Gustau Muñoz
De sobte, un dia, se li va fer la llum. S’havia instal·lat ingènuament -va concloure a posteriori- en la dinàmica d’una Transició en la qual les “nacionalitats i regions de l’Estat espanyol” cotitzaven alt. L’explosió autonòmica -com es va arribar a dir- tingué un gran paper, fou un revulsiu amb moments catàrtics. Era el temps de les “senyes d’identitat”, i ell no hi tenia res a dir, al contrari, li semblava pura justícia reparadora -una mena de justícia poètica- després de la “longa noite de pedra” del franquisme, com havia cantat el poeta gallec Celso Emilio Ferreiro.
Però algunes coses no quadraven. Arribà un moment que se li encengueren les alarmes. Hi va veure clar, tot i que no dormia… En aquell temps residia a Barcelona. Un dia se n’adonà que tot allò de la cultura catalana, l’estatut, el català, la represa, el redreçament, etc., no tan sols no era el seu terreny sinó que li feia un fàstic infinit. Quan li va passar? Potser el dia que havia pujat a Montserrat i esperava trobar-hi els pesos pesants de l’Assemblea d’Intel·lectuals i no va ser així, i es va veure confós amb la classe de tropa? O potser el dia que els sues sarcasmes i provocacions -no res, maldats espigolades en Cioran i alguns maudits- ensopegaren amb el silenci incòmode d’interlocutors que es movien en la línia d’una cultura -en terminologia gramsciana- nacional-popular? Qui sap…
No li agradava gens ni mica el carés que prenia allò. “Nacional” en el sintagma anterior s’interpretava com a català i en català. No li agradava la Gran Enciclopèdia Catalana, exponent de tota aquella tramoia, que a més havia caigut en mans del banquer Pujol. Les masses populars restaven marginades, no s’havia fet ni es faria cap Revolució… El PSUC era tebi, s’havia sotmès o venut, Vázquez Montalbán no feia el paper que pertocava, i deixava òrfena la gran massa immigrada castellanoparlant. A més, Pedro Gimferrer ara es feia dir Pere i José María Castellet, Josep Maria. Ridícul. ¿On quedaven els bons temps dels Barral, Goytisolo, Costafreda, Gil de Biedma o Marsé, de Jaime Salinas i Carmen Balcells, dels “Novísimos”? La bona època del Premi Nadal i del Planeta, de les editorials de punta, Seix Barral, Tusquets, Anagrama… I La glòria del “boom” amb Vargas Llosa, Garcia Márquez, José Donoso, Manuel Puig i tants més? Això sí que era una literatura ambiciosa, de qualitat i de vocació universal, i no la “cultureta”, les coses de vol gallinaci dels Baltasar Porcel, Maria Aurèlia Capmany, la Roig, Joan Fuster, Max Cahner, Badia Margarit, Molas, Brossa, Triadú, Foix, Espriu… O de gent com Oriol Bohigas i Joan de Sagarra, més iconoclastes, però que tampoc no el tindrien mai en compte.
El PSC havia seguit les passes del PSUC en aquesta matèria, i s’havia fet còmplice d’un nacionalisme estret de mires, cejijunto, aldeano. La TV3 i la immersió lingüística eren les gotes que omplien el seu got a vessar. La Barcelona cosmopolita d’altres temps era cada vegada més provinciana, i a més li tallaven les ales. S’enfonsava com el Titànic. Dominava la Catalunya profunda, vigatana, rural, de recialles carlines. Què se n’havia fet de la Catalunya-ciutat? El perfil ranci i excloent, de nacionalisme obligatori, que anava prenent tot plegat convidava a escriure llibres com Contra Catalunya o Lo que queda de España…
Ara sabia que ell era un intel·lectual no nacionalista. Era decididament del ram de les lletres, havia animat revistes culturals marginals, feia classes en un institut de l’àrea metropolitana, però la seua vocació literària era irrefrenable. Escrivia poemes, publicava articles, el temptava el periodisme, els del Viejo Topo li havien suggerit que escrivís un assaig amb un títol inequívoc (“Contra el nacionalismo” podria servir). Tenia grans ambicions. El català que s’anava imposant en el món de la cultura, els mitjans o l’administració el treia de polleguera. Ell i els seus amics eren “gentes de Cervantes”. Paraules majors.
S’ho va rumiar. Ja n’estava tip, fins al capdamunt. Marxaria a Madrid, una ciutat oberta on ningú se sent foraster. Una cosa així com Nova York. Una ciutat amable i en plena expansió perquè no té damunt la llosa nacionalista… Allà hi trobaria caliu i portes obertes. Tenia un relat que podia interessar. I així va ser.
El nacionalisme era la pesta. L’exclusió i la imposició. Tot anava adreçat a crear una identitat nacional artificial a Catalunya i fins i tot a les comunitats valenciana i balear, en pla imperialista. Volien bandejar la llengua de Cervantes! El nacionalisme és orgànic, un residu del Romanticisme, renyit amb la tolerància i els valors de la Il·lustració. És mirar-se el melic, tancar-se en un clos reduït i endogàmic, molt rendible per alguns. Ell sabia per a qui. El nacionalisme és al·lèrgic al pluralisme, a la diversitat. Vol imposar una identitat única i obligada, una llengua, una cultura… A més, és de dretes. Impossible entendre com la suposada esquerra hi ha caigut de quatre grapes. El nacionalisme és homogeneïtzador. Un poble, una llengua, un Estat. Té un concepte essencialista, divorciat de la voluntat popular, de l’albir i la lliure decisió de la ciutadania, el plebiscit quotidià de Renan…. Deriva de Herder, creu que la nació és un fet natural -o una creació divina- que ve de la nit dels temps. Ignora una cosa tan bonica com el patriotisme constitucional de Habermas. El nacionalisme a més és una amenaça per a Europa, de fragmentació i conflicte, d’irredemptisme que fàcilment esdevé violent. No se n’adonen a Brussel·les i a Estrasburg? Ja n’hi ha hagut prou dames per culpa seua, com als anys trenta/quaranta, amb Hitler, o més recentment a l’antiga Iugoslàvia! Era potent, el seu discurs. Amanit amb episodis d’horror de la tirania nacionalista que coneixia de primera mà, i podia explicar, resultava convincent. Trobava receptivitat.
Amb el temps a Madrid s’hi va retrobar amb altres exiliats. Com l’autor d’una Historia de un idiota contada por él mismo -o una cosa així- que s’enyorava dels “partes” del temps que parlaven de la “galerna del Norte”, que mai apareixia als espais meteorològics de la TV3. O amb aquell bufó que feia befa de tot i de tothom però no suportava que algú no li rigués les gràcies, i se sentia perseguit. O amb el periodista-escriptor amb cara de pomes agres que bé podria haver estat autor d’un article titulat “No es esto, no es esto”, però referit a Catalunya, i que ara tenia l’alt honor de veure el seu nom estampat a la “tercera” de l’ABC, cosa que l’entelava els ulls. També va coincidir amb gent vinguda del País Basc -molt celebrats a Madrid- que explicaven històries semblants o pitjors. Gent d’idees pètries, sense escletxes, com un conegut filòsof o un connotat escriptor i soi dissant filòleg de passat radical, que sabien de quin costat està la llibertat. I amb una munió de periodistes, literats, catedràtics, magistrats, ex ministres i alts funcionaris molt sensibles al tema. Les autonomies estaven resultant una nosa, un llast, creaven fronteres on no n’hi havia, exigències absurdes en matèria de llengua i divisions quan el que calia era anar tots a l’una, a defensar la marca Espanya al món. I refrescar l’article 2 de la Constitució, aquell que ho deixa ben clar. Pàtria comuna i indissoluble de tots els espanyols. La resta és opinable.
A Madrid hi va trobar terreny propici. Tenia on triar. No hi havia problemes de llengua! Se li obriren els diaris i els mitjans de Prisa, de Vocento i de la resta de grups mediàtics, les televisions, les ràdios. Les tertúlies. Els organismes culturals de “la Comunidad” i de l’Estat, el Cervantes, ACE, la RAE, les editorials, les prolongacions mediàtiques de la Conferència Episcopal. Les més diverses fundacions i plataformes que havien sorgit com bolets en defensa de la “nación española” i la seua indissoluble unitat. Perquè per fi feien cas on pertoca a les seues crides i admonicions. Amb això de les llengües regionals i les autonomies s’havia anat massa lluny. Estava d’acord. Tenia molta raó aquell general que va dir: “se empieza con versos inocentes y se acaba escribiendo proclamas separatistas”. A més, el castellà mai havia sigut imposat. Si predomina és per la força natural de les coses, perquè el parlen 400 milions o més, i en canvi el català només, i no tots, els habitants de les quatre províncies… Ni punt de comparació. Catalunya, a més, és bilingüe. Que no havien escrit en castellà Ignacio Agustí, José María Gironella i Josep Pla?
Temps enrere havia arribat a una conclusió. Ja no era moment de manifestos, com durant una època ja superada. O de fòrums babèlics en defensa del castellà contra la imposició del català en l’ensenyament, la maleïda immersió -que com el seu nom indica vol dir ofegar algú, en aquest cas la gran massa immigrada. Calia pensar en gran, passar a l’acció, cercar complicitats, tocar portes. Una colla d’amics i col·legues -intel·lectuals de pes tots ells- que havien romàs al peu del canó, resistint, jugant-se-la, ja s’havien reunit al pub “El Taxista”. Segur que farien alguna cosa important. I tant que sí.
A partir de llavors, davant un nacionalisme irredempt -i tot és “nacionalisme”, no hi ha versos innocents, ja se sap- s’obrí camí una manera molt més eficaç de fer les coses, ara amb un premi Nobel i una marquesa -lliures i iguals- al capdavant. I una multitud de no nacionalistes que finalment han obert els ulls i canten sense complexos: “A por ellos, oè”. La cosa no havia fet més que començar. Aniria a més.
