Sal·lus Herrero i Gomar
El darrer títol, fins ara, de la Biblioteca de Pensament Crític (de l’Editorial Afers,) dirigida per Gustau Muñoz és Despertem! d’Edgar Morin, traduït per Ismael Calvet. Ha aparegut en novembre, 2022. L’original francès, Reveillons-nous! l’ha publicat Éditions Denoël el mateix 2022. Els títols anteriors de la BPC són: Enzo Traverso, Dialèctica de l’irracionalisme; Albert O. Hirschman, Passatges de frontera; T. W. Adorno, Aspectes de la nova extrema dreta. I ara, Edgar Morin, un dels darrers grans intel·lectuals d’Europa.
Abans de començar, encapçala el llibre una reflexió d’Edgar Morin a la manera d’epígraf:
«No sabem què ens passa, i això és justament el que ens passa», va escriure José Ortega y Gasset. Quina mena d’ignorància és aquesta? És miopia cap a tot allò que depassa la immediatesa? Una percepció inexacta de la realitat? Somnambulisme generalitzat?
Què li passa a França, al món?
Provem de despertar les consciències.»
El text d’Ana Sánchez que acompanya el llibre, L’epíleg de l’epíleg, és una meravella pel seu enorme coneixement de l’obra i la vida d’Edgar Morin. Com s’explica a una nota a peu de pàgina, Ana Sánchez: «és filòsofa especialitzada en teoria de la ciència i la complexitat, en teoria feminista, professora de la Universitat de València». Sobretot, però, per al cas que ens interessa ara i ací, és «traductora i amiga d’Edgar Morin, en el pensament del qual ha aprofundit en diversos treballs, va tenir cura de l’edició de Pensar la complexitat. Crisis y metamorfosis (PUV, València: 2019), un volum que recull textos seleccionats d’Edgar Morin, entrevistes, una bibliografia molt completa i els discursos (d’Ana Sánchez, E. Morin i el rector F. Tomàs Vert) pronunciats en l’acte d’investidura de Morin com a doctor honoris causa per la Universitat de València, que tingué lloc el 12 de març de 2004 a València».
Ana Sánchez inicia l’epíleg, magistral, amb una confessió íntima i molt sentida: «Mai no he pogut separar Edgar de Morin. Als anys setanta del segle passat «vaig descobrir» el Diari de Califòrnia: em va fascinar. Hi explica -tot alhora, i aquesta n’és la marca indeleble- tant la seua obertura vers disciplines ignotes per a ell en aquell moment, com la seua vida privada, les experiències personals. L’atzar organitzador el va posar al meu camí poc després, quan vaig començar a traduir (al castellà) El mètode per a l’editorial Cátedra a partir de 1981. La meua identificació va augmentar en llegir la introducció del volum I: «Però sé cada vegada millor que l’únic coneixement que val és aquell que es nodreix d’incertesa i que l’únic pensament que viu és aquell que es manté a la temperatura de la seua pròpia destrucció».
Va decidir, Ana Sánchez, llavors, que la seua tesi doctoral consistiria a pensar/desenvolupar la teoria feminista des del prisma de la complexitat moriniana. Van començar els seus contactes, els viatges a París, on va conèixer personatges com el valencià, Josep Vidal Beneyto, amic íntim d’Edgar. En els viatges a València, tot sovint a Cerissys-la-Salle, on es celebraven congressos sobre Edgar Morin i el pensament de la complexitat, Ana Sánchez ha fet de cicerone, l’ha presentat i ha explicat el seu pensament de la complexitat que trenca barreres disciplinàries, departamentals i academicistes i pugna per un coneixement més fèrtil, complex, transdisciplinar, dialògic i en bucle: unitas multiplex. S’han trobat a Mèxic, Rio de Janeiro, Ana l’ha acompanyat per Espanya: a Granada, a Alacant, a Barcelona, on li van atorgar el Premi Internacional Catalunya: la seua obertura «universalista» no és abstracta ni excloent, sinó concreta i inclou la preocupació per la vida, la natura, la ciència, el coneixement, la supervivència i la vinculació concèntrica de «les nostres pàtries (familiars, regionals, nacionals, europees) i integrar-les en l’univers concret de la pàtria terrestre». Per Morin, cal entendre, doncs, l’abast de la circularitat i de l’assumpció de l’antagonisme indefugible que condueix a la incertesa; cal acceptar la situació sempre precària i provisional del coneixement.
Afirma Ana Sánchez: «Aquesta circularitat fa esclatar el significat, l’augmenta, mena a l’autoreflexió incessant sobre el terme mateix»… a propòsit dels subtítols d’El mètode: La naturalesa de la naturalesa, La vida de la vida, El coneixement del coneixement... Una Ciència amb consciència, on reflexiona i assenyala els perills de la lògica bivalent predominant al pensament occidental, des d’una saviesa intel·lectual que ha conreat a bastament per generar una «nova manera de pensar», en trencar les barreres i fronteres disciplinàries, les separacions departamentals, disciplinars i curriculars, obsoletes, entre ciències socials, humanitats i ciències de la natura, exactes o “pures”… Deixar de banda la disjunció, la compartimentació, el reduccionisme i la simplificació, per copsar els matisos, la riquesa i la complexitat dels diversos prismes de les realitats que hem de relligar en fets i teories que es troben dispersos en les diferents disciplines (antropologia, sociologia, física, biologia, història, epistemologia, metodologia, política, educació, l’ètica,…). Per saber detectar i distingir les «veritats», «les mentides», les grans esperances i les grans frustracions, els fracassos i èxits, i inclús els «dimonis familiars» que ens assetgen, i sobretot, provar un canvi de formes de vides socials, de producció i consum, impossibles de mantenir. Perquè ens duen al no-res.
Obres d’Edgar Morin
Les seues darreres publicacions, com ara Despertem!, i també Canviem de via o Lliçons d’una vida de segle, Morin els forneix un epíleg de la seua obra, per bé que deixa interrogants oberts i ens esperona a plantejar-nos com hauríem de viure amb la constant incertesa; cerca un canvi de rumb planetari, una sortida «optimista», encara que pot semblar paradoxal, perquè assenyala allò que no va gens bé: «L’esperança rau en allò que és improbable», deia recentment en una entrevista a la TV francesa.
L’obra d’Edgar Morin, s’inicia en l’antropolítica amb Introduction à une politique de l’homme (1965) on revisava idees provinents del marxisme, el freudisme, la ciència, el cristianisme. També a Autocrítica (1970) i a De la nature de l’URSS (Complexe totalitaire et Nouvel Empire) (1983; traduït al castellà el 1985: Què es el totalitarismo. De la naturaleza de la URSS), on va distingir amb claredat el marxisme de l’aplicació del comunisme a la Unió Soviètica. Recorda Ana Sánchez que la denúncia de la invasió soviètica d’Hongria el 1956 va provocar la seua expulsió del Partit Comunista Francès (PCF). No obstant això, la seua crítica a l’URSS i al funcionament de la direcció del PCF no el va dur a defensar el model capitalista, que ha criticat durament. Després ha escrit obres de sociopolítica del segle XX, plenes de lucidesa i actualitat: Per a sortir del segle XX, Pensar Europa, Terra-Pàtria... amb una visió planetària i ecològica de la Terra…
En Despertem!, Edgard Morin resumeix moltes de les qüestions que ha treballat durant tota la seua llarga vida, encara amb lucidesa i vigor intel·lectual: relliga les diverses crisis, de la societat consumista, de civilització, d’humanisme, del pensament, per dur-nos a la necessitat de reconèixer que ens trobem en una era planetària que no pot defugir la interdependència a i l’assumpció de la incertesa sobre el futur.
L’aportació d’Ana Sánchez
Ana Sánchez, fa una dissecció acurada i profunda del text Despertem!, en posar en relació les idees que desenvolupa Morin amb els treballs que ha fet al llarg de la seua vida. El primer apartat d’aquest llibre parteix una reflexió històrica sobre França, des de la revolució fins a l’actualitat, on denuncia «la idea de nació monoètnica i tal vegada monoreligiosa» (Pensar la complexitat, 2010), sent així que l’Hexàgon està compost de les diversitats de bretons, flamencs, llenguadocians, bascos, catalans, alsacians, corsos… En comptes de reconèixer la diversitat i incloure-la, la mutila i tracta d’aniquilar-la. Recorda, Ana Sánchez, la lectio que va pronunciar Morin el 12 de març del 2004, quan va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de València; va tenir lloc «l’endemà dels atemptats gihadistes de Madrid, s’havia preparat per parlar d’ètica, del precepte kantià que considera l’altre com a fi en si mateix i no pas com a mitjà, però va canviar el seu discurs, per una reflexió sobre terrorisme i nació. Quan el terrorisme cec es fa en nom d’una idea de nació, cal assenyalar una equivocació terrible sobre aquesta nació… L’exemple és a França on es va fer una unitat amb la integració de diversitats que després no es reconeixen, s’exclouen i arraconen.
Les idees clau
En La vida de la vida i en La identitat humana, Morin havia mostrat el seu interès per les capacitats transformadores de la biologia (cèl·lules mare, òrgans artificials, codi genètic) i la intel·ligència artificial… L’actual «transhumanisme» ens pot dur a una mena d’avançament/reculada, a idees molt errònies: que dominem la vida i que podem construir una societat regulada, on podem foragitar el desordre. Quan per a Morin: «L’ordre impecable és ordre implacable» (1984 d’Orwell). Sobre la idea de progrés basada en la simplificació de la ciència, tècnica i economia, afirma Morin: «Segons que sembla, l’excés de potència ha donat lloc a un excés d’impotència». Defensa un humanisme que lluiti per la igualtat entre els humans. Recorda quan va entrevistar Edgar Morin a la revista Mètode, el 2010, número 67, quan li va preguntar:
– «No fa gaire deia vostè que abandonava la idea de revolució i que propugnava la de metamorfosi». I Morin em responia:
Aquesta idea permet reconciliar coses fins ara antagòniques. Perquè la metamorfosi és transformació… la metamorfosi substitueix la paraula revolució, que avui està contaminada. És un camí curiós perquè el coneixement complex em va menar al pensament complex, i el pensament complex en porta a reformar l’educació». A Terra-Pàtria Morin va explicitar l’inevitable lligam que hi ha entre el destí de la natura i dels humans (que som també natura), de la «comunitat de destí» planetària del gènere humà, al qual arran de la mirada ecològica, ha passat a ser «comunitat de perill».
Cal transformar, perquè no desaparegui, l’espècie humana (biologia) en humanitat (sociocultural), sense oblidar que biologia i cultura es determinen recíprocament. Qüestiona el mite tecno-econòmic, del progrés material, que no tan sols oculta les catàstrofes, sinó que també les prepara. A Terra-Pàtria planteja una millora de la humanitat: de les relacions entre humans, de les societats humanes i dels humans i el planeta, en combinar la diversitat i la unitat: «La diversitat humana és el tresor de la unitat humana, que és el tresor de la diversitat humana». Conclou que allò que és propi del humà és la unitats multiplex, la unitat genètica, cerebral, intel·lectual, afectiva de l’homo sapiens/demens.
La reforma de l’educació la va analitzar en Els set sabers necessaris per a una educació del futur; va criticar un sistema educatiu que expulsa la contradicció i que conforma el mode dominant del pensament científic, de lògica bivalent i la visió dicotòmica, quan ens cal la lògica complexa que no deixa de banda la unió dels contraris, sinó que funciona amb ells. Interaccions en bucle virtuós que condueixen a nivells de comprensió complexa cada vegada majors. Reforma de l’educació, reforma del pensament, copsar la dependència de l’entorn, canvi per un paradigma de la complexitat: ordre/desordre/organització/ordre… L’homo és alhora sapiens/demens, ludens/oeconomicus…
Edgar Morin, d’arrels sefardites, tria la versió de Serrat del poema de Machado «Cantares» per a establir l’himne a la complexitat, la reconciliació i l’harmonia: «Caminant, no hi ha camí: tornem a la itinerància»: com la clau per a un discórrer inacabat, com trobem a Per sortir del segle XX, La via o Canviem de via. Des d’una perspectiva humanista cal abordar aquests problemes: energia, aigua, ciutat, camp, economia, educació, Estat, civilització. A Canviem de via, va concloure: En l’aventura del cosmos la humanitat és com mai subjecte i objecte de la relació indestriable entre l que uneix (Eros), en que enfronta (Polemos) i el que destrueix (Tànatos)… Ens veiem arrossegats en aqueixa aventura, i hem de comprometre’ns amb l’alternativa de l’Eros»... Una mirada encara oberta a l’esperança, en l’improbable, l’inesperat, allò sorprenent que s’anestesia: «Hem de cercar en les capacitats inexplorades del cervell per a desenvolupar la creativitat de la ment humana. Recordem que cap sistema no tindrà una durada infinita. Les fallades són inherents a qualsevol màquina. Cap ordre no pot defugir el segon principi de la termodinàmica. Sí, certament, pot haver-hi recursos neguentròpics, però l’entropia ens dirigeix cap a «la inexorable desintegració»…
I explica Ana Sánchez, que un dia, passejant per la ciutat d’Alacant li va mostrar Edgar la imatge més encertada del bucle, les branques d’una magnòlia a prop de l’Esplanada que cauen avall i es fonen amb la terra i les arrels es confonen amb les branques: fulles, branques, tronc, terra i arrels. El bucle constant (de saba) que torna a l’inici i es projecta cap al futur. Explica, Ana, que Edgar no ha renunciat mai al pensament de Marx, tot i que l’ha interpretat i subvertit, per despertar els esperits aclaparats o resignats, en la nova política de salut pública:
«Ja no és l’esperança apocalíptica de la lluita final; és l’esperança coratjosa de la lluita inicial: cal que restauri una concepció, una visió del món, una habilitat articulatòria, una ètica, una política. Ha d’encoratjar no sols una resistència preliminar contra les forces gegantines de barbàrie que es desencadenen, sinó també un projecte de salut terrestre. Aquells que entomaran el repte arribaran a diverses bandes, tant se val amb quina etiqueta. Seran arboradors de l’esperança».
Despertem!
Els apartats d’aquest petit llibre d’Edgar Morin, Despertem! són:
1.Dues Frances en una: el xoc entre la França reaccionària i la humanista que està en crisi actualment perquè s’ha reduït la diversitat a uniformitat, purificació ètnica i religiosa, que és el que caracteritza la neteja ètnica, l‘expulsió dels jueus i moriscs a Espanya, la colonització genocida de les Amèriques i Austràlia, l’extermini armeni per Turquia, l’expulsió dels grecs d’Istanbul i de l’Àsia Menor, i ara assetja els kurds: els grecs van expulsar els turcs de Macedònia; el jueus i els cristians àrabs o coptes han estat discriminats, perseguits o exiliats de les nacions araboislàmiques. Així mateix, L’Índia, Birmània i la Xina oprimeixen les seves minories musulmanes… Sobre la immigració s’interroga, amb Lévi-Strauss, si es tracta d’un llindar de tolerància i afirma que és una constatació de fet, que s’ha tornat llindar d’intolerància; precisa: «No es tracta de deixar les fronteres obertes, sinó més aviat de regular els fluxos migratoris mitjançant un acord inter-europeu amb els països africans, de posar punt i final a l’ignominiós negoci del tràfic de persones i de socórrer els casos desesperats de l’amenaça d’ofegar-se. Es tracta també de reemplaçar els camps sòrdids -que recorden els de Recevedor o de Gurs, on s’hi entaforava els refugiats espanyols i jueus- per ciutats hospitalàries per als refugiats. Es tracta en definitiva d’oposar una política humanista a la inhumanitat tranquil·la, assumida i de vegades acarnissada de la França reaccionària.
2. Una nova era antropològica. Després esmentar la nova era de la humanitat que s’inicia l’agost de 1945 amb l’anihilació nuclear d’Hiroshima i Nagasaki, afirma «Ni els pobles, ni els dirigents, ni els experts, ni els científics, ni els intel·lectuals arriben a integrar allò que és individual, local, immediat, nacional, actual en el propi context, aquell d’una aventura humana que s’ha anat transformant al llarg de seixanta anys i que continua transformant-se amb els ulls posats en un futur desconegut». Assenyala el 1492, de la conquesta d’Amèrica, com l’entrada a l’era planetària, diverses parts de món va esdevenir progressivament interdependents. Però, la dominació, la destrucció, el genocidi i l’extermini han estat els principals artífex d’aquesta nova era; el 1945 els científics creen l’arma capaç d’anihilar la humanitat. Des d’aleshores, la ciència més avançada s’ha tornat en productora de mort per a tota la civilització. El 1972, l’informe de Meadows Els límits del creixement, revela la crisi ecològica planetària: la pol·lució de els ciutats, la degradació del sòl a causa de l’agricultura industrialitzada, la desforestació, la disminució incessant de la biodiversitat, l’escalfament global… «Tot plegat afecta com més va més greument les regulacions pròpies dels ecosistemes i la biosfera, que fa possible la vida dels humans» i la resta d’animals i plantes.
Critica Morin, no tan sols les energies contaminants que predominen en les nostres economies, sinó el sistema tecno-industrial orientat al rendiment i el benefici, animat alhora pel deliri del capital i la voluntat de poder dels estats. Aquest progrés tecnoeconòmic ens condueix cap al desastre. Ras i curt: «L’antropocé és també el tanatocé». Analitza críticament el «transhumanisme» i el neoliberalisme mundialitzat que «provoca alhora catàstrofes ecològiques i la subjugació dels pobles, cosa que suscita múltiples revoltes que són sempre reprimides». Relliga el destí de la Terra, de la Vida i de la Humanitat en perill mortal, amb amenaces de regressions, desastres i una crisi democràtica de conseqüències inquietants; analitza La pandèmia: la crisi al cor de la humanitat alertant que «les interdependències de la mundialització tecnoeconòmica no han comportat cap mena de solidaritat; en tot cas, fa replantejar els problemes d’autonomia i de dependència de les nacions. Alhora consolida una comunitat de destí del a humanitat en perill i l’amenaça d’una crisi comuna gegantina, però sense que aquesta comunitat de destí en sigui conscient. Al contrari, les angoixes que suscita comporten replegaments identitaris i l’assenyalament de bocs expiatoris. La inconsciència i el somnambulisme manen. Ara mateix som al cor de la crisi, la crisi és al cor de la humanitat.
3. El pensament de la crisi i la crisi del pensament. S’interroga Què és una crisi? i fa una crítica a la translimitació del creixement i qüestiona el desenvolupament que ha provocat les crisis ecològiques de la biosfera i l’antroposfera. Afirma que, «paradoxalment, caldria frenar el creixement per salvar el planeta i mantenir el creixement per salvar la regulació de les societats modernes»; insta a posar en pràctica una política de decreixement de tot allò que contamina i el creixement de tot allò que salvaguarda i regenera. La crisi de la pandèmia de la covid-19 en compte de comportar un canvi de via, sembla que ens condueix a regressió, a unes societats de més vigilància i submissió, i assenyala a la Xina, com a model de control, partit únic, vigilància i submissió… Adverteix que «la nova era ja aporta els inicis incerts i ambigus d’una revolució antropològica que afecta a la condició humana a la Terra pel que fa a la mort, la vida, el món i la mateixa relació entre humans». Afirma que «la crisi de la humanitat és una crisi tanatologia, ecològica, econòmica, històrica i de civilitat, a causa de totes les raons conjugades, una crisi antropològica que recau sobre la natura i sobre el destí de la condició humana».
4. Retornar a la Terra. Morin esmenta a Bruno Latour, que assegura que la nova era ens constreny «a «aterrar», és a dir, a centrar-nos en la nostra pròpia Terra, terra de la Vida i Terra dels humans, indestriablement. Per aquest camí, se’ns convida a prendre consciència permanent de la comunitat de destí del gènere humà, que és al mateix temps una comunitat en perill». Aquesta greu crisi afecta a la humanitat sencera; cal transforma la espècie humana en humanitat, per aspirar a la supervivència.
Analitza la Grandesa i feblesa de la ment humana: i adverteix que «la ment humana ha superdesenvolupat el poder sobre el món físic i el món viu, però ha subdesenvolupat el poder sobre tot allò que és humà». Qüestiona el mite del desenvolupament basat en allò tecno-econòmic per al profit il·limitat; amb Michel Serres avisa que «Perseguim el somni el control per més que ara […] es tracta de controlar el control. El progrés material no només oculta les catàstrofes, sinó que les prepara». Diu Morin que podem anestesiar els dolors físics i psíquics amb drogues, i ens farà més dependents dels anestèsics… «Però no serem mai amos ni de la melangia ni de la mort. Pascal tenia raó: les grandeses de l’home no han d’amagar-ne les incapacitats, les seves forces no en suprimeixen les febleses i elles mateixes impliquen una feblesa immensa. El poder sense consciència ens converteix en impotents. El poder sense consciència és la ruïna de l’ànima». Critica l’educació que em rebut incapaç de relligar el coneixement per a fer front a les complexitats de la nostra vida i de l’actual situació planetària, Caldria concebre les ambivalències, les ambigüitats i les contradiccions dels progressos científics, tècnics i econòmics que la lògica i la nostra racionalitat obtusa, ens oculta. El coneixement quantitatiu esdevé preponderant, la ciència és incert i parcialment parasitada pel poder dels diners i els financers «ballen al so d’una poder anònim superior: una desmesura insensata ha pres possessió dels posseïdors». Proposa a La reforma del pensament, un canvi de paradigma, canviar el determinisme mecanicista per la dialèctica i la complexitat; mostra la petitesa del planeta Terra, que és on, que nosaltres sapiguem, hi ha vida i pensament, més o menys, conscient; demana reconèixer el nostre lligam consubstancial amb la biosfera i d’arranjar alhora natura i societat. Es tracta d’abandonar el somni prometeic de controlar l’univers per aspirar a la convivència a la Terra. «Sense deixar de comprendre quines necessitats responen a la idea de nació, ens cal deixar d’oposar la universalitat a les pàtries per lligar concèntricament les nostres diverses pàtries i integrar-les en la pàtria terrestre». Hauríem de saber no només que el progrés és fràgil, sinó l’instrument de barbàries i pot conduir a regressions i desastres. Cal trencar amb la concepció sobrenatural dels humans, heretada de la Bíblia, els humans som també natura. No podem viure sense la materialitat que ens sosté, nodreix i ens possibilita la subsistència, limitada as recursos.
5. Agraïments. «Dono les gràcies a la meva companya i muller Sabah que ha tingut la idea de fer aquest crit a despertar les consciències, que m’ha incitat a escriure’l i que ha acompanyat aquest treball amb les seves suggestions pertinents i una lectura crítica. Dono les gràcies a Dorothée Cunéo, que m’ha incitat, estimulat ,encoratjat i criticat des del plantejament d’aquest llibre fins a la mateixa sortida en paper. Gràcies també a l’equip Denoël, sempre present i actiu».
6. L’epíleg de l’epíleg d’Ana Sánchez, valuós en gran màxim per ell mateix, on repassa la trajectòria intel·lectual i vital d’Edgar Morin, contextualitza el Despertem! I explicita les aportacions que ha fet mitjançant una obra diversa que ha tractat d’analitzat els humans, l’epistemologia, els desafiaments, la comprensió des de la complexitat, els riscos actuals causats per les crisi socioecològiques i civilitzatòria que posen en perill la supervivència humana i els canvis de paradigma escaients per sortint-se com a humanitat amenaçada, com a comunitat de destí terrícola en risc de perir.
Fet i fet, un sumari fonamental per a reflexionar sobre els grans esquinçament i tries que se’ns plantegen al segle XXI. Una aportació cabdal, que fareu bé de llegir…
