Sal·lus Herrero i Gomar
La persistència dels roures de Sebastià Carratalà (Bromera, Premi Ciutat d’Alcoi- Isabel Clara Simó, 2022), és una novel·la que ens mostra els perfils de bona part de la societat valenciana dels darrers tres segles. De fet, arriba fins al present:
«A principis del 2020, un brot de coronavirus altament infecciós i agressiu encara molt desconegut per a la comunitat científica, la Covid-19, apareixia a la ciutat xinesa de Wuhan i es propagava per la província de Hubei. De seguida, es confinava la població en aquesta i altres regions del gegant asiàtic, una mesura que, prompte, a causa de la rapidesa amb què l’epidèmia s’escampava, també s’aplicà en alguns països d’Europa i als Estats Units. Des del primer moment, els laboratoris especialitats de tot el món es posaren a treballar per trobar remeis contra la malaltia. A l’abril, dues grans farmacèutiques de les quals els Roure eren accionistes comunicaven que tenien a punt un producte candidat a vacuna i que anaven a fer els assaigs clínics en persones. En uns mesos disposarien de resultats positius i arrancarien la producció. Els governs interessats havien d’afanyar-se a reservar-les si volien emprendre aviat les campanyes massives d’immunització. La crisi econòmica i social provocada per la Covid-19 sumí en la perplexitat i la incertesa els ciutadans d’arreu del planeta. Tanmateix, Susan Roure Wandsworth, nascuda el 1996, filla de Susan Roure Wandsworth, mare soltera, s’acabava de graduar en Dret i albirava un futur prometedor».
Així, de «feliç» -com de film de Hollywood- acaba la novel·la sobre els Roure, com a representants prototípics d’una certa burgesia valenciana. Però, això de «final feliç», que ens congela el somriure, com en una pel·lícula de suspens de Hitchcock, només és aparença, un joc d’espills de molts miralls calidoscòpics, un enlluernament, emmirallament, res més lluny la realitat pura i dura, descomunal que, sovint, «s’endolceix» amb ironies, sarcasmes, burles, exquisideses i caricatures de la desmesura, la hybris d’una burgesia que quan cal, «per conveniència i necessitat», farà tots els papers de l’auca. En la persistència dels Roures hi ha l’estratègia camaleònica… capaç de transmutar-se acceleradament, disfressar-se, dissimular, aparentar. Assoleixen una habilitat enorme per mutar i esdevenir el que s’espera per tal de retenir el poder, les influències i el diner. Saben que la realitat és sempre canviant en les formes, però en el ‘fons’ pot esdevenir prou «persistent», per romandre entre els poderosos, com un dels arbres més esponerosos. Sí, les formes canvien, el fons roman. Però les formes son importants…
Al llarg de la història, més de tres segles, del 1745 fins al 2021, la narració que condensa la nissaga dels Roure explica que no tenen cap problema en fer el que calga per augmentar els beneficis, acumular propietats, estendre i diversificar els negocis, des del guano, fins als museus, el comerç de la pansa de la Marina des del port de Dénia o fer urbanitzacions de gust dubtós que anorreen si cal marjals i albuferes. L’obsessió dels Roure és prosperar seguint el rumb del màxim profit, fer més i més diner, obtenir més «beneficis privats» fins a l’extinció total dels béns públics, a costa del que siga, de manera il·limitada, sense aturar-se en res, i si cal fent servir «l’Ètica dels Negocis» o, en el seu moment, «els cercles catòlics» del pare Vicent, «el catolicisme social», per apartar la classe treballadora de les ideologies revolucionàries.
Els Roure s’havien especialitzat en la importació del guano, primer, i després en la fabricació d’adobs químics. Feren de tot per convèncer els llauradors que els productes químics eren necessaris per a augmentar la producció. Uns anys abans, també havien advertit que era el moment adequat per dosificar inversions en aquests terrenys «bucòlics» de l’agro-indústria… Perquè :
«El mercat agrícola mundial no parava de créixer a causa de l’increment sense fre de la població i de la demanda d’aliments, i havia decidit que l’Alfredo and Susan Roure Foundation, destinàs una dotació al projecte anomenat Banc de Llavors Global Svalbard, també conegut com el Banc de la Fi del Món o del Judici Final, promogut pel govern de Noruega a l’illa de Spitsbergen, a la mar de Barents, a prop de l’oceà Àrtic. Un projecte en què també participaven la Bill amb Melinda Gates Foundation, la Rockefeller Foundation, la Monsanto Corporation i la Syngenta Foundation, entre altres entitats i governs…».
És una novel·la molt ben documentada. l’Alfredo Roure, als 75 anys, fa una recapitulació no només de la pròpia vida, els seus traumes, decepcions, perversions i sobretot èxits i aconseguiments, sinó que desfilen, davant els seus ulls, els assoliments de la seua nissaga sencera, com soldadets del plom d’un exèrcit imperial, afina la seua apreciada «intel·ligència» per contar com cal saber nadar i guardar la roba, «mullar-se» i no mullar-se, aprendre mètodes jesuítics, místics o «espiritistes» lligats a «la tecnologia punta», per saber què cal dir i què cal callar, com comportar-se socialment i fer dels negocis, de la cobdícia, l’avarícia i l’acumulació, com la cosa més natural del món.
En aquesta novel·la de Sebastià Carratalà, s’esmenten els avalots contra els afrancesats o francesos, les persecucions inquisitorials, l’absolutisme reaccionari, amb el retorn a València del monarca Ferran VII, que m’han evocat la novel·la d’Alfred Boch Inquisitio i també, la darrera novel·la de Francesc Bodí, L’única veritat(Lletra Impresa), quan tracta de les guerres carlistes. També a La persistència dels roures es parla de la Revolució del Petroli d’Alcoi, que va tractar Isabel-Clara Simó en la novel·la Júlia; també ix la Guerra d’Espanya contra Cuba, Blasco Ibañez i la Renaixença valenciana, l’Exposició Regional de València el 1909, la Setmana Tràgica de Barcelona, el naixement de la fotografia, del cinema, del ferrocarril, de les màquines que feien possible la industrialització, la Guerra Civil del 1936-39, el “desarrollismo” de la dictadura, l’explosió del turisme, l’esclafit immobiliari, la destrossa d’ecosistemes bàsics, la destrucció dels paisatges més bells…
Al meu parer en aquesta novel·la es narra la globalització del capital, dirigida i encarnada per la burgesia «valenciana» amb traces d’aristocratisme, en el període històric que arranca en la «revolució industrial», amb les consignes inqüestionables del «progrés» il·limitat; un desgavell fàustic de proporcions descomunals, que com més va,més es despleguen conforme «avança» la novel·la i l’acumulació de despropòsits… Com si estiguérem a un pas d’arribar als darrers trams de la «Fi de la Història» en forma de dinàmica acumulativa i voraç incontenible, sense límits, on el despropòsit creix, vertiginosament, en desertització i banalització, destrucció d’entorns, de la bellesa paisatgística, terres, muntanyes, rius, palaus, el regrés del reaccionarisme, la dictadura reproduïda en la lletgesa, la mediocritat i una lletjor que s’estén com una immensa taca d’oli expansiva, com una destructiva muralla xinesa de gratacels a la costa (Port Sa Playa, Marina d’Or…), de la vacuïtat i del terror absolutista, amb Ferran VII, el general Elio (una infàmia que hi haja a València una plaça dedicada a un militar que va perseguir i assassinar els liberals), Espartero, Primo de Rivera, Alfonso XIII que va validar el colp d’estat militar d’aquesta dictadura i de l’altra, Franco… fins al present.
És una novel·la feta amb imaginació, amb documentació històrica, social i sobretot, amb els matisos de l’art, de la història social de l’art, de pintors, escultors, arquitectes, obres d’art que representen i expressen l’època narrada, que acompanyen, trenen els relats de manera especial, posem per cas, El Regrés de Ferran VII amb el retrat de Vicente López, Pinazo, Sorolla… Remarca que Vicente López és un símbol de la proverbial capacitat d’aclimatació que hi ha al País davant de qualsevol invasor, siga francés o espanyol.
“El pintor Vicente López, que a penes feia res, havia retratat diverses vegades al general Suchet i altres militars de la cúpula a l’estil napoleònic i havia col·laborat en la creació del primer Museu de Pintura de València sota els seus auspicis, penjà a la façana de sa casa, al carrer del Mar, el primer que recorreria el rei de camí a la catedral, una imatge del nou emperador pintada per ell al bell mig d’una magnífica decoració. A més, participà en l’elaboració d’arcs de triomf, pòrtics i altars encarregats per institucions i corporacions que omplien tots els racons, i projecta la medalla commemorativa del Regrés de Fernando VII. L’artista, no sols es lliurà de represàlies, sinó que, més endavant, seria nomenat pintor de cambra”.
Un tret característic al llarg de la història del País és, potser, l’enorme capacitat d’adaptar-se als mandataris de torn, la necessitat de fer “mans i mànigues” per a quedar bé amb els que manen… Hi ha salts històrics, que es segueixen sense cap problema, perquè si t’hi perds, hi ha abans de l’inici de la novel·la un organigrama o arbre genealògic, amb els antecessors de tota la nissaga Roure, des del naixement d’Alfredo Roure el 1755 al de Susan Roure Wandsworth, filla, el 1996. També hi ha la dedicatòria “A Anna Moner”.
Al llarg de la novel·la apareix que el protagonisme destacat pateix traumes causats per l’autoritat paterna, una grisor i mediocritat abismal i una buidor absoluta, que tracta d’omplir amb els negocis, l’ampliació progressiva de propietats, una vida dedicada a fer els màxims diners… inclús mesclant l’art, el sexe i els negocis, en voler reproduir l’obra dels impressionistes abstractes americans, especialment de Jackson Pollock, Willem De Kooning i Robert Motherwell, al Museu Guggenheim de Nova York en el viatge de noces, el 1963… Alfredo Roure Fos es va llançar a l’atac, amb una compulsió astoradora, per irrefrenable i malaltissa, com en un èxtasi orgiàstic còsmic… Una aberració estètica. Hi ha la necessitat compulsiva, física i psicològica, corporal, d’acaparar objectes, que va unida a la necessitat de reomplir «l’horror vacui» que tenalla un dels personatges principals de La persistència dels roures.
Es suggereix la mercantilització de les obres d’art per banda de la burgesia, com l’art esdevé mercaderia, inversió, especulació financera i mera monetarització, les subhastes, la revalorització del producte, la comercialització de l’art com la manera d’esdevenir productes de luxe, de compra-venda, d’objecte d’ostentació, de distinció social (Bordieu), d’inversió, de guanys, fet i fet, de negoci… Es descriuen, de passada, els cims dels poders i contrapoders socials en dança dels darrers segles, els frontispicis i racons dels poders i dels «poderosos», les seues complicitats social i institucionals i també, en «negatiu», dels contrapoders, les solemnitats, les contradiccions, els vicis, «les virtuts», els fonaments i les façanes construïdes, amb ajut de «filosofies», «ètiques», «religions», «industries», «arts» i «tecnologies» dels negocis… i dels missatges enllaunats de Weber i Kant. Hi ha una descripció genealògica dels poders, dels trons, de les apropiacions, de les complicitats o disparitats amb aquestes hegemonies conservadores que tracten de reproduir-se per mantenir el seu status quo. M’ha agradat molt, el passeig que fa Alfredo Roure Ferrer, fill d’Alfredo Roure Guerau, pel Salon de peinture et sculpture al Palais de l’Industrie, al Salon des refusés, en un ala diferent del grandiós edifici de ferro i vidre dels Camps Elisis en què havia tingut lloc l’Exposició Universal de 1855; a la segona visita es va recrear en els detalls de Noia de blanc, de James McNeill Whistler, també observà amb deteniment Món de fades, d’Henri Fantin.Latour, i uns paisatges petits de Camille Pissarro. I uns altres de Johan Jongkind, frescs i vibrants, amb la mar i les barques i algun molí i uns cels immensos. I uns quadres d’Armand Guillaumin i uns aiguaforts de Felix Bracquemont… Tres llenços d’Edouard Manet encomanat per la moda per allò hispànic (Jove vestit a l’espanyola, Victorine Meurent vestida de torero i El bany, un títol que després havia canviat per El dinar campestre)… Aquest jove artista, Roure Ferrer, que vivia la pintura de manera lúbrica, havia estudiat a l’Acadèmia de Sant Cales de València, aviat abandona l’art per estudiar dret i dedicar-se a maximitzar els guanys dels negocis de la família Roure.
La novel·la està farcida «d’escenes valencianes», com si s’observés el barroquisme estilístic de la portalada del palau del marqués de Dos Aigües, es visualitza i subratlla l’enormitat, la grandiloqüència, la desproporció, els desequilibris, les ambicions desmesurades, el narcisisme, el fariseisme, el cinisme, les escenes reaccionàries de l’absolutisme monàrquic a la Rambla dels predicadors, a una banda el palau de Cervelló i a l’altra el convent de sant Domènec (encara ocupat en mans militars), La Porte Chinoise de la Rue de Rívoli, el trasllat del palau del carrer Eixarchs al de la plaça de l’Arquebisbe.
«En veritat, però, allò acabà sent un pastiche estilístic que palesava l’horror vacui que sentia. Els motius clàssics i rococó dels relleus de guix de frisos i sostres d’algunes estances, amb les parets recobertes de papers pintats, retrats i bodegons, amb mobles que imitaven estils antics com el Lluís XV, amb gerros de Sèvres amb flors, grans espills de marc recarregat, jocs de canelobres i grans llums de nombrosos braços, amb cortinatges a joc amb la tapisseria, amb aparadors amb vitrines per guardar objectes rars i preciosos: escultures, cristalleries, armes, vaixelles de porcellana xinesa i de la cartoixa de Sevilla, fins i tot alguna màscara africana també adquirida a París, que tant fascinava i horroritzava, procedia de mans salvatges, donaven pas a d’altres sales d’estil neogòtic i neomudèjar amb portes emmarcades per motlures en forma de fines columnetes salomòniques i arcs conopials, assumptes que es repetien per la resta d’envans, amb sostres plens de llaceries que remembraven l’art musulmà, amb catifes de dissenys geomètrics, i, per rematar-ho, una alts estances a la moda oriental. Un estil que impregnava tot el conjunt…».
Hi ha també referències al convent del Carme on s’instal·la la primera l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, la visita d’Alfons XIII a l’Exposició Regional, de 1909 a la Fàbrica de Tabacs, convertida en el Palau de la Indústria, l’Himno compost per José Serrano i Maximilià Thous, amb el tenor Lamberto Alonso, el cantant de Godella, el maig del 1923, la visita d’Alfons XIII a València, per coronar la Mare de Déu dels Desemparats a la pujada del pont del Real, amb batalla de flors a l’Albereda, els colps d’estat militars feixistes, les admiracions d’Alfredo Roure Dalmau, cap al «Duce; considerava que era millor que Adolf Hitler, aquell fanàtic violent i sanguinari, un boig. L’italià, en canvi, li semblava més íntegre, malgrat que fos maquiavèl·lic», de fet, quan el seu fill Alfredo Roure Vidal comenten que tot i que havia acotat el cap davant seu unes quantes vegades, tanmateix ja n’estava fart del Borbó ultracatòlic i faldiller perquè la cosa acabarà malament i li pregunta el fill al pare com havien d’actuar, el seu pare respon: «De momento, el gobierno ha podido mantener a raya a los revolucionarios y a los separatistas con mano dura, però también ha pretendido acabar con muchos de los nuestros para controlar todas las instituciones»… Hi ha també l’entramat de les falles i de la ciutat fallera, per tot arreu sura una realitat elefantíaca caracteritzada pel desgavell, la desmesura, la desproporció, el desequilibri, la coentor, el pastitx… les genuflexions, submissions i reverències monàrquiques. Tot i que la novel·la està escrita, en la major part en valencià, en el català del País Valencià, hi ha paràgrafs que estan en castellà, sobretot quan parlen els Roures, perquè el món en el que es belluguen, del Banco Valenciano de Finanzas, d’El Industrial Valenciano, La Nación, l’Ateneo Mercantil, el Círculo Liberal, La Sociedad de Amigos del País, La Sociedad del Crédito Valenciano, etcètera, és hegemònic el castellà, imitació de la Cort de Madrid, també entre els treballadors del seu darrer projecte museístic, hi ha dos treballadors que s’expressen en castellà perquè els han inculcat i adoctrinat en l’odi contra el català, sa mare mestra franquista “per educació i convicció”, volia que els fills aspiraren a formar part de la burgesia, els havia educat per formar part de l’elit, per això deixaven de banda el valencià; en canvi, també hi ha altres dos que s’expressen en valencià a tot arreu, sense complexos i amb absoluta desinhibició.
Sebastià Carratalà, a La persistència dels roures, retrata l’oligarquia local valenciana (José Campos, els Trenor…), les seues ínfules, les seues perversions íntimes o públiques, clandestines, discretes o fefaents, les seues visites cerimonioses al Col·legi del Patriarca, les seues noces a l’església de Sants Joan, enfront de la Llotja, primer, i a la catedral després, les seues relacions amb els arquebisbes, el seu mal gust, les seues relacions amb els monarques, els «homes de negoci», els artistes i els polítics de torn de cada època; com se les gasten quan algú del seu voltant se n’ix de la fila dels soldadets de plom… Assenyala els personatges perifèrics, ben satel·litzats per la metròpoli, sempre genuflexos, rodant, girant i ballant al so que toquen des de Madrid, com a titelles, gairebé sempre lloant els monarques de l’Espanya borbònica, els «Grandes de España» (de França o d’Anglaterra), amb un ordre imposat al dictat, a sang i foc, per la força de les armes, amb brutalitat o com més convinga.
La novel·la de Sebastià Carratalà, on es reflecteixen estampes de la vida valenciana als darrers segles, comença així:
«Mentre el sastre li prenia les mides, don Alfredo Roure Fos, amb posat de resignació i, alhora, d’arrogància, una arrogància que el caracteritzava fins i tot en situacions trivials com aquella, fitava, per damunt de les petites i allargassades ulleres recolzades a la punta del nas, la seua pròpia figura, grossa i baixa, reflectida en un gran espill […] Els seus vestits havien de ser exclusius, ningú no els havia de portar com ell, encara que fossen de la mateixa botiga […] Ell era el cap d’una il·lustre família de l’alta burgesia, una família culta, refinada, liberal i fins i tot valencianista. Ara bé, de parlar en valencià poca cosa, quatre tòpics i alguna dita bròfega per caure en gràcia quan calia en determinats cercles polítics i culturals esquerrans i defensors de la identitat pròpia als quals fins i tot ajudava econòmicament -i se’n aprofitava traient-ne sucosos interessos- sense que en transcendís».
Una obra que recorre la història del País Valencià. Si en voleu saber més, l’hauríeu de llegir. Paga molt la pena, perquè mescla documentació, descripció de les diverses realitats del País Valencià, imaginació fructífera, cura per escollir la millor manera de transmetre el que es vol dir, gran capacitat per trenar històries socials i artístiques i entreteniment garantit, d’una manera equilibrada i hàbilment confeccionada. On es destaca, singularment, la seua expertesa en història de l’art, els noms d’artistes i de museus, de descripció d’objectes d’art, afaiçona tota la novel·la i l’impregna d’una petjada ben pròpia des de la seua particular i original mirada. Una novel·la molt interessant per tal de conèixer millor la vida valenciana dels darrers segles, els usos, cerimònies, representacions, espectacles, hàbits, arts i costums. Com hem arribar a ésser com som, quina història social, de poders i d’arts, quina estètica i formació del caràcter i de la psicologia col·lectiva tenim al darrere, que és allò que ens ha marcat amb ferro roent sobre la pell i la carn dels nostres cossos, què ens ha modelat i ha arribat des del passat al present de manera inconfusible…com ens va en aquesta “província humana” denominada País Valencià, ubicada al sud del domini lingüístic català, que alguns voldrien desertitzar culturalment, estèticament i ecològicament del tot. Perquè la destrucció del nostre paisatge, llengua, cultura, platges i rius, naix des de les nostres psiques; aquest deteriorament del País, que observem al paisatge, causat per la desmesura, és un reflex del nostre estat interior…
Sense una reivindicació de la bellesa, que pose les necessitats humanes, realment importants, al seu lloc, no reeixirem; sense un gir estètic (polític, cultural, lingüístic…) radical, que siga curós amb la natura i la justícia social, sense paranys, per preservar-la de l’extermini i dels sofriments, no pot haver-hi cap eixida. Aquesta novel·la de Carratalà és una invitació a mirar la història amb altres ulls, per construir un altre món possible, on la bellesa, la intel·ligència i la bondat, tinguen el seu lloc i sentit al món. Sense la irracionalitat d’uns ‘misticismes’ que ens porten cap a una destrucció sense retorn.
