Sal·lus Herrero i Gomar
Fa un temps, Joan Garí, publicava a la secció literària del diari Ara, un excel·lent article sobre ‘La por de la bèstia’ (ed. Amsterdam) d’Anna Moner on assenyalava «Llegir Anna Moner: Un experiment sensorial de primer ordre» i repassava alguns dels seus llibres anteriors més reeixits, Les mans de la deixebla (Premi Enric Valor 2010, Bromera, 2011), on ens explicava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. «Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l’anatomia. A l’hora de la mort li llegarà un llibre molt especial, en el qual es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l’ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambigua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d’un vell al límit de les seves forces. És configurava així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials». En aquesta novel·la, Les mans de la deixebla, hi ha una frase de Mary W. Shelley, autora de Frankenstein, tot un referent d’Anna Moner, com Michel Foucault, de Vigilar i castigar, entre d’altres:
«Vós busqueu el coneixement i el saber,
com jo feia en una altra època:
espero ardentment que el complement
dels vostres desitjos no sigui pas
una serp que us mossegui com a mi
el compliment dels meus».
Segueix Joan Garí, «Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos títols següents de Moner, El retorn de l’hongarès (2015 i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segons se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual». A La mirada de vidre, Premi Ciutat d’Alzira 2018, Bromera, aborda la part més fosca de la naturalesa humana; a El reton de l’hongarés, Premi narratives Alfons el Magnànim, editat per Bromera, està emmarcada per una frase d’Oscar Wilde, de les cartes que li escriu al seu amant mentre pena a la presó, a De profundis: «Te’m vas acostar per aprendre el plaer de la vida i el plaer de l’art. Potser he estat escollit per ensenyar-te una cosa molt més meravellosa: el sentit del dolor i la seua bellesa».
Amb aquest historial, explicita Garí, «era obvi que La por de la bèstia ens forniria un nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Ambherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes de determinats quadres renaixentistes». Emily i el Minotaure acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana. Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs».
Sí, objectiu complert. No obstant això, confesse, obertament, que no soc la persona més preparada per llegir i menys encara per escriure cap article sobre un llibre de terror, com aquest o d’altres, més encara quan a la faixeta de La por de a bèstia, s’adverteix: «Una història esfereïdora, gloriosament escrita, sobre l’obsessió, les passions i els monstres que ens habiten». Ens habiten i envolten massa monstres i terrors… i, sembla que, cada volta més, com més va.
Abans de l’inici de La por de la bèstia, hi ha dues frases de Joan Fuster, que empentava perquè s’escrivís bé en qualsevol dels gèneres que toca la literatura:
breu elogi del crim
no ens justifica el crim però és un signe
amb ell podem bastir la fesomia
o aquella certitud que ens cal a estones
el crim descoagula la mirada
Joan Fuster, «Ofici de difunts» del volum «Set llibres de versos»
Tres i Quatre, 1987
L’entomòleg contempla la seua col·lecció
de papallones dissecades, i s’autojustifica:
«Al capdavall, havien de morir-se»
Joan Fuster, Sagitari, 1985
Hi ha també un advertiment de Thomas Hobbes, encapçalant el relat, on tots podem ‘identificar-nos’, de grat o a contracor, en aplegar les nostres pors, des de la naixença fins a la mort:
«El dia que vaig néixer, la meua mare
va parir dos bessons: jo i la meua por»
Comença la novel·la com un joc d’infants, Emily juga amb la seua nina de porcellana, la seua «germaneta», còmplice en tot, des del principi fins a la fi: «- Les coses no són mai el que semblen, Francine! Fixa’t, per exemple, en aquesta flor d’aparença fràgil i trencadissa. – L’acosta al quinqué i la fa girar, sostenint-la pel peduncle amb els dits índex i polze.- L’Aquilègia vulgaris! Una peça imprescindible en qualsevol herbari seriós. Pareix inofensiva, veritat. Doncs no! Aquesta planta anomenada també campaneta blava o ocellet, és molt verinosa. Sí, verinosa! – Canvia el to de veu i, indignada, l’agafa de la barbeta i l’obliga a mirar-la als ulls.- Per què et comportes així? No! No faces veure que ho has oblidat i no cantusseges! Quan la mare ens va explicar les propietats i els riscos de l’Aquilègia, a tu et van interessar tant com a mi!». Com el conte de Hansel i Gretel.
Aviat arriben les penombres més obscures al gran casalot, l’exhibició d’aquesta adolescent de la seua saviesa en entomologia, taxidèrmia, vivisecció i botànica, sobretot en herbologia, envoltada de gats, ratolins, òlibes, coloms, de verderols, teuladins, pit-rojos, gafarrons i les aus més grans que l’horroritzen; pateix un terror crònic que l’obliga a mirar a sota del llit tres vegades abans d’allitar-se amb el darrer regal del seu pare… La visitarà un jove llibreter i l’ajudant de l’apotecari que li porta llibres, provisions i narcòtics; a l’entrada de casa, se n’assabenta dels crims que passen al seu voltant i les inquietants escenes d’assassinats esgarrifosos contra les dones a la manera d’un art refinat que imita alguns dels quadres de la pintura més ‘sublim’, on es retraten femenins del Renaixement.
En una mena de Diari que comença el 16 de febrer fins al 15 de maig del 1907 (tot i que, a la manera de les matrioxques russes, a dintre hi ha bocins d’un altre Diari, de la seua mare, del 1896), s’anota que un dels primers llibre rellevants sobre la fisiologia de les passions va ser el Traité de l’homme, de Descartes, que podia servir per a l’estudi de les reaccions provocades pels sentiments de sorpresa, d’incertesa, de dolor i terror; la recerca en detall de l’organisme de diferents criatures, els dispositius que s’activen quan perceben que les assetja un possible depredador (conills, pollastres, galls dindis, els humans)… «Conéixer el per què de les coses, per tal d’esbrinar els lligams entre la causa i l’efecte. El Minotaure també. Res és conseqüència de l’atzar. Tots els fenòmens que succeeixen davant nostre tenen un motiu, una raó de ser […] El Minotaure sent una delectació singular quan provoca aquest tipus de respostes en un ésser viu, especialment en un ésser humà. Impossible renunciar al gaudi de contemplar determinades expressions, els moviments desesperats, l’espurneig fugisser de les llàgrimes que llisquen per les galtes en el moment de les súpliques, […] El Minotaure esperarà pacientment fins que li resulte impossible resistir-se a l’impuls i, aleshores, així que consumista la delectança auditiva, eixirà de nou del cau en cerca de la presa. Perquè com diu el seu estimat William Blake, «qui desitja i no actua, engendra pestilència». També s’esmenta, com a dues adquisicions per la biblioteca d’Emily, L’horlà, de Guy de Maupassant, i llegeix un poemari de Poe, just el de la pàgina quinze:
– «Des que era un nen, jo mai no he estat
com són els altres; mai no he mirat
com miren els altres…
El que he estimat, ho he estimat sol.»
El Minotaure, davant la Bella Simoneta de Piero di Cosimo, el perfum de la qual li oferia constantment una gran abundància i diversitat de fonts de plaer que li prometien sensacions indescriptibles, davant les fragàncies de les llàgrimes, la sudoració i la mort, es va treure la verga i va començar a masturbar-se alhora que declamava uns versos del Càntic dels cànticsi gemegava de plaer: «Que entre el meu estimat al seu jardí/ per assaborir-ne els fruits saborosos!/ Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar,/ tens mel i llet sota la llengua; l’olor dels teus vestits/ és com l’olor del Líban.» Simoneta, la jove genovesa del segle XV, va guanyar la immortalitat; una libidinosa serp que fa la impressió de descendir del coll per succionar els mugrons durs de la Bella Simoneta, com la imatge de la coberta de La por de la bèstia, feta per Anna Moner i Sebastià Carratalà, Titella, Piero di Cosimo, Retrat de Simoneta Vespucci, 1490. Pintura sobre taula, amb cap d’ocell i cos de dona, cosits per un fil roig de llana.
Malsons aterridors, tortuosos i recurrents, l’home del sac, l’home d’arena, verins, morts, crims, depravació, barreges de diferents animals cosits com si foren titelles amb fil d’empalomar, una col·lecció de crims monstruosos, una sexualitat bestialitzada i d’una perversitat incommensurable, una lluita acarnissada a mort, entre els crims i les morts que l’envolten, mentre, de tant en tant, Emily interpreta l’ària da capo de lesVariacions Goldberg, de Bach, per tal de perfeccionar la tècnica i adquirir més destresa, imagina que la finestra està oberta i les notes fan desaparèixer el plany aterrit de l’ocell del jardí… Tot això i més, que farà les delícies de qualsevol aficionat al gènere de terror fins a sadollar-li l’avidesa de sang, semen i llàgrimes; potser s’hauria de fer un film de terror arran d’una novel·la amb un llenguatge creatiu, exuberant, fresc, fluït, «gòtic»… Anna Moner ha trenat, com una aranya teixeix la seua teranyina, una novel·la trepidant i calidoscòpica, plena d’imaginació, de pensaments i d’accions terrorífiques, i a la manera dels films d’Alfred Hitchcock de suspens com Psicòsi, fins a la fi no descobreixes el per què de tot plegat i, en principi, res és el que sembla perquè el relat fa que t’emboliques fàcilment…
A més dels escriptors i llibres que he esmentat abans, hi ha, entre d’altres, més versos del Càntic dels càntics, Les metamorfosis, d’Ovidi, El corb de Poe, Baudelaire, Brönte, el manual de taxidèrmia de Solomon H. Sylvester, El vampir de Polidori, Blake a El llibre d’Urizen, em diràs amb la teua veu encisadora: «Què és això?» I jo aleshores er respondré: «La mort freda, difusa… I així la vida s’extingirà, igual que s’esborra un somni», els primers versos de l’Eclesiastès: «Tot té el seu moment/ sota el cel hi ha un temps per a cada cosa/ Hi ha un temps d’infantar/ i un temps de morir…».
Una novel·la d’una fantasia estremidora, que ens fa esgarrifar, mostra criatures d’una sexualitat perversa, descontrolada, tot narrat amb una imaginació desbocada. No cal dir que no és un llibre per a estómacs delicats, com el meu, incapaç de veure films de terror, ni pel·lícules com No és país per a vells i de l’estil de Quentin Tarantino; per l’ofici de fer classes d’ètica, en el passat, arribava a veure Johny va agafar el seu fussell, La toronja mecànica, Camins de glòria o La nit del caçador, però si hi ha molta sang, violència i sofriment, em costa mantenir la mirada… He hagut d’aturar-me davant les escenes de visecció i de crims per poder agafar aire.. No sé si Anna Moner continuarà pel mateix camí en desenvolupar més fantasies de terror o canviarà de registre literari; és una decisió que només li pertoca a ella; en aquesta novel·la ja ha arribat a un cim de depuració tècnica escripturística extraordinària i gairebé ‘insuperable’ si del que es tracta és de mostrar l’esperit del mal que habita en els humans. No obstant això, la literatura sobre la desmesura de la malignitat és il·limitada, com veiem tots els dies des que el món és món… Anna Moner, té material per escriure noves històries terrorífiques i aprofundir més encara, mirant cara a cara la realitat del món actual i la dels terrors del passat.
En llegir la novel·la La por de la bèstia, he visitat tots els terrors que m’habiten des de la meua infantesa, quan a penes començava a caminar, des que se’m va llençar un gall a sobre, al corral de la meua àvia, i em va fer caure a terra per tal de picar-me com si jo fos un gra de dacsa (blat de moro) mengívol… Els meus crits i planys va fer que ella apartés al gall amb una sola manotada…
Durant molts anys llegia els informes mediambientals sobre l`estat del món (traduït al català per la Unesco) i m’esgarrifava tant o més que amb la novel·la d’Anna Moner en analitzar les dades científiques i les greus conseqüències que causen (i causaran) les crisis socio-ecològiques i els efectes perniciosos que es coven per a les societats humanes. He ‘pensat’, mentre el llegia, que potser les novel·les curulles de terror d’Anna Moner, d’una imaginació febril, hipnòtica i exorbitant, són metàfores de la desmesura del món que ens envolta, assetjat per crisis socio-ecològiques d’una ‘civilització’ industrial mortífera, fàustica i abocada a aguditzar les crisis; unes formes de vida, creixentment artificials, d’un creixement exponencial, il·limitat, exagerat, pervers i monstruós, que ens porta a la vora del penya-segat, on se’ns fa viatjar drogats i dopats amb l’èter del consumisme la cobdícia i l’acumulació, sense cap fre d’emergència, com Emily té la certesa que, en qualsevol moment, la boca de l’infern pot obrir-se i engolir-la, així pot augmentar el col·lapse.
Una novel·la d’una persecució psicològica i delirant Anna Moner ens guia per la ment d’un depredador en una novel·la que ens recorda El perfum de Patrick Süskind, com s’indica a la contraportada; més, m’ha recordat també algunes novel·les d’Amélie Nothomb, que es recrea en les deformitats, perversitats i monstruositats, tot allò que esdevé ‘extraordinari’, rar, colossal, abismal, desmesurat, extremós, fora mida… i tanmateix, s’imposa desbridada, com una mena de ‘normalitat’ quotidiana. Fa temps que vam entrar en l’era de l’excés, de la translimitació contaminant i d’un tipus de desmesura insostenible i letal, que s’ha tornat ordinària i sistèmica.
El llibre està dedicat a Sebastià Carratalà i entre els agraïments hi ha «l’amic Ferran Muñoz, les llargues i plàcides converses sobre art, cinema, literatura i música que nodreixen el meu arxiu particular; a Manuela Alandes, el fet de compartir amb mi la fascinació per les papallones i regalar-me informació força inspiradora sobre les ales d’aquests lepidòpters; a Glen Gould, la sensibilitat amb que m’ha cantussejat a cau d’orella la melodia de l’ària da capo de les Variacions Goldberg de J.S. Bach durant dies, mesos i anys de treball, i a Sebastià Carratalà el meu etern company de jocs, la complicitat constant i necessària per dur endavant, malgrat les dificultats, projectes com aquest fins al final».
Una novel·la escrita, magníficament, per Anna Moner, en el nostre català, que ara els que ‘manen’ a les Illes i al País Valencià volen arraconar més encara fins a l’anihilament a tots els àmbits, inclús l’estil de la «tercera via» que feia per congraciar-se amb els que ens mal governen i anorreen; un llibre com La por de la bèstia, ha aconseguit el Premi a la Millor Novel·la del festival València Negra 2024, terroríficament edificat, que et manté amb l’ai al cor al llarg d’un relat que ens esborrona ‘in crescendo’, per la qual cosa, tant en la nostra llengua com traduït a altres llengües, pot arribar a ser reconegut com un dels més exitosos i brillants en el gènere de novel·les i relats de terror dels darrers anys.
