Sal·lus Herrero i Gomar
Adorno es referia també, en un moment de la conferència que constitueix el nucli d’aquest llibre, «la por a l’Est», durant els anys seixanta, en referir-se «tant al seu nivell de vida inferior com a la manca de llibertat que pateixen de manera directa i molt real les persones i també les masses, i a més des de fa un temps, la sensació d’amenaça provinent de l’exterior». Actualment, el 2022, aquella por a l’Est, davant la invasió d’Ucraïna per banda de la Rússia de Putin, s’ha incrementat i s’ha tornat «pànic», no només per la guerra acarnissada del Govern de la Rússia actual contra Ucraïna i els bombardejos amb míssils devastadors que deixen les ciutats en ruïnes, sinó per les amenaces de Putin de fer servir les bombes nuclears per imposar el seu «nou ordre mundial»… Aquest tarannà polític, mescla d’una gran manca d’empatia, fredor gèlid, brutalitat, prepotència, sadisme, masclisme, tergiversacions, mentides i falòrnies que observem, en el cas d’Ucraïna, amb els missatges amenaçadors de Putin, les vam observar també durant la guerra de Bush, fill, contra Iraq… Però, ara, l’escala dels riscos ha apujat de graus perquè els combats nuclears, de produir-se, poden retornar la humanitat a les cavernes, com s’insinuava al film Odissea 2001 de Kubrik i en tants altres films sobre catàstrofes devastadores que retrotrauen la humanitat a un estat de gran primitivisme…
«La sensació provinent d’amenaça exterior», el Govern de Putin, l’accelera, enmig d’una situació mundial de crisi material i espiritual, que erosiona les condicions de vida i les expectatives de futur. Nombrosos dirigents feixistes admiren Putin per la seva demostració de força bruta muscular, pel seu desig de retorn al passat tsarista, estalinista i imperial… I massa gent, tocada pel la ‘fatiga’ d’unes «democràcies» que sovint no estan a l’altura i fascinada per la força bruta dels presidents de Rússia i Xina, opten per adoptar aquests models com a referents idonis, tot i que siga mitjançant el vot a l’extrema dreta i l’erosió dels drets humans i l’augment dels desastres ecològics.
Davant d’aquestes situacions d’auge de les incerteses i de majors crisis socioecològiques i inclús d’empobriment, l’extrema dreta aprofita les circumstàncies per imposar el seu relat primari, fals, simplificador, mentider, reduccionista, exagerat, ple de bocs expiatoris per a l’assenyalament de l’estigma de «traïdors», en el seu llenguatge militarista, uniformador, autàrquic, tancat i casernari, en forma d’espantalls que ells mateixos generen, com a espectres i fantasmes de fantasmes; es tracta d’una autoprojecció psicòtica que nodreixen com en un bucle que es retroalimenta, sense cap consistència més que les seues paranoies, a la recerca de víctimes propiciatòries en les persones migrants, en les polítiques de gènere, en el feminisme, en els gais, lesbianes o transsexuals, en els sectors més desafavorits, en les minories nacionalistes, sense estat propi, minoritzades i estigmatitzades des d’una extrema dreta que a tot arreu fa un exercici de crueltat i sadisme, de protecció dels que acumulen més capital per tal de fer polítiques antisocials contra els més empobrits, febles i necessitats, des d’un «nacionalisme emfàtic» (o «banal», de Michael Bilig), dels estats. En l’era dels dos grans blocs de poder, esmenta Adorno, la pervivència d’aquests «nacionalismes emfàtics» (desfermats o extremats) que, ara mateix, al segle XXI, continuen en la mateixa línia (o encara més!), tot i que en una ‘reconfiguració’ geoestratègica del conflicte entre estats organitzats en blocs d’Occident (Estats Units-UE-Japó) i Orient (Rússia-Xina-Índia), que alguns han tractar de definir com a «xoc de civilitzacions» (Samuel Huntington), al meu parer, en un excés de «culturalisme» i escàs anàlisi dels elements materials per a la subsistència.
Analitza Adorno, per tal de desxifrar els codis del feixisme, els punts estructurals i «els puntals» que configuren el feixisme, des de l’aplicació de la racionalitat tecnològica als mitjans per tal de fer una propaganda amb unes finalitats irracionals, les pulsions nihilistes i autodestructives que voldrien destruir-ho tot, com a forma de «purificació» i «redempció» (el «nucli sa», els «ideals»…), la maldat, la militarització de les societats, el control total, l’obsessió per la «seguretat nacional», per justificar tot tipus de bestieses, bogeries i deliris i la fe cega per «un ordre conformista» i permanentment vigilat, la demagògia -ara serien les fake news, els bots, els trols-, l’exaltació de l’odi i l’estigmatització dels que assenyalen com a «enemics», «suspectes», a excloure, prohibir, destruir, liquidar o exterminar… A partir del seu treball i els de la resta de components de l’Escola de Frankfurt, La dialèctica de la Il·lustració, d’Adorno i Horkheimer, sobre l’utilitarisme i la mercantilització, diagnostica la combinació d’antiintel·lectualisme, antimarxisme i antisemitisme, també s’ajuda dels treballs que feren sobre l’Authoritarian Personality el «tipus manipulador, tot i que això era en un moment en què encara no es coneixia tot el material que després ha sortit a la llum sobre els Himmler, els Höss i els Eichmann, sinó que ens vàrem basar només en el material de què disposàvem llavors». La personalitat autoritària, immadura, dependent, psicòtica, insegura, conspiranoica, que necessita cabdills i consignes per captenir-se i seguir les seues ordres per descarregar les pròpies frustracions, temors i odis contra els que són assenyalats en la seua agenda política de les «llistes negres»… Els moviments feixistes creixen en els malestars socials i els intersticis dels dèficits democràtics i en aquest sentit afirma Adorno «són els estigmes, les cicatrius d’una democràcia que no ha estat fins avui dia plenament a l’alçada del propi concepte». Cal analitzar les causes estructurals, tant les condicions psico-socials com les objectivacions materials, tot i que l’extrema dreta aprofita els punts febles per vendre la seua propaganda fal·laç i desgavellada, en tractar de resoldre els dèficits apujant els desastres , militaritzant i retallant drets i soscavant del tot la democràcia.
Adorno esmenta la transversalitat de la població susceptible de ser partidaris del «vell feixisme» o del neofeixisme, considera que és del tot errada la tesi segons la qual tot plegat és cosa de moviments específicament petitburgesos , tot i que certament determinats grups petitburgesos s’hi compten entre els seus seguidors més caracteritzats, com ara els petits botiguers, els quals es consideren amenaçats en raó de la concentració del comerç minorista en els grans magatzems i entitats semblants. Considera, Adorno, que «A banda dels petitburgesos, hi tenen un paper molt destacat els agricultors, que es troben en una crisi permanent, i gosaria afirmar que fins que no es trobarà una solució vertaderament radical és a dir, no artificial i basada en les subvencions, que esdevé de seguida problemàtica– del problema agrari, que no s’ha trobat, fins que no s’arribarà a una col·lectivització racional i raonable de l’agricultura, les brases d’aquest foc no s’apagaran i continuaran cremant somortes». Tot i veure amb molts bons ulls el cooperativisme i les col·lectivitzacions agràries, de lliure associació, no puc estar més en desacord amb la funcionarització o col·lectivització de l’agricultura, les experiències de l’estalinisme van ser demolidores en causar milions de morts de fam (sobretot a Ucraïna) i en la Cuba de Fidel Castro, a mitjans dels anys setanta, en prohibir el «mercat lliure camperol» (junt el bloqueig que va decretar els Estats Units) aparegué l’escassetat alimentària i el desabastament a les tendes d’aquesta illa del Carib, tot i les aportacions de la mà d’obra del «treball voluntari» per a la recol·lecció de la canya de sucre… Pel que fa a l’agricultura, seria convenient no pensar en termes massa esquemàtics; cal evitar la lleugeresa de repetir i aplicar l’esquema de la gran indústria a l’agricultura. Hi ha agricultors conservadors i tradicionalistes que donen suport al feixisme; també, hi ha, però, llauradors o pagesos que s’agrupen en sindicats i formen part de partits democràtics i d’esquerres. Afirma, Adorno, que no té dades per a dir que la gran indústria promou el feixisme, que «a Alemanya aquest sector industrial va anar al feixisme com a ‘última ratio’, en un moment en què feia estralls una crisi econòmica vertaderament enorme la qual», repeteix Adorno, «no deixava una altra opció a la indústria del Ruhr, que es trobava, en termes comptables, en plena fallida». No podem excusar el promotors i finançadors del nazisme, els industrials de l’acer i de la indústria militar, als anys 30 del segle XX. (I per descomptat no era aquesta la intenció d’Adorno, ni de bon tros). Perquè aquells industrials finançaren la propaganda política del partit nazi per situar a Hitler al cim de l’estat i fer negocis lucratius conjuntament a qualsevol preu tot i que signifiqués deslliurar tots els dimonis i dur Europa al suïcidi, a una destrucció i extermini de masses sense precedents en la història…
Descriu, Adorno, algunes de els característiques de la «societat alemanya» quan hi hagué la deriva cap al nazisme, la tendència de l’economia cap a l’empobriment, l’alarma de la recessió, la por, i un esglai que posteriorment es va intensificar enormement. No obstant això, adverteix, que no es pot fer una correlació directa entre les oscil·lacions conjunturals de l’economia i l’extrema dreta. Esmenta les tradicions «nacionals» poc democràtiques, les pulsions, com a símptoma psico-social, de l’existència de moviments que «d’alguna manera desitgen la catàstrofe i s’alimenten de les fantasies sobre la fi del món», que no eren en absolut alienes, com sabem, a la camarilla dirigent del partit nazi (l’NSDAP). Hi ha tradicions «nacionalistes» que apel·len al desig inconscient de desastre, de catàstrofe, com diu el Woltan de Richard Wagner: «Saps que vol Wotan? Doncs la fi»… «El que vol a partit de la seua posició és l’enfonsament, però no només l’enfonsament del seu grup sinó també l’enfonsament de tot»… De dret cap al clímax apocalíptic.
Remarca com aquests moviments nazis tenen alguna cosa en comú amb cert tipus d’astrologia manipulada. Hi ha elements de la tradició nacional alemanya (sobretot abans de la ‘desnazificació’ i potser després) semblants (i dissemblants) a la tradició espanyola, que podem llegir «entre línies», que potser afecten a la resta de partits feixistes i nazis a Europa: l’estigmatització dels considerats heretges o heterodoxos, del exclosos, dels «assenyalats» i «suspectes»; la unificació com a sinònim d’uniformització, afirma Adorno que «Hindenburg repetia i repetia sempre: «Us heu de mantenir units, units, units!». La lluita contra les baralles partidistes, «és a dir, la idea que el compromís polític és en si mateix una forma de ruïna, està tan profundament arrelada en la ciutadania alemanya que fins i tot avui, quan les formes polítiques s’han transformat tant, no ha canviat gaire res en aquesta ideologia»… Qui no recorda el sinistre cinisme del dictador Franco ensinistrant en allò de «No us fiqueu en política, féu com jo», que molts dels seus súbdits i mitjans de comunicació repetien, contínuament, per a ficar la por en el cos de la gent i que regnés eternament un cap d’estat feixista que aconseguí el poder a causa del terror per la barbàrie i la traïdoria d’un colp militar i d’una guerra criminal que guanyà amb l’ajut de Mussolini i Hitler. Aquells cabdills de l’extrema dreta que volien experimentar a Espanya amb bombardejos més potents, en preparar la seua particular guerra mundial imperialista en l’escenari de la destrucció d’Europa. Per esdevenir els amos i senyor de tot el món. Adorno, assenyala trets patològics de la societat alemanya que explicarien l’emergència dels partits d’ideologia d’extrema dreta per la «derrota» del nazisme; també caldria resseguir les patologies que han restat a l’estat espanyol per a la reproducció de la ideologia d’extrema dreta a causa de la «victòria» feixista del 1939 i l’escassa voluntat de fer un trencament amb tot allò que ha fonamentat les pràctiques del deep state espanyol durant dècades (militars, policies, jutges, polítics, clubs de futbol, esports, recreatius, banquers, clergat…).
Hem de recordar que durant la segona meitat de la dècada dels anys trenta del segle passat fins el 1945 (i encara després amb el suport donat als fugitius nazis, criminals de guerra la majoria) Franco i Hitler foren aliats a sang i foc, i la ideologia alemanya nazi va impregnar bona part de la ideologia totalitària de la dictadura de Franco, amb el paper adoctrinador del jurista nazi Carl Schmitt i del filòsof nazi Heidegger com a «reputats» intel·lectuals a escala mundial… Se’ls ha donat molta més importància de la que mereixen, si són analitzats críticament. El paper important que té en Alemanya (i més enllà!), l’anomenat efecte handwaggon (seguir el corrent, pujar al carro), el joc a cavall guanyador, aquests tipus de moviments es presenten com si haguessen aconseguit ja grans èxits i amb aquesta pretensió fan veure que són garants del futur i que arrosseguen qui sap què, per tal d’atreure la gent… Descriu les característiques del formalisme feixista, d’institucionalisme, de paranys per revestir-se de prestigi acadèmic o jurisdiccional, de com patrimonialitzen i monopolitzen «l’ésser nacional», la constitució, el llenguatge com es revesteixen de supremacisme o superioritat «moral» o nacional davant d’altres considerats «traïdors», «estrangers», «estranys», «sospitosos», «aliens», «antipatriotes» … amb l’espantall del «comunisme» com a imago, tan comú a tots els moviments feixistes arreu del món. El complexos nacionalistes alemanys (tan semblants als espanyols) pel «complex d’unitat», en formar-se amb retard en comparació a d’altres nacions estats europeus, respecte sobretot d’Anglaterra i França. I a Alemanya les persones viuen en una por permanent pel que fa a la seva identitat nacional, una por narcisista, que sens dubte afegeix un plus a la sobrevaloració de la consciència nacional. El pànic que fa als alemanys la idea de la divisió… Podríem dir, «nosaltres, els catalànics», des de l’estat espanyol, el pànic que fa als espanyols, els missatges simplistes, fantasiosos i delirants tipus «Amb l’Estatut, volen rompre Espanya», «Volen posar Espanya de genolls», que analitzats, convenientment, esdevenen obsessions, dèries malaltisses, ben ridícules i risibles, tot i que l’afer no és gens per riure… Un llenguatge que va dirigit al fetge, als instints més primaris i irracionals, sovint amb la irrupció del Lèxic de l’autenticitat, com si es tractés de posicions existencials contraposades, quan el neofeixisme, tot i que, aparentment, accepta les regles del joc democràtiques, en realitat, volen imposar la seua concepció nacionalista i estatalista, basada en el militarisme, en l’esperit de «soldat» («meitat monjo-meitat soldat», del falangisme), en el tenir «ideals» o «idees», en tractar de tergiversar el passat nazi, embellir-lo, des d’un negacionisme, revisionisme, irracionalitat, en negar les evidències o des de la banalització de les atrocitats, les greus malvestats causades per les polítiques de guerra, camps de concentració i màquina d’extermini de masses, la gravetat de la barbàrie del nazisme i el feixisme que tracten d’ocultar o fer minvar, des de les més estranyes i estrambòtiques teories i ocurrències, neguen l’Holocaust, tracten de rebaixar el nombre de jueus assassinats… O, posem per cas, com els que davant el debat sobre la memòria democràtica per rescabalar les ferides de la guerra incivil a Espanya, afirmen, demagògicament, que estan més preocupat pels vius que pels morts; en contraposar, frívolament, la necessitat que senten molts vius, per trobar els seus familiars morts i poder soterrar-los dignament, al d’un caprici de morts; nul·la empatia, nul coneixement dels sofriments dels altres, nul reconeixement, nul·la voluntat reparadora, de tancar les ferides i de «reconciliació»…
Analitza Adorno les contradiccions dels nazis, com ara voler restablir la pena de mort, en alguns casos, però tractar justificar els milions d’assassinats durant el règim nazi o feixista… Analitza l’oficialisme, la institucionalització, el mètode ‘salami’ en l’ús d’una pedanteria pseudocientífica característica d’aquests moviments, el concretisme, les vulgaritats (materialistes i idealistes), les estigmatitzacions, els prejudicis, la monopolització del «ser nacional»… Adverteix que, per a combatre el feixisme i el nazisme, no valen de res apel·lacions a la humanitat o als drets humans que ells conculquen i violen sistemàticament; només coneixen les repercussions que poden tenir penalment, econòmicament, reputacionalment, sobretot, via aïllament i sancions internacionals…tot i que sovint, solen aprofitar aquestes circumstàncies per a victimitzar-se els botxins que apliquen polítiques de sadisme contra els més febles; també per a fer apologia del tancament, de «l’ensimismamiento» i de l’autarquia, tot i que genere una enorme misèria material i espiritual, com feia el dictador Franco quan s’auto-proclamava «centinela de Occidente», quan havia causat un nombre elevadíssim de morts, vora un milió, gairebé mig milió d’exiliats, milers de persones als camps de concentració, milers de republicans a les presons, etcètera per tal d’instaurar la seua dictadura personal i el retorn de la monarquia borbònica foragitada per corrupció i per l’aliança amb l’extrema dreta…
Una de les «novetats», que, en realitat és una constant en el vell i el «nou feixisme», és l’intent de menar les dones a la cleda de la submissió masclista per al sosteniment dels privilegis patriarcals, atacar els drets aconseguits pel moviment feminista i subjectar-les al desig lliberticida dels mascles amb voluntat de dominació total i posseïts per la misogínia i el menyspreu a la llibertat i els drets de les dones per decidir sobre les seues vides… L’intent d‘imposar, per obligació penal, la reproducció forçada, sostreure el dret al matrimoni d’homosexuals, lesbianes i trans i un llarg etcètera, contra les polítiques de gènere que voldrien extirpar, com les llengües minoritzades… Recordem que aquestes propostes de submissió de les dones als homes, ja estaven en les mentalitats i la conducta d’Eva Braun, Pilar Primo de Rivera, i continuen amb Meloni, Le Pen, Abascal…
Analitzar, reflexionar i desxifrar els moviments d’extrema dreta és una obligació moral, ètica i política, inajornable. Perquè, fet i fet, aquesta és una ideologia amb provats resultats criminals, basada en la mentida i la falsedat sense cap escrúpol, en una maldat intrínseca.. El que pretén és sostenir els privilegis del patriarcat i dels més rics i la vulneració de tots els drets humans, eliminar els drets socials dels més pobres i el dret a decidir l’autodeterminació, explotar encara més la natura, com volia Bolsonaro carregar-se l’Amazonia perquè la Terra es quedés sense pulmó; tracta d’explotar els sofriments, les angoixes, el malestar i els ressentiments de la gent, per fer-se amb el poder sense restriccions i dur-nos a l’abisme, estimbar-nos pel penya-segat més alt i escarpat. En la situació actual de crisi socio-ecològica greu en les societats de risc, el feixisme, per la seua tendència a la catàstrofe, a la destrucció i al desastre, esdevé més perillós, més capaç de produir danys més forts, més destructius i més irreversibles; és una amenaça per a la supervivència de les societats.
