajornar els Premis Octubre, el sopar on s’aplegaven escriptors i intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans i València lluïa amb tot el seu esplendor… la nostra capital s’ha tornat més fosca i trista i apagada.
El buit i el silenci de la no celebració dels Premis Octubre el 2024 s’han fet notar, com una metàfora de la nostra situació i com un esperó per a evocar el lloc que han ocupat l’Eliseu i Rosa Raga, i tots els seus col·laboradors, imprescindibles durant aquests seixanta anys i escaig arreu del País Valencià i més enllà. Des dels inicis de la celebració de l’aniversari de la mort d’Ausiàs March, el 1959, els primers anys seixanta, la presa de consciència del valencianisme polític, la creació del Partit Socialista Valencià (PSV), al costat d’Alfons Cucó, Rafael Lluís Ninyoles, Josep Lluís Blasco, Lluís Vicent Aracil, Enric Solà i Palerm, Enric Jordà i molts altres, quan animaren a Raimon a cantar en català a València; els inicis incerts, dificilíssims i molt fotuts de l’editorial 3i4 i de la llibreria (amb l’ajut de Fuster, Max Cahner, Eulàlia Duran, Joaquim Maluquer); els greus problemes causats pel terrorisme tolerat dels grups d’extrema dreta que actuaven amb absoluta impunitat, els quasi 20 atemptats terroristes que va patir. Tres i Quatre va ser la llibreria més vandalitzada i atacada de tot Europa. Eliseu Climent i Rosa Raga, suportaren aquell infern amb valentia, determinació, persistència i fermesa.
Per tot això (i molt més), són mereixedors del nostre respecte, admiració i reconeixement. Han compartit amb Joan Fuster la passió pel poble valencià i han persistit, a prova de bomba, per llegar-nos un catàleg editorial fabulós, més de mil cinc-centes obres. Fet i fet, un editor és el seu catàleg de llibres publicats.
Com explica Gustau Muñoz a La vida dels llibres (Afers, 2019), després d’esmentar editorials valencianes heoriques en el seu temps -com Sicània de Nicolau Primitiu, l’editorial Torre, Lletres Valencianes o L’Estel d’Adolf Pizcueta i Manuel Sanchis Guarner, amb una certa tirada vers l’etnografia i el costumisme-, escriu “Eliseu Climent trencà motlles amb la col·lecció “La Unitat” encetada amb aquell memorable Alacant, 30.000 pieds noirs d’Antoni Seva, que abordava el retorn a Alacant de molts antics emigrants –o els seus descendents-, esdevinguts francesos (ja se sap que França és una màquina de fabricar-ne), que havien hagut, literalment, de fugir de l’Algèria independent. Garbí, per la seua banda, encara els trencarà més. Al costat de llibres d’història o d’humanitats en general, amb autors com Sebastià Garcia Martínez, Lluís V. Aracil, Joan Lacomba o Amparo Àlvarez, va publicar traduccions tan insòlites -a la València d’aleshores- com Llenguatge, veritat i lògica, d’Alfred J. Ayer, o Per Marx, de Louis Althusser, que va fer Josep Lluís Blasco. Valerià Miralles encara volia anar més lluny i es va entestar a traduir un volum aleshores molt recomanat, Tècniques sexuals modernes de Robert Street, que circulava en una traducció sud-americana al castellà. El projecte no es va dur a terme”. Analitza Gustau Muñoz, els dèficits i les insuficiències d’una inexistent realitat d’estructura editorial, i com ell mateix va voler fer entrevistes amb Climent, amb algú de Sicània i de L’’Estel i va comprovar que no hi havia realment matèria, una situació precària, sense dades, ni locals, ni infraestructura.
Però després de tastar aquest ambient fluid, gasós, sense bases fermes i depriment, escriu: “I tanmateix es feien moltes coses. Es posaven les bases de la cultura moderna al País Valencià. Encetava el seu camí una editorial com Tres i Quatre, que ha persistit fins avui amb un catàleg d’una vàlua extraordinària, tot i que té pendent el rellançament i la consolidació definitiva com a empresa editorial en la nova situació. Garbí, per exemple (que hagué d’emparar-se en l’editorial Lavínia de Barcelona per publicar, perquè no li donaven el registre editorial) recuperà La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, el 1967, un llibre imprescindible. També, el 1968, publicà un volum de teatre d’Escalante amb la instructiva introducció d’Aracil. L’Estel publicà el 1972 El País Valencià i els altres, d’Emili G. Nadal, tota una descoberta. I Tres i Quatre no tindria ja aturador, amb títols com La Renaixença al País Valencià, de Sanchis Guarner, el 1968, Conflicte lingüístic valencià, de Rafael L. Ninyoles, el 1969; Taronja i caos econòmic valencià de Lluís Font de Mora, el 1971; Defensa de l’idioma, de Vicent Pitarch, el 1972; o País perplex, de Josep Vicent Marqués, el 1974, entre molts altres”.
Més endavant, Muñoz s’interroga i tracta de respondre, des del punt de vista històric, econòmic i social, a la qüestió de per què ha costat tant aconseguir estructures sòlides en el camp editorial fins a l’aprovació de la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) i la introducció de la llengua a l’escola… que ara, el Govern del PP-Vox posa en qüestió i vol desfer el poc que s’ha fet quan encara manca moltíssim per desenvolupar idees, projectes i objectius educatius i de desenvolupament de l’ús social del valencià a l’ensenyament i a altres àmbits on la presència del valencià és precària o inexistent.
Però a partir dels anys vuitanta i noranta, per l’impuls de l’editorial Tres i Quatre i altres editorials que naixien llavors (Afers, Bromera, Tàndem, Bullent, etc.) comença a canviar el panorama editorial tan autolimitat, restringit i incert fins aquell moment en què es produeix una certa institucionalització democràtica. A Herència d’una època (Tàndem), a Corrents de fons. Cultura societat i política o a El temps que vius. Elements per a una crítica del present (ambdós a Lletra Impresa) i d’altres llibres sobre cultura i política, Gustau Muñoz, també fa al·lusions directes a la tasca editorial i cultural d’Eliseu Climent. Com a referent i empresari reeixit de la cultura -i empresari en aquest sentit d’impulsor i organitzdor no és cap menyscapte, com alguns volen, ans tot el contrari- que ha aconseguit estabilitzar una editorial que començava i ha continuat, com a petita empresa familiar, però amb molts col·laboradors i gent que ha treballat en el renaixement i la construcció d’un País Valencià que ja anem fent enmig de grans dificultats -com cantava Raimon.
Un llibre que recorde haver llegit amb molt d’interés cap a primers anys vuitanta, quan Ernest Garcia Va guanyar el Premi d’assaig Joan Fuster amb l’assaig polític sobre la democràcia i els moviments socials alternatius, Les cendres de Maig. Materials per a la crítica dels projectes alternatius (Eliseu Climent [Tres i Quatre], 1983) una reflexió profunda, des de la perspectiva d’un marxisme crític, sobre diversos temes complexos com són la participació política i social, els trets de la democràcia “representativa” i la “popular”, el poder creixent de la tecnoburocràcia i el militarisme, la llibertat i la lluita de classes, la tirania exercida per la creació constant de noves necessitats (via productivisme i consumisme) i les contradiccions inherents al mateix destí del socialisme i l’ecologisme com a alternatives emancipatòries.
No fa massa anys, en aquest segle XXI, Eliseu T. Climent, fill de l’Eliseu, va iniciar una col·lecció de llibres ecologistes, molt interessants ara que tenim damunt els greus problemes del canvi climàtic. Llibres sobre el col·lapsisme, les crisis ecològiques, el decreixement, els canvis de model productiu i de consum, les necessitats humanes bàsiques, les diferències de formes de vida contaminants o no tan contaminants… Caldria reprendre aquest temes, ni que siga per allò de la necessitat de les “suplències”, tapar el forats que es presenten en el dia a dia, com recorda Rosa Raga en alguna entrevista.
D’entre aquests col·laboradors clau deTres i Quatre, a la llibreria, l’editorial i el conjunt d’iniciatives impulsades per Eliseu Climent, hi ha el qui fou ‘el millor llibreter de València’, Carles Jorro, els escriptors i intel·lectuals Joan Fuster, Joan Reglà, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Max Cahner, Joaquim Maluquer, Vicent Alonso, Joan Francesc Mira, Manuel Ardit, Ernest Lluch, Rodolf i Josep Lluís Sirera, Joan Navarro, Manuel Molins, Salvador Jàfer, Pere Maria Orts, Josep Vicent Marqués, Joan Navarro, Gustau Muñoz, Vicent Pitarch, Ernest Garcia, F. Pérez Moragón, Vicent Raga, Biel Sansano, Vicent Salvador, Vicent Sanchis, Alfons Lloenç i tots els directors, correctors, traductors, periodistes i col·laboradors de la revista El Temps, fundada el 1984 (Enric Sòria, Adolf Beltran, Vicent Martí, Miquel Alberola, Tona Català, Josep Piera fins als actuals Manuel Lillo, Àlex Milian, Victor Maceda, Violeta Tena, Miquel Payeras, Manuel Baixauli i un llarguíssim etcètera); tots els treballadors i col·laboradors del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma i d’Acció Cultural del PV (Josep Lluís Pitarch, Joan Senent, Vicent Martinez Sancho, Enric Capilla, Pere Mayor, Cristina Piris (de l’MCPV i de Revolta), Toni Pérez Gil, Agustí Cerdà, Toni Gisbert, Tomàs Llopis, Anna Gascó, Rubén Pitarch, etcètera. Un etcètera que seria molt llarg (demane disculpes als qui no he esmentat ací, perquè realment la llista és llarguíssima). Abans d’Eliseu, evidenment, no hi havia el no-res. Però després d’ell la collita és més abundosa. Alguna cosa hi ha tingut a veure. No reconèixer-ho només es pot fer des de la miopia o la maledicència més lamentables.
Eliseu Climent i Rosa Raga han sigut, al meu parer, els qui millor han sabut interpretar i encarnar, concretar, tant al segle XX com a les primeres dècades del segle XXI, allò que va definir Joan Fuster, a la Introducció de Nosaltres, els valencians, sobre la necessitat de superar això en què “fallem” com a poble normal, en la nostra existència com a poble valencià vinculat -i no per cap pruija ‘esencialista’, sinó per la història de cara al futur- a la “catalanitat que ens pertoca” (Doro Balaguer), per tal de superar els dèficits més profunds que ens amenacen com a col·lectivitat diferenciada. Pee damunt o per sota dels antagonismes interns, mantenir uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se el poble valencià per tal de poder ser i decidir per si mateix, per continuar essent una gent “enèrgicament diferenciada” i poder formar equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals, quadres dirigents i no dirigents, capaços de bandejar el “marginalisme” al que està sotmès el nostre País a dins de l’Estat espanyol. Per posar el centre de la nostra vida el País Valencià i la vertebració, inclusiva i confederal, dels Països Catalans, com a subjecte històric i nacional propi, sense cap subordinació, dependència ni satelització a cap altra entitat estatal-nacional; tot això enmig dels processos de globalització i uniformització cultural i política que ens destaroten i ens posen en risc com a comunitat(s) històriques significatives al món.
(Continuarà)
