Sal·lus Herrero i Gomar
Vicent Artur Moreno Giménez ha publicat Fuster, sense manies. Destinat, sobretot, a joves, Denes, Paiporta, 2022; l’ha escrit, com és Vicent Artur, no sé si es pot escriure de manera distinta o molt diferent a la personalitat de cadascú, però en aquest cas, quadra l’autor i l’obra escrita. És un llibre modest, inclús humil, molt atent, amb una gran capacitat de connexió comunicativa, com n’és d’expert l’autor, que s’inicia en el periodisme; s’escriu per celebrar, difondre i continuar el centenari del naixement de Joan Fuster, per divulgar l’obra de Joan Fuster, destinat als joves, sense prejudicis, sense manies, sense ressentiments ni odis… És un llibre per fomentar l’estima per Fuster i pel País Valencià (i tot el domini lingüístic catalanoparlant), on Fuster se’ns apareix rejovenit, des de la coberta feta per Bernat Garrido i Domènech fins a les imatges que acompanyen aquest assaig, que com s’indica a la contraportada «corresponen a allò que els especialistes anomenen «street art», art urbà o grafits. Són expressions més o menys estètiques que apareixen per les ciutats i miren de comunicar alguna cosa, de denunciar alguna cosa, o senzillament, d’expressar un estat d’ànim […] des de la llibertat d’expressió, les lletres d’aquest llibre van acompanyades de tant en tant de la música dels grafits, perquè a vegades ells també formen part del descrèdit de la realitat, de «Nosaltres els valencians» i de «Criatures dolcíssimes»... Acompanya la contraportada una foto davant de la casa de Sant Josep número 10 de Sueca, a banda i banda de la portalada, l’autor, Vicent Artur Moreno i l’editor, Francesc Ferrer, codirector de la col·lecció amb Emili Casanova.
Al llarg de les 137 pàgines, a més dels 11 fulls de grafits, Vicent Artur, forja un Joan Fuster, eternament jove, sense ni una taca de rovell, és un Fuster fresc com una rosa en un roser «sense espines», com era en la seua vida ‘joiosa’ fins que van esclatar les bombes i les amenaces de mort i la mort mateixa, com denuncia la impunitat del terrorisme d’estat, documenta i argumenta Francesc Bayarri a Matar Joan Fuster (i altres històries), a l’editorial austrohongaresa de Vapors, Almàssera, 2018. Als anys seixanta, ja havia tastat la censura, l’arraconament, l’intent de marginar-lo i exterminar-lo, com la llengua i la cultura catalana del País Valencià, com el nom del nostre País, com el nom de Països Catalans, inclús en la celebració institucional del seu centenari… com si això no anés amb ell, li encolomaren allò de “Paisatge i paisanatge” d’Unamuno, al que tanta estima li tenia Fuster, com demostra a Contra Unamuno i els altres, traducció al català de Ferran Garcia-Oliver… Per què no l’hem de poder fer servir en nom que agermana el domini lingüístic catalanoparlant? Perquè no volen els partits del règim del 78? Perquè els fa nosa? Perquè el PP el fa servir, instrumentalment, per a generar un odi delictiu, que hauria de ser penat perquè genera el rancor i nodreix les guerres contra les minories nacionals i lingüístiques minoritzades? Un Fuster molt fresc, savi, intel·lectual, provocador, erudit, subvertiu, lúcid, intempestiu, cívic, amb algunes gotes d’ironia, d’insolència i de sarcasme que conreava i reconeixia, ara després de trenta anys de la seua mort, encara cuegen els trets de la seua personalitat i de la seua escriptura… Cascú escriu com és, detergent, corrosiu, per desvetllar, per espavilar la gent dels nostres Països.
Abans d’iniciar el text n’hi ha una dedicatòria de Vicent Artur Moreno, molt bonica i sentida: «A ma mare, perquè el 1962 va comprar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Dos llibres. Quan no tenien ni per menjar. Ella va convidar Joan Fuster a casa nostra». Una reflexió de Lluís Vives, de la tradició erasmista i de Montaigne, on poua Fuster: «Estimem perquè coneixem o coneixem perquè estimem? Abans de començar: «No tenir-te… i de sobre/ sentir que el món m’és ja innegable,/ que el cor d’un no s’acaba mai,/ que el dolor és/ només set, set inesperada, encesa/ set de significances, decidida/ombra que mou, que empeny/cap a un nom avesadament remot, cap a una espina d’absolut abast... « Ales o mans. Joan Fuster
Així arranca el text pròpiament de Vicent Artur Moreno: «Enguany hauria fet 100 anys. L’intel·lectual més potent, versatil i complet que h donat el País Valencià en segles. Un home que va llegir molt, va escoltar més i va escriure llibres, assaigs, versos, cartes… Va crear una escola on ell no volia ser el primer, va proposar un país, va ser perseguit per una part de la gent que estimava… Un home tímid, introvertit, brillant, irònic, divertit, povocador, modern, erudit, insolent, progressista, subversiu… que va ser atacat precisament per ser tot això. Cremat en fogueres inquisitorials, víctima de bombes reals, injuriat, difamat, amenaçat… I estimat. Molt estimat. Es diu Fuster. Joan Fuster».
Posa frases de Fuster i reflexions, amb interrogants, entorn a aquestes frases, posem per cas, «Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició»… I pregunta:Heu arribat a odiar Fuster? L’heu ignorat? No sabeu qui és? L’heu menystingut? Tenim algun prejudici sobre ell? L’han demonitzat? Mireu què hi diu… «No tinc cap altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi». Els erudits que l’han estudiat diuen que és l’intel·lectual més lúcid, pro- positiu, modern i alternatiu que ha tingut aquest país. I no el coneixeu? No us n’han parlat mai? Doncs hi ha alguna cosa que no encaixa… Continua preguntant i preguntant-se sobre la tasca de Fuster, la proposta de País Valencià que va fer, «irrenunciablement connectat a Catalunya, Mallorca, Aragó i l’Alguer… El nostre ecosistema cultural nacional natural des de l’època medieval, des del moment de la nostra creació com a poble d’arrel cristiana, medieval i europea. Mirant sempre les societats democràtiques, plurals, líquides, amb una profunda base humanística: l’Europa dels pobles. Perquè si hi renunciàvem, acabaríem absorbits, diluïts per realitats i actituds que no s’han caracteritzat mai pel seu tarannà democràtic ni dialogant». Es refereix a les realitats estatals o supraestatals que tant sovint arraconen i marginen les minories nacionals encara sense estat propi, com fan l’estat espanyol, francés i italià amb els Països Catalans, com fan l’estat turc, sirià, iraquià i iranià amb el poble kurd, com fan tants estats per esclafar les minories que no es deixen assimilar i volen romandre i persistir en la pròpia llengua cultura i nació pròpia… Ressegueix els escrits on Fuster explica perquè escriu, perquè ho ha des de Sueca, perquè puja a València gairebé totes les setmanes per veure-hi gent i parlar-hi, perquè, de tant en tant puja a Barcelona, perquè ha fet conferències, mítings i sermons de Salses a Guardamar perquè treballa tant, en escriure i llegir, que el diverteix sempre, i perquè «no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i «en forma» el País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals capaços de remoure -o almenys d’intentar-ho- aquesta societat en perpétua somnolència digestiva». Remarca, el sentit que té Fuster de la «transcendència». Perquè de cada cosa que escriu, llegeix, pensa o produeix, se’n fa una còpia. La guarda, l’arxiva. Sap que tindrà conseqüències… No obstant això, ara, al segle XXI, aquesta societat no és de llegir, se’ns adverteix. Però, nosaltres, invoca Vicent Artur una hipotètica comunitat lectora en emfatitzar: «Perquè a nosaltres sí que ens agrada llegir! Perquè per a crear interès per llegir, s’han d’escriure coses interessants, sorprenents… Nosaltres ho hem intentat en aquest llibre». I se’ns posa una reflexió filosòfica sobre la importància de la llengua, que sembla una pensada de l’alçada d’un gran filòsof dels del gir lingüístic de la filosofia o de l’escola de Frankfurt, del Habermas d’Acció comunicativa: «Una llengua és molt més que «això» que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnòcrates «a la violeta». Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, específicament determinat». S’analitza aquesta frase i el tarannà descregut i escèptic, els aforismes, que ara en diríem una «piulada» o un tweets ben fets, Toni Mollà dirà que són uns assaigs en potència… També s’exposen i s’analitzen d’altres frases, allò de «No faces de la ignorància un argument»…
Cap a la fi del llibre, en el capítol sobreEl Fuster polític, hi ha la frase de Max Weber i Manuel Broseta «Hi ha la veritat científica i la veritat política», també «La llibertat és un hàbit i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica», que en pensa de la política i de fer política el 1968 i com afirma Josep Iborra a la pregunta «Fuster afronta la transició amb molta il·lusió, però se sent decebut a partir del 1979. Quines van ser les causes? «Ell confiava en el poble com a element principal, però pensava que la burgesia havia de tenir el seu paper i que els nous polítics de la transició assumirien el tema. Però quan va començar la política de veritat, tothom va pensar en el vot, en guanyar vots. I guanyar vots equivalia a no anar contracorrent», acompanyat tot l’assaig de fotos, pintades i grafits, hi ha un dibuix amb una cara plena d’ulls i s’afirma «Sense memòria no hi ha aprenentatge», on s’explica la seua evolució amb a animal polític (zoon politicon): espanyolista, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià i catalanista». Es defineix com un «liberal d’esquerres», quan els liberals són perseguits pel poder i aclareix que «Cada nom és un pseudònim: cada cara, una màscara; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home és una animal social! Sí senyors: zoon politicon», com deia ja Aristòtil… Escriu País Valencià, per què? «Per què no «país».. Un «país» és una terra i la gent que hi viu»… Signa una carta col·lectiva i reivindicativa on demanaven, sense subterfugis «una completa llibertat cultural per a les diferents minories compreses dins de l’Estat espanyol, d’acord amb els principis de la UNESCO, dels quals Espanya és signatària», Maig de 1962. Encara continuem sense poder tenir llibertat d’expressió per a parlar en català-valencià al Congrés i Senat del parlament de l’estat espanyol i els successius governs de l’estat autoproclamat «de dret, social i democràtic», han bloquejat, sistemàticament, la possibilitat de fer que el català-valencià siga una llengua oficial al parlament europeu… Com moltes altres amb molts menys habitants i sense una literatura al darrere, amb el prestigi i la qualitat de la literatura catalana. Escriu també Un país sense política, El blau en la senyera, Destinat (sobretot) a valencians, Ara o mai, Pamflets polítics, Punts de meditació… Parla de la ironia, de les operacions higièniques i de la passada de detergent (B. Russell)… S’interroga si la classe política és classe i ho rebutja i apunta que potser és millor considerar-los a «ells» una casta… Escriu a Túria, Qué y Dónde, Valencia Semanal, Por Favor, El Temps... crítica l’engany de les autonomies com a mera descentralització i ni això, simple delegació d’alguns «atributs», es burla del ruralisme, de fer l’efecte de ser un poble tothora «en cos de camisa», poc expert en elegàncies i finors, «D’una banda, trobem els qui aspiren a un País normal (…) en l’altra, hi figuren les rèmores provincianes i genuflexes, explica el caciquisme ancestral i l’autoritarisme de la dreta vernacla que commina als seus a saltar al castellà, si algú ingenu neòfit de bona fe te la vel·leïtat de parlar «en valencià»… Critica l’estigma epidèrmic de «Levante», de voler-nos desdibuixar o considerar com un apèndix o una extremitat subalterna d’altres suprems i qüestiona altres noms i coses grotesques que passen al País Valencià.
Al remat, hi ha un epíleg per cloure on s’explica perquè el País somiat per Fuster no es va fer realitat; la violència de l’extrema dreta, l’estat profundament franquista després de la mort en el llit del dictador, el provincianisme imposat per Javier del Burgo al segle XIX, el ‘contubernio’ UCD i PSOE, la imposició del nom de «Comunitat», l’himne, la bandera, una llengua sense connexió ni explicitació de la relació amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant, un autogovern esquifit, una estafa, una gran decepció… S’explicita la seua relació amb el món acadèmic, com el 1979 va fundar la revista L’Espill, «una publicació valenciana dedicada a l’assaig, la filosofia, les ciències humanes i socials», membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura i de l’Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i dirigí l’Institut de Filologia Valenciana. Des del 1975, premi d’Hornor de les Lletres Catalanes, el Premi de les Lletres del País Valencià el 1983, la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya el 1983, fill predilecte de Sueca el 1984; després dels entrebancs universitaris va aconseguir el doctorat i que el contractaren com a professor universitari, per un rector infame que s’oposava a fer-lo catedràtic extraordinari, els darrers anys de la seua vida, les bombes, les decepcions, la depressió, la solitud, les profanacions, els energúmens, els violents a sou de l’estat… Després hi ha una bibliografia bàsica, una videografia.CD, amb el requadre o anagrama per copiar-ho al mòbil per poder-se’l baixar: Soler, Llorenç, Ser Joan Fuster, Universitat de València; Escola Valenciana (2006) Joan Fuster, una biografia visual; Personatges, entrevista de Montserat Roig a Joan Fuster, 1977. La banda sonora de Joan Fuster, la primera part, anus 40: Te voy a hacer un rosario, La casita de papel, fragments de Tristan i Isolda, Don Giovani de Mozart, Pastoral de Bethoven, Vivaldi, Schubert… Segona part, anys 50-60: Cole Porter, Duke Ellintong, Louis Armstrong, Begin the Beguine, Nigth and Day, Els Beatles… Tercera part, anys 60: Al vent de Raimon, Miralls de Carles Barranco, Al Tall, 1976, Els Pavesos, Ovidi Montllor, Lluís Llach… Proposta de ruta Joan Fuster a València per l’autor del llibre…
Un llibre idoni per explicar el jovent de tots els Països Catalans qui era Joan Fuster; hi ha una mica de la vessant literària, cívica, formativa, intel·lectual, el que es posa en contacte amb l’exilii català, el periodísta, el sociòleg, el Fuster historiador, el filòleg, el crític, el «polític», com a influència decisiva, com a revitalitzador de la llengua i la cultura d’un País Valencià connectat amb la resta de Països Catalans, en una postguerra enmig d’una dictadura totalitària de l’estat espanyol que volia genocidiar la llengua i la cultura catalana (Josep Benet); i, per desgràcia, encara vol arraconar, encara discrimina, invisibilitza i margina la llengua, la cultura, l’economia i la voluntat política dels Països Catalans, en model que finançament, en manca de reconeixement lingüístic, cultural, polític, nacional, d’execució del corredor dels mediterràni… Des d’un ‘supremacisme’ nacionalista, per banda dels estats, realment, aclaparador i insultant. Indecent en termes democràtics i de respecte als drets humans i els drets dels pobles a decidir, a la llibertat, a tenir dret a la justícia, a la dignitat i a l’exercici de drets fonamentals, individuals, socials i dels drets dels pobles minoritzats..
Un llibre excel·lent sobre la incidència d’una de les figures més cabdals de la catalanitat del segle XX, per deixar clara la petjada de Joan Fuster en l’actual País Valencià, la Catalunya i les Illes del segle XXI; un «intel·lectual» tan brillant que és capaç de remoure la consciència de tots els habitants del domini lingüístic catalanoparlant i de proposar el repte de construir un País per sobre de les mentalitats provincianes, regionalistes, genuflexes, domesticades i submises que encara predominen, de manera gairebé hegemònica, a gran part dels Països Catalans. Una proposta inèdita, encara sense estrenar, i un repte de resistència, de persistència, de resiliència, de supervivència, de construcció d’estructures d’estat pròpies i coordinades, quan l’altra opció (amb tots els sorolls, cridòries, temptacions acomodatícies al domini dels estats i les veus de sirenes cridant) és la dimissió, la rendició, la renuncia i l’extinció de la part de catalanitat que ens pertoca (Doro Balaguer)… Un llibre modest, de divulgació, molt fàcil d’entendre que abasta a copsar la presència i la vigència de Fuster al segle XXI. On s’explica, faré una mica de xafarderia, com hi hagué qui va anar a les tertúlies de Fuster amb una pistola per assassinar-lo i Fuster amb una pregunta intel·ligent i perspicaç va ser capaç de “desarmar-lo”. Un llibre per comprendre millor qui va ser Joan Fuster i la importància del seu llegat per a tots els habitants dels Països Catalans.
