Sal·lus Herrero i Gomar
He llegit el Dietari sentimental de Júlia Bacardit (1), que m’ha sobtat i m’ha agradat. El volum està dedicat a «L’àvia Mercè, que no veurà mai aquest llibre». No recorde si en algun moment diu que ha mort la seua àvia (em sembla que no, però la memòria ens para paranys). No sé si ho diu perquè ha mort potser després de terminar el Dietari o perquè té Alzheimer, la malaltia que s’ha tornat un flagell entre la població envellida del món d’avui; i no tan envellida, doncs augmenten els casos entre menors de seixanta anys. Una pèrdua de memòria que erosiona la identitat personal, fins a no reconèixer els teus ni a tu mateix, sovint en un termini bastant breu, en no saber ni qui ets tu ni qui són els altres que t’envolten. Talment com erosiona la identitat col·lectiva censurar, retallar i prohibir la llengua i la cultura d’un país…
El dietari de Júlia Bacardit comença el 6 d’octubre i acaba el 6 de desembre del 2021. Generalment l’escriu a Barcelona, però també a Nova York, setembre del 2019 i alguns dies següents, el 20 continua al Bronx, des del pont de Brooklyn reflexiona sobre «l’amor romàntic» i considera que no hi ha alternativa real a aquest tipus d’amor, qualificat de tòxic i perjudicial per a les dones per la majoria del moviment feminista: «El que hi ha és la catarsi hedonista que en fem durant el dol -un de llarg-i la calma posterior al neguit amorós, que és l’oblit, l’amor etern entre humans, com l’amor diví cap als homes i les dones que se sotmeten a la seva voluntat, per força ha de ser un miratge. No hi ha remei: no sabem estimar de la manera que necessitem que ens estimin. Tots ens ho mereixem i al mateix temps cap de nosaltres s’ho val».
Imagine l’autora abocada al pont de Brooklyn, com hem vist al cinema, mentre reflexiona sobre foscúries i abusos sexuals al film Random Family, amb camells de baixa o alta estofa que abusen sexualment de les criatures; o potser, només és una projecció meua en llegir el que ha escrit sobre l’amor sense cap eixida, «raonablement» saludable, i els abusos de les nenes pels camells… mentre s’interroga que porta les persones al seu propi capteniment, els assetjaments, les històries sòrdides, la domesticació i la violència dels negocis als barris pobres… Cap a la fi del dietari, escriu des de Beirut del 31 de juliol de 2021 fins a 7 d’agost, el 15 de setembre al café Baalbek, davant les ruïnesdel temple de Júpiter, observa els gestos i les maneres patriarcals d’un «petit patriarca», un «nen de poc més d’un metre d’alçada que sortia d’un cotxe familiar negre», i d’una mare que es deixa governar per algú que encara ni s’afaita… O potser «la mare el deixava conduir com a premi, però els gestos del nen eren segurs, apresos del pare o de l’oncle». Un patriarcat que es basteix de gestos, dominacions, mots, imitacions dels adults, ordres, autoritat, capteniment, tradicions, hàbits, vestits, formes de vida, inèrcies… des de la infantesa fins a la mort i que manté les dones en la subordinació.
El Dietari sentimental comença amb una escena a la platja amb el seu nòvio R.,d’Azerbaidjan, una jove li reclama amor, en la sorra, potser sense ser-ne del tot conscient que això no es pot reclamar ni, molt menys, exigir… perquè les «exigències» en l’amor, espanten; només llegir la conversa que havien tingut, en anglés, a l’inici del dietari, ho hauria d’haver copsat, i ella n’és conscient: «Ho hauria d’haver entès, però sempre ho entenen tot massa tard»… Sovint no volem entendre, quan ens rebutgen, ens costa acceptar el rebuig perquè considerem que mereixem ser estimats, i ens muntem mil coartades i excuses envilidores, ens tornem cecs i sords; ens narra, Bacardit, el ‘nostre’ propi enviliment d’humans, com animals plens de ferides, queixes, greuges, fracassos i alguna joia… Com, tot i ser-ne conscients que ens enganyen i ens enganyem, preferim enganyar-nos i que ens enganyen, sense mirar-nos, fit a fit, a l’espill ni objectivar-nos quan som utilitzats com una eina d’ús, d’usar i llençar, que es fa servir, com a eina «per aconseguir uns papers», perquè «No hi ha pitjor cega que qui no hi vol veure, i tot i així calaria foc a la llei d’estrangeria», que fa estranys companys de viatge, «parelles» aparents, «matrimonis» d’interés, potser com ho són tots, irremeiablement; conta, des d’una ‘autenticitat’ plena de transparència i ‘frescor’, alguns entropessons en la recerca de l’estima, quan ens enamorem de l’ideal de l’amor mateix i perdem de vista la «realitat real», que, sovint, és miserable, vil, sòrdida, plena de plors i desesperança; escriu els seus sentiments i reflexions sobre l’amor, la identitat, l’estrangeria, la mirada interna i externa, les construccions socials de les identitats, sobre el «jo» i «els altres», els enganys, els autoenganys, les mentides, les ficcions, les il·lusions, els paranys, el desig de ser estimat i les dificultats per aconseguir-ho en una societat que Zigmunt Baumann qualifica de líquida, on l’amor també és líquid, perquè hom tracta l’estima instrumentalment, com el profit neoliberal del consumisme frenètic… l’amor com a màscara i mascarada, cerca de caliu i la torna de l’acidesa d’un mos de llimona.
Xavier Grasset, al programa de debat i de llibres, Més 3/24, va entrevistar la Júlia Bacardit per la publicació del Dietari sentimental i li preguntava si el llibre no s’havia despullat massa.. L’autora responia, que el que contava, al cap i a la fi, era allò passat… Potser desconeixia l’advertiment de T.S. Eliot «El present i el passat hi són presents en el futur» i del mateix Walter Benjamin que analitzava les ruïnes del passat i del present per advertir la necessitat d’un fre d’emergència davant un tren planetari que, accelerat, s’abisma. En efecte, datat a l’octubre del 2018, ens conta que «Una matinada de juliol. l’R em va trucar per veure’ns i em va presentat com a wife a un amic que havia vingut de visita. Vaig mostrar-me incrèdula i l’R va fer veure que el meu estupor l’enfadava. Per primer cop el tacte del seu braç i la visió del seu tors enfundat en una samarreta estreta em van recórrer l’espinada. Wife, primera descàrrega elèctrica. Els pèls del pit, els genitals i la mirada infantil i cansada de l’R em van encegar com el desig ens obceca i m’ha ofuscat altres vegades. Però l’R jugava a escacs a la cuina del pis que comparteix amb un compatriota i un indi mentre jo l’esperava despullada al llit. No sabia dir-me per què preferia jugar a escacs en lloc de follar-me». La natura ens hauria de donar ulls, també, al bescoll, o permetre’ns com a l’Angelus Novus de Paul Klee, amb la mirada horroritzada i capgirada de Walter Benjamin, poder girar el coll i els ulls, més fàcilment, al passat i present, per poder veure’ns per darrere, distanciar-nos i albirar el futur, el munt de catàstrofes i desastres que acumulen els monuments de la cultura i les nostres vides, quan ens obcequem i ofusquem en allò que no hi és, que està romput, trencat i no es pot reviscolar ni revifar perquè és mort i les petjades són les marques d’un avenir terrorífic del no-res. Jo no soc ningú, per a dir-li a cap altra si s’ha despullat massa o massa poc, però narra detalls íntims, agosarats, amb transparència i innocència, sense filtrar ni protegir-se de les mirades malicioses, que sovint cerquen preses com els corbs… Una mirada aparentment ingènua, ‘naïf’, on explicita detalls existencials, transcendents o quotidians, no banals, sobre la seus pròpia vida, neguits, amors, sentiments, emocions i sobre la manera com la literatura, realista o no, s’apropa, els recull i transmet… És una mirada agosarada, despreocupada pel què diran, valenta, sense massa complexes, «sense por», una mirada interessant pel que diu i per com ho diu, de manera senzilla, clara, molt directa, tot i que són afers espinosos, delicats, que la majoria de la gent defuig, prefereix callar i contar-ho només en cercles privats, íntims, reservats, vedats a la llum pública… No cal judicar ni aconsellar, de manera paternalista; perquè entre zig-zags i sanglots, la vida en ensenya a caminar damunt de les rodes de la bici, amb els dos peus en terra perquè la vida no passe pena, tot i saber que això és impossible.
De vegades, les identitats minoritzades, necessiten escridassar en públic i proclamar a crits, en una explosióo d’orgull, com el seu company «Soy musulmano, musulmano» (entre la pau i la submissió) i ho deia ben begut, ell que per no fer ni tan sols s’està de menjar porc. «Musulmano», deia»; i ella el sentia com eco que repetia i li feia pensar en ano, ano i li va semblar divertit; esmenta també la islamofòbia, els nadius i els migrants, el periodisme literari i la novel·la, esmenta Els savis de la foscor de Salim Barakat, d’un nonat que es fa adult poques hores després de néixer. «L’estupefacció del mul·là i la seva dona, al Kurdistan turc, és realista, com ho és la descripció que Barakat fa de la casa del mul·là, dels homes que esperen i fumen mentre les dones traginen en l’espectacle cíclic del part i del naixement»… A l’inici del dietari, en la conversa inicial entre «pressumptes amants», es pregunten per l’amor: «What is love? What is love? Who knows it? What is love», Qui dimonis sap què és això de l’amor?. Esmenta l’amor romàntic, com si «les dones», algunes, no pogueren eixir d’aquest bucle; m’evoca L’art d’estimar d’Erich Fromm i La por a la llibertat, alguns altres llibres sobre aquest afer tant important com les anàlisis de Baumann sobre l’amor en temps líquids… L’amor, ens humanitza i/o ens deshumanitza? Ens mostra el millor i el pitjor rostre de nosaltres mateixos i dels altres, com la vida sencera, erràtica, contradictòria, paradoxal… Al llarg del dietari hi ha oracions de suplica descarnada per l’estima que ens cal i no rebem com voldríem; un arrossegament i humiliació per fer-se dignes de ser estimats… I tanmateix, mostra les crueltats, les misèries materials i morals, els anhels, els somnis i les realitats, desesperades i esperançades en què es basteix el material que ens fa esdevenir humans; Bacardit, mentre ens mostra el seu dietari, com a bocins de la seua vida viscuda i patida, aconsegueix posar-li pessics de sal, literatura i sentit a la vida a la terra. Triar, créixer, pertànyer, prendre partit, orientar-se, tenir rumb, fer-se més gran i millor.
Un qüestió que tracta, amb major o menor explicitació, són les arrels, l’arrelament (Simone Weil), la inquietud o l’impuls de pertinença, de decidir on pertanys: «Jo que no tinc arrels gaire més enllà del Principat també m’hi barallo, amb la idea de pertànyer, i diria que ho he fet sempre. No té només a veure amb la llengua que parles. Pertànyer també és posicionar-se al món, saber què penses de les coses. Estructurar-ho i compartir-ho amb els altres. Té a veure amb la visió de la vida que et vas formant, amb com interpretar-la, amb com comportar-se en conseqüència. És triar la mena d’adult que vols ser. És el que li passa a N i el que li passa a l’audiència jove d’Operación Triunfo en aquest programa especial que han dedicat al feminisme». No he vist mai aquests tipus de programes musicals, i altres de xafarderies i vulgaritats sobre afers sexuals… No obstant això, no entenc gaire el vincle afortunat que pot haver-hi entre aquests tipus de realitys shows cridaners, grollers i coents, propi de llampants «revistes del cor» i un «feminisme» que no siga mera banalització; no entenc tampoc ‘del tot’ perquè relativitzar la importància de l’arrelament que generen les llengües i les cultures; una llengua, potser, no arrela ‘per se’, però, parlar-la o no parlar la llengua de la terra que habites, té conseqüències decisives, pot fer-te viure endinsat en les fondàries de l’entramat social o passejar-se només per la superfície de la terra que calcigues, sense tocar vores.
En un text parla de les xafarderies dels seus avis, àvia i avi, de les carpetes del seu ordinador que «contenen un porno ancestral amb dones de gran parrús -el parrús que una tindria si no corregués a depilar-se, mes rere mes, estrebada calenta rere estrebada calenta, per oblidar a tota costa que venim del mico- i pentinats crespats dels anys seixanta, si és que una pot follar en condicions i mantenir un pentinat crespat a la vegada» … Com si això d’oblidar que venim del mico sigués tan «fàcil», tot i el dolor que infligeixen les estrebades calentes, una mena de cilici i flagel·lació dels cossos, del culte al cos, sobretot de les dones induïdes per la pressió sistèmica de les industries de la «bellesa», que generen «necessitats» artificials, com analitza, d’una altra manera molt diferent, a L’explosió de les necessitats (de Quim Sempere, Edicions 62 1992), també, més a prop de les necessitats creades artificialment, Lipovetsky, Pierre Bourdieu i altres han descrit als assajos sobre la moda, la distinció social, la cultura i el consum a l’era del capitalisme artístic; en un altre bocí de diari, Júlia Bacardit, esmenta l’esperit anarquista d’un veí, Dennis, que pensa que el persegueixen uns homes de negre, a qui «li agrada entonar cançons de Moustaki i cantautors de la seva regió d’Itàlia, que segles enrere formava part de l’estat del Vaticà, sempre mentre se serveix i em serveix una copa de vi blanc i m’ofereix una porció de plats italians que prepara. El crepitar de l’all a la paella, la pasta i l’oli d’oliva, la massa de pizza de farina integral que s’infla dins el forn. És anarquista però no s’ho treballa, no milita, només porta els cabells llargs i caiguts damunt les espatlles. Encara no es pot detenir un home per dur els cabells deixats anar. He tingut por de les persecucions del Dennis. Temo que sigui el seu cap, que juga males passades». Ho escriu en el context de les revoltes que hi va haver a tot Catalunya, dels aldarulls i protestes airades contra les sentències de més de cent anys de presó als líders socials i independentistes, per haver-se manifestat pacíficament i haver fet un referèndum on tothom votava, lliurement, qui volia… Denis estava paranoic en un temps revoltat on la policia buscava i detenia caps de turc a la babalà, com el cas de la violència policial, el terror i els maltractaments que va haver de suportar Xènia Garcia Riera, com descriu Gemma Pasqual i Escrivà a Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), pròleg de Carla Vall i Duran, Ed. Comanegra, 2023. Uns testimonis que posen els pèls de punta i que hauria de servir per fer de la comissaria de la policia ‘nacional’ de Via Laietana de Barcelona un centre contra la tortura i el terror de l’estat.
Sovint té paràgrafs que sonen, de manera similar, al Tolstoi d’Anna Karenina: «La felicitat no fa de bon narrar. Es pot evocar el record de les felicitats, però la felicitat ‘per se’, neta de nostàlgia, vol poques paraules». El 20 de setembre, «Hem fet les paus, diguem-ne, o hem tornat a dormir junts després de mesos sense fer-ho, i aquest cop no hem fet servir protecció» i després de llegir els seus desitjos sexuals, la sensació del semen i de sentir la ‘criatura’, això que no pot ser, escriu que li faria il·lusió estudiar un màster, que vol avançar en la seua carrera de periodisme. Llegesc les humiliacions i denigracions que expressa, i vaig anotar mentre ho llegia: Més auto-flagel·lacions, on «tot» es perd… però mostra la seua pròpia vulnerabilitat, la fragilitat, la indefensió, les seues incerteses i la dels humans, sense pudor, mentre els fluids i la dignitat li regalimaven cuixa avall sense topall. Hi ha al·lusions literàries als contes de Kafka, als personatges evanescents de Beckett, al jazz i a la veu d’Ella Fitzgerald, al llibre d’Anna Pacheco Listas, guapas, limpias on explica que l’insult de feminazi és absurd i critica, Bacardit, la banalització dels reality shows televisius, la manca de liberalisme respectuós a Espanya, tot i que adverteix que «El futur és viure de cara a una pantalla mediadora»… Té frases punyents i enginyoses: «El llegir i el mai no escriure m’està fent perdre l’escriure» (7 de febrer 2020), «Si l’amor ha de ser una equació de classe, cultura i familiaritat traçada amb regle i cartabó, jo hi renuncio» (9 de febrer 2020), «Estimo i enyoro, i això deu ser la vida» (6 d’agost del 2020); també hi ha el Vigilar i castigar de Michel Foucault, sovint es proposa deixar de ser ella per tal de ésser com l’altre vol que sigui, seduir-lo i retenir-lo per a ofrenar-li tot el plaer del món: «Jo vull posar-me com un fetus sota els llençols vora seu i llepar-li l’anus i que després se m’escorri a la boca. El toco amb el tou dels dits, ell sospira, aquest cop no s’enretira com altres vegades, altres vegades li he fet petons a les natges i em ve al cap el seu «vigila lo que haces, eh», mig sorprès, mig opressor, o potser una frase menys agressiva però igualment taxativa. Ara no, ara sento que espera, a veure què puc fer. Gaudeix com si no anés amb ell, potser amb expectativa»… Com si l’amor, per retenir l’altre, fos esdevenir una màquina de plaer al seu servei… Sovint se li encomana la rotunditat del company, es confessa addicta, esmenta a un tal S. Sostres, totalment prescindible, tot i que es referisca a la iniciació d’aquest subjecte tòxic com a periodista esportiu de primera línia quan encara ni s’afaitava, en treballar per a Puyal, gràcies als diners que havien generat els embotits de la seua àvia… Una al·lusió escadussera a Gramsci (empesa per les recomanacions del Gilym i la música de Mozart), del qui només n’ha retingut una idea, «que és la diferència entre la filosofia i el sentit comú», escriu sobre un pòdcast de L’illa de Maians, «les vides que es permetem que s’ofeguin al mar, en ple confinament on «el futur fa més pinta de recollir-se que d’obrir-se»,considera que «Les vides que s’ofeguen al Mediterrani és l’argument de sobretaula blanca i tant benestant com aquests temps llastimosos ens ho permeten: avui la classe mitjana hem perdut tota l’esplendor que teníem, empobrits i anxovats però amb un somni persistent de grandesa confortable i rellevància política. Els referents antiracistes els consumim per via estadounidenca i no veiem els africans que malden per viure a casa nostra. Els veiem però no ens hi fixem. Si t’hi fixes bé, si veus on viuen, veuràs que impedir que els africans morin al mar no equival a donar-los garanties mínimes de benestar. Ahir cremava una nau abandonada a Badalona plena de sensepapers subsaharians. Si hi ha un cànon de la misèria és el que es reflecteix de manera cíclica en aquests incendis, des dels temps de Dickens fins avui i a cada racó del món. La llum punxada, les instal·lacions insuficients, tot això mata la gent pobra des que existeixen les cases en mal estat i les persones que no tenen més remei que refugiar-s’hi». Em pregunte si els referents antiracistes a Europa, només venen dels Estats Units, tot i que compartisc les seues reflexions sobre la misèria i la necessitat que Europa resolga els seus problemes estructurals creats pel seu passat colonial; denuncia: «la critica lacrimògena a les institucions europees és hipòcrita perquè no hi ha occidental més o menys culte que no sàpiga que és inviable obrir fronteres a tothom i seguir vivint amb la comoditat de sempre» i s’interroga si estem disposats a fer els canvis estructurals que caldra fer a Europa per redistribuir millor els recursos i cobrir les necessitats bàsiques locals i globals del sud empobrit. És veritat que no veiem els africans que volen entrar a Europa? O potser els veiem massa distorsionats?
La literatura no pot ser reduïda a ideologia, però, ella mateixa remarca que aquest escriptor francés s’ha fet d’extrema dreta i manté posicions molt racistes pròximes al Front National, per això em costa entendre com li poden agradar, a la Júlia Bacardit, les darreres novel·les de Michel Houellebecq, que espitgen cap a l’exaltació d’un nihilisme hedonista que cosifica les dones, estigmatitza els estrangers,atia la islamofòbia i exalta una xenofòbia i una concepció «occidentalista» autàrquica que ens du a la reedició de l’antic imperialisme i cap al no res, en prescindir dels millors referents de la Il·lustració i emprendre un camí basat en fòbies, irracionalitats i extremismes polítics que menen a la construcció d’una identitat tancada, egotista, patriarcal, reaccionària i ressentida. Afirma: «Moltes dones tenen fantasies entorn a violacions grupals» o tenen malsons, en veure que s’escampen les manades i que des de la «Intel·ligència Artificial» se les pot agredir, violentar i despullar sense el seu consentiment, fins i tot infants de sis anys? «Evidentment, «Les dones el que volem és que ens estimin. No que ens peguin ni ens menyspreïn ni ens ignorin ni ens comprin -i si paguen, si no hi ha amor possible, si ens rendim, el que volem almenys, és deixar d’estimar els homes i aconseguir que ens paguen bé». I la majoria dels homes no volen també ésser estimats?
Afirma que «La prostitució és haver entès els homes. No jugar-hi no intentar que t’estimin, només posar preu al propi cos», elogia la prostitució, l’objectivació, la mecanització del sexe, la pornografia, tot i advertir que tot això anul·la les dones, més conclou de maner avehement: « Sempre ha estat així, i sempre serà així. No pots ser objecte de desig de carn -gratuïta o no- dels homes gaire temps sense tenir seqüeles». Com si les coses no es pogueren canviar, com si no hi hagués alternativa, com si el sistema patriarcal fos etern i l’esclavisme de la prostitució fos impossible d’abolir, com si ens hagueren de resignar a l’esclavisme i a l’esclavització, a la comercialització, la trata del tràfic de dones convertides en mercaderia…. Hi ha «generalitzacions» sobre els homes que (em) grinyolen, com que «els homes volen que sigues la seua puta», «la brutalitat animal dels homes com un reflex automàtic», [els homes volen] «penjar les dones com un pernil» (tots a imatge i semblança del marqués de Sade); hi ha afirmacions com «Els homes són per fantasiejar-hi, no per tenir-los. Cal viure d’il·lusions abstractes, no concretes. Mai no ens estimaran prou» i un llarg etcètera de devocions, correspondències i fidelitats o infidelitatsinfinites, que podrien girar-se i en aplicar-se a les dones, a totes les dones, serien generalitzacions injustes, impossibles de sostenir, perquè ni les dones ni els homes poden posar-se tots en un mateix sac; hi ha la individuació, hi ha la possibilitat de «generalització» de gènere, estadístiques que indiquen que els homes assassinen moltes més dones que al l’inrevés, que les dones són molt més maltractades… Més,cal analitzar, potser, amb més finesa, amb més concretesa, amb més matisos per copsar de manera més adient la realitat d’un patriarcat que torna el cos de les dones camp de batalla; cal capgirar la insoportabilitat de l’opressió de les dones, des d’un feminisme que incorpora en la lluita per la igualtat i la dignitat, efectiva, dones i homes despatriarcats, colze a colze… l meu parer, sense ubicar a tots els homes enfront, com en un front de guerra. Perquè el patriarcat no pertany només als homes.
Potser aquest dietari sentimental de la Júlia Bacardit siga l’intent de respondre des de la vida i la literatura a aquests desesperats interrogants sobre les identitats, pertinences i rumbs, els dols que produeixen els amors trencats, les ferides dels mals d’amors, el sofriment que genera el patriarcat, les emocions i addiccions del sexe, la prostitució, la pornografia, la situació dels migrants a Líbia, al Senegal per venir a Europa, la joia de no haver perdut la vida en les travesies i naufragis, el viatge de Baye Saliu de Tuba a Bamako i de Bamako a Munic, la forma de vida americana i la dels afrodescendents perquè «Els EUA no serien els EUA sense els afrodescendents», on «a Nova York la negritud sembla anar més enllà del color de la pell», com si el transcendís… les cicatrius, les fotos, «La guerra d’entremig és un misteri»; i analitzar els determinismes, els fatalismes, les pròpies decisions, els arrelaments, les estrangeritzacions, les alienacions, pròpies i dels altres i esclarir allò què s’entén per llibertat, les trampes que ens parem, els enganys, les mentides, els maltractaments, l’odi, la misogínia, la instrumentalització, les morts, la solitud, la bona i mala companyia, l’autoodi, els viatges interiors i exteriors, les precarietats, les fragilitats, les vulnerabilitats, les faltes i les mancances dels humans, els límits, les banalitats, les foteses per interrogar-nos si la manca d’autoestima pot ser ingredient de l’amor? També si és possible un altre món amb menys sofriment, misèries, enganys, mentides, injustícies i crueltats? O si ens hem de conformar resignadament perquè ’res és mudable’ i el món sempre roda de la mateix manera… Una sentència, aquesta darrera, ni que siga dita com a hipòtesi, que considere tan errònia, desencertada i fatal, que em revolta i em fa bullir la sang.
Un Dietari sentimental de Júlia Bacardit, que des de la frescor de vida diària i quotidiana, des d’anècdotes subjectives, viscudes amb dolor, joia, goig, passió, sexe i perplexitat, testimonia i reflexiona sobre algunes categories de les qüestions que, en aquest primer quart del segle XXI, ens inquieten, angoixen, ocupen, neguitegen i preocupen, tant en els àmbits privats com en els públics de les societats actuals: els amors i els dolors, els conflictes, els sofriments, les joies i els anhels, individuals i col·lectius, de la humanitat contemporània globalitzada… «La brega inherent a la vida» i la urgència de trobar eixides d’ajuda mútua, cooperatives, autogestions, conscient dels greus riscos de la guerra salvatge de tots contra tots… com els galls que resten nus, dessagnats pel colps de bec i sense ulls ni plomes per poder viure i volar. Un Dietari que estimula la meditació, la conversa i suggereix la necessitat d’educar en formes del bon amor, de la bona vida i del bon govern, on els éssers humans no esdevenim eina per al profit dels altres.
- Editorial Medusa Books, febrer 2023, 138 pàgines, Il·lustració de la coberta, La banyista de Valpinçon, de Dominique Ingres (1808), edició David Gànvez Casellas, disseny i maquetació, Oliver Vergés Pons, correcció i revisió Marc Cortés Minguet; il·lustració del colofó: gravat «Cock Fight» d’Anne Goldthwaite, aparegut a The Colophon, A Quarterly for Collector& Lovers of Boocks (1935) Imprés a GoPrinters (la Seu d’Urgell), a sota d’aquesta darrera il·lustració de dos galls barallant-se, hi ha un text: «La brega inherent a la vida. La d’una amb si mateixa. La de la imatge de les coses que una es fa i la de la imatge de les coses -i d’una mateixa- que es fan els altres. D’una amb la parella. Amb les parelles. Entre aspiracions i realitats. Entre l’escriptura i tota la resta. Entre explicar i callar. Entre exposar i exposar-se. I en el procés, «plomas quedaron angeleando, tristosas, que va dir el poeta».
